Des que la meua tia Trotwood em va canviar el nom de David pel de Trot la meua vida va anar millor. Havia començat tràgicament amb la mort del meu pare abans de néixer jo. Va continuar empitjorant amb l’horrible senyor Murdstone, que es va instal·lar al cor de la mare algun temps després, aprofitant-se de la seua soledat. Va ser una època terrible. Ell i la seua germana van anular la voluntat de la mare i em van posar intern en una escola tenebrosa i cruel, molt semblant a la del meu amic Oliver Twist. De tristesa per estar separada de mi o de melangia per una vida millor que la que tenia al costat del monstre que s’havia convertit en el seu espòs , la mare va morir quan jo encara era molt jovenet.
Llavors el meu destí hagués estat seguir la mare sinó hagués intervingut la meua tieta Trotwood que em va recollir i em va fer arribar a ser un home de bé. Em vaig fer gran i vaig aprendre de la vida, de la crueltat i de la pietat, de la mentida i del perdó. Vaig conèixer l’amor, primer amb la Dora i després amb l’Agnès, i al cap de moltes pàgines, plenes d’ esdeveniments, molts d’ells tristos, ara porto una vida tranquil·la i feliç.
Diuen que l’autor va escriure una novel·la d’aprenentatge ja que em vaig fent a mi mateix però jo us he de confessar que la meua història és també la d’ell. De fet, la meua novel·la es la més autobiogràfica de totes les que va publicar.
Aquests dies estic especialment content perquè la Kweilan m’ha tret una mica la pols i m’ha fullejat amb l’interès de sempre; es veu que l’Assumpta ha organitzat una festa per l’aniversari del senyor Dickens – com passa el temps!- encara que no sé si se n’haurà assabentat, sempre pensant en noves històries i personatges. Però ell ens va fer clàssics i el públic no ens oblida.
Ara, quan torni de la seua habitual passejada nocturna, li diré que doni una ullada a la xarxa... Li farà il·lusió.
