Bloc de vacances!

Un any més arriben les vacances. Bon estiu a tots i a totes!
Fins la tornada!

Les amigues del vermut.

Ja fa molts anys que els diumenges em reuneixo amb unes companyes que només ens trobem per fer el vermut. Són les meues amigues de l’ídem. La barreja d’escopinyes amb olives és l’estrella i sense oblidar-nos de les patates de bossa. Hi ha dies que ja no dino o sigui que ens hi estem una bona estona. Una altra barreja , una altre vermut...fins que ja ens hem dit el que volíem o no ens hem explicat res però ens hem fet un tip de riure. El vermut, amb sifó, per suposat.

Ahir diumenge, quan tornava a casa, he pensat que per un dia –potser el próxim diumenge- podríem requerir altres assistents i que fossin partícips de la nostra complicitat.  I què més adequat que invitar al proper vermut  amics de fa molt temps. D’aquesta forma, aplegaríem experiències i aperitiu.

Així que he pensat convidar el Robinson Crusoe i el Viernes o  l’abate Faria i l’Edmundo Dantés... dos bones parelles de companys que amb la gana que passaven segur que els encantaria seure amb nosaltres i compartir tapes i avinença . Una mica car, potser, però valdria la pena.

També podríem avisar i tindríem èxit assegurat, perquè també eren del gremi de la fam a totes hores, el Tom Sawyer i el seu íntim Hucleberry Finn.

Si no hi hagués cap assassinat al bar on ens trobem cada setmana, no sé si voldrien venir el doctor Watson i el Sherlock Holmes que també eren uns bons col·legues. Els jugadors de whist potser ens abandonarien de seguida i se n’anirien a jugar a aquell joc tan perillós que es van inventar.

El Mowgli i la pantera Bagheera també ens podrien acompanyar però segurament causarien una mica d’alarma social i no sé si les patates xips els acabarien de satisfer. Tinc els meus dubtes.

Les parelles de En lloc segur, els Lang i els Morgan, de seguida s’hi trobarien bé i serien benvingudes. El Digger i el Vic de El gran mundo ja seria més complicat però els convidaríem també i intentaríem comprendre com és de difícil aquest tema de l’amistat al llarg dels anys... I no em vull deixar el Hans i el Konradin de L’amic retrobat encara que van viure uns temps molt dolents, tant de bo poguessin atansar-se a la nostra taula, que com veieu, ja la tenim preparada.

No sé si continuar perquè possiblement ens faran fora amb tants “vermutians”...en tot cas tots bons amics, i per la nostra part, la realitat superaria la ficció.

Fins diumenge!

Ernesto Sábato (1911-2011)

Buscant un llibre, que recomanaven en un suplement de cultura d'un diari, m’he passat part del matí. Es tracta d'una novel.la, que encara no ha recalat a les llibreries de Lleida perquè és novetat.

Com que el que volia  no hi era, he estat mirant encara que no he sucumbit a la temptació ja que en tinc molts pendents per llegir. I alguns dels més interessants que he vist, els tinc a la tauleta o sigui que, ara que estic de vacances, els hauria de donar pas.

I tafanejava per les prestatgeries quan m’he trobat amb una part dedicada a l’Ernesto Sábato, com un petit homenatge a l’escriptor argentí  que va morir el 30 d’abril d’enguany i que gairebé aconsegueix celebrar el centenari del seu naixement el passat 24 de juny.

Feia dies que volia parlar d’una novel.la impressionant i que està dins del meu llistat de novel.les preferides. Em refereixo a Sobre héroes y tumbas (1961). Havia llegit El túnel (1948) que m’havia agradat molt i després va arribar a les meues mans Abbadon el exterminador (1974) que em va costar una mica i ja no vaig seguir amb aquest autor.

Anys després i per motius acadèmics vaig haver  de llegir Sobre héroes y tumbas. Si no hagués estat imposada, potser no l’hagués gaudit mai. I m’hagués perdut una de les millors novel.les en llengua castellana. Es divideix en diferents parts. Una és el Informe sobre Ciegos que fins i tot es pot llegir independent de la novel.la.  Com es pot escriure un text que et trasbalsi, que et sacsegi, que et sedueixi tan profundament?

