Homenatge a Joan Brossa (1919-1998)

Esclata una tempestat que dispersa
els transeünts. El mosso de la cuina
es refugia en una glorieta i fa
en somnis la travessia al món.

Joan Brossa
Poemes irregulars (1957-58)
(De Poemes de seny i cabell, 1977)


Somnis més enllà de les paraules

Hi ha molts escriptors que han parlat del tema dels somnis. Són un tòpic les històries sobre la realitat i el que està més enllà, no només a la literatura occidental sinó que tots coneixem històries plenes d’imaginació de la literatura oriental també.
Joan Brossa ens feia somniar amb les paraules, ho fa encara quan llegim els seus poemes...Tots podem ser el noi que es refugia d’una tempesta i mentres l’aigua cau i llegim aquests versos, som capaços de somniar, d’anar fins a l’infinit i tornar.

La solitud de les parelles (1944)

He entrat a l’estudi de casa meua i buscant un altre llibre ha caigut a terra les Narracions Completes de la Dorothy Parker (1893-1967) que es van publicar en català l’any 2003. I me n’he recordat de la inquietud que em van provocar alguns dels seus contes.
La solitud de les parelles és un dels llibres que formen part de la seua obra completa. El títol ens diu molt ja. Perquè la Dorothy Parker ens parla de la incomunicació entre la parella, dels somnis absurds de trobar un home ideal en un món egoïsta i mercantilista. Ella va posar sobre la taula la hipocresia d’una societat on els diners i el què diran eren els valors més importants...I ho va fer amb un estil personal ple de desencant i ironia.
Defensava un nou paper de la dona en aquells anys. Estava en contra de l’estereotip femení que només es preocupava de ser un objecte decoratiu més al seu piset. I de com aquest paper inútil comportava la monotonia, l’avorriment i la insatisfacció de l’home i de la dona. Una búsqueda de la felicitat entre quatre parets que era un camí a l’absurd.
Denunciava la hipocresia de la classe burgesa però també la hipocresia de les dones que no lluitaven per canviar la seua posició, que es conformaven amb el que els altres decidien per elles.
La Dorothy Parker, escriptora i crítica nord-americana i que es va moure en els cercles intel.lectuals de l’Hotel Algonquin de Nova York durante els anys 20 i més tard també a Hollywood on va ser guionista de la pel.lícula Ha nascut una estrella (1937), era una dona polifacètica : Activista anti-nazi, intel.lectual d’esquerres, periodista, dramaturga i sobretot escriptora de contes.
Les narracions de la Dorothy Parker no moralitzen, no tenen intencio d’alliçonar, no volen ensenyar res...però amb el diàleg dels seus personatges el desencís se’t contagia des de la primera ratlla fins la darrera.

Assalt a la virreina (2004)

Aquesta novel.la la van escriure l’Andreu Martín (1949) i el Carles Quílez(1966) i va tenir en el seu moment una bona crítica. És una novel.la negra que ho té tot. Té intriga, misteri, t’enganxa moltíssim i a més és divertida fins al punt que hi ha moments que has de deixar de llegir perquè no pots parar de riure.
Després de llegir la novel.la encara que no visc a Barcelona vaig fer un viatge a la capital i me’n vaig anar al Palau de la Virreina, a les Rambles i tenia la sensació –mitómana- de què estava en uns llocs diferents i que passejava per primera vegada per aquells indrets...
La veritat és que no tenia cap intenció de fer un post d’aquesta novel.la...però ahir vaig acabar la tan alabada Els homes que no estimaven les dones (2004) de l’Stieg Larsson (1954-2004) que tan bones crítiques ha tingut i que des de fa setmanes és el llibre més venut a les nostres llibreries. I he de dir que és un llibre que t’enganxa, que no pots deixar-lo perquè vols saber què passarà, ben estructurat encara que el final és una mica rocambolesc –no dic res més del final- i sense cap més pretensió.
No vull entrar en comparacions...però em va agradar més el de l’Andreu Martín i el Quílez ...I em pregunto perquè un llibre com el del Larsson és l’estrella i qui no l’ha llegit està a punt de llegir-lo i un llibre similar o millor no és ni la meitat de famós?

