Lectures de la Patagònia

El viatger que entra en una llibreria de El Calafate, a la província argentina de Santa Cruz, se sorprèn immediatament per la gran quantitat de llibres dedicats a la Patagònia que hi ha a l’abast del possible lector. Assajos, cròniques, treballs de camp, biografies, relats d’expedicions...
Llibres que denuncien l’extermini dels grups aborígens de Santa Cruz i Tierra de Fuego com el de l’antropòloga Anne Chapman que va estudiar la vida dels indígenes, els Onas i els Yàmanas a La vida de los Onas. Ella es va traslladar a la zona i va tenir contacte amb l'última Ona, la Lola Kiepja, que va morir l’any 1966. Dels 24. 000 tehuelches –ètnia a la qual pertanyien els ones- que es van censar al 1869, ja al 1895 només en quedava 5.500.
Llibres que conten com un vaixell belga dedicat a la pesca de balenes a la zona va capturar un grup d’ones i els van portar a París engabiats com si fossin animals. Aquells éssers humans van ser un dels atractius a l’Exposició Universal de París al 1889.
Llibres que parlen de les aventures de l’expedicionari Ernest Shackelton (1874-1922) i com amb l’Endurance va quedar atrapat al gel de l’Antàrtida. O de la vida de Francisco Moreno que va morir sense haver vist mai el glaciar que porta el seu nom.
Llibres que fan pública l’explotació dels treballadors i les morts que hi va haver a començaments de segle per part dels grans propietaris de la terra, ramaders en la seua majoria, com La Patagonia trágica de José Maria Borrrero (1880-1931) on explica, amb documentació dels diaris de l’època, les vagues dels assalariats demanant unes mínimes condicions laborals i la consegüent repressió indiscriminada que van patir, aïllats i ignorats del món.
Una bibliografia nombrosa i una Història rica que ens és llunyana però interessant i trista. Molt trista.

El quartet d'Alexandria (1957-60)

He llegit que s’ha recomanat en alguns blocs Un lloro per al vicari i altres històries de Gerald Durell (1925-1995). Aquestes ressenyes m’han fet pensar en el seu germà Lawrence Durrell (1912-1990) i el seu quartet d’Alexandria. Títol genèric de quatre novel.les diferents: Justine, Balthazar, Mountolive i Clea.
Ambientada a Alexandria abans i durant la 2ª. Guerra Mundial, Durrell narra una sèrie d’esdeveniments des de tres punts de vista, tres perspectives –segons el personatge que ho explica- sobre els mateixos fets, en un intent de fer confluir temps i espai en una dimensió absoluta. A la 4ª entrega, Clea, la narració avança i només llavors el lector se n’assabenta del desenllaç de la història.
Amor, intrigues polítiques, desencís, passió, mort, adulteri, ambició...es combinen en un relat d’una gran complexitat narrativa i també humana. I per damunt de tot, en un relat apassionant.
El fil conductor és el periodista Darley, seduït per un impossible, la intangible Justine. Darley, enamorat de la ciutat només perquè en els seus carrers s’hi passeja la dona que estima. Darley, ple de desig de viure, d’estimar, de trobar pau. Darley, espectador i amic d’uns éssers que existeixen però que no es troben a ells mateixos.
Llegim el quartet i si poguéssim faríem les maletes i marxaríem a Alexandria com si fóssim víctimes d’un encanteri que ens portés a la vella ciutat. Ciutat que és més que un escenari, i que pren protagonisme als personatges principals al llarg de la novel.la. Però l’Alexandria de Justine o de Clea no la trobarem tal com la descriu Durrell.
O potser si. Perquè ens hi podem apropar, viure-hi, ésser part d’ella tantes vegades com vulguem. Només cal llegir el llibre.

Un any de bloc.

Com el viatger que arriba a aquesta estació preparat per sortir cap algun lloc, així era jo fa un any. Il.lusionada per començar un viatge amb el meu bloc i els meus llibres, vaig partir cap a un indret desconegut. Però el viatge que vaig començar sola, ara l’estic fent amb un munt de blocaires que m’acompanyen i em diuen la seua.
M’encanta tenir un bloc, escriure-hi i llegir els vostres comentaris…A tots i a totes, moltes gràcies!!!

