Un soldat de Sarajevo explica com va estar a punt de morir i la por que van passar ell i un altre soldat durant tota una nit. L’endemà , quan l’enemic va tirar unes granades, l’altre soldat va morir però ell estava content perquè havien sobreviscut al menys aquella nit ja que era l’únic que s’havien proposat. Crec que el concepte de “carpe diem” no l’havia captat del tot fins que no he llegit aquesta novel.la. Una narració de quatre personatges que viuen el conflicte i que ens el fan viure als lectors. Anar a buscar aigua, trobar menjar, la por als franctiradors...i la música de l’Adagio d’Albinoni conviuen a la història de Steven Galloway creant un relat aterrador i cru.
Fa uns anys vaig anar un estiu a visitar a la platja els meus pares. Una dona estrangera treballava a la porteria del seu edifici. La meua mare em va informar que era de Bòsnia i que des que havia arribat a Catalunya no en sabia res del seu marit. Feia dos anys ja. Ella havia pogut fugir amb les seues dos filles però l’home s’havia quedat lluitant a la guerra dels Balcans.
Cada dia veia com els estiuejants de l’edifici li preguntaven com estava i ella explicava més o menys els detalls de la seua trista realitat.
L’estiu següent vaig tornar-hi. I la meua mare contava que la portera devia estar contenta perquè el seu home feia un parell de mesos que havia tornat. Me’n vaig alegrar, aquella coseta romàntica que portem a dins...qué bé! La família unida, una nova vida...Tornant de la platja, morena, despreocupada, contenta per les vacances em vaig creuar amb un home jove però que semblava vell, prim com un ascle i amb tota la tristesa del món als seus ulls...Nova vida?
Va tornar a passar un altre estiu. La portera anava vestida de negre i els veïns a mesura que arribaven a passar les seues vacances l’acompanyaven en el dol.
La novel.la de Galloway m’ha recordat aquest ex-combatent...
Fa uns anys vaig anar un estiu a visitar a la platja els meus pares. Una dona estrangera treballava a la porteria del seu edifici. La meua mare em va informar que era de Bòsnia i que des que havia arribat a Catalunya no en sabia res del seu marit. Feia dos anys ja. Ella havia pogut fugir amb les seues dos filles però l’home s’havia quedat lluitant a la guerra dels Balcans.
Cada dia veia com els estiuejants de l’edifici li preguntaven com estava i ella explicava més o menys els detalls de la seua trista realitat.
L’estiu següent vaig tornar-hi. I la meua mare contava que la portera devia estar contenta perquè el seu home feia un parell de mesos que havia tornat. Me’n vaig alegrar, aquella coseta romàntica que portem a dins...qué bé! La família unida, una nova vida...Tornant de la platja, morena, despreocupada, contenta per les vacances em vaig creuar amb un home jove però que semblava vell, prim com un ascle i amb tota la tristesa del món als seus ulls...Nova vida?
Va tornar a passar un altre estiu. La portera anava vestida de negre i els veïns a mesura que arribaven a passar les seues vacances l’acompanyaven en el dol.
La novel.la de Galloway m’ha recordat aquest ex-combatent...
9 comentaris:
A mi l'article m'ha recordat EL SILENCI DELS ARBRES, una novel·la d'Eduard Márquez. una bona novel·la.
Ja es nota que en un llibre com aquest ha d'haver-hi fortes dosis de realitat, per crua que sigui.
Doncs caldrà llegir-la. Una abraçada. Jo ara estic amb 'Ensayo sobre la ceguera' i 'El chino'.
... És un dels llibres que em van regalar aquest Nadal. En llegir la coberta també em va fer pensar en El silenci dels arbres d'E. Márquez i el vaig posar amb la pila dels pendents per llegir...
Abel: Crec que és un tema semblant encara que jo el de Màrquez no l'he llegit. El buscaré a la llibreria.
Xexu: Aquesta era la idea del post, que aquesta novel.la és tan realitat com ficció.
Jordicine: Doncs jo el xinès, ara la començo.
Digue'm ariadna: Ja et llegiré si en fas algun comentari quan l'acabis.
I gràcies a tots per la vostra participació!!
Hahaha Kweilan, que bo! No esborro els comentaris, no m'agrada fer-ho, a menys que no siguin respectuosos amb la resta de gent que comenta, però et volia dir que m'ha fet molta gràcia veure el comentari del Tintin, que jo també he passat per ca l'Assumpta fa una estona, i ja sabia de què anava. Gràcies per tornar a passar, de totes maneres.
Gràcies per la teua comprensió :)
Sembla que ha d'estar força bé el llibre. La història promet, i hi surt el tòpic "carpe diem" pel qual, no sé per què sempre he sentit una certa atracció.
Potser sigui un dels llibres que s'uneixin a la cua per les pròximes vacancetes. A més, aquest tema de la guerra dels Balcans és un tema que encara no he donat i que m'és força desconegut.
De nou gràcies per les recomanacions de llibres, fins aviat.
PD: L'experiència que ens has contat m'ha impressionat força; és cert que potser les persones que han passat pel que és una guerra siguin persones que veuen i alhora són vistes de diferent manera. Els avis que ens poden explicar les seves vivències són la viva imatge dels qui desitgen més que mai que una no es torni a produir. Els que no em passat per dites situacions, de vegades, hauríem de escoltar-nos aquestes persones i fer-ne consciència (polítics inclosos); ningú no vol tornar a passar per una guerra.
Anna Stark P.H.
Hola Anna: És una història molt trista i molt real. No obstant, et pot agradar.
Gràcies per passar-te pel bloc!!!
Publica un comentari a l'entrada