La meua llista de 2010.

Aquí us deixo les meus lectures de 2010. Així com la primera meitat de l'any, vaig portar un ritme bo, després de l'estiu he tingut la sensació que no n'he trobat molts que m'enganxessin. N'he començat alguns que tinc abandonats, esperant una millor oportunitat i que per suposat no estan a la llista. En destacaria alguns, però el que més em va impactar és Un equilibri perfecte que em va agradar moltíssim. Ara he començat El cementerio de Praga de l'Umberto Eco que serà el títol amb el que creuaré aquesta mena de salt en el temps que ens imaginem cada any. Us desitjo un 2011 ple de lectures fantàstiques i enriquidores i des d'aquí una abraçada molt forta a tots i a totes!!!

Black and Blue.- Ian Rankin

Brooklin.- Colm Tóíbin.

Bilbao-New York-Bilbao.- Kirmen Uribe.

Diario de una ama de casa desquiciada.- Sue Kaufman.

El curiós incident del gos a mitjanit.- Mark Haddon.

El gatopardo.- Tomas di Lampedusa.

El gran mundo.-David Malouf.

El primer dia de les nostres vides.- Teresa Roig.

El mito del eterno retorno.- Mircea Eliade.

Els guardians del llibre.- Geraldine Brooks.

El sari rojo.- Javier Moro

Els jugadors de whist.- Vicenç Pagés i Jordà.

Els llops.- Francesc Puigpelat.

Els vençuts.- Xavier Benguerel.

Fora de lloc.- Marta Cardona.

Historias de sujetadores.- Anabel Consejo

Invisible.- Paul Auster.

Jernigan.- David Gates

La dona de verd.- Arnaldur Indridason

La dona que fugia de la boira.- Albert Llimós

La estrategia del agua.- Lorenzo Silva.

La India.- Mircea Eliade.

La India en el siglo XXI.- Pavan K. Varma

La isla.- Giani Stuparich.

La llibreria.- Penélope Fitzgerald.

La noche de los tiempos.- Antonio Muñoz Molina.

La pedra de paciència.- Atiq Rahimi.

La princesa de gel.- Camila Läckberg

L'última nit a Twisted River.- John Irving

Les edats perdudes.- Judit Pujadó.

Les noies de Shangai.- Lisa See.

Les portes del paradís.- Yiyun Li.
Lo diccionari lleidatà-català.- Ferran Montardit i altres.
Los renglones torcidos de Dios.- Torcuato Luca de Tena.

Mar de roselles.- Amitav Ghosh.

Marina.- Carlos Ruiz Zafón.

Nocturno hindú.- Antonio Tabucchi.

Olive Kitteridge.- Elizabeth Strout.

Pasaje a la India.- E.M.Forster.

Passió índia.- Javier Moro.

Records d'una altra vida.- Mary Higgins Clark.

Txevengur.- Andrei Platónov.

Un eco lejano.- Val McDermid.

Un equilibri perfecte.- Rohinton Mistry.

Van venir com orenetes.- William Maxwell.

Verd Aigua.- Marisa Madieri.

1969.- Jerónimo Tristante.

Els jugadors de whist (2009)

El darrer llibre de la meua llista és de Vicenç Pagès i Jordà (1963). L'autor situa la història del protagonista, Jordi Recasens, a Figueres, ciutat on viu i que té una rellevància important dins la novel·la. Escenari de les seues aventures amb els amics del whist, escenari del seu primer amor i de la seua decepció quan ja ha complit els 40.

No em posaré amb la manera original i creativa de la seua narrativa ni tampoc en el munt de referències culturals que hi ha al llarg de la novel·la sinó que el que destacaria per damunt de tot és com ens explica el pas del temps. Ho fa amb fluïdesa, amb saviesa però ho fa com si fos el teu propi pas del temps. Aquest home creix, es fa gran, es casa....davant teu i en alguns moments t'hi pots sentir reflectit. Qui no ha sentit l'enyorança, la melangia, la decepció i el desamor?

Pagès i Jordà, de la vida del Jordi Recasens, en fa una excusa per contar-nos la vida d'una generació o potser la vida de totes les generacions. Com les expectatives, les fantasies o el futur que ens engresca quan som petits, quan encara no sabem que és això que en diuen “vida”, a poc a poc es van diluint fins quedar en un conjunt de contrarietats i desenganys.

El Jordi Recasens als 40 anys és un home que ha perdut el nord, que no sap què vol o potser sí però en tot cas no és al seu abast. La vida que ens devora, la vida que ens xucla i que ens deixa sobrevivint com es pot mentre l'existència passa i no som capaços de reconduir-la.

M'ha agradat i sobretot m'ha enganxat. Potser en algun moment, passada la primera meitat de la novel·la, es fa una mica repetitiva però al final agafa embranzida i es llegeix amb interès i ganes.

Gràcies, XeXu!!! I Feliç Any Nou a tots i a totes!!!