Robinson Crusoe (1719)

Basada en la història real del mariner escocès Alexander Selkirk que va ser abandonat en una illa deserta on hi va estar quatre anys, Daniel Defoe (1660-1731) va recrear la vida d’un nàufrag, Robinson Crusoe, que sobreviu en una illa deserta onze anys absolutament sol i després uns anys més amb la companyia de Divendres.
La història és prou coneguda perquè en faci el resum. Ha estat a més, recreada moltes vegades al cinema de moltes diverses formes...És un llibre d’aventures a l’ús i vull fer-li un post perquè li tinc molt carinyo i crec que val la penar recordar aquests clàssics dels què en sóc una entusiasta. El vaig llegir de petita en una versió juvenil però fa pocs anys el vaig tornar a llegir en la versió per adults i em va enganxar de nou.
Robinson Crusoe representa l’home que lluita contra la adversitat, que se sap sobreposar en un món hostil i salvatge i que se’n surt de totes les dificultats tot sol.
Val a dir que els grans relats de vegades són fonts d’inspiració per poetes com passa en aquest poema de Joan Margarit, que espero que us agradi.

La fosca melangia de Robinson Crusoe.

Ara que arriben les edats del fred,
el temps de valorar
els llibres ja llegits i els carrers calms,
la llum del celobert cau amb tristesa
en cada finestral.

On ets tu, vell Crusoe, i ella on és?
Hi ha una petita estació de poble
per on passen les vies amb roselles
afuant-se a l’immòbil horitzó.

On ets tu ara, i on és ella? Algú
vaga entre les moreres del carrer
aquest ombrívol cap al tard del temps.

El mur de les paraules: no res més
ens ha separat sempre de la mort,
i escoltar, vell Crusoe, és un regal
ple de penombra i de raons del vespre.

Joan Margarit

La gran ona de Kanagawa.- Relats conjunts

Aquest matí la Chen ha anat a la platja amb els seus pares. Com cada dia. Li encanta jugar amb la sorra i comença a fer castells. Com cada dia . Fa calor, la seua mare li somriu mentre acarona el braç del pare. La Chen ha parat un moment per comprovar que els seus pares són alli. Com cada dia. Continua amb el seu castell. Para. Mira la mare que ara pren el sol amb les ulleres que es va comprar ahir i que la van fer tan contenta. El pare ara no hi és. Es banya. I la Chen gairebé ha acabat el castell. Li està quedant preciós. Mira la mare que ara està aixecada. La Chen li diu lo bé que s’ho està passant però la mare no l’escolta. Està mirant cap al mar. La Chen també ho fa. Una ona enorme arriba a la platja. La mare corre i crida el nom del seu pare. La mare li xafa el castell i no li demana disculpes. La Chen s’estranya . La Chen segueix la mare que ara plora rodejada d’altres persones. La mare no li fa cas, només plora. La Chen té calor...Es mulla els peus a l’aigua. La troba fresqueta. Com cada dia.

La hija del sepulturero (2007)

Reinventarse a sí mateixa. Per sortir-se’n de la sordidesa, de la pobresa, de la violència...la Rebecca Schwart, la filla de l’enterrador, una dona forta i decidida, s’imposa al medi que la veu néixer i créixer per tirar endavant.
Per viure. Perquè la vida s’erigeix en el més important de la novel.la i per viure cal la tenacitat i la força de la Rebecca. Això és la novel.la, un intent de desempallegar-se d’un mateix...una necessitat de trobar el futur, abans que el passat et faci desaparèixer.
No sé perquè de tant en tant tinc una fixació amb determinats autors o autores. I llibre que veig, me’l llegeixo. Això em passa amb l’autora d’aquest llibre, la Joyce Carol Oates (1938) que no m’entusiasma però m’atreu, que no m’emociona però m’atrapa, que no...però sí. I perquè us podeu preguntar? Doncs per la manera de reflectir la condició humana, la seua violència, les seues misèries...i sobretot per l’atmosfera inquietant i tèrbola dels seus ambients...un entorn tan apagat, tan buit de tot, tan en blanc i negre...que és un imant que fa que vulgui llegir-ne més...