Un luxe de novel.la.

Relats Conjunts: Home de Vitruvi

Quant de temps sense veure aquesta làmina. Que lluny queden aquells dies en què la facultat era tot el meu món. Quins records que em vénen de sobte. Com si treure el pols de totes aquestes andròmines tingués un efecte màgic d’activació del passat. Encara que potser el passat sempre ha estat aquí, arraconat, i només calia, com l’arpa del poeta, que algú se’l mirés.

No sé si han passat 40 o 50 anys...què més dóna! De vegades perdo el compte i em fa ràbia. Quaranta set anys que vaig fer aquell curs dels artistes del Renaixement... Recordo, quan ja era la típica professora jove i entusiasta, com intentava transmetre als alumnes la meua fascinació per aquells quadres i pels mestres italians. Contagiar la passió per ells ha estat part de la meua vida. No posaria la mà al foc que me n’hagi sortit, però això ara ja no importa massa.

Em perdo en les moltes anècdotes o moments que enyoro com mai em pensava que podria fer-ho. Però, val més que ho deixi córrer, he de continuar endreçant i remenant. Els meus fills m’han dit que me n’he d’anar del pis, “massa gran i vell”. Ah sí! “I que agafi el que vulgui”.

I què necessito? Només et necessitaria a tu, i tu vas marxar sense avisar, sense gairebé fer soroll, deixant-me sola amb els meus pintors i les meus làmines. Estic indecisa...No sé què podria emportar-me. Miro al meu voltant i veig tots aquests apunts i llibres passats de moda que no desitja ningú. Per a ser sincera, jo tampoc els vull. On els posaré a la residència? M’han informat que només tindré un armari...

El balcó que somnia.

Deixo uns instants el llibre que estic llegint, un de la Camila Lackberg, en la seua línia d’entreteniment i surto a la terrassa. Recolzada a la barana agraeixo que el sol comenci a amagar-se i es calmi la calor que ha fet durant tota la tarda. Ara gairebé dóna bo aquesta sensació d’arribada de la foscor que convida a la reflexió i que calma el neguit i la pressa del dia.

Miro les cases del davant, les mateixes de sempre, tan a prop i tan lluny a la vegada. I em vénen a la memòria sense voler unes frases de Azorín que, en un dels seus escrits, parlava dels mons diferents i secrets que hi ha darrera de cada finestra. La vista s’atura uns moments. En un dels balcons veig que hi ha una dona llegint.

La curiositat és forta i m’encantaria cridar i preguntar de quin llibre es tracta. Però en lloc d’això l’observo i me n’adono que està absolutament submergida en la narració. Li és igual el soroll del carrer que ens arriba un pèl apaivagat o la lluna que ja apareix per un dels racons del cel. Fins i tot diria que mostra una certa lassitud física de tan entregada que està vés a saber en quina història. Gairebé no s’ha mogut en tota l’estona, només per passar pàgina, el seu posat revel.la que està gaudint d’aquest plaer que se’n diu lectura.

I llavors veig que el títol del llibre és el de menys, que tinc al davant un exemple de l’amor pels llibres, per la literatura i em sento afortunada de poder accedir-hi també. Entro a casa i continuo llegint...

Ignacio Martínez de Pisón (1960)

Per Sant Jordi un dels llibres que vaig regalar va ser El día de mañana (2011) de Ignacio Martínez de Pisón. I es veu que ho vaig encertar i encara que no puc parlar d’aquesta novel.la perquè és un llibre per llegir, sí que puc fer-ho d’altres publicacions d’aquest autor.

