En el centenari de Màrius Torres (1910-1942)

La primera vegada que vaig llegir aquest poema encara no sabia qui era Màrius Torres. Era molt joveneta i des de llavors sempre ha estat un dels poemes que més m'agrada. Quan el llegeixo m'emociona i l'emoció em sorprèn una i una altra vegada. Valgui per recordar aquest gran poeta en el centenari del seu naixement.

Molt lluny d'aquí (1939)

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,

on els anys d’alegria són breus com una nit;

on el sol és feliç, el vent és un poeta,

i la boira és fidel com el meu esperit.

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,

la mitja lluna càlida del seu minvant etern

i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,

un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba

jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;

el so de les campanes hi té una ànima viva

i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,

els camps humils i alegres s’obren al capaltard;

en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera

com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

Apunts que mai no vaig publicar.

Seguint la bona idea del Xexu, a partir d'un apunt de l'Anna Tarambana, poso per escrit algunes idees que he tingut i que després pel motiu que sigui no he tirat endavant.

De vegades quan passejo intento relacionar escenes quotidianes amb personatges o novel·les que he llegit. Ho he fet a molts apunts, a Mòbils o a Més neu, per exemple.

Un dia al restaurant vaig intentar relacionar els àpats amb diferents novel·les. Com els menjars que es preparava el detectiu Carvalho a Los mares del Sur (1979) del recordat Vázquez Montalbán o la gana que passava el petit Oliver Twist a l'orfenat de Dickens...

Un altre dia vaig donar-li tombs a parlar de finals de novel·les que m'han cridat l'atenció. I direu doncs menys mal que no ho va fer perquè hagués espatllat la possibilitat de llegir-ne unes quantes. I és que personalment odio que m'expliquin el final.

Com que m'encanta fer el vermut amb les amigues els diumenges, penso i estic pensant encara d'escriure una entrada sobre amigues i trobades...seria aquest un apunt molt especial però encara està a la rereguarda que no descartat del tot.

Però m'agrada anar pel carrer i que em vinguin idees a partir d'una conversa, d'una trobada o alguna vivència...d'entrada és un plaer. Després tindré temps o destresa per convertir-ho en apunt o no, però em diverteix molt fer-ho.

Llibres de viatges

Darrerament m'he aficionat als llibres de viatges. Llibres personals, plens d'anècdotes, experiències personals en contacte amb societats diferents per les quals s'hi va de pas. Pobles i gents que els viatgers potser no tornaran a trobar però que deixen de vegades dins d'ells senyals o records que ja n'oblidaran.

Una mirada plena de saviesa, una conversa intranscendent parlant de temes importants, un dinar compartit amb habitants de la zona...que se'ns explica i ens arriba com si ho estiguéssim vivint.

Em plau llegir aquestes vivències viatgeres que també et fan reflexionar sobre les pròpies o que t'atansen a països que has visitat o que desitges visitar.

Sabeu que tinc el costum de preparar els viatges amb lectures. Un dels que em va agradar no és ben bé un llibre d'aquest estil a l'us sinó un volum de vivències i reflexions mentre l'autor està viatjant. És un llibre molt especial i que us recomano si us va bé aquest tipus d'escrits que no és una novel·la però que és tan apassionant com si ho fos.

Es tracta de La India de Mircea Eliade, el conegut orientalista, que a manera de cròniques ens explica aspectes desconeguts del país asiàtic. L'Índia és un país de contrastos i llegir l'Eliade ens apropa a un país immens i difícil de conèixer.

Índia

Com començar a parlar de l'Índia? Un país tan diferent del nostre i on la vida creix i s'escampa allà on miris.

Delhi és el primer contacte. M'impressiona estar al davant del lloc on es va fer la cremació de Gandhi. L'entorn inspira pau i tranquil·litat en mig d'una ciutat caòtica i plena de contrastos.

Ja a Jaipur, rodejada de l'olor dolça de les espècies i dels colors clars i llampants de l'ambient, tinc la sensació de sentir l'Índia més en la seua essència que no pas a la capital. Durant la visita al Fort Amber, un palau preciós, no em costa imaginar-me la vida dels maharajàs, entrant i sortint dels patis i de les habitacions, que ens parlen de luxes i capricis il.limitats.

Hi ha una imatge que és una de les que més recordo. Extenses zones agrícoles d'un verd intens amb grups de dones treballant al llarg dels 240 kilòmetres que separen Jaipur d'Agra. La diferència entre el color dels camps i els fúcsies i taronges dels saris és d'una bellesa que t'enganxa durant tot el camí. Des de l'autocar semblen flors d'un gran jardí. Sota l'estampa colorista s'endevina, però, molta lluita per tirar endavant una vida difícil i també, molta explotació.

Una altra imatge. La carretera és difícil de pair per qualsevol europeu. Pràcticament estàs a punt de xocar contínuament. Una via de doble direcció es converteix amb cinc carrils on tothom avança els altres vehicles com pot, potser pensant que l'altar a Shiva o a Ganesh, que els conductors porten als cotxes, els ajudaran en la seua conducció suïcida.

Les vistes a l'infinit des del Taj Mahal cap al riu Yamuna és un dels moments màgics del viatge. El mausoleu blanc és imponent i poca cosa pots fer a part d'admirar el monument funerari. De nou, el contrast entre el blanc immaculat de la pedra i el color dels saris em captiven i m'endinsen en l'ambient d'aquell país.

Els temples eròtics de Kajuraho em sorprenen per la cura i la imaginació dels seus arquitectes. La calor humida i enganxosa gairebé no es nota, mentre no deixo de fer fotos al conjunt que data de l'Edat Mitjana.

A la ciutat sagrada de Varanasi, presenciem el ritus d'acomiadament dels seus difunts des de les barques, plenes de turistes hindús i estrangers, que lluiten amb el desig de fer una foto a una de les tradicions més arrelades i més impactants. Emocions diverses quan estem tan a prop de la mort.

Durant el viatge, la mirada sobre el paisatge i la gent voldria fer-se més amplia i la memòria, més poderosa, per poder veure i emmagatzemar tot un univers que el viatger mira, procurant copsar més enllà d'allò que té al davant.

Ara, quan ja he tornat, només em queda la reflexió i les vivències d'un món complicat d'assimilar. A poc a poc els colors, les olors, la religiositat, el moviment incessant dels carrers, els palaus, les ciutats bigarrades aniran trobant el seu lloc i es convertiran només en records. Estic segura que difícils d'oblidar.

Com veieu ja se m'han acabat les vacances del bloc. Una abraçada de retrobament!!!