El mar

Aquests dies està fent una calor d’estiu. Serà difícil pels que no viviu a Ponent imaginar que aquí ja estem com en plena canícula. Com a dona de secà, o de terra endins que queda més glamurós, quan fa aquest temps sempre penso en el mar i en com m’agradaria viure-hi a prop. I aquest desig m’ha portat a recordar dos títols.
El primer és El mar (2006) de John Banville (1945). Un llibre no gaire extens però que amaga a les seues pàgines uns records intensos i difícils de reviure. El protagonista ho fa, després de cinquanta anys, i amb ell, els lectors som testimonis de com el passat i el present es complementen en una búsqueda difícil de la pròpia identitat.
Actualment aquest escriptor irlandès està tenint un gran èxit amb el seudònim Benjamin Black i les seues novel.les policíaques. Una d’elles El Lémur (2008), el tinc a la cua i és un llibre per llegir.
El segon llibre és El mar, el mar de la també irlandesa Iris Murdoch (1919-1999). Una gran narradora que es paladeja a poc a poc i arriba a captivar-nos amb les seues històries i amb la seua manera de contar-les. En aquesta novel.la, el mar és una presència constant, un reflex de les obsessions del protagonista, de les seues frustracions, dels seus sentiments...
La Kate Winslet i la Judi Dench van fer reviure aquesta escriptora en la pel.lícula Iris (2002) de Richard Eyre. Allà es reflectia la seua existència lliure i sense lligams però també la terrible malaltia de l’Alzheimer que la va allunyar per sempre de la literatura. Però, afortunadament, no dels seus lectors.
Que disfruteu del mar tots aquells que hi viviu al costat. Als que no en tenim, sempre ens quedarà la literatura.

Relats Conjunts: La Torre Eiffel.

Aquell matí, després d’esmorzar, al Jaume li picava tot...des que havia sentit que els fills del seu company havien agafat polls a l’escola...no estava tranquil...només feia que gratar-se contínuament.
Quan va sortir del despatx, va entrar en una farmàcia i es va comprar de tot: ungüents, xampús, protectors...A l’arribar a casa, a la dutxa acabaria amb aquelles bestioles que no el deixaven en pau...Al vespre, amb el problema dels animalons ja sol.lucionat, es va posar a llegir al sofà una novel.la que li havien recomanat...el protagonista era diabètic ... A sopar! el va cridar la Llúcia, la seua dona.
Gairebé no va poder empassar-se res...Només tenia set com l’home de la novel.la. Al llit, la Llúcia tenia ganes de jugar però li va comentar...estic preocupat, igual tinc sucre, tinc moltes possibilitats ...demà aniré al metge. La dona amb cara de ressignació va pensar que sort en tenien de què el metge fos el seu propi germà perquè si no ja faria temps que els haguessin expulsat de la mútua...I sense dir ni bona nit li va donar l’esquena.
El Jaume però es va quedar despert, molt nerviós pels polls que li tornaven a picar, per la set que tenia,...pel pobre Lluís, l’antic company de feina, que havia tingut un infart...A ell també li feia molt mal el cor, tenia unes punxades fortíssimes...I sumament endolorit finalment es va adormir.
L’endemà va anar a treballar com cada matí encara que prèviament s’havia anat a fer unes radiografies pendents, per possibles problemes de vesícula. A l’oficina, la rutina de sempre, els comentaris de sempre...i ell, angoixat i neguitós...Es que ningú no li feia cas, ni el germà, ni la dona, ...avui era el mal de cap allò que l’amoïnava. Una cosina de la cunyada de la noia de la centraleta tenia un tumor cerebral...Ràpidament va mirar els símptomes a internet: mal de cap, pèrdua de visió, percepció del món exterior distorsionat, desintegració dels colors...ostres...potser sí que feia temps que hi veia una mica borrós...Va passar un dia terrible...consultant diferents webs, posant-se en foros...no va treballar gens però honestament pensava que ja li quedava poc temps de vida.
Va arribar a casa i va veure que la seua filla Anna, estudiant d’art estava a la seua habitació. Era una noia molt eixerida, una enamorada de París. Tenia una foto fantàstica de la Torre Eiffel en blanc i negre a la paret. Quan va entrar, les paraules no li van poder sortir de la gola, s’ofegava. La torre ja no era blanca i negra, la veia distorsionada, irregular, amb colors brillants, la imatge semblava en moviment i a punt d’ensorrar-se…
El Jaume va caure al terra. No li va donar temps a sentir com la seua filla li deia: He canviat el pòster , pare! T’agrada el Robert Delaunay?