Relats Conjunts: La cara de Barcelona

Però quin dia és que ja hi ha una nova proposta dels Relats Conjunts? No pot ser! Ja ha passat un mes? I jo, amb la feina que tinc, de moment no puc pensar en cap relat. M’agradaria participar perquè no he faltat a cap des de fa gairebé dos anys. Però els dies passen i jo, espessa com mai, no se m’acut res. No tinc idees. No tinc paraules.

I si parlés d’un vell cansat de veure l’escultura? No, no, no... que ja ho ha fet l’Assumpta. I si m’inventés un accident? Tampoc, que aquesta idea ja l’ha tingut la Carme. I si pensés en el que ens agrada la nostra ciutat? Tampoc. Alguna cosa sobre el tema ja ho ha narrat el Deric. I algun conte amb la il.lusió de Nadal? No ho sé segur, però em sembla que ho ha fet el Macabeu...Ostres! Ho tens ben merescut, kweilan! Això et passa per llegir les històries dels altres blocaires abans que escriure la teua. I ara què? Ara, res. No hi ha conte, no hi ha idees i m’hauran de posar falta per sosa i per insípida...A veure si aquests dies que vénen m’espavilo.

I mentre tant Bon Nadal a tots i a totes!!!

El curiós incident del gos a mitjanit (2003)

He llegit aquesta novel.la amb retard i malgrat haver-la regalat no havia trobat el moment per començar-la. Molts de vosaltres ja coneixeu aquesta història contada des del punt de vista del Christopher, un noi autista. Tota la realitat nostra es converteix gràcies a l’autor Mark Haddon (1963) en una realitat diferent, en una percepció que està a l’altre costat del mirall i tenir aquesta possibilitat m’ha semblat un privilegi.

El Christopher arrel de la mort d’un gos d’una veïna decideix convertir-se en un detectiu com el seu admirat Sherlock Holmes. Inicia una recerca que el portarà més enllà del que ell i nosaltres, els lectors, ens havíem imaginat.

És una història quotidiana en què hi ha moments difícils i durs i que ens fa ser conscients de la problemàtica que pot comportar conviure amb personalitats com la del Christopher. Llegir la novel.la ens aproparà al seu món i als seus raonaments que de vegades ens fan riure i de vegades adonar-nos com pot ser de complicat trobar punts en comú entre ell i nosaltres.

Una obra senzilla, sense pretensions però que es queda dins del lector durant un temps i no s’oblida fàcilment.

Jo també volia parlar de futbol

Així que he pensat que com la paraula és un excel.lent substitut dels cops i les empentes, podríem enviar una col.lecció de llibres al Bernabeu ...

- Al Pepe i al Carvalho els regalaria la col.lecció de Pepe Carvalho del Manuel Vázquez Montalbán, especialment El delantero centro fue asesinado al atardecer.

- A l’Iker Casillas li enviaria Petons de diumenge de la Sílvia Soler.

- Al Cristiano Ronaldo li encantaria Retrato de un hombre inmaduro del Luis Landero.

- Al Sergio Ramos n’hi enviaria dos. Un seria Diario de una ama de casa desquiciada de la Sue Kaufman i l'altre, Perfil asesino del John Connolly.

- Al Marcelo, li tocaria La ciutat dels prodigis de l’Eduardo Mendoza

- Al Benzemà, Barcelona tràgica de l’Andreu Martín.

- Al Xavi Alonso, Fora de lloc de la Marta Cardona.

- Al khedira, Un mar de problemes de la Donna León.

- Al di Maria, li aniria bé S’està fent cada cop més tard de l’Antoni Tabucchi

- Al Mourinho li tocaria Invisible del Paul Auster. I a tot l’equip Sense destí de l’Imre Kertész.

I per acabar li enviaria al Josep Guardiola, bon lector, el joc de Déu de Salvador Macip.

Aquesta és la meua proposta però se n’admeten d’altres. Totes les que vulgueu.

L’ última nit a Twisted River (2010)

Aquest és el títol de la darrera obra de John Irving (1942). Sóc d’aquelles lectores que li vaig donant oportunitats perquè em va agradar molt Una dona difícil (1998). Altres novel.les posteriors m’han decebut. Després de llegir Fins que et trobi (2005) vaig pensar que em costaria molt tornar a començar-ne alguna seua.

L’última nit a Twisted River té 650 pàgines i jo em quedo amb les 146 primeres; la resta m’ha semblat un exercici literari on destaca sobre tot la manera com fa avançar el temps narratiu. Irving demostra ser un mestre en fer palès el pas del temps i dins d’una falsa linealitat sap jugar amb el ritme de la història com si la vida en lloc de ser una línia recta anés fent corbes, paràboles o zig-zags contínuament.

