Relats Conjunts: La Torre Eiffel.

Aquell matí, després d’esmorzar, al Jaume li picava tot...des que havia sentit que els fills del seu company havien agafat polls a l’escola...no estava tranquil...només feia que gratar-se contínuament.
Quan va sortir del despatx, va entrar en una farmàcia i es va comprar de tot: ungüents, xampús, protectors...A l’arribar a casa, a la dutxa acabaria amb aquelles bestioles que no el deixaven en pau...Al vespre, amb el problema dels animalons ja sol.lucionat, es va posar a llegir al sofà una novel.la que li havien recomanat...el protagonista era diabètic ... A sopar! el va cridar la Llúcia, la seua dona.
Gairebé no va poder empassar-se res...Només tenia set com l’home de la novel.la. Al llit, la Llúcia tenia ganes de jugar però li va comentar...estic preocupat, igual tinc sucre, tinc moltes possibilitats ...demà aniré al metge. La dona amb cara de ressignació va pensar que sort en tenien de què el metge fos el seu propi germà perquè si no ja faria temps que els haguessin expulsat de la mútua...I sense dir ni bona nit li va donar l’esquena.
El Jaume però es va quedar despert, molt nerviós pels polls que li tornaven a picar, per la set que tenia,...pel pobre Lluís, l’antic company de feina, que havia tingut un infart...A ell també li feia molt mal el cor, tenia unes punxades fortíssimes...I sumament endolorit finalment es va adormir.
L’endemà va anar a treballar com cada matí encara que prèviament s’havia anat a fer unes radiografies pendents, per possibles problemes de vesícula. A l’oficina, la rutina de sempre, els comentaris de sempre...i ell, angoixat i neguitós...Es que ningú no li feia cas, ni el germà, ni la dona, ...avui era el mal de cap allò que l’amoïnava. Una cosina de la cunyada de la noia de la centraleta tenia un tumor cerebral...Ràpidament va mirar els símptomes a internet: mal de cap, pèrdua de visió, percepció del món exterior distorsionat, desintegració dels colors...ostres...potser sí que feia temps que hi veia una mica borrós...Va passar un dia terrible...consultant diferents webs, posant-se en foros...no va treballar gens però honestament pensava que ja li quedava poc temps de vida.
Va arribar a casa i va veure que la seua filla Anna, estudiant d’art estava a la seua habitació. Era una noia molt eixerida, una enamorada de París. Tenia una foto fantàstica de la Torre Eiffel en blanc i negre a la paret. Quan va entrar, les paraules no li van poder sortir de la gola, s’ofegava. La torre ja no era blanca i negra, la veia distorsionada, irregular, amb colors brillants, la imatge semblava en moviment i a punt d’ensorrar-se…
El Jaume va caure al terra. No li va donar temps a sentir com la seua filla li deia: He canviat el pòster , pare! T’agrada el Robert Delaunay?