La Regenta (1885)

He anat uns dies a Oviedo aprofitant que hi havia la Festa Major de Lleida. He caminat pels carrers que volten la catedral. He buscat l’Ana Ozores pels carrers de Vetusta.
Potser estava mirant per la finestra de les seues habitacions, trista i melangiosa pensant en la mare que no va conèixer. Potser voltava per la casa solitària, somniant en impossibles mentre el desig de sentir-se estimada l’omplia d’inquietuds desconegudes.

Plou com sempre i quan sigui el migdia anirà a la Catedral. Passarà pel davant del Casino, ignorant de què molts dels homes de la ciutat la desitgen com un trofeu preuat. Per la seua part, les dones l’envegen i la critiquen. No li perdonen que no sigui dels seus, que no es ressigni a viure sota les normes de la societat hipòcrita, que no estigui contenta amb el que té.
La Regenta, orgullosa i tímida, somniadora i delicada entra a la Catedral. S’agenolla davant de l’altar sense saber que la supèrbia i la maldat del Fermín de Pas la controlen de molt a prop.
La innocència i la passió o potser la passió i la innocència la portaran a enamorar-se del conquistador de torn –l’Àlvaro Mejia- i serà l’excusa perquè sigui apartada de la vida social de la ciutat.
Sola, incompresa, tancada entre les quatre parets de casa...sense ganes de viure, sense possibilitats de ser feliç, només surt per anar a resar, a trobar un consol que si li escapa i que la ignora.

Per això jo la buscava pels voltants de la Catedral. I la vaig trobar. Es va deixar fer una foto...i allà es va quedar per sempre perquè els que hem llegit la novel.la ,si la busquem, li puguem fer companyia.

Ébano (1998)

El record més antic que tinc de la paraula “Àfrica” crec que es podria remuntar a uns còmics del mític TBO on l’explorador Eustaquio Morcillón caçava animals per la selva i el seu fidel Babalí l’ajudava en les seues intrèpides aventures. La majoria de vegades acabaven en una mena d’olla mentre uns canibalets molt simpàtics feien festa grossa perquè aviat menjarien.
Després vindrien històries com l'encontre de Livingstone y Stanley, les mines del rei Salomon...
Una mica més gran , les classes d’història i el tema “colonialisme i imperialisme” ...recordo que vaig demanar al professor que m’expliqués de nou el concepte de “metròpoli” perquè no l’havia entès bé. La injustícia de la situació quedava clara fins i tot per a aquells alumnes de batxillerat.
D’adulta, les labors de les ONG, les sequeres, les matances, la pobresa...tot el que t’ensenyen per la tele quan volen i com volen i d’allò que et pots assabentar pels diaris i revistes.
Ara he llegit Ebano. I he quedat captivada per un gran periodista. I què és Ebano? No és una novel.la. És una sèrie de reportatges que el polac Ryszard Kapuscinski (1932-2007) va fer mentre va ser corresponsal d’un diari polonès a l’Àfrica durant gairebé 30 anys. Des dels anys 60-70, moments d’esperança que va suposar la independència de les colònies fins als 90 on aquelles esperances s’havien esvaït totalment.
He quedat atrapada en les seues històries.Tant... que cadascuna de les cròniques que fa es queda curta perquè en vols saber més d’aquest continent. Com si per primera vegada t’estessin dient de debó què s’amaga darrera d’aquell immens territori temut i desitjat a la vegada. La veu de Kapuscinski clama pel reconeixement dels costums, de la justícia, crida per l’abolició de l’esclavitud, de la tortura, perquè no hi hagi corrupció, perquè s’acabin les armes, perquè els nens puguin ser nens....
Aquests dies pensava en tots aquests problemes i en com els europeus hem tingut un paper clau en aquesta trista història i de sobte llegint un diari estatal d’ahir o abans d’ahir veig un anunci d’un programa de "reality": una família de l’estat espanyol dins una cassola i uns homes de raça negra prepararats per cruspir-se’ls...
Em va caure la cara de vergonya.

El Don apacible (1942)