Des que ja fa molts anys un amic meu em va recomanar La ternura del dragón (1985), que em va entusiasmar, he anat seguint la seua trajectòria de forma bastant fidel. Carreteras secundarias (1996), portada al cinema (1997) per Martínez-Lázaro i El tiempo de las mujeres (2003) són dos de les meues preferides. La primera es basa en la relació d’un pare i un fill que sempre viatgen per carreteres secundàries sense un destí definit i la segona és una delícia d’història on una mare i tres filles es veuen abocades a la vida real de forma sobtada per la mort del pare que els solucionava qualsevol tipus de problema.

Ha anat publicant i destacaria al 2005, una reconstrucció històrica sobre José Robles Pazos que es titulava Enterrar a los muertos i al 2008, una nova novel.la Dientes de Leche, una saga familiar al llarg del segle XX, entre 1937 i 1987.

Molts dels seus llibres són novel·les d’aprenentatge on els protagonistes deixen la infantesa o l’adolescència per entrar en el món adult i com de feixuc o de difícil o de decebedor pot ser aquest viatge cap a la maduresa. M’agrada com descriu el desencant o l’amargura en uns personatges que no saben que se n’han fet dels somnis de quan eren uns nens. I com aprenen a viure o no, i com s’adapten o no a la realitat que els envolta.

Focs d’artifici

És Festa Major a Lleida. M’atanso a la finestra de l'habitació de l’hospital on estàs des de fa dies i contemplo els focs d’artifici que proclamen un any més que les Festes de Maig han tornat. Esteles i garlandes de colors que tu des del teu llit, mare, no pots veure. Roses i margarides fetes de llums de mil i un matisos que omplen el cel de la ciutat. Mentre els miro, vull explicar-te com són aquests focs, com si tu no els haguessis vist mai, com si amb les meues paraules pogués esborrar els efectes de la malaltia o de la tristesa...

Les festes han passat i tu ja no hi ets. Però estic segura que allà on siguis, quan t’han vist arribar, han fet focs d’artifici per donar-te la benvinguda.

Purga (2009)

Estònia és una de les repúbliques bàltiques que després de la 2ª. Guerra Mundial va formar part de la superpoderosa URSS. Fins a la caiguda del mur, no va recuperar la seua independència i la seua personalitat com a país.

El llibre parla d’identitats. De com es pot arrabassar la identitat d’un poble. Vaig trobar terribles moltes pàgines, però, és especialment colpidora l’escena en què veiem que els nens tenen prohibit cantar cançons o saber contes de la tradició literària d’Estònia.

També llegim com es pot robar la identitat individual. D’això també va la novel.la. Com la violència, la prepotència, la força, el poder... pot obnubilar la consciència i la voluntat d’algú.

Dos dones són les protagonistes absolutes del llibre. Des de les primeres pàgines, cadascuna d’elles ens atreu i vivim amb elles els moments de la seua vida que l’autora, la finesa-estoniana Sofi Oksanen, ens relata d’una forma apassionada i a la vegada dura i sense concessions.

El dramatisme de la novel.la et conquereix absolutament i és difícil deixar de llegir perquè vols saber més i més. Dos dones, dos patiments diferents que en el fons és el mateix. Dos dones que són el passat i el futur i l’autora no nega el futur. El futur hi és i per tant, sempre pot haver una esperança.

I ara...a llegir!

De nou els llibres han estat protagonistes de la Diada. Quan ens hem atansat a les paradetes, hem mirat, hem remenat, hem pensat i hem buscat aquella història que pugui atreure a qui va destinada o també n’hem tingut algun a la mà amb el desig que ens el regalin. Però ens ho hagin encertat o no, el llibre que espera ser llegit sempre és una història oberta, plena de possibilitats i amb la il.lusió amagada dins les seues pàgines de ser una narració especial, de ser un llibre que ens agradi.

