Daphne du Maurier (1907-1989)

Al 1981, vídua des de feia uns anys, va publicar la seua autobiografia El quadern de Rebeca i altres records. Va viure part de la seua vida a Cornualles on va situar algunes de les seues històries més famoses . Uns paratges que li servien per impregnar els seus relats d’una atmosfera misteriosa i romàntica.
Me la imagino passejant per les costes boiroses i esquerpes de la zona.La Daphne, els dies que el temps ho permet , segur que deu arribar-se fins al mar.
Volta pels camins propers al penya-segat i, encara que sospita que els seus personatges l’esperen com cada tarda, no vol renunciar al passeig...Rebeca(1938) sorgeix de la boirina i la interroga sense pietat sobre el perquè del seu destí cruel. És perversa, fins i tot en somnis... mentre la creadora s'allunya i prefereix que l’acompanyi en la seua solitud la jove senyora de Winter, que s’embolica tremolosa amb la seua rebeca. No s’ha acostumat mai als oratges de la costa anglesa.
Ara, quan ja només té ganes de parlar d’ella mateixa i de les seues vivències en la seua autobiografia, els protagonistes de les seues novel.les l’assetgen i quan veu els pirates de La posada de Jamaica (1936) els saluda amb un somriure una mica maligne coneixedora de què continuen sense escrúpols exercint de ciutadans honrats durant el dia i de lladres despiadats durant la nit.
Mentres tant, la boira baixa més . Tanmateix la foscor no és un obstacle per distingir la seua cosina Rachel (1952) amb el seu preciós vestit groc. La Rachel sembla innocent, sembla plena de bondat...ai!
La tarda cau i els camins de la finca s’entrecreuen com si estés caminant per Manderley – encara que ella també sap que mai més no hi tornarà- i de sobte veient unes gavines que s’atansen s’espanta tant com ho va fer el mestre Hitchcock amb el seu petit conte de Los pájaros (1962).
La Daphne du Maurier segueix finalment cap a casa. Demà tornarà a sortir.Aquests dies finals, gairebé veïna de la mort, sap que no està sola. Els seus fantasmes literaris estan amb ella.

I amb nosaltres, els seus lectors.

Relats conjunts: Els corbs han tornat

Avui és diumenge. Aviat tocarà la campana del campanar i tots els veïns anirem a l’església. Ha estat un hivern dur. La Maria de cal Llop ens ha deixat fa només unes setmanes. Pobra! Qui li havia de dir que el Pere la ploraria tan poc...

Ja surt el sol i jo, aquí, al costat del foc, tinc fred. Els corbs han tornat i la primavera s’acosta, però la neu no s’acaba de desfer.
Pobra Maria! Érem tan amigues! Va patir tant amb el seu fill ,sempre bevent , sempre vagarejant pel carrer...sort que va marxar del poble. Ni per enterrar sa mare ha tornat...
Quin soroll que fan aquests corbs...encara despertaran el Pep.
Ai, sí! Si la Maria veiés com el seu home es muda per anar a l’església es moriria una altra vegada. Ella, que sempre li havia d’anar al darrere perquè es canviés quan arribava tot brut de la granja; ella , que sempre patia perquè anés ben arreglat quan ell sortia de casa, no se’n podria avenir de cap manera...i ara, ja el veureu com anirà a escoltar aquest pocasolta de capellà, de guapo i de polit...Quin home!
He de vestir-me per anar a Missa...em fa mandra! aquest mossèn es pensa que ens fa un favor. I el que diu ho he sentit des que era una nena, tots els capellans repetint sempre el mateix, i ja em direu perquè li ha servit a la Maria ser tan cristiana i tan temerosa de Déu. Per res...per patir tota la vida, pel fill, pel marit, per la seua malaltia i , al final, au! al clot...la primera de la colla.
Ai, sí! Si sabéssim el que ens espera...aquests corbs...es quedaran al poble...quins animalots més lletjos...Mira, ja toquen les campanes...M’he d’afanyar...el Pere ahir em va picar l’ullet i jo, amb aquest avorrit de marit que tinc, estic molt sola...Ai, Maria, pobreta!