Quan estava pràcticament acabant El Don apacible, vaig buscar imatges dels pobles on passa la història de l’escriptor soviètic Mijaíl Shólojov (1905-1984): Rostov, Novocherkassk...i quan vaig veure aquestes ciutats modernes al Google, per uns moments vaig pensar que hi havia un error...com si en lloc de trobar la Rússia actual hagués hagut de trobar les trinxeres, els cosacs vestits amb els seus capots militars, les terres conreades de blat o els camins de pedres en uns paratges bellíssims presidits pel riu Don. I és que quan estàs llegint aquesta novel.la, l’esperit del lector queda atrapat a les seues pàgines una bona estona després d’haver tancat el llibre.
Al poblet de Tatarski hi trobem la família Méléjov. Al començament de la novel.la, a la casa familiar hi viuen diferents generacions: els pares, els tres fills i la dona d’un d’ells. La formació militar, el conreu de la terra i la cura del bestiar és la seua vida. La 1ª. Guerra Mundial contra els alemanys i la Guerra Civil russa vindrà a interrompre aquest estil de vida que encara que ells no ho saben mai més no tornarà.
Grigori Méléjov és el protagonista. Ell, com els cosacs, es mou entre la ideologia boltxevic i la “blanca” o partidària de la Rússia tradicional. La novel.la mostra molt bé aquesta dualitat del poble cosac que dubta entre la societat proposada pels comunistes i una societat ideal assimilada a la Rússia dels tsars i que els portarà a estar dividits en els dos bàndols de la Guerra Civil i a enfrontar-se d’una forma cruel i acarnissada. El personatge de Grigori és violent però valent, és despiadat però és capaç de sentir una gran passió, pot ser irracional però és íntegre i al final se n’adona que la guerra no porta enlloc, que la guerra és absurda i que només ha portat patiment al seu poble guanyi qui guanyi.
El Don apacible és la història del poble cosac en uns anys en què el món no tenia previst fer lloc a somnis idealistes, és la història de la seua vida, del seu amor per la terra, pels costums, per la tradició i de la seua desfeta davant del poder boltxevic...És també el relat d’una guerra, de tàctiques i d’estratègies, i de com l’home es pot deixar arrossegar per les més baixes passions: l’odi , la venjança,la traïció, l’enveja, l’assassinat...I de com en mig de l’horror i la violència, té temps per estimar.
Una apassionant lliçó d’història al costat del riu Don que es mostra pacient i tranquil aliè a les barbaritats de l’home que no per repetides ens són indiferents.

Llibres regalats i autoregalats.

Llegint els blocs veig que el costum de l’autoregal en qüestió de llibres està molt estès. A mi m’encanta autoregalar-me llibres per Sant Jordi i ja sé que hi ha empentes, que hi ha cues...però jo me’n compro perquè m’agrada, m’agrada molt!!!
També me’n regalen i al final els que han fet cap a la meua tauleta són:

Ebano.- Kapuscinsky
Mama.- Joyce Carol Oates
Frankie Addams.- Carson Mc Cullers
Una cosa per explicar-vos.- Kureishi
Txevengur.- Andrei Platonov
La tendresa dels llops.- Stef Penney
El martillo azul.- Ross Macdonald.

Per suposat també m’agrada regalar-ne i m’he decidit per:

Cineclub.- David Gilmour
L’Africà.- J. M. Le Clézio.
Claus y Lucas.- Agota Kristof
Acrollam.- Biel Mesquida.

No sé començar un llibre mentres n’estic llegint un altre...El Don Apacible va bé...així que tots aquests llibres hauran d’esperar. Molts no són pacients perquè amb les seues cobertes, les contracobertes... estan cridant que els agafi d’una vegada però jo em mantinc fidel als meus principis i allà s’estan, esperant que, com deia el Bécquer, una mà blanca els rescati de l’oblit.

Bona lectura de tots els llibres que heu regalat o autoregalat!

Diada de Sant Jordi

Fa dies que no comento cap llibre i és que estic llegint una novel.la que m’està ocupant molt temps. Ja fa uns mesos la Carina va parlar, en un post meu "Rius", d’una novel.la que em va cridar l’atenció. Era un clàssic: El Don apacible del Mijaíl Shólojov...però estava descatalogat. Ara, al mes de març, l’han tornat a editar i per Setmana Santa m’hi vaig posar. Més de 2000 pàgines que requereixen el seu temps. La vida dels cosacs de la conca del Don a la 1ª. Guerra Mundial. Quan l’acabi en faré un post. Una novel.la interessantíssima que em costa deixar quan hi estic posada.

Avui encara no és Sant Jordi però he anat de llibreries per veure què em podria comprar el dijous una mica més tranquil.lament perquè , com tothom sap, el dia de Sant Jordi és impossible mirar, fullejar, pensar què t’emportes a casa...
He estat mirant tota la tarda i ja sé què em quedaré. Els posaré a la cua perquè malgrat la gent, les aglomeracions, les empentes...per Sant Jordi m’encanta comprar-me llibres, per mi i per regalar-ne també. Estic decidida per:

- Ébano de Ryszard Kapuscisnki.
- L’africà de J.M. Clézio.
- Olor de colònia de Sílvia Alcántara.
- El martillo azul de Ross Macdonald.
- Cineclub de David Gilmour.
- Una cosa per explicar-vos de Hanif Kureishi.

