14/3/10

Relats conjunts: El xa Khusrau jura lleialtat a Baber.


La Yamir té 14 anys. Va arribar a Lleida fa uns mesos. Va abandonar el seu poble de Durgabari a Tripura al nord-est de l’Índia amb la seua mare i els seus dos germans petits. El seu pare fa tres anys que viu a la capital del Segrià.
La Yamir és més morena que les noies de la seua escola. L’han rebuda bé encara que no s’entenen massa. La Yamir calla, observa i quan li parlen, ella riu, només riu. Mentre seu al pupitre recorda el seu poble i s’enyora. Durgabari és un poblet amb cases petites fetes de bambú i encara que la mare no volia que es dediqués a treballar a les plantacions de té, ella ho preferia a estar tancada dins de les quatre parets d’ara. És veritat que les tietes estaven sempre amb mal d’esquena d’anar carregades amb les fulles de té, muntanya amunt i muntanya avall, però ella era jove i tenia força.
Troba a faltar les muntanyes verdes del seu poble, l’olor de les fulles del té secant-se, el gust del te que feia la padrina…On és el camp aquí?
Quan surt de l’escola, se’n torna cap a casa. Té una habitació per ella sola però prefereix estar al menjador o a la cuina ajudant a la mare o jugant amb els nens petits. Ha de fer deures però ho deixa per més tard. No li agrada gaire viure aquí encara que li sembla que els seus pares estan contents. Tampoc no li agraden les festes d’aquesta ciutat i se’n recorda de les del seu poble quan es posaven els saris ataronjats o vermells. Aquí, la mare sempre vesteix colors foscos i ella mateixa només té dos texans i dos camises per anar tirant.
El seu món ha canviat. Ja gairebé no li queda res d’abans…A la nit, quan els seus pares dormen, treu l’estampa en què es jura lleialtat a Baber que li va regalar el seu amic Kanvar i, sense plorar, pensa que un dia tornarà.

26 comentaris:

fanal blau ha dit...

És un conte, Kweilan, un conte preciós, tendre, amb un xic de tristesa de qui se sent lluny d'allò que s'ha fet seu i estima.
Penso que has fet una bona fotografía del sentiment de la Yamir.
Escrius molt bé les imatges...

Que tinguis molt bon començament de setmana!
:)

XeXu ha dit...

Dura la vida dels immigrants, la terra sempre crida, encara que la vida hi sigui més difícil. Si la Yamir vol tornar, segur que ho aconseguirà. Però a Lleida no s'hi està tan malament, no? Bon relat, Kweilan.

Elvira FR ha dit...

Molt molt m'ha agradat! un relat melangiós , tendre i dur ...amb força narrativa i és que la puc veure ara mateix a la Yamir mirant-se l'estampa!

Assumpta ha dit...

Ostres, quin conte més maco has tret de la proposta d'aquest mes!!

A mi no em surt res de res...

Una nena tan maca com la Yamir, que sap riure, segur que poc a poc s'anirà trobant millor a la seva nova terra i si quan és gran vol tornar al seu país, doncs -com diu en XeXu- segur que ho aconseguirà ;-)

Carme ha dit...

Jo també el trobo molt maco, segur que d'aquí un temspsldrà tornar al seu poble...

L'expliques molt bé. Jo com l'Assumpta estic com sorda o juda davant d'aquesta imatge, no em surt res...

garbi24 ha dit...

La nostàlgia sempre ens passa factura, esperem que un dia pugui tornar i amb condicions.

sànset i utnoa ha dit...

Aquesta recança i aquesta melangia són un continu company d’exili pels immigrants. Quan nosaltres marxem a fora –només pe poc temps- ja ens trobem a faltar. No em vull imaginar com ho pateixen els que han d’estar tan de temps lluny de tot allò que estimen.

*Sànset*

Josep B. ha dit...

Magnífica visió des de la posició d'un recent vingut. M'ha arribat molt endins.

Ada ha dit...

Molt bonic el teu relat!

Tonina ha dit...

Un conte tendre, molt tendre. Molts cops penso que els emigrants ho deuen passar així de malament, sobretot els fillets. Si als grans ens costa adaptar-mos, imagina a ells!
Molt ben trobat.

Bargalloneta ha dit...

simplement deliciós!

jordicine ha dit...

Suposo que, al final, veurà que al Segrià està més bé que a casa seva... encara que és lògic trobar a faltar el lloc on has nascut. Un conte molt maco, KWEILAN, com sempre. Un petó i fins aviat.

rits ha dit...

Aquest record li transporta a tot el seu món, aquell que ha deixat.

Molt bon relat i molts sentiments que segur que molts es poden sentir ben identificats. Un noi que vam conèixer en un poblat bereber ens deia que per res del món deixaria aquelles terres del Todra. El que sent la Yamir en el teu relat m'ha fet recordar-lo

kweilan ha dit...

He estat uns dies desconnectada i és per aquest motiu que no he pogut publicar els darrers comentaris puntualment. Moltes gràcies a tots i a totes i bon cap de setmana!!!

Pilar ha dit...

M'ha agradat llegir aquest relat ple d'empatia. No em faria res trobar-me algun dia amb una continuació.
Felicitats, Kweilan. Pel que escrius, pel que dius i per com ho fas.

- assumpta - ha dit...

Quina joia de conte, bonic, tendre, trist, preciós i fins i tot podria dir que real...

Quan la melangia s'enquista dins l'ànima sembla difícil de poder-la treure de nou fora.

No m'hi he parat massa a pensar una història per a aquesta imatge, i de moment, no havia volgut llegir-ne cap. Llegint aquesta teva, ho tinc clar del tot.

M'agrada molt com escrius perquè saps transmetre sempre molt i molt bé totes i cadascuna de les sensacions dels protagonistes. Segueix escribint, si us plau, Kweilan, no ho deixis de fer.
Gràcies.
Petonets.

zel ha dit...

Ui, el teu si que és preciós, quin relat tan tendre, una cosa senzilla i de cada moment, la realitat que ens envolta!

Rita ha dit...

Un conte preciós, kweilan, tot i l'enyor que traspua... M'ha agradat molt, et felicito!

La Meva Perdició ha dit...

Estic segur que la Yamir amb el temps, sabrà portar la seva tristesa al paper, i escriurà històries del seu poble, que seran estampes realistes plenes de colors i sentiments, que mostrar en la seva nova llar. Potser fins i tot o farà amb la mateixa traça que tu. :)

kweilan ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris sempre tan positius i engrescadors...Una abraçada i bona setmana!

Pd40 ha dit...

Molt maca, una història que segur que és certa. Quan som lluny de casa magnifiquem qualsevol cosa que ens la recorda.

bajoqueta ha dit...

Clar amb tanta boira és normal que no es trobe a gust ;)

Un relat que descriu perfectament la nostàlgia que deu sentir molta gent.

Nets de Junh ha dit...

M'ha agradat molt, descrius molt bé l'enyor que sent, sense ser melodramatica, felicitats! molt bon relat!

kweilan ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris!! Una abraçada!

Nits ha dit...

Per molt que un marxi del seu país sempre li queda alguna cosa dins seu.
Ens sembla que la nostra terra és la terra promesa i que tothom ens enveja, però també tenim molt a envejar i sovint està en les coses més senzilles d'aquests llocs llunyans del món.

M'ha agradat molt, m'ha semblat molt real :)

kweilan ha dit...

Gràcies, Nits! Una abraçada!