Ja fa molts anys que els diumenges em reuneixo amb unes companyes que només ens trobem per fer el vermut. Són les meues amigues de l’ídem. La barreja d’escopinyes amb olives és l’estrella i sense oblidar-nos de les patates de bossa. Hi ha dies que ja no dino o sigui que ens hi estem una bona estona. Una altra barreja , una altre vermut...fins que ja ens hem dit el que volíem o no ens hem explicat res però ens hem fet un tip de riure. El vermut, amb sifó, per suposat.
Ahir diumenge, quan tornava a casa, he pensat que per un dia –potser el próxim diumenge- podríem requerir altres assistents i que fossin partícips de la nostra complicitat. I què més adequat que invitar al proper vermut amics de fa molt temps. D’aquesta forma, aplegaríem experiències i aperitiu.
Així que he pensat convidar el Robinson Crusoe i el Viernes o l’abate Faria i l’Edmundo Dantés... dos bones parelles de companys que amb la gana que passaven segur que els encantaria seure amb nosaltres i compartir tapes i avinença . Una mica car, potser, però valdria la pena.
També podríem avisar i tindríem èxit assegurat, perquè també eren del gremi de la fam a totes hores, el Tom Sawyer i el seu íntim Hucleberry Finn.
Si no hi hagués cap assassinat al bar on ens trobem cada setmana, no sé si voldrien venir el doctor Watson i el Sherlock Holmes que també eren uns bons col·legues. Els jugadors de whist potser ens abandonarien de seguida i se n’anirien a jugar a aquell joc tan perillós que es van inventar.
El Mowgli i la pantera Bagheera també ens podrien acompanyar però segurament causarien una mica d’alarma social i no sé si les patates xips els acabarien de satisfer. Tinc els meus dubtes.
Les parelles de En lloc segur, els Lang i els Morgan, de seguida s’hi trobarien bé i serien benvingudes. El Digger i el Vic de El gran mundo ja seria més complicat però els convidaríem també i intentaríem comprendre com és de difícil aquest tema de l’amistat al llarg dels anys... I no em vull deixar el Hans i el Konradin de L’amic retrobat encara que van viure uns temps molt dolents, tant de bo poguessin atansar-se a la nostra taula, que com veieu, ja la tenim preparada.
No sé si continuar perquè possiblement ens faran fora amb tants “vermutians”...en tot cas tots bons amics, i per la nostra part, la realitat superaria la ficció.
Fins diumenge!