I algun altre que ja em pensaré i altres que recomaneu pels blocs.

Bona Diada de Sant Jordi!!!

Relats Conjunts: Guerrers de terracota

Des de Pekín, el grup de turistes catalans havia d’agafar un tren cap a la ciutat de Xian. Allà els esperarien les 7000 figures descobertes l’any 1974 a la tomba de l’emperador Qin. El grup turístic estava format per vint persones. Cinc parelles , un pare i una filla adolescent, la Laia, i dos famílies que eren amigues. Una d’elles, la família Benseny estava formada pel matrimoni i dos nois. El Joan era el gran i tenia 16 anys, l’Arnau , només 11.
Passarien la nit viatjant i l’endemà ja serien a Xian. Al Joan li feia una il.lusió indescriptible poder veure de tan a prop aquell exèrcit mil.lenari . Tant temps preparant l’itinerari amb els seus pares, tant temps buscant dades i fotos per internet, entrant als foros de viatgers...pràcticament ho sabia tot d’aquell emperador Qin i dels soldats que l’acompanyaven en el seu somni etern.
Al Joan la nit al tren se li va fer llarga per l’emoció i pels nervis però es va estar quiet i tranquil per no molestar l’Arnau i els pares. El compartiment l'ocupaven ells sols i només el soroll lent i rítmic de la màquina trencava el silenci. Si els despertava s’enfadarien amb ell i no ho volia. Res havia de destorbar la màgia d’aquells moments en què s’atansava cap aquell prodigi de l’art xinès.
A l’estació un guia els va recollir i els va portar a l’hotel amb autobús. Dos hores després els esperaven a recepció. El grup, de nou en moviment, va dirigir-se cap al mausoleu on finalment es trobaria cara a cara amb el guerrrers de terracota. El moment s’aproximava. Ja hi eren. El Joan estava impacient. L’entrada era espectacular . Des de dalt el Joan va mirar l’excavació. Impressionant! Fantàstic! Llavors va sentir una pell fina que el tocava breument. Va sentir la mà de la Laia dins la seua , va trobar uns ulls brillants i càlids i... va perdre el món de vista. Només va existir la Laia durant la resta del viatge.

El llibre de les punxes (2009)

La punxa ha estat el nom d’una secció del diari local de Lleida, La Manyana. Era un article d'opinió a la primera plana on el seu autor, el periodista Josep Ramon Correal, deixava cada dia la seua empremta. Un article curt però deliciós on hi treia el suc al tema del dia.
Des de Ponent, una veu crítica i assenyada deia la seua i ho fa fet durant 15 anys.Els arguments han anat des del litigi de les obres d’art amb l’Aragó a la sequera, des de les obres de l’AVE al dolor per la desaparició d’un amic... Pinzellades de la realitat d'aquesta part del país amb ironia i estimació. Perquè per damunt de tots els articles planeja el seu amor per Lleida.
El llibre de les punxes és un recull d’aquests breus articles que ell escrivia quan es quedava sol a la redacció. Cada nit, fent un repàs a l’actualitat diària, ell teclejava La punxa que molts llegíem al dia següent.
Periodista d’una llarga trajectòria directiva dins de La Manyana, tertulià a la Catalunya Ràdio del Bassas, Josep Ramon Correal va ser també un dels membres fundadors de La Boira (1979), revista mítica que va ser la primera que es va fer en terres lleidatanes totalment en català després del franquisme.
Ara ha plegat del diari i de La punxa ens ha quedat aquesta excel.lent antologia. Si voleu conèixer una visió molt especial del món que ens envolta us recomano aquest llibre. Us ho passareu bé!

La Societat Literària i de pastís de pela de patata de Guernsey (2008)