La casa de la mesquita (2005)

Ahir un diari portava una crònica sobre els 20 anys de la revolució iraniana i en quina situació es troba aquell país llunyà després de l’arribada al poder de Khomeini.
Un diumenge normal potser només m’hagués mirat els titulars, però ahir feia pocs dies que havia acabat de llegir La casa de la mesquita de Kader Abdolah (1954) i no vaig poder estar indiferent al reportatge de l’Iran actual.
Gràcies a la llibreria l’Illa que va recomanar aquest llibre he gaudit d’una novel.la que ens explica la vida d’una família responsable de la mesquita i del basar a la població iraniana de Senedjan.
El marc històric esdevé interessant doncs la narració ocupa els anys anteriors i posteriors a l’arribada dels aiatol.làs i ens conta com va evolucionant el món dels membres d’aquesta família i el del poble persa segons els moments històrics que van vivint.
Però la novel.la va més enllà. És un cant a l’amistat, a la senzillesa, a l’amor a les petites coses, al plaer, a la bellesa...Una història sensible i preciosa.

Penso en tants detalls: la generositat de les àvies, l’amistat retrobada dels veïns de l’Aga Djan, l'amor als fills...emocions que ens fan vibrar i que, malauradament, conviuen amb la tortura, la repressió, la por i el fanatisme.

Tot plegat en una narració que ens fa quedar enyorats i tristos per haver-la acabat.
I encara l’enyoro.

Meme del 7

La Rita de lamevaillaroja m’ha encarregat un meme. El meme del set. Els blocaires han de compartir 7 fets sobre un mateix.

No n’havia fet mai cap. He pensat en set coses que per diferents motius ja no puc fer i que en algun moment de la meua vida les he dut a terme amb un plaer especial:

La primera.- Tornar a les Basses d’Alpicat a banyar-me als estius i a tirar-me del pont de la “gran”.

La segona.- Passar els dies del voltant de Sant Joan al Port de la Selva els anys que estudiava a l’Autònoma amb el mateix grup d’amigues, com un inici ritual de les vacances.

La tercera.- Sortir set vegades per setmana.

La quarta.- Jugar al Mario Bros amb el meu fill (perquè ara ja no vol jugar amb mi a la play ni res que s’hi assembli).

La cinquena.- Intercanviar llibres amb el meu pare.

La sisena.- Sorprendre’m amb facilitat.

La setena.- Dormir els diumenges fins a les tantes.

Gràcies, Rita, per pensar en mí...i a tots aquells que em llegiu, si voleu fer aquest meme, endavant!!!

Llibres prohibits

A casa em controlaven les lectures. Perquè no eren adequades per l’edat sobretot. Vaig demanar amb dotze anys La muntanya màgica i em van dir que m'esperés uns anys...De vegades feia cas i de vegades, no. Era un plaer especial aconseguir des del lloc més alt de la prestatgeria el llibre prohibit en qüestió.
D’amagat vaig llegir el Decameró de Boccaccio (1313-1375), per exemple. I la veritat és que quan al cole em van explicar la diferència entre l’època medieval i la humanista, ho vaig entendre a la primera.
Així també vaig llegir Un altre pas de rosca de Henry James (1843-1916). Tenia uns 10 anys ...havia sentit que era una història d'uns nens, uns fantasmes...Vaig arribar fins al final però sense entendre res. Durant molts anys, vaig pensar que era un escriptor molt difícil i, de gran, l'he tingut oblidat fins fa poc.
Ara m’agrada, i els seus llibres em proporcionen un plaer especial. L’acció és lenta, la inquietud està latent, l’emoció és continguda, el perill està present i a poc a poc t’atanses al desenllaç amb una angoixa que va en augment.
El llibre que vull recomanar avui és d'aquest autor: L'altra casa (1896).
Una dona moribunda obliga al seu marit a un jurament que condicionarà la seua vida i la dels que estan al seu voltant. La dona mor i la vida continua però el vidu ha de complir la seua promesa...Henry James ens explica el dia a dia d’aquesta família i dels seus amics i, mentres llegim, estem atents, absolutament incrèduls, davant els fets que se’ns estan contant.
Intentem assegurar-nos, dir-nos a nosaltres mateixos que el que estem llegint no passa, que no pot passar, que no ha passat...Però Henry James no té escrúpols a fer sortir lo pitjor de les persones i malauradament tanquem la novel.la sentint que nosaltres també formem part de la raça humana, com aquests personatges exquisits en les formes però perduts en la seua maldat i la seua mesquinesa.