Un equilibri perfecte (1995)

Quatre personatges amb necessitats econòmiques difícils d’imaginar per la majoria del nostre món es troben al Bombai de 1975. Amb tornades al passat ens assabentem de la seua història fins al moment i també del seu futur, doncs la narració evoluciona fins l’any 1984 centrant-se sobretot en els anys de l’Emergència del govern de la Indira Gandhi, anys en què es va implantar l’estat d’excepció.

He de dir que he assistit a les històries realistes que ens narra Rohinton Mistry entre incrèdula i emocionada. Amb els sentiments a flor de pell he anat endavant moltes vegades amb por i amb pena en mig de les situacions duríssimes que els autor ens explica.

S’ha de mantenir l’equilibri entre l’esperança i la desesperació diu un dels personatges que pertany a la casta dels intocables. És aquest equilibri perfecte que dóna nom a la novel·la. Però es pot mantenir l’esperança amb una vida plena de desgràcies i patiments, l'equilibri perfecte, malgrat tot? Llegiu aquesta magnífica novel·la i a veure què en dieu però en el meu cas la balança s’inclina a favor del no.

Estic amb aquestes lectures que ens parlen de l’India que, com sabeu, visitaré d’aquí a una setmana. Il·lusió i interès em mouen en aquest moment. Us ho explicaré a la tornada...

Mentres tant, deixo el bloc en stand-by –que no, abandonat- i, per vosaltres blocaires estimats i estimades, bon estiu i bones vacances!!!

Relats Conjunts: Saturn devorant un fill.

El dia va néixer com qualsevol altre d’aquell hivern gris i feixuc. La Laura Ortega mentre es prenia el primer cafè del matí desitjava que tot aquell malson que l’havia dut als inferns durant els darrers tres anys s’acabés d’una vegada.

Mentre s’apropava al seu despatx de la comissaria de Atocha va repassar mentalment tot el cas. Estava segura que aquella mateixa tarda podrien detenir l’assassí en sèrie que havia causat el terror entre els veïns del barri madrileny. Totes les proves apuntaven a l’Eusebio de la Peña, vigilant del Museu del Prado.

La Laura s’havia entestat en aquell home solter, esquerp i poc comunicatiu i que –segons li explicaren els companys- estava dominat per una mare que va morir feia uns anys deixant-lo, als seus 45 anys, desemparat i sol.

En els darrers mesos havien anat tancant el cèrcol sobre els treballadors del Museu perquè en dos de les vuit víctimes se’ls havia trobat una entrada. Això i que els cossos eren localitzats molt a prop de la famosa pinacoteca va donar per estirar un fil que els havia posat al davant de l’Eusebio.

Els faltava l’ordre del jutge per poder entrar a casa seua i interrogar-lo. La Laura no les tenia totes. Només eren proves circumstancials. Sí, que era el vigilant de la sala Goya on hi havia aquell quadre del Saturn devorant el seu fill. Sí, que hi havia testimonis que l’havien vist parlar amb les víctimes, sí que una de les noies tenia a la mà un botó d’uniforme i casualment, l’Eusebio va aparèixer un dia sense botó i se li va cridar l’atenció per aquell motiu...però...el migdia passava i la tinent d’homicidis Ortega temia que l’assassí se li escaparia sense remei.

O aquella tarda o mai.

A les 6 menys un minut, l’ordre va arribar. La Laura i vuit agents més es van personar al pis de l’Eusebio. Van entrar i no van saber què dir davant l’espectacle horrorós d’aquell menjador. La Laura, més sencera, va llegir els drets al detingut. Els agents, recobrant l’enteresa, van començar a fer fotos d’aquella paret plena de sang i folrada del Saturn devorant el seu fill. Aquells ulls ho presidien tot.

L’Eusebio, ja emmanillat, amb un posat tímid baixava les escales. La Laura va sentir que li estava parlant... Sempre en volia més, el Saturn no es conformava amb una sola. Tot el dia cridant-me, tot el dia dient-me que m’espavilés...Què podia fer jo?

La Laura Ortega va pujar al vehicle oficial i es va adonar que ja era fosc. Les llums dels cotxes feien una  bonica combinació de blaus i vermells i va pensar que ja tenia ganes que passés l'hivern.

Mòbils

Mentre caminava aquesta tarda –de fet he sortit a donar la volta a Lleida- m’he fixat que la majoria de la gent amb qui m’he creuat pel carrer anava parlant pel mòbil.

No entraré ara en el tòpic de com n’és d’imprescindible aquesta petita andròmina però sí que m’he entretingut pensant en alguns personatges de novel·les que si n’haguessin tingut, doncs part del seu dramatisme o ansietat no hagués existit i ens haguéssim quedat amb les ganes de llegir les seues aventures o històries tal com les coneixem actualment.

Un Robinson Crusoe amb mòbil hagués deixat el Daniel Defoe pensant en una altra història perquè segur que el rescataven . Potser la Mila de Solitud no s’hagués quedat tan abandonada a la seua ermita amb aquell marit gandul i inconsistent si s’hagués pogut comunicar amb alguna amiga de la Plana. En aquest sentit, L’afinador de pianos de Daniel Mason , l’Edgar Drake, no s’hagués trobat tan perdut a la selva birmana si hagués mantingut algun contacte amb la civilització o les protagonistes de la novel·la que estic llegint ara, Passatge a l’Índia de E.M. Forster, no s’haguessin sentit estranyes al país ocupat tan lluny de Londres amb un mòbil a la mà on parlar de les actituds dels seus compatriotes o del contacte amb els nadius...

He arribat a casa i s’ha acabat el joc. Segur que teniu altres exemples. Però bé, recapacitant ara que estic escrivint aquest apunt, me n’alegro que els mòbils siguin un invent recent.

Passió índia

Animada per l’apunt del XeXu, també vull comentar els preparatius del meu viatge per aquest estiu. Ja pel títol, podeu imaginar que visitaré l’Índia, el Nord concretament,  ja que diuen que és la zona millor per iniciar-se amb aquest país. A mitjans de juliol aniré a Delhi, Jaipur, Agra, Orcha, khajurhao i Varanasi i uns dies a Katmandú.

No passaré fred, ja ho sé. Però només puc moure’m per aquestes dates i ja m’he acostumat anar als llocs faci fred o calor. Estic emocionada davant d’aquest viatge que em portarà a conèixer una altra manera d’entendre la vida molt allunyada del nostre dia a dia. No sé el que em trobaré exactament malgrat parlar amb amics o amigues que ja hi han estat.