La Mary Ann Shaffer (1933-2008) és l’artífex d’una novel.la deliciosa que s’acaba de publicar a casa nostra.
Guernsey, l’illa més gran de l’arxipèlag del Canal de la Mànega, va patir durant la 2ª Guerra Mundial la invasió dels nazis. Anys molt durs on la convivència esdevenia un malson. Els nens van ser enviats a la Gran Bretanya per por dels alemanys i els habitants de l’illa es van disposar a ressistir uns anys de fam, misèria, opressió i, sobretot, enyorament dels seus fills i filles estimats.
Acabada la guerra, una escriptora, Julie Ashton, que s’ha fet famosa pels seus escrits sobre la guerra, busca un tema per una nova novel.la. Per casualitat contacta amb Dawsey, un habitant de l’illa, i se n’assabenta d’una societat literària en aquell lloc allunyat del món.Entra en contacte amb els diferents socis i a poc a poc va coneixent els diferents membres d’aquest club de lectura. El seu interès va en augment fins el punt que es desplaça a Guernsey per poder escriure amb més coneixement de causa.
Una vegada allà s’impregnarà de l’atmosfera de l’illa. Una mena de Shangri-la on els valors de l’amistat, la companyia, la solidaritat, l’amor…estan per damunt de qualsevol interès o materialisme. Sense oblidar els llibres i la lectura. La lectura que els ha ajudat a sobreviure els anys de la invasió i que ha creat uns llaços d’amistat difícils de trencar.
Tota la història se’ns revela a partir de les cartes que els diferents protagonistes entrecreuen entre ells. Sobretot entre la Julie i els altres socis del club. Progressivament van sorgint històries de la vida quotidiana, amb un teló de fons dur i trist, però veiem com l’alegria i les ganes de viure fa tirar endavant els habitants de l’illa.
Les cartes sempre donen un to personal a la novel.la, un to proper que, com a lectors, ens crea la il.lusió de què estem assistint a la intimitat dels personatges. Llegir aquesta història és una immersió en un món senzill i planer, un món que encara que el busquem fóra de la novel.la no sé si el trobarem. Hi ha una frase del poeta libanès Khalil Gibran(1883-1931) que diu: En la rosada de les coses petites, el cor troba la seua albada i es refresca.

Llegir el llibre és alguna cosa així.

Viatges i llibres.

Si anés a Sant Petersburg m’emportaria L’agulla daurada (1985) de la Montserrat Roig (1946-1991), un llibre sobre el setge que van patir els habitants de Leningrad al 1940 durant la 2a Guerra Mundial .
Si tingués l’ocasió de visitar Buenos Aires llegiria Sobre héroes y tumbas (1961) de l’Ernesto Sábato (1911-) i el seu meravellós Informe sobre ciegos. Esdevindria un company de viatge fantàstic per passejar per la capital “porteña”.
Si anés a Nova York, la trilogia (1985-87) del Paul Auster i si em diguessin que puc anar a les illes Marqueses, m’emportaria el llibre del Vargas Llosa (1936-) Un paraiso en la otra esquina (2003) que ens apropa la figura de Gauguin i el seu periple per aquelles terres tan llunyanes.
Si l’avió aterrés a Irlanda, llegiria Por el oeste de Irlanda (2006) del Leon Lasa, un acurat escriptor de llibres de viatges i si després visités Berlin, escolliria entre No hay cielo sobre Berlín (2005) de l’Helga Schneider (1937-) o Una princesa a Berlin (1980) del Solmssen , les dos sobre el temps de la 2a Guerra.
A Londres, la biografia que va fer el Quentin Bell de la seua tieta, Virginia Woolf (1882-1941), i per descomptat ,si anés a Moscou, llegiria Guerra i Pau del Tolstoi (1828-1910)
Si tingués l’oportunitat de viatjar a Sudàfrica, posaria a la maleta La història del meu fill (1990) de la Nadine Gordimer(1923-), testimoni dels conflictes racials i de l’apartheid . Si em perdés per les muntanyes suïsses, ho faria amb el Hans Castorp de La muntanya mágica (1924) de Thomas Mann i si em trobessiu fent fotos a la muralla xinesa, seria amb el meu Vent de l’Est, vent de l’Oest de la Pearl S. Buck (1892-1973).
I si d’allí m’atansés a la Birmània del segle XIX, llegiria L’afinador de pianos (2003) de Daniel Manson.
Si en alguna ocasió vaig a la República Dominicana, m'acompanyaria Galíndez (1991) de Vázquez Montalbán (1939-2003), una esgarrifosa biografia del polític basc desaparegut i si arribés fins a Ciudad Juárez, l'escollida seria 2666, novel.la pòstuma, del Roberto Bolaño (1953-2003) i si...la llista seria inacabable...Els mons on podem viatjar són infinits.
Llegir i viatjar, dos activitats que m’agraden i quan es complementen és un plaer.