El xinès (2008)

Volia començar aquest post advertint que El xinès era una novel.la policíaca per si hi ha gent que no li agrada aquest tipus de novel.les. Però una vegada l’he acabada, hauria d’advertir lo contrari. No ho és.
Parteix d’unes escenes espectaculars: Un assassinat de dinou persones, gairebé tots els habitants d’un llogaret al sud de Suècia...I encara que no hi hagi el Wallander podem pensar que una gran tasca detectivesca ens espera. No és així.

La trama policial pràcticament no existeix. No hi ha una labor de pistes, de reflexions sobre la investigació...i la novel.la esdevé una història sobre la injustícia i la violència que exerceixen els rics i poderosos sobre els menys afortunats. Al segle XIX i al segle XXI, a la Xina pre-olímpica i al Zimbabwe de Mugabe.
En Henning Mankell (1948) té una forta vinculació amb Africa i els assassinats de El xinès són un motiu per explicar-nos el que pensa sobre el colonialisme i sobre l’explotació dels països oprimits.
Crec que fins la meitat, la novel.la es llegeix molt bé. I a partir de llavors, no tant, i la història decau. Bastant inversemblant i contradictòria. I al final m’he sentit decebuda ja que fins i tot algun detall queda sense resoldre. A mitja novel.la enyorava el Wallander...al final, ja ni us ho explico.
La foto és un paratge entre Ystad i Malmö, mític marc geogràfic de les aventures i desventures del nostre antiheroi. Les seues novel.les sempre parteixen d’alguna mort i ell i el seu equip fan encaixar a poc a poc totes les peces fins descobrir l’autor o autors del crim. Paral.lelament, en Mankell, ens dóna la seua visió de la Suècia actual i en denúncia diferents aspectes que el preocupen: augment de la violència, corrupció , xenofòbia...
Jo, per si de cas encara no s’ha notat, sóc una fan d’aquest detectiu. Es veu que aquesta adoració no té mitges tintes. O t’agrada aquest personatge o el detestes. I com incondicional seu, us recomano la primera de la sèrie : Assassins sense rostre (1991) .

Llibertat

Cervantes va ser lliure per matar el seu personatge més famós perquè així es va assegurar que ningú se’l podria fer seu. Unamuno es prenia la llicència de sortir al final de la seua narració Niebla com un Déu que podia discutir el destí dels protagonistes...
Vé el tema aquest de la llibertat dels autors perquè estic llegint El xinès de Henning Mankell i és una novel.la que es llegeix molt bé, interessant en els dos móns tan diferents que presenta...però no puc fer res...Enyoro el Kurt Wallander...El Mankell va exercir la seua llibertat d’autor i va decidir que no volia escriure cap més altra història d’aquest policia de Malmö... i el trobo a faltar.
Trobo a faltar aquest antiheroi, mal vestit, fumant com un descosit en aquell sofà rodejat de cerveses amb el telèfon que el despertava sempre quan només feia uns minuts que s’havia pogut adormir.
Trobo a faltar aquell desassossec constant que li permetia estar alerta sempre, aquella mena d’intuïció especial que l’avisava de què algun detall de la investigació se li havia escapat.
Trobo a faltar els seus remordiments i les seues ganes impossibles de portar una vida més ordenada...
Són els creadors, ells inventen, ells decideixen...però ens quedem tan orfes!

Relats conjunts: L'odalisca

Ja feia dies que la gent se la quedava mirant. No l'importava massa. Ara, que li fessin comentaris sobre el quadre li sabia més greu. Que si el roig estava massa pujat, que si el llençol era més fosc que a l'original,que si la dona no se li assemblava gaire...