La dama de blanc (1860)

Si us passegeu aquests dies per les llibreries, veureu que aquesta novel.la del Wilkie Collins (1824-1889) l’han publicada en català. Si no l’heu llegida i us agrada una bona història de misteri que us enganxa des del començament aquí en teniu una bona mostra. És també un dels meus llibres preferits.
És una obra del segle XIX , i com a tal i filla de seu temps, està plena de sentiments però narrats amb unes dosis d’intriga, de suspense...que fan que el lector mentres llegeix no pugui viure de curiositat –desesperació seria massa fort però gairebé- per saber què passarà i així, és pràcticament impossible deixar-la fins que l’has acabada.
Hi ha també un desig de trencar amb la novel.la tradicional ja que Collins fa que el narrador no sigui únic, de tal manera que un mateix fet ens és presentat per més d’un punt de vista. Tècnica molt original en aquell moment i que després tornaria a utilitzar en altres novel.les com La Piedra lunar (1868) que potser no és tan popular com La dama de blanc però és també una excel.lent novela policíaca i alguns crítics la consideren fins i tot la seua obra mestra.

Ara s’ha publicat El juego del escondite (1854) que me l’he comprat i encara és un llibre per llegir i el tinc a la cua . Em fa pena perquè me’l llegiria ara mateix però m’agrada seguir un ordre de compra i de lectura perquè si no hi ha llibres que es van quedant al final i després, ja no es llegeixen. O sigui que haurà d’esperar el seu torn i ja us diré què m’ha semblat més endavant.

Rius

Aquesta tarda de diumenge plovia i he arribat caminant fins al riu de la meua ciutat. El riu com a camí, el riu com a símil de la vida...és un tema de la literatura de sempre.
Tinc una foto dels anys 40 del meu pare on es veu amb una colla d’amics passant pel Pont Vell. No sé ara mateix si es veu la imatge de l’Indíbil i Mandoni al fons , però clarament s’hi endevina el riu.
I mentres recordava la generació del meu pare o dels padrins passejant per la seua ciutat que ara és la meua , he pensat en històries que tenen el riu com escenari. El riu Mississippí, per exemple, esdevé protagonista absolut de les aventures del Tom Sawyer i del Huckelberry Finn a les novel.les del Missouri esclavista del Mark Twain (1835-1910).
Altres rius només arriben a la categoria de teló de fons. Però qui no recorda les tropes de Napoleó atravessant les aigues gelades del riu Bérezina a la memorable Guerra i Pau de Tólstoi (1828-1910)...i és que vaig patir tant amb aquell fred i amb la misèria dels pobres soldats francesos en la seua retirada de Rússia.
En altres novel.les només se’ls nomena com de passada “Macondo...a la orilla de un río con las aguas diáfanas...”
Altres ja el porten al títol com El río que nos lleva de J.L Sampedro (1917) on la llibertad de la natura està per damunt de la civilització. I fa anys era d’obligatòria lectura als instituts El Jarama de Sánchez Ferlosio (1927) .També em vé a la memòria el paper del riu Manzanares a les novel.les de la Guerra Civil, per exemple a la darrera de l’Almudena Grandes (1960) , El corazón helado...
Igual que és tòpic dir que els carrers o els edificis són testimonis muts de la nostra història també ho podem dir d’un riu com el nostre que contempla des de la seua tranquil.litat , des de la seua placidesa la història de la gent que vivim, treballem, passem i somniem que diria un poeta estimat, atrapat també per l’encant d’un altre riu, el Duero.

L'últim encontre (1942)

De vegades vols preguntar una cosa a algú que et preocupa, que et provoca una inquietud, que no et deixa dormir per les nits ...i no ho fas. Portes a sobre aquell interrogant que et corseca els ossos i que t’acompanyarà fins al final.
El protagonista de l’últim encontre té un dubte tota la vida però abans de morir busca l’única persona que li pot dir la veritat , el seu millor amic, i que fa 40 anys que no veu. El llibre és una conversa entre aquests dos amics de joventut , Henrik i Konrad, on planeja la presència d’una dona, Krisztina, i on la lleialtat, la venjança, la gelosia, l’odi...portaran a la pregunta final i a la veritat...però, en ocasions, la veritat fa mal, massa mal. Mal al qui la té i mal al qui la vol tenir.
La relació dels dos amics , el protagonisme d’una dona, el pas del temps, un temps llarg, molt llarg, ple de fantasmes, de desconfiances, de neguit... fa que la vida dels personatges esdevingui quelcom tancat , aïllat i opressiu i que tot plegat conformi unes pàgines que el lector no abandona fàcilment.
Aquesta novel.la la va escriure l’hongarès Sándor Márai (1900-1989), que aquests dies torna a estar a la primera fila dels aparadors perquè s’ha publicat un dels seus dietaris(1984-89).