Recordant l'Anna Frank (1929-1945)

He passat uns dies a Amsterdam i he visitat la casa de l’Anna Frank, al carrer Prinsengracht 263. La seua història és prou coneguda però el seu record encara ens pot emocionar profundament. El pas per les habitacions on va passar més de dos anys en clandestinitat no deixa indiferent. Darrere una paret falsa, dissimulada per una prestatgeria, s’accedeix a les habitacions, que es conserven intactes des de la 2a. Guerra Mundial. Et preguntes com en un espai tan petit hi van poder viure vuit persones, la família de l’Anna, la família Van Pels i el seu dentista, Fritz Pfeffer. Actualment està buit de mobles perquè els nazis s’ho van emportar tot i després , el pare de l'Anna, l’únic supervivent, no va voler posar-hi res perquè tot quedés igual com els nazis ho havien deixat.
Quan l’Anna va cumplir 13 anys, els seus pares li van regalar un diari que comença abans del cautiveri: El diari d’Anna Frank. Traduït a la majoria d’idiomes és un llibre que ens transmet tot allò que ella va vivint. A la primera part, quan encara no està amagada, ens conta la vida d’una noia típica de la seua edat: l’escola, les seues amigues... però també parla de com l’opressió cap als jueus està present cada vegada amb més intensitat a la societat holandesa. Després, ja instal.lada a “la part del darrere” de la casa, va explicant el dia a dia de la convivència, les seues creences, les seues pors o inquietuds. Assistim també als sentiments íntims d’una noia que es va fent gran en unes habitacions a les fosques i que té molts interrogants sense resposta. Havien de restar en silenci la major part del temps. L’Anna no podia parlar però la seua veu va ser el Diari.
Quan són detinguts i deportats, el diari es queda a la casa i serà el seu pare qui el publicarà anys després i farà que aquella noieta, que tenia unes ganes de viure immenses, sigui coneguda arreu com escriptora. Com ella volia.

Relats conjunts: El pelele.

La parella va pujar a l’autobús per tornar a casa. Els dos eren grans i es movien amb problemes. Les brusques arrencades i frenades del vehicle no ajudaven a què es puguessin seure còmodament. Ella, amb bosses sota els ulls, grossa, amb el cabell gris i poc cuidat, d’aspecte cansat i una mica malaltís, va instal.lar-se amb dificultat al primer lloc que va poder...però al seu home, d’un aspecte envellit però més saludable, no li va semblar bé el seient elegit per ella. Innocentment el va deixar passar per seure “si, dona, aquí m’asseuré”, li va contestar amb to agre i despreciatiu i va marxar cap al fons...la dona va aixecar els ulls i li va dirigir una mirada que no se sabia ben bé si era de fàstic o d’odi. D’aquell odi que es guarda en conserva i que es va fent més dens i concentrat a mesura que passa el temps.. Un odi que s’endevinava callat i ressignat.
Al cap de dos minuts ell la va fer canviar de lloc malgrat les incomoditats que a la dona li va suposar. Finalment van arribar a la seua parada. “Va, dona, que el xòfer no espera ningú” ...no eren les paraules, era la rancúnia, la prepotència. Ella no li va ni contestar, ell l’ajudava a baixar...com un deure, com una obligació.
Tornant cap a casa, la dona es va fixar en un quadre que feia publicitat d’una exposició d’un pintor a la ciutat. Li semblava que era del Goya. Quatre dones mantejaven un ninot amb una alegria cruel. Aquell pobre semblava que ho estava passant malament, que estava patint... Va mirar el sorrut del seu home i una rialleta involuntària se li va escapar dels llavis.

La meua primera llibreria.

No hi havia a la meua ciutat moltes llibreries quan era petita. D’aquelles, la majoria han desaparegut. Petites llibreries que a més dels llibres hi tenien tot mena d’estris de papereria, tints de colors, llibretes, llàpissos...
Era ben petita quan a casa em van deixar anar-hi sola. N’hi havia una aprop de casa, al carrer Balmes, que freqüentava de manera compulsiva a veure quins llibres tenien nous i m’encantava estar-m’hi moltes estones pensant en quin seria el pròxim. Tenien tota la col.lecció cadete…encara recordo Diario de un maestro, una mena de Sidney Poitiers en un poble perdut en mig de la Castella rural dels anys 60.
En tenia localitzades dos més. Una, al carrer Sant Antoni i una altra, al carrer Major. La primera de les tres que va tancar es deia llibreria Atlàntida i era un local estret i allargat que a mitja botiga tenia dos escales i que al pujar-les estaves en una part molt menys accessible a la clientel.la. Com que veien que m’hi passava sovint, un dia em van dir que podia anar a la part de dalt, que allà tenien més llibres. Em feia feliç voltar per aquelles prestatgeries i descobrir quines novetats els havia arribat, fullejar-les, preguntar quant valia cada llibre, calcular si me’n podia comprar dos...La col.lecció Històries, l’editorial Molino, l’editorial Joventut...
Els anys van passar. I un dia aquella llibreria fosca i acollidora va tancar. Potser els seus amos s’havien jubilat i recordo que em va saber greu com si algú tirés els teus llibres de petita a la paperera o com si una part del teu passat hagués quedat esborrat en uns segons.
I molts més anys després...l’altre dia, sense anar més lluny, passejant per Barcelona vaig colar-me dins la megallibreria –estaven fent els darrers retocs abans de la inauguració- que deu d'estar a punt d’obrir o ja ha obert a la Rambla Catalunya. Metres i metres de llibres , llum fantàstica per llegir els títols i cobertes, espais agradables...i tanmateix els falta a aquestes llibreries l’encant i la màgia d’aquelles. Des d’aquí una salutació especial als llibreters que quan veuen un nen o una nena mirant llibres, li diuen...té, aquí en tenim més!