Malgrat això, ella continuava pintant.Cada mitja hora descansava uns minuts i es fixava en la gent que es passejava pel museu. De tant en tant alguna parella , a la vista del quadre, es donava les mans o s'atansava subtilment...Ningú no es podia desentendre de l'atmosfera de la imatge.

A ella, però, pintar aquesta dona li estava resultant difícil. Com es pot posar dins un quadre la sensualitat? el desig, com es pot reflectir ? Feia esforços per sentir alguna de les sensacions que la pintura li suggeria. Pensava que si les sentia les sabria plasmar millor. Era inútil. No podia i no sabia perquè.

I cada dia era una lluita constant per copsar aquella passió a la seua tela. Els visitants, mentres tant, es paraven darrere la seua làmina. Tots coincidien en criticar obertament el seu treball , està ben executat però li manca vida...però li manca llum ...però li manca...Al final ni se'ls escoltava.

Un dia, amb el quadre pràcticament acabat, es va adonar que criticaven amb raó. Al seu quadre li faltava emoció, sentiment...I el pols li va començar a tremolar mentre una feblesa la recorria de dalt a baix. De sobte, va ser conscient que el Joan feia quinze dies que l'havia deixat i que ja no tornaria.

Todo cuanto amé (2003)

Feia dies que volia fer un post sobre aquest llibre i al veure al Babelia d’aquesta setmana que li feien una entrevista a l’autora, la Siri Hustvedt (1955), m’he decidit a escriure’l.
Potser és més coneguda per ser la dona del Paul Auster que per la seua pròpia carrera literària, però, que sense ser tan mediàtica com la del seu marit, val la pena de seguir-la.
Quan vaig llegir Todo cuanto amé em va impressionar i emocionar a la vegada. És trist i ple de sentiments, uns sentiments que l’autora sap provocar-te a poc a poc. Igualment és com s’ha de gaudir d’aquesta novel.la...doncs l’escriptora ens va transmetent pàgina a pàgina una delicada sensibilitat mentres anem esbrinant la psicologia dels personatges i ens anem introduint en una trama que ens fa ser part de la història més que mai. I curiosament és una sensació que no desapareix durant alguns dies.
La Siri Hustvedt torna a l’actualitat literària perquè ha publicat la seua segona novel.la, Elegia per un americà, un llibre a partir d’uns manuscrits d’una persona que ha mort i que li serveix a la Siri per donar-nos una visió de la vida quotidiana a Nova York però impregnada d’aquells secrets que ens emportem a la tomba. Vida i mort, un contrast que també trobem a Todo cuanto amé.
Elegia per un americà es un llibre per llegir i si l'autora continua amb aquesta capacitat d’encisar tan íntima i personal crec que és un llibre a tenir en compte.

Jo me’l poso a la cua!

El violoncel.lista de Sarajevo (2008)

Un soldat de Sarajevo explica com va estar a punt de morir i la por que van passar ell i un altre soldat durant tota una nit. L’endemà , quan l’enemic va tirar unes granades, l’altre soldat va morir però ell estava content perquè havien sobreviscut al menys aquella nit ja que era l’únic que s’havien proposat. Crec que el concepte de “carpe diem” no l’havia captat del tot fins que no he llegit aquesta novel.la. Una narració de quatre personatges que viuen el conflicte i que ens el fan viure als lectors. Anar a buscar aigua, trobar menjar, la por als franctiradors...i la música de l’Adagio d’Albinoni conviuen a la història de Steven Galloway creant un relat aterrador i cru.
Fa uns anys vaig anar un estiu a visitar a la platja els meus pares. Una dona estrangera treballava a la porteria del seu edifici. La meua mare em va informar que era de Bòsnia i que des que havia arribat a Catalunya no en sabia res del seu marit. Feia dos anys ja. Ella havia pogut fugir amb les seues dos filles però l’home s’havia quedat lluitant a la guerra dels Balcans.
Cada dia veia com els estiuejants de l’edifici li preguntaven com estava i ella explicava més o menys els detalls de la seua trista realitat.
L’estiu següent vaig tornar-hi. I la meua mare contava que la portera devia estar contenta perquè el seu home feia un parell de mesos que havia tornat. Me’n vaig alegrar, aquella coseta romàntica que portem a dins...qué bé! La família unida, una nova vida...Tornant de la platja, morena, despreocupada, contenta per les vacances em vaig creuar amb un home jove però que semblava vell, prim com un ascle i amb tota la tristesa del món als seus ulls...Nova vida?
Va tornar a passar un altre estiu. La portera anava vestida de negre i els veïns a mesura que arribaven a passar les seues vacances l’acompanyaven en el dol.
La novel.la de Galloway m’ha recordat aquest ex-combatent...