Des d’ahir a la nit me n’esperen uns quants a la tauleta i són els que m’han regalat:

. Purga.- Sofi Oksanen

. La viuda prenyada.- Martin Amis

. El millor lloc del món.- Rosa Cullell

. Los enamoramientos.- Javier Marías
. La gavina.- Sandor Márai

. Palabra de honor.- Ingrid Noll
Algun me n’havia de comprar per mi:
. Primavera, estiu, etcètera.- Marta Rojals
. Maldito karma.- David Safier
I jo he regalat:
. L’home de la maleta.- Ramon Solsona

. L’últim dia abans de demà.- Eduard Márquez

. La viuda prenyada.- Martin Amis

. Nèmesi.- Philip Roth

. El día de mañana.- Ignacio Martínez de Pisón

I els vostres? Quins són?

I ara... a llegir!  i bona Pàsqua!!!

Bona Diada!!!

... i bones lectures!!!

Setmana de Sant Jordi

De vegades hi ha plaers a la vida que és un luxe tenir-los. Com aquesta setmana que m’atanso a les llibreries, miro les novetats, penso què em compraré, què regalaré.

També fullejo els especials dels diaris que el cap de setmana han fet llistats de recomanacions, alguns millors que altres, però tots amb el llibre com a protagonista. Hi ha blocs que ja estan recomanant novel.les pel dissabte i em ve molt de gust calibrar totes les opinions.

Dies aquests per voltar per les llibreries, per tafanejar, per decidir, per delectar-se en mig de munts de llibres per a tots els gustos. Temps previs a Sant Jordi o el plaer de l’anticipació.

Ian McEwan

A la platja de Chesil (2008) és la darrera novel.la de Ian McEwan (1948) que vaig llegir. Una història molt breu però a la vegada intensa que ens mostra com de discordants poden ser dos ànimes que han decidit unir les seues vides i com de difícil o impossible és aquesta unió. Em va agradar però pel meu gust és molt curta i em vaig quedar amb les ganes de saber-ne més dels personatges, de com havia seguit la seua vida després del fracàs amorós, després de la decepció. McEwan no ens ho explica potser perquè no hi ha continuació possible després d’unes hores com aquelles a la platja de Chesil.

Havia llegit abans la que per ara m’ha agradat més d’ell , Expiació (2002) que pot tractar de molts temes i que segons qui en parli pot dir de l’alta burgesia i dels seus prejudicis o de diferents formes d’interpretar la realitat o de la guerra o de la necessitat de fer-se perdonar els pecats. De tot això va la novel.la i potser la llista encara és curta. Si em preguntessin la meua opinió, destacaria el tema de la guerra perquè hi ha unes pàgines sublims sobre la retirada dels britànics a França que viu un dels protagonistes. Poques vegades un escriptor és capaç de transmetre’ns amb una sensibilitat tan exquisida les alegries esvaïdes , les esperances fracassades, o les il.lusions mortes de tot un grup de soldats que esperen que algú els rescati de l’horror. Pàgines que no s’obliden...

Ara l’escriptor anglès torna a estar de nou als aparadors literaris amb Solar, una novel.la diferent, allunyada del dramatisme de les altres dos, més divertida i informal. El protagonista és un científic que ha guanyat el Premi Nobel de Física però que és incapaç de tenir unes relacions personals més o menys estables i tampoc sap molt bé per on ha de seguir la seua carrera científica. McEwan es val d’aquest personatge per fer una crítica irònica del món contemporani i de les seues dèries.

Capacitat per narrar i pel que es veu amb Solar, capacitat per canviar de registres...sigui com sigui un autor que val la pena de conèixer.

Relats Conjunts: Carnaval.

Encara mai no he tingut novia i quan em miro a l’espill i veig aquests ulls petits i marrons, el nas com una carxofa en mig de la cara rodona i uns llavis fins i pràcticament inexistents sé que no en tindré mai. Pensareu que potser no n’hi ha per tant, però,  li hauríem d’afegir una cicatriu bastant lletja que em desfigura la part dreta del rostre. No molt, però el suficient perquè sigui desagradable. Quan he fet algun intent per sortir amb una de les noies de l’oficina o amb alguna veïna, he tingut un no per resposta. Ja hi estic acostumat, a l’escola ja em passava.

