Intemperie (2013)

 

Quan comencem a llegir aquesta novel·la, ens sentim estranys. Com el protagonista, ens sentim immersos en un món hostil i desconegut i, com ell, només volem fugir sigui com sigui. Fugir de què? No ens importa. El nen que ha d’escapar del seu poble, dels seus pares està sol i, com ell, volem que trobi algú en un paratge rar i inhòspit. Que l’ajudi, que el cuidi... Passem les pàgines i anem avançant en mig d’una vida que, per dura, ens sembla impossible. On i quan? No ho sabem. Però, no ens importa perquè malgrat la duresa de la història, un lirisme, una màgia especial es va destil·lant  de cada paraula, de cada ratlla, creant finalment una història que es fa un raconet dins nostre i que fa rutllar de valent la nostra imaginació.

El periodista Jesús Carrasco ens parla de la maldat, de la soledat, de l’egoisme, de la pobresa... però també de la supervivència, de la bondat, de la solidaritat entre ànimes bondadoses i, al final, si ho intentem, per què no? potser podrem escapar de l’infern.