Línies de falla (2006)

No he conegut els meus besavis i potser no coneixeré els meus besnéts i tanmateix penso que algun tret meu tenien o tindran...A Línies de falla de la Nancy Huston (1953) se’ns presenten quatre generacions d’una mateixa família, quan els protagonistes, l’ Erra, la Sadie, el Randall i el Sol tenen sis anys: 1944, 1962,1982 i 2004.
Tots quatre ben diferents i amb poques coses en comú. Però són el que són per la seua història passada, i no només per la seua pròpia sino per la de les generacions anteriors. A la novel.la assistim a les impressions que els infants tenen sobre la realitat que els envolta i sobre els adults amb els que conviuen i a poc a poc ens assabentem dels secrets i de les seues complicades relacions familiars.
Línies de falla fa referència a un trencament que es produeix a la generació de la besàvia i que marca a tota la familia... En canvi , el títol en castellà “Marcas de nacimiento” es refereix a l’únic que tenen en comú aquestes persones, una marca de naixement, i que finalment s’extirpa com a símbol del distanciament entre les successives generacions.
Ara bé, l’autora ens suggereix que les marques físiques poden desaparèixer però les que tenim dins nostre potser no ho poden fer tan fàcilment.
No és una història del 1944 al 2004 sino a l’inrevés i tots els interrogants, que se’ns plantegen, van tenint resposta a mesura que el temps avança cap al passat. La 2ª. Guerra Mundial, el rapte de nens pels nazis a l’Europa Oriental, el conflicte d’Israel i Palestina i la guerra d’Irak són els diferents escenaris on es desenvolupa aquesta saga familiar.
I destacaria la manera com l’autora reflecteix l’empremta que la Història amb majúscules deixa a la història de les persones normals i corrents.
Una bona novel.la.

Vacances

Molts aquests dies hem gaudit d’unes vacances, uns dies de festa que ens ajuden a continuar en el dia a dia.
Els protagonistes de Dos años de vacaciones (1888) de Jules Verne (1828-1905) també van tenir vacances però com ens diu el títol molt més llargues . Uns nens tenen un contratemps en una excursió amb un vaixell i acaben passant dos anys en una illa deserta. Se segueix la idea de Robinson Crusoe o Los Robinsones suizos però aquí l’autor francès introdueix la novetat de l’absència dels adults i de com s’organitza aquesta jove comunitat i com se’n surt malgrat la seua inexperiència. És una novel.la amable per al públic juvenil i que jo recordo amb carinyo.
Aquesta narració està molt lluny de El senyor de les mosques (1954) de William Golding (1911-1993). I és la mateixa situació que abans , uns nois tenen un accident d’aviació- durant la 2ª Guerra Mundial- en una illa deserta, on moren tots els adults i només queden un grup de nens entre 6 i 12 anys que també hauran de lluitar per la seua supervivència.
Però mentres Verne segueix les idees de Rousseau (1712-1778) de què l’home en un ambient salvatge és bo i compassiu perquè la societat no el pot corrompre ...Golding, en una novel.la alegòrica, ens parla de lo pitjor que hi ha dins de l’ésser humà. Ens diu com aquest porta la maldat dins seu i com sense unes normes i una disciplina, l’home tendeix a l’egoïsme,a la crueltat i a l’assassinat per aconseguir el poder i el domini sobre els altres.
William Golding va rebre el Premi Nobel de Literatura al 1983 i us recomano aquesta novel.la que ja és un clàssic de la literatura anglesa, on l’autor expressa la seua decepció vers l’home que és incapaç de viure amb pau i solidaritat...