Jo vaig llegir Confessions d’un burgès (1934), que és una mena d’autobiografia, i la vaig trobar interessant sobretot perquè contava els seus anys de joventut a Berlín als temps de preguerra de la 2a. Guerra Mundial. També em va agradar La dona justa (1941). Ara es publica aquest Dietari que és el darrer que va escriure i el primer que es tradueix i que potser ajudarà a entendre els últims anys de la seua vida que ell va decidir acabar voluntàriament.

La literatura que es feia a l’Europa de l’Est abans de 1989 era poc coneguda i he de confessar que no havia llegit res de Márai fins que en un viatge a Budapest al 2003, visitant les llibreries de la ciutat, vaig comprovar que aquest escriptor n’ era l’estrella indiscutible. Exiliat – ell havia marxat al 1948 amb l’arribada del règim comunista- i censurat , la caiguda del teló d’acer va suposar un reconeixement a l’escriptor hongarès, primer al seu país , i després a la resta d’Europa.
No cal dir que al tornar d’aquell viatge, vaig anar directa a la llibreria i vaig tenir sort perquè la primera que vaig comprar sense saber-ne pràcticament res va ser aquesta de L’ultim encontre que està considerada la seua obra mestra.

A mi m’agraden les novel.les llargues...simplement perquè així duren més...aquesta es llegeix en unes hores, en una tarda, si voleu...però, en el meu cas, va ser l’excepció a la regla.

La cabana de l'oncle Tom (1852)

Des de què es parla tant del Barack Obama molt sovint me’n recordo d’una novel.la que vaig llegir ja fa molt temps.
Quan era petita , 9 ó 10 anys, em van regalar La cabana de l’oncle Tom –de la col.lecció Historias- i em va agradar molt. Segurament devia plorar i tot, però sí recordo una sensació de desassossec per la situació d’aquelles persones de raça negra que no tenien dret a estar amb la seua família, ni a uns diners propis i sobretot no m’entrava al cap que no anessin a l’escola i que no puguessin aprendre a llegir i a escriure perquè estava prohibit. Això no m’ho acabava!
Aquesta novel.la mostra de forma cruel la situació dels esclaus als Estats Units al segle XIX. Ho fa amb un gran dramatisme i posant de rellevància de forma absoluta les penúries, la misèria i el desampar d’aquelles persones que estaven sotmeses a la voluntat capriciosa dels seus amos.
La va escriure l’abolicionista Harriet Beecher Stowe (1811-1896) i va ser un text que va crear opinió en contra dels esclaus de raça negra i que seria rellevant en el clima anti-esclavitud que es va crear al Nord i que va propiciar l’enfrontament entre el Nord i el Sud als Estats Units. Va ser un èxit editorial i l'obra figura entre les novel.les més venudes del segle XIX.
Després, ja al segle XX, els Panteres Negres i altres grups similars abominarien d’aquesta novel.la, doncs, l’oncle Tom manifesta una gran ressignació cristiana davant el patiment i això s’ha interpretat com una falta de rebel.lió. Aquesta actitud conformista no ha estat acceptada per aquests activistes fins al punt que dir-li a un negre "oncle Tom" pot considerar-se un insult.
Des de l’oncle Tom fins Obama han passat poc més de cent anys, i, afortunadament, en aquest sentit, la situació en aquell país és radicalment diferent. Tant de bo no hi hagués esclaus enlloc però esclaus, desenganyem-nos, sempre n’hi ha hagut i en el nostre segle XXI, també.