Me l’estic preparant amb un parell de guies que m’he comprat i per suposat amb lectures. He llegit El dios de las pequeñas cosas de l’Arundhati Roy y El buen partido del Vikram Seth. Estic llegint ara Passió índia del Javier Moro sobre una historia real d’amor entre un Rajà i una ballarina espanyola que sobretot ens parla del procés d’adaptació d’aquesta noieta i també de la vida dels maharajás a començaments del segle XX. M’he comprat del mateix autor El sari rojo, una mena de biografia de l’actual dirigent del país, la Sonia Maino de la família Gandhi.

Estic pendent de comprar-me també, recomanats per una amiga, Viatge a l’Ïndia de E. M. Forster, l’Índia de la Mireia Eliade i Vislumbres de la India de l’Octavio Paz.

I vosaltres, què em recomaneu també per llegir?

Jesús Moncada, cinc anys.

Avui, 13 de juny, fa cinc anys de la desaparició de Jesús Moncada. La seua novel.la més coneguda és l’excel.lent Camí de Sirga (1988), la historia de la gent que vivia al poble antic de Mequinensa i que està condemnat a desaparèixer sota les aigües de l’embassament de Riba-Roja. No cal dir que està considerada com una de les millors de la nostra literatura contemporània.

Com homenatge se’l recorda avui a la catosfera. He trobat unes paraules d’ell i que em semblen adients per fer-ho:

Viure, entre altres coses, és escriure. Mentre escrius vius molt.

És allò que deia Flaubert de "Madame Bovary c'est moi".

Ets tu i tots els qui t'envolten.

Per això físicament els meus personatges tenen poques

característiques definides.

Normalment deixo que el lector se'ls imagini.

El Temps, 24.II.1992

Elisa (1999)

Ricardo Conde, mort prematurament abans que les infermetats normals facin lo seu en les persones que anem complint anys, va ser triat per l’atzar amb una malaltia degenerativa que, malgrat la seua lluita per la vida, va fer que la seua família i els amics el perdéssim prematurament. Aquests dies farà nou anys ja.

Advocat i home d’inquietuds culturals, li agradava escriure. Va publicar, poc abans de morir una novel.la, Elisa, editada per Mira Ediciones de Saragossa al desembre de 1999.

Elisa és una narració on l’autor ens parla de personatges que es passegen per la vida, personatges desafortunats que no poden escapar de les situacions on els aboquen les circumstàncies en què es troben.

Ricardo Conde no ens diu ni el que està bé, ni el que està malament. L'escriptor només ens mostra la vida d’aquestes persones , aliè a tot el que els passa, a tot el que ens està narrant...

Ho deixa tot a criteri del lector. És ell i ningú més el que ha d'interpretar, el que ha de valorar, el que ha d'assimilar...

Un senzill record per l'obra però també per l’amic que la va escriure.

Àlbums de fotos.

Hi ha blocs de fotos que m’agraden molt. El contrast del color o la captura de la màgia d’un instant de vegades esdevé irrepetible. Dels llibres que he llegit també en tinc una imatge – o més- i que resta amb mi igual que el llibre es queda a la prestatgeria.
En trio algunes.

Tres de paisatges:

El paratge inhòspit i dur dels pobles abandonats al Pirineu aragonès a La lluvia amarilla (1988)del Julio Llamazares , els laberíntics carrers foscos i llòbrecs on Raskólnikov dubta de si cometre un crim o no a Crim i càstig (1866) del Dostoievki o l’escenari del poble castellà de Daniel el Mochuelo a El camino (1950) de Miguel Delibes.

Tres de retrats:

L’imatge de la monja Constanza quan se n’adona d’allò que li ha fet realment l’Aixalà a L'any del diluvi(1943) de l’Eduardo Mendoza, el rostre del jove Carl - al cinema James Dean- quan coneix la seua mare, la madame del poble, a A l’Est de l’Edén (1952) de John Steinbeck i la cara del pobre Gregori Samsa quan es mira aquell matí fatídic al mirall a La metamorfosi (1915)

Tres d’interiors:

La casa de Tristana (1892)a l’obra de Pérez Galdós, on una noia òrfena pateix l’abús de Don Lope, un vell amic dels seus pares, la descuidada biblioteca de Los Pazos de Ulloa (1886) de l’Emilia Pardo Bazán i la llar dels nens de Un altre pas de rosca (1898) del Henry James.

Tres de trobades romàntiques:

L’encontre entre Florentino i Fermina quan ja són grans a El amor en los tiempos del cólera (1986)del Gabriel García Márquez, les trobades dels amants Ricardo i la chilenita a Travesuras de la niña mala (2006) de Vargas Llosa o la passió de Catherine i Heathcliff a Cims borrascosos (1847) de l’Emily Brontë.

Moments, instàntanies dels nostres llibres llegits i que tots guardem dins nostre...com si nosaltres mateixos fossim un àlbum amb pàgines infinites.

Olive Kitteridge (2008)

Hi ha històries que quan penses de què tracten, diries que de la vida. Amb algunes novel·les he tingut aquesta sensació. El carreró dels miracles del Mahfuz, per exemple, va d’això, de les petites misèries, de les mentides quotidianes, de les decepcions del dia a dia ,però ,també de les il·lusions, de les alegries o de l’amor.

El relat que us presento avui és així. Olive Kitteridge (2008) de l’Elizabeth Strout ( 1956) és un conjunt d’històries dels habitants de Crosby als EEUU que a mena de calidoscopi van configurant una trama coral on el fil conductor és el personatge de l’Olive, una professora de l’ institut de la vil·la.

En ocasions, protagonista; en ocasions, espectadora del que passa en algunes famílies, l’Olive ens acompanya i ens fa ser un habitant més, atent i delerós de la vida dels altres.

Que ningú no es pensi que és una novel·la amable i simpàtica perquè al darrere de les anècdotes s’amaga la duresa i la crueltat del pas del temps que no perdona res ni ningú, ni tan sols  aquests homes i dones de ficció.

Dia del blocaire en crisi!

Perquè superem les crisis de bloc!!!

Aniversari de bloc!

M'agraden els aniversaris. Serà que qualsevol excusa és bona per fer-ne una celebració. Doncs avui fa dos anys que vaig estrenar aquest bloc. Un espai que només m'ha portat moments divertits i agradables. També ha estat imprescindible per conèixer-vos a vosaltres, companys i companyes d'aquest fantàstic trajecte. Com deia algú, no és el destí el que importa sinó el viatge. El viatge és l'aventura, el viatge és el plaer...igual que aquest bloc.