Homenatge a Joan Brossa (1919-1998)

Esclata una tempestat que dispersa
els transeünts. El mosso de la cuina
es refugia en una glorieta i fa
en somnis la travessia al món.

Joan Brossa
Poemes irregulars (1957-58)
(De Poemes de seny i cabell, 1977)


Somnis més enllà de les paraules

Hi ha molts escriptors que han parlat del tema dels somnis. Són un tòpic les històries sobre la realitat i el que està més enllà, no només a la literatura occidental sinó que tots coneixem històries plenes d’imaginació de la literatura oriental també.
Joan Brossa ens feia somniar amb les paraules, ho fa encara quan llegim els seus poemes...Tots podem ser el noi que es refugia d’una tempesta i mentres l’aigua cau i llegim aquests versos, som capaços de somniar, d’anar fins a l’infinit i tornar.

La solitud de les parelles (1944)

He entrat a l’estudi de casa meua i buscant un altre llibre ha caigut a terra les Narracions Completes de la Dorothy Parker (1893-1967) que es van publicar en català l’any 2003. I me n’he recordat de la inquietud que em van provocar alguns dels seus contes.
La solitud de les parelles és un dels llibres que formen part de la seua obra completa. El títol ens diu molt ja. Perquè la Dorothy Parker ens parla de la incomunicació entre la parella, dels somnis absurds de trobar un home ideal en un món egoïsta i mercantilista. Ella va posar sobre la taula la hipocresia d’una societat on els diners i el què diran eren els valors més importants...I ho va fer amb un estil personal ple de desencant i ironia.
Defensava un nou paper de la dona en aquells anys. Estava en contra de l’estereotip femení que només es preocupava de ser un objecte decoratiu més al seu piset. I de com aquest paper inútil comportava la monotonia, l’avorriment i la insatisfacció de l’home i de la dona. Una búsqueda de la felicitat entre quatre parets que era un camí a l’absurd.
Denunciava la hipocresia de la classe burgesa però també la hipocresia de les dones que no lluitaven per canviar la seua posició, que es conformaven amb el que els altres decidien per elles.
La Dorothy Parker, escriptora i crítica nord-americana i que es va moure en els cercles intel.lectuals de l’Hotel Algonquin de Nova York durante els anys 20 i més tard també a Hollywood on va ser guionista de la pel.lícula Ha nascut una estrella (1937), era una dona polifacètica : Activista anti-nazi, intel.lectual d’esquerres, periodista, dramaturga i sobretot escriptora de contes.
Les narracions de la Dorothy Parker no moralitzen, no tenen intencio d’alliçonar, no volen ensenyar res...però amb el diàleg dels seus personatges el desencís se’t contagia des de la primera ratlla fins la darrera.

Assalt a la virreina (2004)

Aquesta novel.la la van escriure l’Andreu Martín (1949) i el Carles Quílez(1966) i va tenir en el seu moment una bona crítica. És una novel.la negra que ho té tot. Té intriga, misteri, t’enganxa moltíssim i a més és divertida fins al punt que hi ha moments que has de deixar de llegir perquè no pots parar de riure.
Després de llegir la novel.la encara que no visc a Barcelona vaig fer un viatge a la capital i me’n vaig anar al Palau de la Virreina, a les Rambles i tenia la sensació –mitómana- de què estava en uns llocs diferents i que passejava per primera vegada per aquells indrets...
La veritat és que no tenia cap intenció de fer un post d’aquesta novel.la...però ahir vaig acabar la tan alabada Els homes que no estimaven les dones (2004) de l’Stieg Larsson (1954-2004) que tan bones crítiques ha tingut i que des de fa setmanes és el llibre més venut a les nostres llibreries. I he de dir que és un llibre que t’enganxa, que no pots deixar-lo perquè vols saber què passarà, ben estructurat encara que el final és una mica rocambolesc –no dic res més del final- i sense cap més pretensió.
No vull entrar en comparacions...però em va agradar més el de l’Andreu Martín i el Quílez ...I em pregunto perquè un llibre com el del Larsson és l’estrella i qui no l’ha llegit està a punt de llegir-lo i un llibre similar o millor no és ni la meitat de famós?

