Torno
al meu bloc perquè si bé darrerament he llegit llibres amb els que he gaudit i n’he
parlat al facebook, ahir en vaig acabar un que m’ha fet venir ganes d’escriure un
text més llarg. Es tracta de Un oceà de memòria (2016) de l’escriptor mallorquí Sebastià
Bennasar (1976).
La
seua obra no era desconeguda per a mi. On mai no creix l’herba (2015) o Cants
de sirena negra (2015) em van complaure quan les vaig llegir. Però quan vaig
arribar al final de Un oceà de memòria, la sensació va ser magnífica. Unes
pàgines plenes de sensibilitat, denúncia, crítica i compromís que et transmeten
aquest plaer per la lectura que busques sempre en començar un llibre. Amor pel
llibre i amor per la història.
Una narració que va de menys a més fins que el món del professor Figueira és també
teu i com a lectora, quan tanques el llibre, t’enyores perquè voldries
formar-ne part. I pensareu que potser es tracta d’un món ideal, d’un món
fantàstic... Res més lluny de tot això. Bennasar ens presenta una realitat
difícil i complicada, amb uns personatges allunyats de la felicitat,
assenyalats per un passat que no els oblida ni obliden gràcies precisament a aquest
títol tan adient que és Un oceà de memòria. L'autor ens convenç que no hem d'oblidar, que som memòria i que la memòria és vida.
Vaig
assistir a l'excel·lent presentació del volum que la jove Mixa en va fer a la Setmana del llibre en català a Barcelona. Allí, Bennasar va pronunciar una frase que em va cridar l'atenció i que més o menys deia: “ si un escriptor té èxit, en
tenen tots els altres” i crec que és així també, perquè això vol dir que
triomfa la literatura.
I
és el que passa amb aquesta joia de llibre, la literatura triomfa i de quina manera.
