18/11/08

L'Estepa Infinita (1968)


Llegia l’altre dia en un bloc que algú havia disfrutat com mai entrant en una llibreria i poder comprar tots els llibres que li cridaven l’atenció. I què fa que ens decidim per un o altre? En el meu cas, vàries coses...el tema, alguna recomanació, la sinopsi de la contraportada, l’autor o autora...i de vegades la foto de la portada. L’altre dia a la llibreria em va cridar l’atenció aquesta nena solitària en mig del no-res i aquesta sensació que ens transmet de què té pressa, com si hagués de fer alguna cosa important, tan important com si li anés la vida...Me’l vaig quedar i l’he llegit.
La novel.la es diu L’estepa infinita i no s’ha traduit fins ara al català –tampoc al castellà- i tracta de la deportació l’any 1941 a Sibèria d’una família jueva i burgesa de Vilnus, territori que pertanyia a Polònia en temps de la 2ª. Guerra Mundial.

S’hi van estar cinc anys. La història es narra des del punt de vista d’una nena , l’Esther, i és un relat autobiogràfic de l’exili de l’Esther Hautzig (1930) i de la seua família. La gana , la misèria, els treballs forçats, l’immens fred...són temes ja tòpics en aquest tipus d’històries...tanmateix en aquesta brilla amb llum pròpia les ganes de viure que pot tenir un ésser humà en les condicions més adverses. Esther ens demostra com una nena, rodejada de totes les calamitats possibles, pot trobar en el seu interior forces per gaudir d’un llibre o d’una amiga i de sentir alguna cosa semblant a la felicitat.
Ella diu al començament de la novel.la, quan els russos se l'emporten presonera, que el seu món s'havia acabat, aquell ple de luxes i capricis,...i realment, al final de la novel.la, aquell món ha desaparegut però ella en troba un altre, on sobreviure és el més important. La dignitat de les persones se sobreposa a la violència o a la tirania i és un llibre que et fa arribar l'esperança i la il.lusió de la petita protagonista. Val la pena llegir-lo!

11 comentaris:

òscar ha dit...

en la meva època de comprador compulsiu de llibres me n'havia comprat més de dos i de tres atret
per la portada. i, si la memòria no em falla, no en vaig sortir decebut.
ara (malaïda crisi) selecciono força ja sigui per recomanacions, crítiques, blocs, etc. i consulto abans el fons de la biblio!!!

Ferran ha dit...

"L'estepa infinita"... després de llegir el teu post, l'acabo d'apuntar a la llista dels Reis :-)
Ei, de debò! Estic segur que m'agradarà.

quasiningú ha dit...

Sempre m'ha cridat l'atenció la capacitat d'adaptació dels humans fins i tot en les condicions més adverses i que a més, siguin capaços de trobar dins aquestes situacions terribles, coses que els facin feliços...admirable,no?

kweilan ha dit...

òscar. val la pena seleccionar una mica els llibres perquè no són barats sobretot si volem llegir les últimes novetats, jo també ho faig. A més, comprar algun llibre que és una equivocació em fa molta ràbia.
Ferran, a veure què et sembla. Em fa il.lusió que tinguis ganes de llegir-lo després del meu post. Ja em diràs la teua opinió :)
Quasiningú , tens raó i l'Esther Hautzig n'és una prova.

Albert ha dit...

La veritat a mi de vegades em passa , que entro a una llibreria, i me'n torno boig, i tinc que parar ja que tinc uns quants llibres pendents de llegir , de les anteriors etapes compulsives, però ara porto un bon ritme de lectura, malgrat el temps que "perdo" a la feina, espero poder arribar abans del nadal a agafar quelcom, avuo m'he acabat el noi del pijama de ratlles, i ja m'espera de fa uns dies la Doris Lessing....

kweilan ha dit...

Benvingut al bloc!
Quin llibre t'espera de la Doris Lessing? Ja em diràs si t'ha agradat o no.

Anònim ha dit...

Jo m'en recordo de quan adolescent, els dissabtes tarda, amb la paga calenta a la butxaca, hores, remenant durant hores els prestatges, burxant com en una mina el misteri de les portades. Els diners no t'arrivaven més que per un llibre. Era com endinsar-se en els paissatges d'un paradís coloriu. Ara puc comprar més però no brillen amb aquella lluentor de pedra preciosa.

kweilan ha dit...

A mi de petita em deixaven comprar un llibre al mes i també m'estava hores mirant els llibres a la llibreria per decidir quin em comprava...I entenc el que vols dir.
És estranya la relació que establim amb els llibres, és especial i no passa amb gairebé cap objecte...A més, encara que estigui llegit -que equivaldria a estar usat- no perd el seu encant i quan vas a la biblioteca i el tens a les mans i el fulleges, sents el llibre com una cosa molt teua.

Anònim ha dit...

Definitivament, me he decidit per l'Estepa infinita; sí, he tancat de moment la llista per endinsar-me aquest nadal en aquesta història. Així em resguardaré "El hereje" potser per a més endavant, ja que he advertit que em convendria llegir una mica de català, que sembla que el tinc abandonat i, seguint també l'opinió de la professora de literatura, intentaré a vere si faig una mica de guardiola i em puc auto regalar KL Reich, ja que me l'han aconsellat també altres persones i, degut a que suposo, gràcies al llibre del "niño del pijama de rayas" ara tinc fam de segona guerra mundial, em ve de gust introduir-me una mica en aquest tema.
Estic desitjosa, ara que per fi hem acabat la que és la primera batalla del curs, de poder començar a jugar a la lectura i somiar una mica per aquests mons literaris, que entre una cosa i una altra, sembla mentida però... pobrets, aviat faran pols a la postada.
Ja m'aniré passant per aquí aquests dies i durant el nadal, contenta de poder compartir el que aniré llegint; ja miraré d'anar comentant el que em sembla aquesta novel•la de l'Estepa Infinita.

De nou gràcies pels llibres que aquí recomanes i, fins molt aviat.

Anna Stark. P.H

Natxo Rovira ha dit...

Hola Kweilan, he aribat a aquest post a través del també excel.lent blog d'en Ferran.
Ara estic intentant llegir un llibre que ens va recomanar l'Alex Rovira. Un llibre d'en Viktor Frankl supervivent de l'Holocaust.
Tot i que darrerament he pogut comprovar en la meva pell que els humans ens adaptem a tot, a situacions per les què creiem amb paüra que mai podriem superar, aquesta lectura supera tots els límits de crueltat que podria imaginar. I no ho suporto.

Potser aquesta novel.la, explicada amb la innocència inherent als nens que encara s'adapten més a l'entorn, és diferent, però em sembla que ara, potser per mi pot ser encara pitjor de llegir.

Fins on pot arribar la bogeria dels homes?

Gràcies kweilan pels teus bons desitjos i el teu interès en el blog del David.
Petons

kweilan ha dit...

Natxo: Hola! Doncs ja veus que aquest llibre agrada molt però encara que la protagonista manté la il.lusió pel dia a dia no deixa de tenir tota la història una marc bastant trist. Si tens ganes de llegir, i si no l'has llegit, et diria que provessis amb Bogeries de Brooklin perquè a mi és un llibre que em va contagiar com un arrelament al món que vivim i em va agradar força. Per supost que hi ha quantitat de llibres que ajuden a desconnectar sense més pretensió. Però aquest de Bogeries et deixa sensacions positives. Una abraçada!