3/1/09

Vacances


Molts aquests dies hem gaudit d’unes vacances, uns dies de festa que ens ajuden a continuar en el dia a dia.
Els protagonistes de Dos años de vacaciones (1888) de Jules Verne (1828-1905) també van tenir vacances però com ens diu el títol molt més llargues . Uns nens tenen un contratemps en una excursió amb un vaixell i acaben passant dos anys en una illa deserta. Se segueix la idea de Robinson Crusoe o Los Robinsones suizos però aquí l’autor francès introdueix la novetat de l’absència dels adults i de com s’organitza aquesta jove comunitat i com se’n surt malgrat la seua inexperiència. És una novel.la amable per al públic juvenil i que jo recordo amb carinyo.
Aquesta narració està molt lluny de El senyor de les mosques (1954) de William Golding (1911-1993). I és la mateixa situació que abans , uns nois tenen un accident d’aviació- durant la 2ª Guerra Mundial- en una illa deserta, on moren tots els adults i només queden un grup de nens entre 6 i 12 anys que també hauran de lluitar per la seua supervivència.
Però mentres Verne segueix les idees de Rousseau (1712-1778) de què l’home en un ambient salvatge és bo i compassiu perquè la societat no el pot corrompre ...Golding, en una novel.la alegòrica, ens parla de lo pitjor que hi ha dins de l’ésser humà. Ens diu com aquest porta la maldat dins seu i com sense unes normes i una disciplina, l’home tendeix a l’egoïsme,a la crueltat i a l’assassinat per aconseguir el poder i el domini sobre els altres.
William Golding va rebre el Premi Nobel de Literatura al 1983 i us recomano aquesta novel.la que ja és un clàssic de la literatura anglesa, on l’autor expressa la seua decepció vers l’home que és incapaç de viure amb pau i solidaritat...

7 comentaris:

XeXu ha dit...

T'agraden els clàssics, eh? Jo no en sóc massa fan, però el tema que toques és molt interessant. Jo crec que en una situació límit es tendeix a treure el pitjor que es porta dins, perquè no tothom aguanta la pressió, i l'afany de supervivència pot a voler el bé per tots. És allò de morir matant, no? Però que pensi així no vol dir que jo actués d'aquesta manera, o que ara, còmodament assegut davant de l'ordinador, pensi que jo no actuaria així.

rits ha dit...

uix, en el seu moment aquest llibre em feia esgarrifances només de pensar-hi i no sé ben bé perquè,... i el vaig deixar per impossible.
potser és hora d'afrontar-lo.

no sé què pot passar en situacions límits. jo crec que et fas superar, que han de sortir instints, xò de persones n'hi ha un munt i totes ben diferents. Segons l'ambient i l'educació es pot tirar cap a una banda o l'altre..

Mireia ha dit...

El senyor de les mosques em va semblar un llibre molt durillo. Potser encara crec en l'ésser humà, una que amb 34 anys encara és una mica la-la-la

Tomàs ha dit...

Hola, crec més en Rousseua que pas en Golding. L'èsser humà en grup i en estat poc evolucionat és tan salvatge com qualsevol depredador del seu nivell en l'escala alimentícia. Quan s'arriba a cert grau de civilització és fa necessari les normes, per a regular l'enveja i l'egoïsme propis de la societat i causa de la depredació civilitzada. En estat natural no es tracta d'això sinó de supervivència (selecció natural).

kweilan ha dit...

Xexu: El que volia reflectir Golding és que l'home en situacions poc civilitzades era violent i agressiu. Ara bé, és difícil saber com reaccionaríem, com tu dius, en situacions límit.

Rits: És veritat que és un llibre inquietant i que et deixa bastant abatuda.

Mireia: Està bé creure en l'ésser humà però Golding sense lleis que regulessin el nostre comportament em sembla que no hi creia massa.

Tomàs: Efectivament, Rousseau creia precisament que la civilització és el que treu lo pitjor de l'ésser humà, al contrari que aquest escriptor.

Gràcies a totsi a totes per les vostres aportacions!

Natxo Rovira ha dit...

Hola Kweilan,

Aquest post teu m'ha portat records d'infància quan vaig gaudir molt de Jules Verne. Recordo que em va agradar espcialment Miguel Strogoff. Quant al Senyor de les Mosques, la meva dona em va dir que l'havia trobat esgarrifós, i mai m'he decidit a llegir-lo.

Volia agrair-te la teva vista al blog del David i els teus bons desitjos pel 2009. Igualment per tu, molta pau interior, sobretot això.

kweilan ha dit...

Natxo: A mi també em passa que sentir parlar del Jules Verne em porta molts bons records: Miguel Strogoff, la volta al món..., un capità de 15 anys...i totes i cadascuna d'elles. D'El senyor de les mosques té raó la teua dona. És un llibre molt dur i que algú em va recomanar així " és como dos años de vacaciones però per grans..." i allà vaig anar jo a veure una versió diferent d'un llibre que m'havia agradat. És dur i pessimista perquè desconfia de l'ésser humà com a tal.
I gràcies pels teus desitjos pel 2009!