Gràcies per compartir-lo amb mi!

Relats Conjunts: Las tres velas.

La mare ha volgut que l’acompanyés a una exposició del Joaquim Sorolla, un dels seus pintors preferits. El pare no hi podia anar i encara que és una dona independent m’ho ha demanat.

Jo,encantat, perquè gaudeixo dels seus comentaris i de les seues explicacions. És professora d’Història de l’Art i n’està enamorada de la seua professió.

Quan arribem davant del quadre de Les tres veles me’n recordo d’un estiu que em van apuntar amb set o vuit anys a un curs de vela i em vénen a la memòria els matins morts allà dins d’aquella barqueta sense que em mogués ni cap al davant ni al darrere. Com es feien d'interminables els minuts, com passaven de lentes les hores. Només quan bufava el vent podíem avançar però m’havia tirat tot el matí allà parat. M’avorria moltíssim però en aquella caleta no hi havia cap altra activitat per fer. Vaig agafar una mania increïble a tot el món aquest. Fins i tot davant d’un quadre del Sorolla que no té res a veure m’agafen ganes de marxar de l’exposició. Quin desastre de classes!

Ai, mira, fill...què bonic aquest de les tres veles. Em recorda aquell curset que vas fer de navegació. Com vas gaudir aquell estiu...eh, nen?

I jo, mirant-me-la li faig que sí amb el cap perquè... què li diràs?

El gran mundo (1990)

L'altre dia estava prenent un tallat en una cafeteria i un home d'una seixantena d'anys ben atractiu li va dir a la dona que l'acompanyava : Quan ets jove tens moltes il.lusions, moltes iniciatives… però després te n'adones que la vida és igual per a tothom...

I quan he acabat de llegir El gran mundo de David Malouf (1934) me n'he recordat d’aquesta frase escoltada a l’atzar. I per què? Doncs perquè en aquesta novel.la se'ns narra l’amistat de dos homes molt diferents que coincideixen en un moment de les seues vides. Capturats per l’exèrcit japonès es coneixen a Changi, el terrible camp de presoners a la 2a. Guerra Mundial, i a partir d’allà se'ns explica com evoluciona aquesta relació iniciada en l’horror que els va suposar l’experiència de viure sense llibertat i en unes condicions espantoses que l’autor no evita detallar.

Es tracta d’una història magníficament contada- un 10 pel traductor- i malgrat tota l’ experiència vital dels protagonistes, ens adonem que totes les vides poden ser iguals, com deia el senyor de la cafeteria. Que l'únic que volem és el reconeixement dels nostres, o estar en pau amb un mateix o poder treure't les caretes amb algú i que aquesta persona pugui entrar dins teu i arribar a connectar... Lo altre és superflu i no forma part de la vida real.

Aquesta és una de les idees que n’ he tret d'aquest llibre d'un autor australià desconegut per mi i que ha estat oblidat de les editorials fins que Llibres de l'Asteroide l’ha traduït per primer cop al castellà. Val a dir que està considerada com una de les seues millors novel.les i, sembla mentida, hem tardat vint anys a poder llegir-la.

Tipus de vacances

És un temps aquest que qui vol fer un viatge a l’estiu se’l comença a preparar. Destins llunyans o propers però que gaudeixen de no tenir horaris ni normes ni obligacions.

Llegint hem vist molts tipus de vacances, algunes ben lluny de l’ideal que tenim a la ment quan s’apropa el temps de lleure.

De vegades ens hem trobat amb històries de descans forçós com les del Robinson Crusoe que es va estar una llarga temporada en una illa paradisíaca més temps del que hagués volgut però amb l’etiqueta de “tot inclòs” i a més de franc.

Vacances obligades també ho són les de Hans Castorp a La muntanya màgica.

Inoblidable va ser el viatge de 80 dies , al menys pels seus lectors, de Phileas Fogg donant la volta al món a l’inrevés.

M’agradarien uns dies de festa imprevistos com els que van tenir alguns habitants de Florència. Allunyats de la pesta negra, decideixen explicar-se uns contes del Decameró per animar-se durant les hores tedioses que passen sense res a fer en un palau de la Toscana del segle XIV.

Hi ha personatges que malgrat estar en un balneari s’inventen una realitat nova perquè la de veritat és molt avorrida, com li passa a la Matilde Gil de Olarreta a la novel.la de la Carmen Martín Gaite.

N’hi ha altres que no en saben de fer vacances encara que els seus autors s’hi empenyin. Pètros Markaris a Mort a Istambul envia el seu comissari Kostas Jaritos a un viatge organitzat perquè descansi però un assassinat canviarà les intencions de l’autor. I de descans, res!

Alguns viatges es fan per anar a buscar una dona perquè el protagonista vol casar-se com ho fa el Marqués de Ulloa. Deixa la finca uns dies per anar a la ciutat i enganyar la pobra Nucha que se n’anirà a viure amb ell a Los Pazos de Ulloa

Els dies d’esbarjo dels protagonistes de la Rodoreda a Jardí vora el mar explicades des del punt de vista del jardiner ens endinsen en un món infeliç i frustrat lluny del món meravellós que podríem pensar a l’inici de la novel.la,

A El lector de Bernhard Schlink representen un parèntesi abans del horror de la 2a. Guerra Mundial a l’Alemanya de l’època,

No sé si es poden considerar vacances l’estada al palau del pobre Segismundo quan el treuen de la cova on ha estat tota la vida. Potser són unes vacances de somni i mai millor dit.

Viatges com els del gitano Melquíades plens de misteri m’atreuen i no em faria res d’acompanyar-lo en aquestes excursions màgiques i inversemblants o rutes que et sedueixen com les de Pedro Páramo a un món de solitud i desesperança...

I què me’n dieu de la família Ulises? Aquell cotxe ple de gom a gom arribant a una casa en ruïnes al mig del no-res on s’estavellaven les il.lusions de quinze dies al camp lluny de la gran ciutat...M’encantaven aquestes vacances, però, està clar que només com a lectora.

Van venir com orenetes (1964)

Una vegada hi havia una blocaira que no es perdia les ressenyes de llibres que feia la Fe de L’Espolsada llibres. Com que aquesta era mestressa d’una llibreria a les Franqueses del Vallès, i a l’altra blocaira que sóc jo li encanten les llibreries allà que se’n va anar.

Es va trobar amb una llibreria preciosa on el que més destaca és l’amor i l’estimació de la llibretera pels llibres i només per la selecció tan curosa que té, val la pena la visita.

