21/1/09

Llibertat

Cervantes va ser lliure per matar el seu personatge més famós perquè així es va assegurar que ningú se’l podria fer seu. Unamuno es prenia la llicència de sortir al final de la seua narració Niebla com un Déu que podia discutir el destí dels protagonistes...
Vé el tema aquest de la llibertat dels autors perquè estic llegint El xinès de Henning Mankell i és una novel.la que es llegeix molt bé, interessant en els dos móns tan diferents que presenta...però no puc fer res...Enyoro el Kurt Wallander...El Mankell va exercir la seua llibertat d’autor i va decidir que no volia escriure cap més altra història d’aquest policia de Malmö... i el trobo a faltar.
Trobo a faltar aquest antiheroi, mal vestit, fumant com un descosit en aquell sofà rodejat de cerveses amb el telèfon que el despertava sempre quan només feia uns minuts que s’havia pogut adormir.
Trobo a faltar aquell desassossec constant que li permetia estar alerta sempre, aquella mena d’intuïció especial que l’avisava de què algun detall de la investigació se li havia escapat.
Trobo a faltar els seus remordiments i les seues ganes impossibles de portar una vida més ordenada...
Són els creadors, ells inventen, ells decideixen...però ens quedem tan orfes!

23 comentaris:

Mireia ha dit...

Només he llegit un llibre de Mankel però reconec la sensació de quan trobes a faltar un personantge. Ara només cal esperar a trobar-ne un de nou

XeXu ha dit...

Jo no he llegit res d'aquest autor, però entenc la sensació que descrius, hi ha personatges que sempre haurien d'estar presents, que segurament són el que ens enganxa d'un autor. Serà potser que aquests personatges que tan ens agraden són massa autobiogràfics perquè l'autor ho suporti?

Ferran ha dit...

Kweilan, podries fer-nos una petita ressenya d'"El xinès"? No conec aquest llibre però ja saps que una recomanació anterior teva -L'estepa infinita- em va encantar. Si aquest també el recomanes, me l'acabaré comprant!

quasiningú ha dit...

Potser és aquest poder que tenen els escriptors una de les coses que els fa especials...crear i destruir personatges és igualment fascinant i les dues coses tenen el seu impacte en el lector.

Assumpta ha dit...

No l'he llegit, ni res del autor, però aquest personatge del que parles que té unes ganes impossibles de portar una vida més ordenada m'ha recordat a algú que està comentant blogs a la 1.54 i després no hi haurà qui la desperti :-)

M'has fet venir ganes de llegir més... de fet, sempre admiro aquests blogs que comenteu llibres perquè jo era una gran lectora i vaig perdre l'habit (sembla estrany, però és així) i segueixo llegint, però no crec que passi de 10 llibres l'any... i, quan en trobo un que m'enganxa, sento com un enyor d'aquesta sensació, i la vull "agafar" però es torna a escapar... i puc passar un mes sense llegir res... la veritat és que és quelcom estrany, eh?

Perdona el rotllo :-)

Rita ha dit...

Tampoc conec aquest autor, però com diu en Ferran, si ens en fas 5 cèntims, potser m'animo també.

kalidoscopi ha dit...

Aquest és un dels llibres que els Reis van pensar que m'agradaria llegir, el tinc a la llista de pendents.
Després de llegir tants llibres del Wallander suposo que serà inevitable que el comparem amb els nous personatges.

jordicine ha dit...

Me l'estic llegint i m'està agradant força. Aviam com acaba. Vaig de suec en suec. De Larsson a Mankel i... 'tiro porque me toca'. Una abraçada.

Abel ha dit...

M'apunte a la petició de la ressenya, Kweilan.

digue'm ariadna ha dit...

... Poder donar aquesta màgia a un personatge i fer que es trobi a faltar en obres posteriors, crec que és el somni de tot escriptor, perquè d'alguna manera ha donat vida a un ésser que és capaç d'arrelar dins del lector i establir-hi una complicitat...

kweilan ha dit...

Mireia: A veure, però un detectiu com el Wallander no es troba fàcilment.

Xexu: El personatge de Wallander és molt particular i potser si que alguna cosa del Mankell s'ha colat en la forma de ser del detectiu. De fet quan escrivim una font d'inspiració som nosaltres mateixos.

Ferran: L'estic llegint i en volia fer una ressenya a l'acabar. Però ahir em va sortir aquest post més aviat compulsiu.