L'Estepa Infinita (1968)

Llegia l’altre dia en un bloc que algú havia disfrutat com mai entrant en una llibreria i poder comprar tots els llibres que li cridaven l’atenció. I què fa que ens decidim per un o altre? En el meu cas, vàries coses...el tema, alguna recomanació, la sinopsi de la contraportada, l’autor o autora...i de vegades la foto de la portada. L’altre dia a la llibreria em va cridar l’atenció aquesta nena solitària en mig del no-res i aquesta sensació que ens transmet de què té pressa, com si hagués de fer alguna cosa important, tan important com si li anés la vida...Me’l vaig quedar i l’he llegit.
La novel.la es diu L’estepa infinita i no s’ha traduit fins ara al català –tampoc al castellà- i tracta de la deportació l’any 1941 a Sibèria d’una família jueva i burgesa de Vilnus, territori que pertanyia a Polònia en temps de la 2ª. Guerra Mundial.
S’hi van estar cinc anys. La història es narra des del punt de vista d’una nena , l’Esther, i és un relat autobiogràfic de l’exili de l’Esther Hautzig (1930) i de la seua família. La gana , la misèria, els treballs forçats, l’immens fred...són temes ja tòpics en aquest tipus d’històries...tanmateix en aquesta brilla amb llum pròpia les ganes de viure que pot tenir un ésser humà en les condicions més adverses. Esther ens demostra com una nena, rodejada de totes les calamitats possibles, pot trobar en el seu interior forces per gaudir d’un llibre o d’una amiga i de sentir alguna cosa semblant a la felicitat.
Ella diu al començament de la novel.la, quan els russos se l'emporten presonera, que el seu món s'havia acabat, aquell ple de luxes i capricis,...i realment, al final de la novel.la, aquell món ha desaparegut però ella en troba un altre, on sobreviure és el més important. La dignitat de les persones se sobreposa a la violència o a la tirania i és un llibre que et fa arribar l'esperança i la il.lusió de la petita protagonista. Val la pena llegir-lo!

Boires

La boira ha tornat a la ciutat de Lleida i ha mullat els carrers com si hagués plogut , de nou la boira fidel, com l’esperit del poeta.
La boira que ens fa enyorar el sol durant els mesos d’hivern pot ser també un recurs literari. La boira desdibuixa la realitat, ens endinsa en la ficció, en el misteri...
És impossible imaginar-se les històries de Sherlock Holmes sense la boira de Londres o les de Dràcula ”una boira molt fina començava a veure’s a la vora del riu...” ens contava Bram Stoker.

De totes les boires que m’han impressionat més, pot ser diria que és la de Les aventures d’ Arthur Gordon Pym (1837) d’ Edgar Allan Poe. Aquella bruma que s’endevinava en el seu viatge al Sud, a bord del vaixell Jane Guy , en què només el propi Pym i el mariner Peters van sobreviure, ens submergia en un món ple d'horrors inexplicables.

Durant aquell viatge tenebrós passaves por, molta por...finalment amb les paraules "Tekeli-li , tekeli-li "s’obria un interrogant sobre el destí final dels personatges.
Dins de la literatura de terror i boira, podríem citar el meu admirat H.P. Lovecraft i la seua novel.la A les muntanyes de la follia (1931) que agafa de nou el tema de l’Arthur Gordon Pym i la seua expedició a l’Antàrtida. Les seues frases finals fan referència al crit misteriós de "tekeli-li , tekeli-li" i són un enigma que arrossega al lector als límits de la realitat, de la bogeria, fent-lo sentir estrany i inquiet “això, he d’admetre-ho, és el que vam creure sentir amb aquell crit que venia d’aquella boira blanca”.

Crits irracionals més boira...por assegurada!

Clíniques i llibres.