L'informe de Brodeck (2007)

Al llegir la coberta d’aquest llibre vaig descobrir que l’autor Philippe Claudel (1962) era el guionista i director d’una de les pel.lícules que més m’ha captivat darrerament: Fa molt que t’estimo i a la que li van donar el premi BAFTA 2009 com a millor pel.lícula estrangera. Una delícia d’història.
Sorpresa per aquest motiu, vaig agafar L’informe de Brodeck amb una simpatia extra per l’autor i pel llibre. Ja havia llegit Ànimes grises (2005) que vaig trobar trist i fosc però amb una sensibilitat molt personal que va fer que m’agradés. Ara, el record de la pel.li afegia interès a la nova lectura.
El protagonista és Brodeck, un jueu que ha sobreviscut a un camp de concentració alemany durant la 2ª. Guerra Mundial. Als mesos d’haver tornat al seu poble, un estranger -l’altre, li diuen- recentment afincat a la població es assassinat. L’alcalde i els altres habitants li encarreguen a Brodeck un informe sobre què ha passat, perquè i com.
Brodeck escriu l’informe i de pas conta la seua vida que va desfilant davant nostre sense pressa, escapant-se de cadascuna de les seues ratlles un dolor enorme...tan gran que, en ocasions ens fa perdre el fil, i sentim, com ell, l’horror del que ens explica. De nou, busquem la dignitat humana en uns éssers humans que es creuen amb dret a tot i no la trobem enlloc.
El temps passa, la guerra s’allunya, però en aquest poble la maldat, la por a la diferència, la violència no desapareixen...Brodeck és una excepció. Ell és un home bo.
Això el fa ser diferent...però per Claudel els diferents estan malauradament condemnats.

Naturaleza infiel (2008)

Renata, la protagonista de Naturaleza infiel, és una dona que ja té més de 30 anys. Tenia una família i té una vida o la tenia. Recorda moments de la seua infantesa o de la seua joventut. Evoca els seus avis, els problemes econòmics, la mort prematura del seu pare, la relació amb la seua germana bessona...

No és una narració ordenada en el temps sinó que els records, com espurnes de la memòria, van conformant la seua història. I ho fa amb la fredor o la ressignació que proporciona la distància dels anys passats.
En uns cinquanta minicapítols, dos o tres pàgines com a molt, Cristina Grande (1962) ens presenta uns personatges que només viuen. Esdeveniments durs i amargs que els van ferint dia a dia. Però com a lectors que també tenen les seues pròpies vivències, tota aquesta quotidianeitat tenyida de desconsol no ens ve excessivament de nou. Així, el relat traspassa la frontera de lo familiar i va més enllà, perquè no se’ns conta res que no puguem reconèixer.
Fets importants com anècdotes o anècdotes com fets decissius...així ens ho fa sentir la Renata i a l’acabar la novel.la sabem més del que ens ha explicat i ho sabem perquè també vivim i hem viscut.

Menys de 150 pàgines que es llegeixen en un no res!

Concurs de relats breus de terror

Aquí us deixo la meua participació en el concurs de relats breus de terror convocat per: http://www.hesperia.cat/.

Si aneu a la seua pàgina, en podreu llegir molts més.

El meu text, reduït a la mínima expressió perquè una de les normes és la limitació a 140 caràcters i això és poquíííssim, és el següent:

Amb un café insípid, llegeixo el diari. Amb estupor, la veig. Exagerada. Es divertit. La dona de l’esquela es diu igual que jo. Tinc fred.