Però no és això el que us volia explicar. Desgràcies o frustracions tothom en té. És una altra cosa i en voldria l’opinió. Com sabeu visc a Venècia, aquest de la foto sóc jo. Fa un any em vaig disfressar i casualment vaig conèixer una noia que anava amb la mateixa disfressa que la meua. Vam passar una tarda i una nit que encara les recordo com les més felices de la meua vida. Jo no em vaig treure la màscara, no m’ho va demanar; però, ella tampoc no es va desprendre de la seua.

Avui de nou és carnaval i sé que tornarem a gaudir d’estar junts. Vam prometre que ens vestiríem igual i que ens trobaríem al mateix lloc. Un dia de joia exultant per mi, l’excepció d’aquests mesos anodins i monòtons. I no m’aixecaré la carota. Ella, tampoc. Millor així, no?

Vent

                                                           L'escriptora Margaret Mitchell.

Arraulida al sofà, el soroll del vent esdevé una música omnipresent i per mi, innecessària. Sempre he odiat l’aire, no sé què hagués fet si en lloc de néixer a Ponent, ho hagués fet a les Terres de l’Ebre o al Nord...Però ja des de ben petita, l’aire em molestava molt...El vent.

Potser en un dia com avui és bastant lògic pensar en la imatge de la Scarlett O’Hara jurant i perjurant que mai no tornaria a passar gana a la mítica escena final de la pel.lícula. Tots la tenim en ment. S’ha repetit fins a la sacietat en anuncis, reportatges, programes de cinema...Com sabeu es basa en un llibre de la Margaret Mitchell (1900-1949) que es titulava, com el treball del director Victor Fleming,  Allò que el vent s’endugué i que va guanyar un premi Pulitzer l'any 1937.

Un dia a la prestatgeria de casa vaig veure aquest llibre amb una foto del Clark Gable i la Vivien Leigh i el vaig començar. No crec que tingués més de catorze anys i per això el recordo com una de les meues primeres lectures de “gran”. La història em va apassionar perquè em descrivia un país i una època ja coneguts amb d’altres lectures, les de Mark Twain, per exemple, però amb una altra visió.

El Tom Sawyer o el Huckleberry Finn pescant al Mississipí o el Tio Tom torturat pels seus amos m’havien començat a endinsar en el món de l’esclavitud del segle XIX als Estats Units però ara amb la novel.la de la Mitchell se’m posava a l’abast tota una societat esclavista, amb els seus interessos i també amb les seues emocions i les seues passions.
Si us agrada el tema, Mentre la ciutat dorm (1947) del Frank Yerby, ambientada a la Nova Orleans del segle XIX, també és una magnífica narració que ens apropa a aquell moment històric.

Dia de vent avui a Lleida. Dia per llegir una bona novel.la.

Nota.- Avui el meu bloc l’han recomanat al http://www.3cat24.cat/blogs i estic molt contenta.

Gràcies!!!

Amor per sempre.

No ha fet una tarda tan lluminosa i tan primaveral com ahir però tanmateix he sortit a caminar. He arribat fins al riu i he creuat per la passarel.la nova. Una estructura moderna que comunica les dos parts de la ciutat. El Segre, indiferent als humans que anem amunt i avall, corria cap al seu destí sense cap obstacle que l’aturés. La Seu Vella fidel quedava a la meua esquena i es confabulava amb el verd intens de les vores del riu per donar una estampa agradable, que convidava a meditar en el meu proper apunt.

Ja fa dies que li vaig donant voltes al tema de l’escriptor i els seus personatges. Entenc ara la frase de Flaubert “Madame Bovary c’est moi” que sempre havia interpretat com una identificació d’ell mateix amb l’Emma però crec que també la va dir perquè la sentia propera, la coneixia profundament, perquè l’estimava, en definitiva.

He baixat les escales que porten a prop de l’aigua mentre considerava que molts crítics han dit que Cervantes estimava tant el Quixot, que va permetre que recuperés la lucidesa abans de morir. I he recordat, de sobte –no sé com-, que quan vaig llegir San Manuel Bueno, màrtir de l’ Unamuno, ja fa molts anys, em va quedar la impressió que l’autor patia tant com el protagonista i que li feia companyia en aquells dubtes, que eren els seus.