Robinson Crusoe (1719)

Basada en la història real del mariner escocès Alexander Selkirk que va ser abandonat en una illa deserta on hi va estar quatre anys, Daniel Defoe (1660-1731) va recrear la vida d’un nàufrag, Robinson Crusoe, que sobreviu en una illa deserta onze anys absolutament sol i després uns anys més amb la companyia de Divendres.
La història és prou coneguda perquè en faci el resum. Ha estat a més, recreada moltes vegades al cinema de moltes diverses formes...És un llibre d’aventures a l’ús i vull fer-li un post perquè li tinc molt carinyo i crec que val la penar recordar aquests clàssics dels què en sóc una entusiasta. El vaig llegir de petita en una versió juvenil però fa pocs anys el vaig tornar a llegir en la versió per adults i em va enganxar de nou.
Robinson Crusoe representa l’home que lluita contra la adversitat, que se sap sobreposar en un món hostil i salvatge i que se’n surt de totes les dificultats tot sol.
Val a dir que els grans relats de vegades són fonts d’inspiració per poetes com passa en aquest poema de Joan Margarit, que espero que us agradi.

La fosca melangia de Robinson Crusoe.

Ara que arriben les edats del fred,
el temps de valorar
els llibres ja llegits i els carrers calms,
la llum del celobert cau amb tristesa
en cada finestral.

On ets tu, vell Crusoe, i ella on és?
Hi ha una petita estació de poble
per on passen les vies amb roselles
afuant-se a l’immòbil horitzó.

On ets tu ara, i on és ella? Algú
vaga entre les moreres del carrer
aquest ombrívol cap al tard del temps.

El mur de les paraules: no res més
ens ha separat sempre de la mort,
i escoltar, vell Crusoe, és un regal
ple de penombra i de raons del vespre.

Joan Margarit

La gran ona de Kanagawa.- Relats conjunts

Aquest matí la Chen ha anat a la platja amb els seus pares. Com cada dia. Li encanta jugar amb la sorra i comença a fer castells. Com cada dia . Fa calor, la seua mare li somriu mentre acarona el braç del pare. La Chen ha parat un moment per comprovar que els seus pares són alli. Com cada dia. Continua amb el seu castell. Para. Mira la mare que ara pren el sol amb les ulleres que es va comprar ahir i que la van fer tan contenta. El pare ara no hi és. Es banya. I la Chen gairebé ha acabat el castell. Li està quedant preciós. Mira la mare que ara està aixecada. La Chen li diu lo bé que s’ho està passant però la mare no l’escolta. Està mirant cap al mar. La Chen també ho fa. Una ona enorme arriba a la platja. La mare corre i crida el nom del seu pare. La mare li xafa el castell i no li demana disculpes. La Chen s’estranya . La Chen segueix la mare que ara plora rodejada d’altres persones. La mare no li fa cas, només plora. La Chen té calor...Es mulla els peus a l’aigua. La troba fresqueta. Com cada dia.

La hija del sepulturero (2007)

Reinventarse a sí mateixa. Per sortir-se’n de la sordidesa, de la pobresa, de la violència...la Rebecca Schwart, la filla de l’enterrador, una dona forta i decidida, s’imposa al medi que la veu néixer i créixer per tirar endavant.
Per viure. Perquè la vida s’erigeix en el més important de la novel.la i per viure cal la tenacitat i la força de la Rebecca. Això és la novel.la, un intent de desempallegar-se d’un mateix...una necessitat de trobar el futur, abans que el passat et faci desaparèixer.
No sé perquè de tant en tant tinc una fixació amb determinats autors o autores. I llibre que veig, me’l llegeixo. Això em passa amb l’autora d’aquest llibre, la Joyce Carol Oates (1938) que no m’entusiasma però m’atreu, que no m’emociona però m’atrapa, que no...però sí. I perquè us podeu preguntar? Doncs per la manera de reflectir la condició humana, la seua violència, les seues misèries...i sobretot per l’atmosfera inquietant i tèrbola dels seus ambients...un entorn tan apagat, tan buit de tot, tan en blanc i negre...que és un imant que fa que vulgui llegir-ne més...

