15/4/09

Relats Conjunts: Guerrers de terracota


Des de Pekín, el grup de turistes catalans havia d’agafar un tren cap a la ciutat de Xian. Allà els esperarien les 7000 figures descobertes l’any 1974 a la tomba de l’emperador Qin. El grup turístic estava format per vint persones. Cinc parelles , un pare i una filla adolescent, la Laia, i dos famílies que eren amigues. Una d’elles, la família Benseny estava formada pel matrimoni i dos nois. El Joan era el gran i tenia 16 anys, l’Arnau , només 11.
Passarien la nit viatjant i l’endemà ja serien a Xian. Al Joan li feia una il.lusió indescriptible poder veure de tan a prop aquell exèrcit mil.lenari . Tant temps preparant l’itinerari amb els seus pares, tant temps buscant dades i fotos per internet, entrant als foros de viatgers...pràcticament ho sabia tot d’aquell emperador Qin i dels soldats que l’acompanyaven en el seu somni etern.
Al Joan la nit al tren se li va fer llarga per l’emoció i pels nervis però es va estar quiet i tranquil per no molestar l’Arnau i els pares. El compartiment l'ocupaven ells sols i només el soroll lent i rítmic de la màquina trencava el silenci. Si els despertava s’enfadarien amb ell i no ho volia. Res havia de destorbar la màgia d’aquells moments en què s’atansava cap aquell prodigi de l’art xinès.
A l’estació un guia els va recollir i els va portar a l’hotel amb autobús. Dos hores després els esperaven a recepció. El grup, de nou en moviment, va dirigir-se cap al mausoleu on finalment es trobaria cara a cara amb el guerrrers de terracota. El moment s’aproximava. Ja hi eren. El Joan estava impacient. L’entrada era espectacular . Des de dalt el Joan va mirar l’excavació. Impressionant! Fantàstic! Llavors va sentir una pell fina que el tocava breument. Va sentir la mà de la Laia dins la seua , va trobar uns ulls brillants i càlids i... va perdre el món de vista. Només va existir la Laia durant la resta del viatge.

25 comentaris:

Assumpta ha dit...

Magnífic!!!... m'ha emocionat aquest xiquet de setze anys que, en un moment, en un gest, sent com es produeix un canvi radical en les prioritats a la seva vida!!
No sé si avui estic especialment romàntica, però és que l'he trobat preciós!! :-))

XeXu ha dit...

Dones! Mira que interposar-se entre ell i la seva il·lusió... ais! No home no, que és molt maco el relat, ja m'imaginava que quan veiés la Laia s'haurien acabat els guerrers.

Montse/Arare ha dit...

un relat tendre, que mostra una vegada més el triomf de l'amor per damunt de tot.
Una abraçada!

Cesc ha dit...

I sobretot, que no faltin les emocions com bé transmet el text :)

Ferran ha dit...

És ben bé que, per més fortes que semblin, totes les passions poden sucumbir a la primera de canvi!

Tot i això, si em trobés davant dels guerrers de Xian, em sembla que ni tan sols un "Laio" aconseguiria distreure'm; com m'agradaria veure'ls a la Xina!

Abril ha dit...

Un relat molt maco, m'ha agradat molt!!!. Però jo com en Ferran, ni "Laios" ni "Laies", però als setze anys ja se sap, les prioritats són unes altres.

Mireia ha dit...

Molt tendre, però mira que tant esperar...

zel ha dit...

? I el teu és ben amoròs i romàntic... I m'agrada...és que a mi em surten sempre les neures...

Jeroni Maleuff ha dit...

De vegades, la realitat que hi ha al davant dels teus ulls no té tanta importància si pots gaudir de certes coses. No?

Ma-Poc ha dit...

un relat ben bonic. Segur que fou un dels millors viatges d'en Joan! ;) També em porta algun record (però jo no vaig anar a la Xina, que consti)

Jordi Casanovas ha dit...

ja sé que no és gaire romàntic però " tiren més dues..."

Bon relat.

Jordi ha dit...

Romanticisme a la Xina!! Ara que de veure les figures només ho podrà fer una vegada a la vida, en canvi a la Laia... cada dia la podrà veure!!

Salva Piqueras ha dit...