La Fe em va recomanar un munt de títols i al final, em va fer un regal, un llibre, per suposat, i que era Van venir com orenetes (1964) del William Maxwell (1908-2000) i del qual L’Espolsada en té un apunt magnífic.

Gràcies per aquesta joia de novel.la. Una història explicada amb una gran senzillesa que també és la seua vàlua. Pàgines que tenen una gran capacitat d’emocionar sense exageracions ni artificis i que t’enganxen a poc a poc i no et deixen anar en tot el relat. És una narració que arrela dins el lector sense presses, gairebé sense que te n’adonis, fins que arriba un moment que ets conscient de lo molt que estàs gaudint amb aquella història.

I com passa amb els bons llibres, al cap d’uns dies, quan ordenes la biblioteca de casa i el poses al seu lloc com a llibre llegit, i recordes els sentiments que et va fer reconèixer dins teu, ets capaç de recrear amb enyorança aquell món que has conegut, aquells personatges, aquella història amb la sensació que deixes un llibre únic a la prestatgeria.

Llibres nous!!!

L’endemà de Sant Jordi la tauleta de l’habitació es desperta més plena que mai. No protesta, afortunadament, del pes suplementari que ha de suportar des d’ahir a la nit quan vaig anar col.locant els llibres que m’havia comprat. He de dir que ja m’esperen amb impaciència encara que són educats i no criden ni fan soroll.

Després, quan ja els toca el torn –ho sé per altres vegades- es relaxen i gaudeixen del temps que els dedico amb justa correspondència al plaer que ells em proporcionen...Però, quins llibres són aquests que avui estrenen casa?

Vaig comprar per mi:

. La librería.- Penélope Fitzgerald
. El gran mundo.- David Malouf


Em van regalar:
. Fora de lloc.- Marta Cardona
. Bilbao-New York-Bilbao.- Kirmen Uribe

. La dona que fugia de la boira.- Albert Llimós

. Del llibre setè de les faules de La Fontaine

Vaig regalar:

. Catedral.- Raymond Carver

. L’encantadora de Florència.- Saldman Rushdie

. Bulevard dels francesos.- Ferran Torrent

. Olive Kitteridge.- Elizabeth Strout

I vosaltres, què vau comprar?

Bona Diada!

Que tingueu un

excel.lent dia de Sant Jordi i...

...bones lectures!!!

Clàssics per Sant Jordi.

Com que vaig una mica despistada amb les novetats, he pensat recomanar alguns clàssics que sempre són un plaer de trobar o de retrobar. Entre els meus preferits, he triat:

1.- Ana Karenina.- Lev Tolstoi
2.- Madame Bovary.- Gustave Flaubert
3.- El roig i el negre.- Stendhal.
4.- El Don apacible.- Mijail Shólojov.
5.- La muntanya màgica.- Thomas Mann
6.- Els Buddenbrook.- Thomas Mann
7.- El crim del Pare Amaro.- Eça de Queiroz
8.- Jane Eyre.- Charlotte Brontë
9.- Rebeca.- Daphne du Maurier
10.- Crim i càstig .- Fiodor Dostoievski
11.- Un món feliç.- Aldous Huxley
12.- La Regenta.- Leopoldo Alas, Clarín
13.- Sobre héroes y tumbas.- Ernesto Sábato
14.- La Sra Dalloway.- Virgínia Woolf
15.- Pedro Páramo.- Juan Rulfo
16.- Els miserables.- Víctor Hugo
17.- Laura a la ciutat dels sants.- Miquel Llor
18.- La dona de blanc.- Wilkie Collins
19.- David Copperfield.- Charles Dickens
20.- Les aventures de Tom Sawyer.- Mark Twain


De moment, encara no sé què em compraré ni què regalaré!!!

Relats Conjunts: Drac del Parc Güell

 

 

Com si no hagués passat el temps, gairebé sense voler, he enfilat les escales de l’entrada i no he reconegut el parc, el nostre parc. Està diferent, molt cuidat, amb innumerables racons plens de detalls que et fan entreveure el geni del mestre.També està ple de turistes. Gent d’aquí i d’allà que em demanen que els faci una foto . Per què no? Semblen tan feliços!

Fa quaranta anys que no venia i avui he tornat a veure la dona que era jo. L’he vista voltar amb la seua nena pels jardins després de l’escola, l’he vista parlar amb altres mares mentre la canalleta jugava a amagar-se...Quin joc més estrany era aquell, però els encantava i s’ho passaven tan bé!

He disfrutat del sol de primavera mentre la dona que era jo em feia companyia. L’he vista buscant la seua filla aquell vespre quan tot just fosquejava. L’he vista esperar desesperada aquelles hores interminables embogida amb els llums i les sirenes dels cotxes de la policia. I l’he vista rebent de matinada una notícia terrible. Mai no es va saber qui ho havia fet.

Vaig cap a casa. La dona que era jo ja no existeix. El temps apaivaga el dolor més intens. El parc està preciós però no m’hi passejaré més. Ni tan sols per veure el drac que tant li agradava a la meua filla.

Lo nou diccionari lleidatà-català (2010)

Poques vegades puc recomanar un llibre recent, recent, acabat de sortir de l’editorial. Es tracta de Lo nou diccionari Lleidatà-Català elaborat pels lleidatans Robert Masip, Ferran Montardit I David Prenafeta que aquesta primera setmana d’abril ja es pot trobar a les llibreries.

Aquest diccionari es va començar a gestar els anys 90 quan els tres autors estudiaven a Barcelona i van adonar-se que alguns termes emprats normalment a Lleida com sisquere o escatxigar no eren compresos per altres catalans. En lloc de deixar d’utilitzar-los, el Robert, el Ferran i el David es van motivar i en van anar fent un recull que, a partir de 1998, el van difondre per Internet.

Ara, aquest magnífic i valuós recopilatori arriba a la versió impresa que estic segura serà un èxit el dia de Sant Jordi perquè és un llibre divertit i curiosíssim que ens atansa a un català moltes vegades desconegut pels que viuen lluny de les terres de Ponent.

Segur que si li doneu una ullada, us l'emportareu cap a casa!!!

Quatre germanes i més de quatre motius per llegir-lo.

Quatre germanes (1962) és el llibre únic de la Jetta Carleton (1913-1999) basat en les seues experiències familiars. Ens explica la vida de la Callie i del Matthew i de les seues quatre filles. L’autora va dividir el llibre en sis capítols que correspon a la veu de cada personatge, la qual cosa fa que el relat avanci al llarg de cinquanta anys des de la història particular de cadascú.