La dama de blanc (1860)

Si us passegeu aquests dies per les llibreries, veureu que aquesta novel.la del Wilkie Collins (1824-1889) l’han publicada en català. Si no l’heu llegida i us agrada una bona història de misteri que us enganxa des del començament aquí en teniu una bona mostra. És també un dels meus llibres preferits.
És una obra del segle XIX , i com a tal i filla de seu temps, està plena de sentiments però narrats amb unes dosis d’intriga, de suspense...que fan que el lector mentres llegeix no pugui viure de curiositat –desesperació seria massa fort però gairebé- per saber què passarà i així, és pràcticament impossible deixar-la fins que l’has acabada.
Hi ha també un desig de trencar amb la novel.la tradicional ja que Collins fa que el narrador no sigui únic, de tal manera que un mateix fet ens és presentat per més d’un punt de vista. Tècnica molt original en aquell moment i que després tornaria a utilitzar en altres novel.les com La Piedra lunar (1868) que potser no és tan popular com La dama de blanc però és també una excel.lent novela policíaca i alguns crítics la consideren fins i tot la seua obra mestra.

Ara s’ha publicat El juego del escondite (1854) que me l’he comprat i encara és un llibre per llegir i el tinc a la cua . Em fa pena perquè me’l llegiria ara mateix però m’agrada seguir un ordre de compra i de lectura perquè si no hi ha llibres que es van quedant al final i després, ja no es llegeixen. O sigui que haurà d’esperar el seu torn i ja us diré què m’ha semblat més endavant.

Rius

Aquesta tarda de diumenge plovia i he arribat caminant fins al riu de la meua ciutat. El riu com a camí, el riu com a símil de la vida...és un tema de la literatura de sempre.
Tinc una foto dels anys 40 del meu pare on es veu amb una colla d’amics passant pel Pont Vell. No sé ara mateix si es veu la imatge de l’Indíbil i Mandoni al fons , però clarament s’hi endevina el riu.
I mentres recordava la generació del meu pare o dels padrins passejant per la seua ciutat que ara és la meua , he pensat en històries que tenen el riu com escenari. El riu Mississippí, per exemple, esdevé protagonista absolut de les aventures del Tom Sawyer i del Huckelberry Finn a les novel.les del Missouri esclavista del Mark Twain (1835-1910).
Altres rius només arriben a la categoria de teló de fons. Però qui no recorda les tropes de Napoleó atravessant les aigues gelades del riu Bérezina a la memorable Guerra i Pau de Tólstoi (1828-1910)...i és que vaig patir tant amb aquell fred i amb la misèria dels pobres soldats francesos en la seua retirada de Rússia.
En altres novel.les només se’ls nomena com de passada “Macondo...a la orilla de un río con las aguas diáfanas...”
Altres ja el porten al títol com El río que nos lleva de J.L Sampedro (1917) on la llibertad de la natura està per damunt de la civilització. I fa anys era d’obligatòria lectura als instituts El Jarama de Sánchez Ferlosio (1927) .També em vé a la memòria el paper del riu Manzanares a les novel.les de la Guerra Civil, per exemple a la darrera de l’Almudena Grandes (1960) , El corazón helado...
Igual que és tòpic dir que els carrers o els edificis són testimonis muts de la nostra història també ho podem dir d’un riu com el nostre que contempla des de la seua tranquil.litat , des de la seua placidesa la història de la gent que vivim, treballem, passem i somniem que diria un poeta estimat, atrapat també per l’encant d’un altre riu, el Duero.