12/9/10

Relats Conjunts: Moai.



Darrerament, la Tiare, la filla de Walter Rangi, un dels millors arquitectes de Nova York,  estava preocupada pel seu pare. Feia tants anys que vivien sols que sabia interpretar cada un dels gestos de l'home. La mare havia mort al pocs mesos de néixer ella i l'àvia, que havia viscut uns anys amb ells, també. 
Aquell matí, molt d'hora, el Walter ja estava inclinat davant de l'escultura que l'àvia els havia portat del poblat, de la remota illa de la Pasqua. La imatge d'un déu rapa-nui, una gran talla de fusta de Make-Make, els recordava en tot moment quins eren els orígens de la família.
La Tiare ni tan sols havia estat mai a l'illa, encara que el seu pare li deia sempre que algun dia hi anirien i el poc que coneixia del lloc eren els contes de l'àvia. Li havien agradat especialment les històries de les carreres dels Homes-Ocell o l'existència dels Moai i els seus significats amagats i misteriosos.
Però per la noia tot eren faules i llegendes que pertanyien al passat, molt lluny del seu cercle d'amics de la facultat de Dret on estudiava.

La mateixa nit, la Tiare va arribar tard a casa i es va trobar el seu pare sense vida davant la figura del déu. Al moment, la jove va sentir un poder dins seu, una força desconeguda que l'obligava a agenollar-se davant de Make-Make.
I va tenir consciència que era una persona diferent, com si fos la dipositària d'un coratge ancestral que ara la venia a trobar. Segles de secrets i enigmes cobraven sentit. El poble rapa-nui confiava en ella. Ara era la guardiana del seu saber i en un futur més o menys llunyà ho serien els seus fills.
Al cap d'una estona, la Tiare va cridar el metge. Quan aquest es va fer càrrec de la situació, va avisar la policia que una noia havia comés un assassinat i que semblava transportada a un altre món.
Veniu, de seguida- va ser l'última frase del pobre doctor.

I és que els esperits dels rapa-nui de vegades poden ser molt malvats.

25 comentaris:

Carme ha dit...

Doncs sí que en són de malvats, quina por! Quin canvi sobtat la Tiare!

Una molt bona història, kweilan!

Rita ha dit...

Hehehe que dolentes... ;-)

Molt bo!

garbi24 ha dit...

Tan dolentes son? doncs mira que se les veu ben tranquiletes

Assumpta ha dit...

Oooooh!!! Oh i una altre vegada Oh... no m'esperava pas aquest final... mare meva!!

Bona història! Sorprenent!

XeXu ha dit...

Caram, l'àvia ja hagués pogut portar una samarreta de I love Pasqua i prou!

Bona història Kweilan, espero no trobar-me aquesta tia per enlloc.

Albert B. i R. ha dit...

Ostres! Normalment a les pel·lícules sempre ens ensenyen que aquesta mena d'epserits són bons i que porten els valors més positius que existeixen. Aquests en deuen ser l'excepció!

khalina ha dit...

uis, quina por!!
Quan vagi per Olot aniré amb compte amb el moai que tenen

montse ha dit...

Davant de les dificultats, ens empeny una força misteriosa que ens ajuda a continuar.

Molt bon relat, felicitats.

McAbeu ha dit...

Perquè te'n vagis fiant dels esperits. ;-)
Bon relat!

Elvira FR ha dit...

M'ha fet una mica de por i tot...un relat magnífic kweilan!

blakwolf ha dit...

He llegit més histories sobre aquesta imatge i aquesta es diferent a totes.

Per cert, saps algun llibre de fantasia per a mi?

Pilar ha dit...

Bon gir Kweilan.

Ada ha dit...

jopeta, amb la cara de bones persones que tenien aquests ancestres... ara resulta que eren esperits malignes! Dóna por eh... pobre pare! O era l'excusa de la filla per carregar-se'l i les estàtues no tenien culpa de res?¿!

Mireia ha dit...

Val més tenir un familia normaleta sense tants secrets
Bon realt

Jordi Casanovas ha dit...

Bon gir!

Bargalloneta ha dit...

Jo tampoc m'esperava aquest final!!
És una història que m'ha atrapat des de l'inici fins el final, gràcies!!

jordicine ha dit...

Massa, no? La veritat és que no m'esperava un final tan 'negre'. M0ha agradat. Et felicito, KWEILAN.

Núr ha dit...

Hosti, kweilan, quin canvi al final!! Mare meva... Jo que em pensava que la Tiare era bona noia... i m'ha sabut un greu quan s'ha quedat soleta... En fi, eren guerrers, oi, els moai? ains...

lolita lagarto ha dit...

aquesta Tia.. re.. ni veure-la!

un relat boníssim!! m'ha agradat molt!

només un dubte: per què va trucar el metge? era el metge forense?

sànset i utnoa ha dit...

Ara no sé si gosaré mai de baixar a l'illa de Pasqua!

*Sànset*

La Meva Perdició ha dit...

La tradició, els seus ídols, i les cerimònies poden ser ben perilloses. La sang o l'ADN condiciona en aquestes coses. Felicitats pel relat. ^_^

fanal blau ha dit...

Bon relat, Kweilan!
Si que fa una mica de por...

;)

kweilan ha dit...

Moltes gràciesa tots i a totes. És un plaer participar als Relats Conjunts i també ho és llegir les vostres opinions. Una abraçada i bona setmana!!!

Pd40 ha dit...

M'ha agradat molt, podria ser la segona part de la meva versió? Què bo aquest gir final!!

Vicicle ha dit...

Aquests deuen ser de l'altra banda de l'illa i mai han vist una "vicicleta". Bon relat, potser proper al món del S. King?