Recomano aquest llibre perquè l’autora t’introdueix en una atmosfera que et sedueix completament. Perquè et fa venir ganes de viure en una granja a l’Oest de Missouri, perquè vols contemplar com s’obren les flors de llum a les nits d’estiu o perquè et vols banyar en les aigües fresques dels rierols.

Perquè quan coneixes aquests personatges, te n’adones de com és la condició humana d'imperfecta i et fa reflexionar sobre la teua pròpia vida. 
Perquè la Callie o el Matthew o qualsevol d’ells, amb les seues emocions, les seues passions, les seues frustracions, passen a formar part del teu món i no voldries que el llibre s’acabés perquè vols estar amb ells , vols continuar sent testimoni privilegiat de les seues vivències.

Perquè és un llibre que et reconcilia amb la vida i amb la literatura. La vida és passar, com deia el poeta, però també és enriquir-se amb el dia a dia, amb les contradiccions que tots portem al damunt, amb les experiències positives i amb el malsons que tard o d’hora apareixen.

Segur que si el llegiu, en trobareu més de motius…Bones vacances!!!

I va arribar la primavera…

I amb ella podrem agafar el llibre que portem a la bossa i potser atansar-nos al jardinets del costat de casa i llegir una estoneta. Un diumenge al matí on les hores d’hivern que hem passat tancats s’allunyin i es canviïn per les aventures dels personatges que també volen sortir de les seues pàgines i gaudir del sol com nosaltres.

Si aquest diumenge fa bo, seuré en algun banc amb la novel.la que estic llegint ara. Es titula Black and Blue de l’Ian Rankin  (1960-), un autor de novel.la negra que ha creat l’inspector de policia John Rebus, antiheroi seriós i responsable en la seua lluita contra els malèvols assassins a les terres d’Escòcia.

Va ser a Barcelona per rebre el premi Pepe Carvalho 2010. De moment, m’enganxa i crec que seguiré les investigacions d’aquest detectiu que començo a conèixer quan el seu autor ja l’ha jubilat. Si quan l’acabi  –la resolució d’una novel.la pol.liciaca per mi és fonamental-  m’agrada, continuaré amb aquest escriptor.

Sol de primavera i crims per resoldre…què més volem?

Relats conjunts: El xa Khusrau jura lleialtat a Baber.

La Yamir té 14 anys. Va arribar a Lleida fa uns mesos. Va abandonar el seu poble de Durgabari a Tripura al nord-est de l’Índia amb la seua mare i els seus dos germans petits. El seu pare fa tres anys que viu a la capital del Segrià.

La Yamir és més morena que les noies de la seua escola. L’han rebuda bé encara que no s’entenen massa. La Yamir calla, observa i quan li parlen, ella riu, només riu. Mentre seu al pupitre recorda el seu poble i s’enyora. Durgabari és un poblet amb cases petites fetes de bambú i encara que la mare no volia que es dediqués a treballar a les plantacions de té, ella ho preferia a estar tancada dins de les quatre parets d’ara. És veritat que les tietes estaven sempre amb mal d’esquena d’anar carregades amb les fulles de té, muntanya amunt i muntanya avall, però ella era jove i tenia força.

Troba a faltar les muntanyes verdes del seu poble, l’olor de les fulles del té secant-se, el gust del te que feia la padrina…On és el camp aquí?

Quan surt de l’escola, se’n torna cap a casa. Té una habitació per ella sola però prefereix estar al menjador o a la cuina ajudant a la mare o jugant amb els nens petits. Ha de fer deures però ho deixa per més tard. No li agrada gaire viure aquí encara que li sembla que els seus pares estan contents. Tampoc no li agraden les festes d’aquesta ciutat i se’n recorda de les del seu poble quan es posaven els saris ataronjats o vermells. Aquí, la mare sempre vesteix colors foscos i ella mateixa només té dos texans i dos camises per anar tirant.

El seu món ha canviat. Ja gairebé no li queda res d’abans…A la nit, quan els seus pares dormen, treu l’estampa en què es jura lleialtat a Baber que li va regalar el seu amic Kanvar i, sense plorar, pensa que un dia tornarà.

El hereje (1998)

La primera novel.la que vaig llegir de Miguel Delibes va ser Cinco horas con Mario (1966). Em va seduir aquell “diàleg sense resposta” com el mateix Delibes va definir el monòleg de la Carmen al llarg d’aquella nit plena de remordiments i de retrets, plena de records i plena de frustracions. Crec que me la van fer llegir a l’institut i anys després la vaig tornar a recordar davant d’un escenari on la Lola Herrera en feia una interpretació magistral.

Vindrien després d’aquesta, altres lectures d’aquest autor. Las ratas, La sombra del ciprés es alargada, El camino, El príncipe destronado, Los santos inocentes…i l’any 1998, El hereje, la darrera i una de les meues preferides.

Aquesta història situada al Valladolid del segle XVI l’he rellegida en diferents ocasions i sempre m’ha agradat. La intolerància, el fanatisme, la persecució per les idees religioses, la Inquisició…ens mostra on es pot arribar en nom de la fe, quan aquesta és sinònim de tot el que no hauria de ser.

Cipriano Salcedo n'és el protagonista, un home íntegre que no té por de la mort, un home valent que defensa les seues idees i la seua honestedat per damunt de la mentida i la hipocresia.

Ara el Miguel Delibes se n’ha anat amb un dels seus personatges preferits, el Mario…allà es trobarà amb el Cipriano i també amb el Tiñoso, l’amic de Daniel el Mochuelo, mentre altres com el mateix Daniel o l’Azarias estic segura que el ploren.

Més neu

Neu enamorada a Doctor Zhivago del Boris Pasternak.
Neu penedida a Crim i càstig de Fiodor Dostoyevski.
Neu torturada a l’Informe de Brodeck de Phillipe Claudel.
Neu viatgera Al Sud del Sud de León Lasa.
Neu presonera a Sense destí de l’Imre Kerstetz.
Neu de records a Les filles de l'Anna de Marianne Fredriksson.
Neu devaluada a Una princesa a Berlín de l’Arthur G. Solmssen.
Neu assassina a Aurora Boreal de l’Asa Larsson.
Neu política a Neu de l’Ohram Pamuk.
Neu crítica a Neu de primavera del Yukio Mishima.
Neu fidel a La crida salvatge de Jack London.


Neus diferents a la d’aquests dies i que afortunadament no donen tants problemes.