I mentre el riu avançava cap a llocs més llunyans, he pensat en el privilegi que deu suposar tenir totes aquestes criatures al teu voltant. Perquè  les estimes, perquè les has creat, perquè et fan companyia, perquè han sortit de la teua imaginació. I encara que després, en el transcurs de la creació, agafin volada i es rebel·lin i facin coses que potser no són correctes, l’escriptor les sent tan seues que segur que li deixen un senyal indeleble dins del seu cor. Segur que el seu amor per elles és per sempre.

Sopars.

No crec que m’hagués agradat ser un dels comensals d’aquells sopars horrorosos i famèlics de l’Oliver Twist. I a pesar que el personatge m’és simpàtic, acompanyar el Robinson Crusoe en els seus àpats solitaris sota la llum de la lluna, malgrat que romàntic, tampoc m’hagués vingut de gust. I encara menys assistir a algun dels menjars de la família de El far de Blackwater.

Dubtaria també, per no trencar la intimitat del moment, en acompanyar el Comissari Brunetti i la seua dona en els sopars que es preparen a la seua terrassa veneciana després d’un dia de lluita contra els assassins i mafiosos, que es passegen per la ciutat dels canals.

En cap cas m’hagués avingut a ser un dels membres participants de El sopar i tampoc hagués volgut ser una de les convidades a l'àgape de la família Tallis a Expiació.

En absolut em veig a mi mateixa formant part del campament de raiers i sopant al menjador dels treballadors de l’explotació de fusta a L’última nit a Twisted River. I m'hagués encantat conèixer el detectiu Wallander abans que el seu creador decidís el seu final com a policia però mai hagués compartit cap dels "plats" que es preparava.

Sé segur que hagués dit que no a ser una de les hostes dels sopars que s’organitzaven a Jardí vora el mar i no em veig acompanyant els soldats de El Don apacible en aquelles nits de guerra i soledat.

I us preguntareu... i quins sopars li agraden a la Kweilan? Doncs els sopars de blocaires que són aquells en què els personatges surten del món de la imaginació i es tornen reals, i es poden abraçar i es fan companyia "in situ" durant unes hores. Una abraçada a tots i a totes!!!

Relats Conjunts: EL PETÓ, Alfred Eisenstaedt 1945.

Sóc una dona avorrida i que no sap en què perdre més el temps a casa perquè els nens són grans i la veritat és que ja no em necessiten. El meu home, que és un encant i que pateix ell més que jo, em busca tot el dia activitats diverses. A hores d’ara porto un curset de cuina dedicat només a la xocolata –no sabeu quins plats es poden cuinar tan bons- un curs de pintura, un altre de macramé...I ara n’estic fent un de fotografia.

El professor es diu Jack – ignoro com algú es deixa nomenar amb aquest nom tan ridícul- i he sentit que als matins dóna classes a la Universitat. Encara que amb les pintes que fa, no sé si creure-m’ho. Diuen que és professor d’ art contemporani però el seu hobby és la fotografia. I a les tardes imparteix aquestes classes per aficionats en general. I aquí entro jo. No m’interessa gens però aquí estic. De vegades crec que el meu home em vol tenir entretinguda per les tardes però no vull ser mal pensada.

La imatge que veieu al damunt d’aquestes ratlles és una de les seues preferides. Que si la llum, que si el contrast entre el blanc i negre dels vestits dels dos personatges, que si l’eufòria desbordant després d’un període reprimit… I mentre s’estén en el tema de l’amor a primera vista entre la dona de Times Square i el mariner, el Jack –com algú pot tenir un nom tan estrafolari - em mira com si fos una alumna avantatjada i un vespre quan ens trobem a la sortida, em pregunta que si m’agrada la fotografia.

Què li diràs ara? I li contesto:

- M’encanta. És la meua passió.