Quasiningú: Si, totalment d'acord amb tu. Els autors amb la seua imaginació, la seua capacitat per fabular ens transporten a altres mons que ens fan oblidar la nostra realitat. Ells ens commouen, ens emocionen, ens fan tenir por...

Assumpta: Crec que es passen temporades on llegim més i altres, menys...de vegades un llibre et dura dos dies i altres, es fa interminable i no per la qualitat del llibre sino per nosaltres mateixos.

Rita: Ja ho faré. Aquest cap de setmana me l'acabaré.

Kalidoscopi: Tens raó, és inevitable pensar en el policia de Malmö. Ja veus el post que vaig escriure :)

Jordi: A mi tb m'està agradant. Si faig un post, ja veurem si coincidim.

Abel: Gràcies per llegir-me!!

digue'm ariadna: Exactament, crec que entre els lectors i el Wallander sempre hi ha hagut una relació superespecial.


Gràcies pels vostres comentaris i una abraçada a tots i a totes!

rits ha dit...

xò potser va morir a la novel·la, xò en el teu caparró, en la teva imaginació segur que pots gaudir de les mil i una històries que vulguis abans del fatídic moment.

reconnec que no he legit res d'aquest autor. un més per la llista!!

kweilan ha dit...

Si, ens el podem imaginar, Rits, però no és el mateix. Només podem esperar que algun dia es decideixi a tornar a escriure amb el Wallander de protagonista.

Ferran ha dit...

Ai, pobre Kweilan; que no volem posar-te pressió, eh?? Fes la resenya quan et vagi bé! Total, la llegirem igual, més tard o més d'hora :-)

Que tinguis un bon cap de setmana.

kweilan ha dit...

Gràcies, simpàtic, ara he rigut llegint-te :). Que també tinguis un bon cap de setmana.

anònim ha dit...

estic d'acord, kweilan, però és que a més, ¿no troves que la novel·la es l'antiwallander?, ¿no et sonen els tràfecs de la novel·la a les ridiculeses de novel·letes de kiosk, amb dominador del món, pervers fumanxú i coses així? tinc l'impressió de que l'autor ha jugat a riure-se dels lectors o que a partir del quart capítol l'ha donada per a que la finalitzés un altre.

kweilan ha dit...

Totalment d'acord amb tu. Ja ho veurà al post que estic escrivint. Gràcies pel tu comentari!!!

Montse ha dit...

M´agraden tant els llibres d´en Mankell, especialment els que tenen de protagonista al Wallander. Me l´imagino perfectament, com si fos real. He llegit tots els llibres de l´autor, fins i tot algun que no té com a protagonista a l´inspector (com Zapatos italianos), i m´encanten. Em falta El xinès, que ja el tinc a la tauleta de nit esperant-me.
Una superfan del Mankell

kweilan ha dit...

Hola Montse. A veure si t'agrada el xinès. N'he fet un post. Ja em diràs la teua opinió. I gràcies per entrar al meu bloc!!!

nani ha dit...

Jo també són malalt de Walander. M'arriba molt dins la manera de ser de cada personatge, sobretot del Kurt. Sovint em costa d'acceptar que hi hagi gent com molts dels "dolents", i m'enganyo a mi mateix dient que el Mankell exagera, i crea personatges cada cop una mica més impossibles. Però no, segur que no. N'hi ha, i més dels que pensem. I segur que com a tu, el Wallander em sembla un tio molt tendre, molt creïble, molt com tu i jo i "ell". No sé quin recomanar-vos, jo els he llegit tots, i tots valen la pena. Que no siguin del Wallander, he llegit Profunditats, i, en fi, és molt fort. Què en penses, Kweilan?. El xinès l'he deixat per més endavant, simplement perquè n'he llegit crítiques que el deixen malament. I em falta també sabates italianes. Me'l recomanes?.

kweilan ha dit...

El de sabates italianes és un relat intimista que a mi em va recordar pel tema: la mort, els remordiments, la solitud...a una pel.lícula de Bergman. Després m'he enterat que el Mankell i el Bergman eren amics i que a més el Mankell està casat amb una filla seua.

kalidoscopi ha dit...

Ahir vaig acabar de llegir "El xinès". La veritat és que no m'ha convençut. Res a veure amb el Wallander. Té capítols en que m'ha enganxat força i no veia el moment de posar-me a llegir, però d'altres en que se m'ha fet força pesat.

kweilan ha dit...

Kalidoscopi: A mi em va passar el mateix. Potser els capítols de Califòrnia i el ferrocarril són els que em van enganxar més. Però tot el periple per Àfrica i el final a Londres em va deixar molt indiferent.