Per circumstàncies personals aquests dies he hagut d’estar en un hospital i he aprofitat per llegir Petita crònica d’un professor de secundària de Toni Sala i també Quatre dies de gener de Jordi Sierra i Fabra. El primer me’l va recomanar l’amic Babunski i crec que en alguns moments els que fan de professors o professores s’hi poden reconèixer encara que no sempre. El segon , una novel.la negra, que té com a protagonista un policia de la República, quatre dies abans de què entri l’exèrcit franquista a Barcelona .
A banda d’això, he pogut observar que hi ha moltes persones que llegeixen i sobre tot dones...de fet no he vist cap home llegint. I sempre em pica la curiositat per saber què llegeixen...una senyora que s’ha pres un cafe amb mi estava llegint Los guardianes del libro de Geraldine Brooks que estaria dins l’estela del Codi da Vinci, de nefasta memòria , i la cuidadora de la malalta veïna començava avui Un hombre en la oscuridad de Paul Auster i poso el títol en castellà perquè malgrat parlar en català ha preferit la traducció castellana...
Deia en un post anterior que parlaria d’aquest llibre, Un home a les fosques, que vaig acabar la setmana passada i que m’ha decebut...Així com Bogeries de Brooklin pàgina a pàgina em seduia més i més, Un home a les fosques ha anat a pitjor...Té, és just reconèixer-ho, un inici espectacular i t’enganxa fins a la meitat de la novel.la però a partir de llavors la història queda en l’aire i tot allò, que l’escriptor ens conta després, decau en el seu interès fent un conjunt narratiu, des del meu punt de vista, pobre i insuls.
Una altra noia que ha sortit un moment de la seua habitació portava a la mà Anna Karenina...i he pensat que era la que tenia el millor llibre...Tornaria a parlar-ne i l’únic que puc dir és que la lectora del llibre en qüestió m’ha fet enveja...Tot un plaer a les mans més que per llegir, per disfrutar.

Com a il.lustració poso una foto poc coneguda, la Marilin Monroe llegint Ulisses de James Joyce.

El conte de la criada (1985)

L’escriptora canadenca Margaret Atwood(1939) va escriure aquest llibre de ciència-ficció que és una crítica ferotge al món masculí i a les seues arbitrarietats masclistes. La condició femenina en el món occidental és un dels seus temes recurrents així com els temes de la injustícia social o dels avenços genètics descontrolats que poden portar a l’autodestrucció humana (Oryx y Crake, 2003).
El conte de la criada ens parla d’un temps futur imaginari ,no massa lluny del nostre ,en què els nens, el futur de l’espècie, són un bé escàs així com les dones que poden tenir fills. Tota la societat girarà al seu voltant però encara que aquestes dones tinguin el poder de la reproducció seran sotmeses totalment a l’ordre masculí i seran unes esclaves en un món dominat pels homes.
Al llegir la novel.la tenim la sensació de què tota la història és una gran exageració però cal pensar que el món injust i egoïsta que reflecteix l’autora no està tan lluny de nosaltres com cabria imaginar.
És un llibre, com tots els seus, que ens fa reflexionar. Reflexionar sobre els homes, les dones i sobre els valors de la societat actual...Recordo que quan vaig acabar la novel.la , vaig pensar precisament això...que eren situacions extremes i irreals que no es podien donar en el nostre món...però en ple segle XXI, no podem cridar que totes les dones del món estiguin vivint en situacions de llibertat.
La Margaret Atwood incideix en temes que fan mal, i que ens obliguen a fer preguntes...i que queden sense resposta.

El fin del comienzo (2007)

“Este es el diario de la científica de gran prestigio Mártula Fortex...” amb aquestes paraules comença una història d’aventures en un món de ficció que té com a protagonistes a la jove Sio i a Kitopaw. La Sio i el Kitopaw han de buscar un nou món perquè aquell en què viuen, Verna, s’acaba...Finalment com diu l’autora...de la destrucció en sortirà la creació. Sio i altres habitants de Verna es dediquen a crear un món nou, la Terra...Anem llegint com se les empesquen per posar-hi l’aigua, com és que hi ha neu als pols, com fan un pont per arribar-hi...Com una vegada creat el nou món, el pont es trenca i ens quedem sols...
Una història trepidant, de ciència ficció i divertida també, doncs, l’escriptora ho escriu com si fos un diari la qual cosa li permet allunyar-se del text i fer els seus comentaris ocurrents.
L’autora és Marta Fuertes Cugota (1992-2007) que ens va deixar molt aviat i que volia ser escriptora i ho era. Va escriure aquesta novel.la –una narració de 162 pàgines- i també un conjunt de poemes i contes.
Sorprèn la qualitat de la novel.la si pensem en l’edat de l’autora però sobretot la gran imaginació, la fantasia, l’originalitat i un estil propi...que ens parlen per sí sols de la maduresa de la Marta.
Acompanyen aquesta edició una sèrie d’il.lustracions que va fer ella mateixa i que venen a confirmar el seu talent.
Llegint la novel.la i veient els seus dibuixos se’ns contagia l’alegria, l’energia, la seua llum...que era molta i que no va dubtar en repartir-la en aquesta entranyable història, que va ser publicada mesos després de la seua mort.

