15/5/09

Relats Conjunts: La Torre Eiffel.


Aquell matí, després d’esmorzar, al Jaume li picava tot...des que havia sentit que els fills del seu company havien agafat polls a l’escola...no estava tranquil...només feia que gratar-se contínuament.
Quan va sortir del despatx, va entrar en una farmàcia i es va comprar de tot: ungüents, xampús, protectors...A l’arribar a casa, a la dutxa acabaria amb aquelles bestioles que no el deixaven en pau...Al vespre, amb el problema dels animalons ja sol.lucionat, es va posar a llegir al sofà una novel.la que li havien recomanat...el protagonista era diabètic ... A sopar! el va cridar la Llúcia, la seua dona.
Gairebé no va poder empassar-se res...Només tenia set com l’home de la novel.la. Al llit, la Llúcia tenia ganes de jugar però li va comentar...estic preocupat, igual tinc sucre, tinc moltes possibilitats ...demà aniré al metge. La dona amb cara de ressignació va pensar que sort en tenien de què el metge fos el seu propi germà perquè si no ja faria temps que els haguessin expulsat de la mútua...I sense dir ni bona nit li va donar l’esquena.
El Jaume però es va quedar despert, molt nerviós pels polls que li tornaven a picar, per la set que tenia,...pel pobre Lluís, l’antic company de feina, que havia tingut un infart...A ell també li feia molt mal el cor, tenia unes punxades fortíssimes...I sumament endolorit finalment es va adormir.
L’endemà va anar a treballar com cada matí encara que prèviament s’havia anat a fer unes radiografies pendents, per possibles problemes de vesícula. A l’oficina, la rutina de sempre, els comentaris de sempre...i ell, angoixat i neguitós...Es que ningú no li feia cas, ni el germà, ni la dona, ...avui era el mal de cap allò que l’amoïnava. Una cosina de la cunyada de la noia de la centraleta tenia un tumor cerebral...Ràpidament va mirar els símptomes a internet: mal de cap, pèrdua de visió, percepció del món exterior distorsionat, desintegració dels colors...ostres...potser sí que feia temps que hi veia una mica borrós...Va passar un dia terrible...consultant diferents webs, posant-se en foros...no va treballar gens però honestament pensava que ja li quedava poc temps de vida.
Va arribar a casa i va veure que la seua filla Anna, estudiant d’art estava a la seua habitació. Era una noia molt eixerida, una enamorada de París. Tenia una foto fantàstica de la Torre Eiffel en blanc i negre a la paret. Quan va entrar, les paraules no li van poder sortir de la gola, s’ofegava. La torre ja no era blanca i negra, la veia distorsionada, irregular, amb colors brillants, la imatge semblava en moviment i a punt d’ensorrar-se…
El Jaume va caure al terra. No li va donar temps a sentir com la seua filla li deia: He canviat el pòster , pare! T’agrada el Robert Delaunay?

24 comentaris:

Nymnia ha dit...

Jeje! Quina gràcia de relat! Just m'he enrecordat d'allò que em diuen sempre, que quan passa algo mai s'ha de mirar els simptomes i aquestes coses per internet!!! Està clar que aquest home somatitzava masses coses, jaja! Molt bon relat!

Carme Rosanas ha dit...

Un hipocondríac víctima de lart! Que bo! Molt ben trobat i molt original.

J.M. ha dit...

Inevitable!
M'ha agradat conèixer aquest personatge.

Tonina ha dit...

A més de tot lo que tenia a damunt, polls!!. Aquest pobre hipocondríac, internauta m'ha encantat.

Sergi ha dit...

Que bo Kweilan, un gran relat. Quina vida la dels hipocondríacs, eh? Només li faltava això, un ensurt així segur que no el podia suportar. M'ha agradat molt el relat.

rits ha dit...

Molt original!
Molt bo!
quina angúnia viure així de preocupat! víctima d'ell mateix!

això si, el tema polls..... reconeixo que tb l'he viscut i només saber que algun nano de colònies en tenia, ja em començo a gratar el cap!!!

Els del PiT ha dit...

Original i amb gràcia kweilan, quina sortida final!
:-)

Elfreelang ha dit...

Ei, boníssim!!!

bajoqueta ha dit...

Quin bon camí que li has fet agafar a este relat :) M'ha agradat.

Noemí Pastor ha dit...

¡Maldita sea! Tengo que mejorar mi catalán.

fanal blau ha dit...

Ahir el vaig llegir, ara hi torno...
M'ha agradat moltíssim...Per a qui coneix persones hipocondríaques les has pogut ben retratar...
Molt bon relat, kweilan!

una abraçada i molt bon cap de setmana!

myself ha dit...

Quin personatge! Pobra filla... la que li espera quan es recuperi de l'ensurt. Molt bo!

Anònim ha dit...

Veu la Torrei Eiffel i cau... ningú no li feia cas, però ell al final tenia raó... sempre es quedarà amb aquell record...

Pd40 ha dit...

Anava llegint el relat i intentava buscar-li la relació amb el quadre, quina angoixa. Fins al final m'has tingut ben enganxat!
Pobre home, quin mal rollo :(

Assumpta ha dit...

Què boooooooo!!! però què bo!!! La meva més sincera felicitació :-)))

Epsss... espero que quan s'aixequi la filla li pugui explicar, eh? :-))

Jordicine ha dit...

Jo també sóc hipocondríac... o potser no. Ja ja ja. M'ha agradat el relat. Et felicito.

*Per cert, estic llegint 'La sol·litud' dels nombres primers i m'està agradant molt.

Una abraçada.

Ma-Poc ha dit...

Hehe molt original i el final boníssim. Veig que ja tornen els Relats Conjunts! :)

Noctas ha dit...

Molt ben escrit i molt ben resolt. Ara bé, no sé perquè poses punts supensius en comptes de posar punts normals. És com si no et sentissis segura amb la puntuació. Un text tan ben escrit quedaria millor amb punts normals. No sé, és una opinió de mestretites però quan llegeixes alguna cosa bona no tens més remei que fer una crítica...

Abraçades campiona!!!!

Anabel ha dit...

Pobret!

Has descrit molt bé las sensacions que un hipocondríac ha de tenir. Jo conec algú i et puc assegurar que no exageres gens.

No havia llegit res teu, deixant de banda els comentaris, és clar. M'ha agradat.

Espero un altre.

Petonets,

Anabel, la Cuentista

PD: El 13 de juny és farà una jornada de lectures poètiques a Lleida, al Centre Cívic de Balafia. Si et bé de gust, serà un plaer que hi vinguis. Si vols més informació pots escriure’m a gaberdola@gmail.com

Mireia ha dit...

Les sensacions molt ben explicades, la història divertida i el final.. el final genial!

Jordi ha dit...

Molt bo, mantenint la tensió fins al final! Pobre Jaume!! Suposo que finalment tot va quedar en un ensurt... ;-)

kweilan ha dit...

Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris. Ja veig que aquest Jaume us ha caigut molt simpàtic. Esperem que quan es desperti -esperem'ho- es pugui recuperar de l'ensurt.
Una abraçada!!!

Núr ha dit...

No sé si m'ha fet gràcia, tot plegat, o si m'ha fet pena. La gent que pateix aquesta mena d'hipocondria tan extrema em treu de polleguera!!

Que bona la reacció en veure el quadre! hihihi Segur que quan es desperti li costarà pensar on és! ;)

kweilan ha dit...

Gràcies, Nur. M'havia oblidat de contestar aquest comentari. Em sembla que fa una mica de pena perquè això no és vida.