De classificacions i ritmes

Sempre he tingut classificacions especials pels llibres que llegeixo, una mica lluny de les convencionals. Una és la de llibres d’estiu i llibres d’hivern. Durant anys em guardava la lectura de novel.les policíaques. Recordo que em comprava les del Mankell quan sortien i de forma disciplinada me les guardava per la platja o per la piscina. Els meus estius estaven plens de novel.la negra i altres best-sellers que em negava a llegir a l’hivern.

Amb el temps m’he anat saltant aquesta norma auto-imposada però avui que començaré una novel.la policíaca Un eco lejano (2008) de Val Mc Dermid tinc com una mena de remordiments perquè potser l’hauria de reservar.

Ara en tinc un altra de catalogació. Novel.les que es poden llegir de pressa i novel.les que s’han de llegir a poc a poc. Amb una història com El Déu de les coses petites (1998) , per exemple, no es pot córrer perquè pot passar que tu vagis per la pàgina 289 però la trama s’hagi quedat enrere, els personatges romanguin sense lectora i a més hagis perdut el fil i la màgia de les paraules.

Tot això ho dic perquè he acabat de llegir Txevengur  (2009) de Platónov  (1899-1951) i he volgut avançar com si fos una novel.la normal i no he pogut. Requereix aquesta novel.la que et  paris, com si els personatges et cridessin i et diguessin On vas? Estem aquí! Resta amb nosaltres, amb el nostre patiment, amb la nostra gana, amb les nostres morts…i realment si vols llegir-lo t’has de quedar…has d’anar al pas que ells volen, amb la cadència que ells t’imposen perquè si no ells es rebel.len i no et donen tot allò que tenen a dins.

Lectures lentes, lectures pausades davant de lectures inquietes i trepidants. Un dia una persona que m’estimava molt em va dir que llegia molt ràpid, que no podia gaudir dels llibres de tan poc que em duraven. Va ser la primera vegada que vaig reflexionar sobre el tema però no m’hi he capficat perquè penso que cadascú llegeix a la velocitat que vol. 

Però potser seria millor dir que cada llibre té el seu propi ritme de lectura. I els lectors de vegades no podem triar.

Carnaval

Febrer s’acaba. És un mes de carnaval. Em trobo la meua amiga Laura que ha estat a Venècia. Quina sort! Li pregunto pel comissari Guido Brunetti, potser passejant amb góndola, intuint al bell mig de la disbauxa que algú assassinat apareixerà aviat entre les tèrboles aigues de l’Adriàtic.

La interrogo per si ha conegut l’Otel.lo , abans que la gelosia canviï l’amor en tragèdia. Segur que si l’ha vist , haurà estat caminant com un boig pel pont de Rialto amb el desig de venjança i la mort als seus ulls. Tant de bo hagués pogut avisar la Desdèmona de les terribles intencions del venecià.

Vull saber si s’ha trobat amb el Gustav von Aschenbach admirant el jove Tadzio. I com la ciutat esdevenia un marc fantàstic per un jove perfecte, paradigma de la joventut i la bellesa.

Li explico que m’encantaria trobar-me amb els vells amics i a la vegada enemics guardians del llibre. Observar de prop el vell jueu vivint d’amagat el carnaval i després patint per haver-se refugiat sota una màscara i transgredir les lleis de la seua religió. I aprofitar aquell moment de feblesa per admirar la joia literària que guarda a casa seua.

Qui ha estat a la ciutat dels canals haurà pogut gaudir de la companyia de Charles i Sebastian abans que tornin a Brideshead o a lo millor s’ha creuat amb el Marco Polo somniant en terres de l’altra part del món. I el Shylock? S’ha deixat veure o encara està rabiós per la decisió del Gran Duc?

…Para, para, Kweilan! –em crida la Laura- et penses que sóc un personatge literari com tu? Tota aquesta gent que nomenes solament està a la imaginació dels lectors. Jo sóc real, Kweilan…Per suposat que no els he vist.

Ja hi som, vaig pensar. De nou, la realitat i la ficció…Quin embolic!

Recordant Salvador Espriu

Ariadna al laberint grotesc (1934-1935) és un recull de 32 narracions molt breus on Espriu ens parla de l’estupidesa humana, de les injustícies, de la mort i també de qüestions polítiques. Una d’elles porta el nom El país moribund.

He volgut recordar-lo a ell amb aquest fragment amb què comença:

El país que havia perdut la seva ànima seia amb les mans buides vora el port i mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. “Seré aviat com elles. Ja ho veus , no expresso res, res de meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent´´, es va exclamar. “De cap manera!¨, li vaig respondre. “Ets un gran, un formidable país¨ “En què ho coneixes?¨, s’escridassà el pobre vell país, una mica revifat, perquè no hi ha ningú més apte que els pobres vells països per a les revifalles efímeres…¨

Us convido a llegir o rellegir aquesta obra mestra de la narrativa catalana en l’aniversari de la mort del mestre de Sinera.

Un miracle literari.

Jo tenia un tiet que era un gran lector. El recordo llegint i, de tant en tant, com parava de fer-ho uns instants, com si pensés. Jo no m’atrevia a preguntar-li què passava perquè tenia la sensació que feia alguna cosa important per ell. Ara, en moltes ocasions, quan jo mateixa estic amb un llibre i aixeco la vista uns moments per reflexionar o per assaborir-ne alguna frase en concret, és inevitable tornar-lo a veure amb alguna novel.la a la mà.

A casa seua hi havia una habitació tota de prestatgeries fins al sostre,  plenes de volums. Des que jo vaig mostrar la meua afecció a la lectura, entrar en aquella cambra em produïa un plaer que encara avui sé que era especial. Hi havia de tot. Des d' assaigs clandestins de l’editorial El Ruedo Ibérico fins enciclopèdies d’art com la Summa Artis…des de les obres completes de Zane Grey fins els contes de Hans C. Andersen. Anar i tornar des de casa meua a casa del tiet va ser un camí reiterat al llarg de molts anys.

Un dia, quan estava acabant el curs, em va dir “aquest estiu em podries catalogar els llibres, posar-los una etiqueta amb una referència i així sabríem exactament on està cada llibre. Com si fos una biblioteca en petit”. Em va semblar una idea fantàstica i no puc deixar de preguntar-me que quina classe de noia era jo. Una mica friki, segur.

Aquell estiu dels meus 13 anys vaig fer-ne la classificació. Cada vespre, després de la piscina i quan la calor havia baixat una mica, em plantava a casa seua i n’apuntava uns quants. Em va ocupar gairebé els tres mesos de vacances i vaig arribar a més de 2000 exemplars. N’estava d’orgullosa i ell també, clar!