Anar a la Xina per conèixer una Làia??? Nooooo!! Joan, centrat en els guerrers, que de Làies hi ha moltes i no cal anar tan lluny!!!

skorbuto ha dit...

Joan: No facis cas al Salva :) A la fi els guerrers porten allà la tira de temps i sempre es pot tornar a veure'ls. I de Laies no hi ha tantes.

Un relat molt ben lligat.

Noctas ha dit...

Sempre preval la bellesa d'una dona a la bellesa de l'art. Sigui el millor cuadre, sigui la millor escultura, res és comparable a la bellesa d'una dona quan estàs enamorat. El Joan ha demostrat tenir una sensibilitat d'allò més natural. Dit això el teu relat és eròtic perquè el Joan perd el mon de vista quan hi ha contacte físic amb la pell fina de la Laura...saludus!!!

kweilan ha dit...

Assumpta: Gràcies...La veritat és que una mica de romanticisme de tant en tant no ve malament. Volia reflectir que davant la guerra o els guerrers, també podia sorgir l'amor.

Xexu: L'amor ho pot tot :)

Montse/Arare: Així és...exactament el que volia dir.

Gràcies, Cesc, tens raó...sense emocions això seria bastant avorrit.

Ferran: Ja veus...però segur que algun dia hi tornaran...junts o separats... això ja depèn de lo romàntic que sigui el o la que ens esteu llegint.

Gràcies, Abril...i em sembla que jo també miraria els guerrers però si tingués 16 anys...no sé què faria :)

Mireia: Segur que algun dia hi tornen...no et faci pena que segur que ell s'ho va passar molt bé.

zel: Em sembla que va ser un dia tranquil i relaxat i així va sortir el text.

Jeroni: És cert...és bonic el que dius.

Ma-Poc: Ai, ai...que em sembla que t'hi has reconegut una mica.Una cosa així és igual a la Xina que a Artesa (per citar un poble petit)

Jordi Casanovas: Gràcies pel teu comentari...i no, no és romàntic :)

Jordi: Una mica realista el teu comentari...però ningú no diu que hi puguin tornar algun dia.

Salva: Pobra Laia...Les persones són úniques i si cal anar a la Xina, a trobar-la...doncs s'hi va :)

Skorbuto: Tú si que ets un romàntic!!!

Noctas: Veus? em pensava qu el meu relat era del tot innocent i ara veig que no, al 100%...:)

M'he divertit molt llegint els vostres comentaris i contestant-vos...ai, l'amor...dóna per això i molt més...Gràcies i una abraçada tots i a totes!!!

- assumpta - ha dit...

Si vols passar per casa meva, hi trobaràs un cafè... i un regalet !
;)

Kudifamily ha dit...

Molt bonic el relat!!!
Que n'és de bonic el primer amor...

Els del PiT ha dit...

Bona proposta aquesta!
Ja et dic jo que als setze anys no tenia ulls més que per la meva dona, ni guerrers de xian ni guerreres de xiana...

-Us vàreu casar als setze?!?-No avi, en aquell temps començàrem a festejar...
:-)

kweilan ha dit...

-assumpta- : Ja t'he contestat al teu bloc però moltes gràcies de nou. Com has vist, ja el tinc penjat!

Kudifamily: Sí, ja veus...no hi ha res més :)

Els del PIT: Hola als dos, i a l'avi...especialment

I gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris!!!

Pd40 ha dit...

Molt maco, està molt bé aquest canvi de prioritats. Segur que aquell viatge li portarà bons records :)

kweilan ha dit...

Gràcies, Pd40...Dels viatges sempre te'n recordes però d'aquest més!!

Clarissa Vaughan ha dit...

aish.. és una mica.. trist potser aquest canvi tan sobtat.. aquest oblidar un anhel que durant un temps havia estat tan important per una carícia.. si és que al final, el que ara ens sembla important demà ja no ho ho és.. i viceversa!

kweilan ha dit...

Gràcies, Clarissa...és potser una mica trist però aquest xiquet era així :)

Nymnia ha dit...

Jeje! Molt bo! I és que com sóm quan sóm adolescents, eh! Espero que, si més no, els pares fessin fotos i el xaval les pogui mirar al cap d'uns anys quan s'adoni que és car viatjar, i més car viatjar a la Xina!!! Bon relat! Un petó!