El pez dorado (1997)

El diari El País va publicar el dijous passat el primer capítol d’aquesta novel.la. Només la primera frase ja et provocava un sobtat interès “Cuando tenía seis o siete años me raptaron”. El darrer Premi Nobel de Literatura, J.M.Gustave Le Clézio, n’era l’autor.
Un autor poc conegut al nostre país i que no té cap traducció catalana de les seues novel.les. Sempre he tingut curiositat pels Premis Nobel, des de que era joveneta els dijous del mes d’octubre estava pendent de l’escriptor a qui li donaven. Des de l’any 72 que em vaig llegir Opinions d’un pallasso de l’Heinrich Böll fins ara...
Així que me’n vaig anar a la llibreria i em vaig comprar El pez dorado. L’inici de la història i la primera part promet. Amb una manera d’escriure molt fàcil i mancada d’elements superflus Le Clézio t’enganxa amb la història de Laila, una nena raptada al Marroc que ha de sobreviure com pot en un món agressiu i explotador...Encara essent una adolescent s’escaparà a Europa, fent cap a París. L’autor aprofita llavors per denunciar les condicions de vida de molts emigrants que malviuen com poden als barris marginals de la capital.
No és un tema nou però podria donar més de sí...Crec que cada vegada que esperes que la Laila resolgui els enigmes que la rodegen, l’autor la treu de l’escenari i l’envia a un altre lloc sense que es pugui realment aprofundir en cap situació concreta de la protagonista.
Finalment retrobarà els seus orígens i a l’acabar la novel.la no pots evitar un gust d’irrealitat que fa que no acabis d’identificar-te ni amb la història ni amb els seus personatges.

Bogeries de Brooklin (2005)

Aprofitant que el Paul Auster està a Barcelona, val la pena parlar d’aquesta novel.la de l’autor americà. Bogeries de Brooklin té com a protagonista un home gran, jubilat, abandonat per la seua dona, malalt de càncer que torna al barri , Brooklin, que el va veure nèixer i crèixer per morir en pau i tranquil.litat. A partir d’aquí ens podem imaginar que la narració és una mena d’acomiadament d’aquesta vida i d’aquest món.
Doncs, no. Paul Auster li dóna el tomb a la situació d’aquest home de 60 anys, el Nathan, fins al punt que tornarà a tenir unes ganes de viure com si tingués 20 anys. A Brooklin, a partir d’una sèrie de retrobaments i aventures, en lloc de la mort, hi troba la vida i amb ella, la il.lusió per implicar-se en el món i amb les persones que l’envolten.
El primer llibre que vaig llegir del Paul Auster va ser Al país de les últimes coses (1989), més que una novel.la gairebé un conte, una història apocalíptica que no et deixa un moment de respir, que em va commoure profundament i que et transmet un desassossec que encara ara si penso en aquella història encara el sento. No cal dir que em vaig fer una incondicional d’aquest escriptor. Altres novel.les recomanables són La Trilogia de Nova York (1987) i El Palau de la Lluna (1989).
Ara, com ja sabeu, acaba de publicar Un home a les fosques...És un llibre per llegir!

Les veus del Pamano (2004)