Aquest curset ja dura uns quants mesos. És el més llarg que he fet mai. Us sorprendríeu de com d’interessant pot arribar a ser la fotografia.

Sense senyal.

Molta competència?

La Judit que està fent 3r. d’ESO ja ha fet els deures i després de sopar, a quarts de deu, se’n va a la seua habitació. A la tauleta de nit té un llibre per començar que li van regalar per Reis. L’amic retrobat (1971) de Fred Uhlman que, a més, li ha recomanat una companya que llegeix molt i que sempre l’aconsella bé. És la història de dos nois...no sap molt més, un pertany a una família jueva i l’altra, a una nazi i la narració té com a marc els anys que precedeixen a la 2a. Guerra Mundial. A la Judit li encanta la lectura, potser no tant com a la seua amiga però quan llegeix i un llibre i l’enganxa, gaudeix com la que més. Aquesta nit s’hi posarà.

Però de moment no l’agafa, primer obre el portàtil i es posa al seu Facebook, escriu uns quants  comentaris al mur, entra també al dels seus amics del curs, comenten i riuen sobre algun aspecte del que ha passat a Matemàtiques o a Anglès, com si no es veiessin en tot el dia . La Judit també té twitter i escriu diferents opinions sobre els temes més candents que jo no sé molt bé de què van, sèries de la tele, amics, actors…després torna al Facebook perquè una companya de l’equip de bàsquet ha penjat unes fotos i les vol mirar. També revisa el seu correu electrònic i li comenten que han penjat un video divertidíssim al you tube de la darrera festa d’aniversari que van celebrar fa uns dies. La comenta al mur i al twitter. No li dona gairebé temps d’entrar al Facebook de tots els que vol entrar i quan se n’adona la seua mare li està cridant l’atenció perquè ja és tard. No sé si havia d’estudiar el que tocava, el que està clar és que mira el llibre amb pena i es lamenta “Amb les ganes que tenia de llegir avui!"

De cementiris i altres coses.

Cap allà al segle XVIII es van inventar el que després s’ha anomenat la literatura gòtica. Llocs nocturns i apartats, esglésies abandonades i fosques o indrets solitaris i ombrívols eren paratges adients per situar aquelles històries. Els cementiris complien part d’aquestes condicions. Un escenari tòpic i universal que dóna molt de sí per parlar del pas del temps, per reunions secretes i maquiavèl.liques o per fer-nos conscients que totes les vides són rius que van a parar al mateix lloc com deia el poeta. Un mar immens que té espai per tothom i que encara que fem tard ens esperarà.

I direu perquè és posa tètrica i es posa a escriure de cementiris si no estem al novembre? Doncs perquè la novel.la que vull comentar és El cementiri de Praga (2010) de l’Umberto Eco i ja veieu que només amb el títol tinc l’excusa perfecta. Podria continuar parlant de cementiris...el de Hamlet quan torna a Dinamarca i es troba la calavera del seu bufó Yorick, el de La dona de blanc quan Walter Hartright descobreix realment qui està enterrat a la tomba que visita o el cementiri de llibres oblidats de Ruiz Zafón...Bé potser caldria parar i referir-me a la novel.la en qüestió. Però no en puc fer una ressenya a l’ús per dos qüestions: En primer lloc, perquè encara no l’he acabada i en segon lloc, perquè no la puc aconsellar i això que m’està agradant.

El segon motiu és contradictori però així és l’opinió que em mereix la novel.la. Només m’hi trobo còmoda a estones perquè de tant en tant no sé molt bé en quin moment de la història vaig i em sento una mica perduda. No obstant, com admiradora de l’Umberto Eco, l’acabaré i no em costarà cap sacrifici perquè l’escriptor té un domini tan fascinant de la frase i de la paraula que t’enganxa a la història encara que en algun moment no sàpigues concretar massa què t’està contant.

O sigui que el que vull dir, en tot cas, només per fans de l’Umberto Eco. I si algú vol començar amb aquest autor, millor amb la inoblidable El nom de la rosa (1980) que aquesta que “comento” avui.