La boira ha tornat a la ciutat de Lleida i ha mullat els carrers com si hagués plogut , de nou la boira fidel, com l’esperit del poeta.
La boira que ens fa enyorar el sol durant els mesos d’hivern pot ser també un recurs literari. La boira desdibuixa la realitat, ens endinsa en la ficció, en el misteri...
És impossible imaginar-se les històries de Sherlock Holmes sense la boira de Londres o les de Dràcula ”una boira molt fina començava a veure’s a la vora del riu...” ens contava Bram Stoker.
La boira que ens fa enyorar el sol durant els mesos d’hivern pot ser també un recurs literari. La boira desdibuixa la realitat, ens endinsa en la ficció, en el misteri...
És impossible imaginar-se les històries de Sherlock Holmes sense la boira de Londres o les de Dràcula ”una boira molt fina començava a veure’s a la vora del riu...” ens contava Bram Stoker.
De totes les boires que m’han impressionat més, pot ser diria que és la de Les aventures d’ Arthur Gordon Pym (1837) d’ Edgar Allan Poe. Aquella bruma que s’endevinava en el seu viatge al Sud, a bord del vaixell Jane Guy , en què només el propi Pym i el mariner Peters van sobreviure, ens submergia en un món ple d'horrors inexplicables.
Durant aquell viatge tenebrós passaves por, molta por...finalment amb les paraules "Tekeli-li , tekeli-li "s’obria un interrogant sobre el destí final dels personatges.
Dins de la literatura de terror i boira, podríem citar el meu admirat H.P. Lovecraft i la seua novel.la A les muntanyes de la follia (1931) que agafa de nou el tema de l’Arthur Gordon Pym i la seua expedició a l’Antàrtida. Les seues frases finals fan referència al crit misteriós de "tekeli-li , tekeli-li" i són un enigma que arrossega al lector als límits de la realitat, de la bogeria, fent-lo sentir estrany i inquiet “això, he d’admetre-ho, és el que vam creure sentir amb aquell crit que venia d’aquella boira blanca”.
Dins de la literatura de terror i boira, podríem citar el meu admirat H.P. Lovecraft i la seua novel.la A les muntanyes de la follia (1931) que agafa de nou el tema de l’Arthur Gordon Pym i la seua expedició a l’Antàrtida. Les seues frases finals fan referència al crit misteriós de "tekeli-li , tekeli-li" i són un enigma que arrossega al lector als límits de la realitat, de la bogeria, fent-lo sentir estrany i inquiet “això, he d’admetre-ho, és el que vam creure sentir amb aquell crit que venia d’aquella boira blanca”.
Crits irracionals més boira...por assegurada!
7 comentaris:
Per fi puc opinar en un article amb una mica de coneixement de causa. Durant uns anys de la meva adolescència em va donar per llegir novel·les de terror. Devia ser un gòtic d'aquella època. Vaig llegir el "Dràcula" d'Stoker, novel·la que vaig trobar més d'humor que de terror. Vaig llegir el "Frankenstein" de Shelley, molt bona per mi. I un parell de Lovecraft, el títol de les quals no recordo però que em van encantar. També vaig llegir coses d'Stephen King que estava molt de moda llavors, però aquest el vaig trobar molt simplon.
També em va donar per mirar "Viernes 13" i coses d'aquestes... sense més comentaris...
A mi les históries de por em fan por:) i per això no m'agraden...l'última que vaig llegir va ser "It" de l'Stephen King (també hi havia molts moments amb una boira de procedència desconeguda) i la vaig patir sencera.
Tal como lo cuentas, el "Tekeli-li, tekeli-li" recuerda de inmediato el "¡El horror, oh, el horror!" del corazón de las tinieblas. Que es una frase y una novela que aun estoy por entender, yo.
Mi historia de terror (con lluvia, seguro, con niebla, diría que también) es un cuento: "La pata de mono", de W.W. Jacobs. Y los que nombrais, claro.
Ah y rompo una lanza por S. King: encuentro que tiene mucha clase llenando escenas.
la boira amaga, oculta el que hi ha la darrera. si al que no veiem li afegim crits, com tu dius, por garantida.
Babunski:Me n'alegro molt d'haver-te encertat el tema.
Quasiningú:És que el llibre It dóna per patir molt. Prova amb alguns contes del Poe i com que són més curts el patiment et durarà menys.
Anònim: Ja fa temps que un professor de literatura em va explicar que allò que fa més por és el que no té una explicació coherent o racional...quan no podem explicar algun fet, encara que sigui un sorollet de no res, ens causa por. El conte del Jacobs és irracional, ens parla d'unes forces ocultes que no podem dominar...Per què ens agraden tant les històries de por?
Òscar: Així és.
Gràcies a tots per les vostres aportacions!
Hola Kweilan,
M'adreço a tu pel comentari que has deixat al blog del David, que t'agraeixo molt i me'n alegro que t'hagis atrevit a posar-te en contacte amb mi, i ens hagis explicat una mica el cas de la teva amiga. Com tots, sempre és molt colpidor.
Si a ella li ve de gust posar-se en contacte amb nosaltres, estarem encantats de compartir. Hi ha molts recursos i a nosaltres ens ha anat bé deixar-nos ajudar i aprofitar els que ens anàven bé.
Crec que és important verbalitzar i a nosaltres ens agrada i ens reconforta molt ESOLTAR.
Una abraçada...
Natxo:Aniré seguint el teu bloc. Gràcies per contestar.
Publica un comentari a l'entrada