Estava sentada en un banc a la Rambla d’Aragó prenent el sol i he vist passar un home amb un llibre i l’he seguit. No sé si per curiositat per saber quin llibre portava a la mà o per veure on anava . Sorprenentment ha entrat a una llibreria i he vist que el volia canviar.
Li he regalat a la meua dona i m’ha dit que ja l’ha llegit, li ha comentat a la noia de la caixa...Era Les veus del Pamano.
Precisament un dia d’aquests es comença a rodar al Pirineu una pel.lícula basada en aquesta novel.la del professor i escriptor Jaume Cabré.I com pot ésser que no sàpigui que l’ha llegida? La meua dona és mestra i li agrada molt llegir i unes companyes seues em van dir que estava molt bé però jo no m’hi fixo...
Ja, ja, no cal que ho digui... És un llibre de 700 pàgines que no deixen indiferent a ningú...A la mateixa tapa crida l’atenció aquesta foto magnífica dels nens i nenes de l’escola del poble.
A Torena, un petit poblet del Pallars Sobirà, es desenvolupa una història entre 1943 i l’any 2002 que ens parla de la repressió, de la injustícia, de l’odi i de la por...Un llarg període entre el nostre present i els temps durs de la posguerra.
Agafa’n un altre, li ha dit la llibretera...i mentres anava voltant per la llibreria, jo també anava mirant llibres pensant en quin es podria fixar ell... De sobte ha agafat Vida i destí de Vasili Grossman i com que estava molt prop d’ell m’ha preguntat l’has llegit? I li he hagut de dir que no però que me n’havien parlat bé...Se n'ha anat content cap a la caixa i, no li agradarà llegir, però al menys li agrada regalar llibres... i a qui no...
Té un encant especial voltar per la llibreria, pensant en la persona a la que va destinada el llibre, mirant les tapes, llegint les contraportades...I quan et decideixes per algun et sents contenta d’haver-ho encertat...

Per cert, m’he comprat també aquest del Grossman...Ja us en parlaré.

El roig i el negre (1830)

El roig és la passió i el negre és la mort. Aquests dos elements estan presents en aquesta novel.la que és un retrat meticulós de la societat burgesa de la Restauració a França al segle XIX.
Llegit així algú pot pensar que es tracta d’un text avorrit però estem davant d’una de les millors novel.les del realisme i les seues 800 pàgines es llegeixen en poc temps. Les aventures de Julien Sorel, la seua ambició per escalar posicions dins la societat, les seues històries d’amor, calculades i interessades, la seua supèrbia...fan que ens enganxi de seguida. Potser el Julien Sorel no ens caurà bé com a protagonista ...però Stendhal ens fa sentir curiositat per veure com acaba tot plegat.
Julien Sorel té un objectiu clar en la seua vida i , per aquest motiu, renunciarà a ser ell mateix. Per quedar bé, per impressionar els altres tindrà uns determinats comportaments que, de forma equivocada, l’atansaran a una mena de felicitat desitjada...Escalar llocs dins la xarxa social, per damunt dels altres i per damunt d’un mateix...no és un tema antic ni passat i això fa que aquesta novel.la encara que faci més de 100 anys que es va escriure continuï essent molt actual.

D'una gran profunditat psicològica va més enllà de la caracterització d'un individu per mostrar-nos com és la condició humana.

Us agradarà!

Llibres

Un amic meu ha trobat una pila de llibres ben posats al costat del contenidor. Els ha fullejat i se n’ha quedat dos. Potser la persona que els ha tirat no volia que desapareguessin del tot. I quins llibres has rescatat, li pregunto. I em diu que un de l’André Malraux i un del Philip Roth...A les primeres pàgines, un nom i una data...Anna, 1980. Tota una història al darrere potser tan interessant, fins i tot més, per allò de què la realitat supera la ficció, com la dels llibres, ara abandonats.
M’imagino aquesta desconeguda voltant per les llibreries amb ganes d’emportar-se’n més d’un i més de dos...Finalment a la mà, un llibre del Philip Roth li ha cridat l’atenció . Encara és poc conegut al nostre país i, des d’una foto de la contraportada, amb un rostre molt més jove de com el coneixem ara, es mira fixament l’Anna, que dubta de comprar-lo o no. Al final decideix quedar-se’l i qui sap, potser li agradarà.
L’Anna també és més jove, mestressa dels seus actes, mestressa dels seus llibres, orgullosa del seu cos encara i que no sap que trenta anys després vindrà algú i li tirarà els seus llibres, els seus estimats llibres, a les escombreries.
La debacle no serà total perquè els deixen ordenadets, com una petita llibreria de segona mà a la vorera, amb la secreta esperança de què acabin omplint altres prestatgeries...com la del meu amic. Tant de bo altres veïns hagin fet de clients d’aquesta llibreria de vell que a l’Anna, perquè no, li hagués encantat.