No sé perquè he pensat en aquell estiu i en com m’ho vaig passar de bé, mirant, remirant, etiquetant, classificant…i no sóc una persona ordenada però els llibres van fer el miracle.

La nit estelada: Relats Conjunts

LA NIT ESTELADA Vincent Van Gogh 1889

A la Marta el seu marit se l’estimava molt. Quan estaven junts, el Marc es mostrava atent i sol.lícit i la petonejava sense motiu. Ella el mirava als ulls i se sentia enamorada d’aquell home que la feia riure i li feia companyia. S’ho passaven molt bé i tant si eren dies de feina com dies de vacances es trobaven a gust l’un amb l’altre. Quan no treballaven, viatjaven. La primera sortida va ser a Amsterdam. La van preparar amb tota la il.lusió del món. El Museu Van Gogh va ser un dels llocs que van visitar. Tenien un objectiu molt clar: La nit estelada. Era el “seu” quadre, des que es van confessar el seu amor en una nit plena d’estels. Es van comprar la litografia i sabien que quan arribarien a casa la penjarien a la seua habitació. Va ser aquell un viatge fantàstic, passejant per la ciutat dels canals, descobrint els petits pobles de les rodalies però sobretot gaudint del seu amor profundament. En seguirien altres però sempre els va quedar a la memòria els dies a la capital holandesa. A la seua habitació, l’obra presidia el seu amor i els recordava com de feliços van ser aquells dies.

Els anys van passar. Van arribar els fills i van arribar també problemes i maldecaps. Però la Marta seguia encantada amb el seu home. I aquest li demostrava el seu amor com sempre.

Un cap de setmana –com algun altre- li va comentar a la Marta que seria fora. Treballava en una farmacèutica i en ocasions havia d’anar a presentar els productes nous als congressos mèdics. El dissabte va treballar tot el dia sense deixar de pensar en la Júlia , una metgessa de Gijón, que també estava a la reunió. S’havien vist de tant en tant. Aquell vespre van sopar junts al mateix hotel. El Marc no donava importància a aquestes històries. La Marta pot estar tranquil.la, pensava mentre les copes de cava brindaven per una nit prohibida que la feia encara més atractiva.

L’hotel tenia un encant especial. Cada habitació tenia per tema decoratiu un artista. La seua, per exemple, estava dedicada al Sorolla i semblava que estiguessis al bell mig de la costa valenciana en un dia radiant.

Eufòric per les copes que s’havia pres i perquè la Júlia li somreia amb promeses inconfessables van entrar a l’habitació d’ella. Estava dedicada al Van Gogh i al sostre estava pintada La nit estelada. L’eufòria va desaparèixer, la Marta ho va omplir tot i aquella nit va fer el ridícul més espantós.

Nadant.

Els dissabtes al matí vaig a la piscina. Faig uns metres nadant i em sento millor.Torno a casa caminant a poc a poc. Torno passejant, la manera més habitual d’arribar a casa. Passejo per les voreres, creuo els carrers, faig cas als semàfors… mentre el dia em sembla més lluminós i més càlid que quan he entrat al gimnàs. També, però, una mica eufòrica i una mica cansada de l’esforç que he fet. M’encanta nadar i avui mentre camino vaig recordant el Neddy Merrill, el protagonista del conte El nadador (1964) de John Cheever (1912-1982). Aquest nord-americà, autor de contes desemparats, solitaris, ebris d’alcohol i de tristesa, té en El nadador, un dels  seus relats més coneguts.

El Neddy Merrill, que està a la casa d’uns amics gaudint de la piscina, decideix tornar a casa seua, a uns 12 kilòmetres, nadant. Aventurer i avorrit es planteja un objectiu absurd i èpic a la vegada: creuar la dotzena de km que el separen de casa seua de piscina en piscina, de mansió en mansió. I mentre vaig pensant en el pobre Neddy vaig agafant fred, vaig tenint una mica de set, les cames em comencen a no donar senyals de vida, els semàfors se’m desdibuixen i començo a no entendre massa el que m’envolta…afortunadament com que no visc lluny de la piscina, trobo el meu pis i torno a ser jo.

Vaig a la prestatgeria i agafo el llibre…un bon motiu per un apunt.

Plaers al quadrat!

M’encanta anar de biblioteques. Aquests espais  plens de llibres tan ben ordenats, tan a l’abast del possible lector. Gaudeixo del silenci i de l’atmosfera que s’hi respira.

Si hagués de fer un tomb per les que més m’han agradat, potser triaria en primer lloc La biblioteca de Babel de l’escriptor argentí Jorge Luis Borges. És fascinant caminar per aquelles prestatgeries on hi caben tots els llibres del món, tots amb 410 pàgines i amb 40 ratlles i cada ratlla, amb 80 lletres. Us imagineu una biblioteca infinita? Una biblioteca que existeix des de sempre?

D’altra banda sempre m’ha fet pena la biblioteca de Don Quijote perquè tot just quan hi arribo està a punt de ser cremada. La seua neboda i la seua ama li tiren els seus llibres de cavalleries al foc i només se’n salva l’Amadís de Gaula i poquets més. Com si les dos dones fossin uns policies de Farenheit 451, s’esforcen a fer-li desaparèixer tota la seua apreciada llibreria. Pobre heroi que busca les seues històries i que només les trobarà a partir de llavors dins la seua imaginació!

A Barcelona acompanyo el Daniel Sempere al cementiri dels llibres oblidats, inici de L’ombra del vent de Ruiz Zafón, i penso que mai no acabaré de descobrir tants llibres com hi ha. Però no em vull parar aquí.

Segueixo aquest passeig per la biblioteca del Senyor Rochester a Jane Eyre. La trobareu –al menys jo la veig així- plena d’hermetisme, de soledat i de frustració del seu propietari. Els llibres i ell, assetjats per fantasmes que només saben d’il.lusions perdudes.

Com que aquest passeig té algun element màgic, podem arribar-nos fins l’Edat Mitjana i entrar a l’Abadia de Melk. Allà hi ha una altra biblioteca que us recomano, és la de El nom de la rosa de l’Umberto Eco. Fosca, tancada, perversa – quin adjectiu per una biblioteca- amb les seues parets recobertes del saber clàssic. Aquí es passa molta por, sobretot sabent que no molt lluny ens està espiant un assassí, un assassí blanc com la neu, però el plaer d’aquesta estança val la pena de suportar la maldat que s’hi amaga.

Mons literaris plens de llibres. Llibres dins dels llibres. Plaers al quadrat!