Però l’inici de la novel.la és espectacular. Una explotació forestal, Twisted River,  als anys 50 on se’ns situen uns personatges èpics. Un exemple de com l’ésser humà s’adapta a un entorn més que difícil, impossible. I com, a pesar de les dificultats, la vida en un campament de raiers lluita amb una força semblant a la que baixen els troncs pel riu. Són pàgines plenes de força, de duresa i també d’encant. Però només 146.

En el centenari d'un geni.

Avui es pot parlar de Lev Tolstói (1828-1910) una altra vegada en aquest bloc. Hi ha una gran excusa. Es compleixen 100 anys de la seua mort. Un 20 de novembre va morir de pneumònia a l’estació de trens d’Astàpovo. Fa poc vam veure al cinema una pel.lícula on explicava els darrers dies de la seua vida, les contradiccions que li comportava la seua forma de viure amb la seua manera de pensar i les discussions amb la seua dona Sofia. Em refereixo a La darrera estació, que  és una bona oportunitat per apropar-nos al personatge.

Com ja sabeu, Ana Karenina és la meua novel.la preferida. Quan la vaig acabar de llegir, suposo que contagiada de la passió per la vida del personatge Levin, del seu optimisme, de la intensitat de les seues emocions, vaig plorar. És una confessió sentimental però va ser així. No feia pena, no hi havia un final feliç, no hi havia música de violins mentre els dos protagonistes es miraven als ulls... però sí hi havia una gran capacitat de Tolstói per transmetre les ganes de viure amb tota la seua plenitud.

Sentiments o emocions que són universals i que no canvien malgrat els escenaris, els vestits o les èpoques. Tolstói ens parla de l’ésser humà, ens critiqui la noblesa corrupta dels tsars o ens situï l’acció als temps de les guerres napoleòniques. Capaç de crear universos literaris de centenars de personatges, va conformar històries que ens sedueixen, que s’instal.len dins del nostre cor i allà es queden per sempre.

Relats Conjunts: Estació Espacial Internacional (ISS)

L’Àlex vivia a Bethel, un poble que no arribava als 2000 habitants, a l’estat de Vermont. Era tan cru l’hivern que l’Àlex es passava la major part del temps dins de casa o al col.legi. Encara que també ajudava amb les tasques de la granja dels pares que eren moltes i nombroses. Sobretot tenia traça amb els animals i, especialment, amb les vaques. Ja començava a ser un petit expert en qüestions de producció i cura de llet fresca.

Els pares estaven cofois perquè continuaria amb la finca. Una de les mes maques de la zona i, a més, seguiria la tradició familiar de feia més d'un segle. Era un xiquet que als seus 11 anys no era massa bon estudiant però gaudia de la natura com el primer. I ningú com ell s’adonava de quan s’atansava el bon temps o quan el primer cant d’ocell, al final dels durs hiverns, estava a punt d’escoltar-se.

Al mes de març, la primavera encara estava amagada i l’Àlex es passava bones estones mirant la televisió. Era l’any 2009 i estaven fent un programa especial sobre el Discovery i el seu viatge a l’espai. L’ISS (Estació espacial internacional) es veia a prop de la Terra i les imatges de la missió en directe eren espectaculars. El planeta blau el va tenir enganxat ben bé més d’una hora davant de l’aparell.

Àlex!- va cridar el pare- És l’hora d’anar a l’estable.

El noi va sortir al porxo i va anunciar als quatre vents:

-Ja no vull ser granger! A partir d’avui, seré astronauta.

I el pare va pensar que què bonica era la il.lusió d’un nen!

Quan…

… Comences a deixar novel.les perquè no t’agraden fas un apunt.

… Quan fas un apunt, els blocaires t’animen i et recomanen llibres.

… Quan et recomanen llibres, en prens nota i te’n compres uns quants.

… Quan te’ns compres uns quants, en tries un i el comences.

… Quan el comences, ho fas amb por que de nou no t’enganxi.

...Quan t’enganxa una novel.la com L’última nit a Twisted River...

De nou, gaudeixes d'una bona història i penses que podràs tornar a actualitzar el bloc de seguida i tens pressa per acabar-lo però té 651 pàgines i encara que ja voldries estar escrivint la ressenya, encara no ho pots fer perquè vas per la meitat del llibre.

I és que John Irving (1942) es pren el seu temps per explicar-nos els personatges i les situacions en què es troben...ui, encara no puc escriure aquest apunt! Així que, continuarà...

Com una nàufraga!

Els dies es fan més curts i ve de gust arraulir-se al sofà quan les obligacions del dia s’acaben per agafar el llibre que estem llegint. El moment d’entrar en un món desconegut, que ens allunya de la nostra pròpia realitat, comença i la fantasia i la imaginació fan de bàlsam per les ferides de lluitadors impenitents.

El poder terapèutic de la literatura, reconegut per molts autors, no només és per qui escriu sinó també per nosaltres, els destinataris de les històries. Narracions que ens fan reflexionar i que ens transporten lluny del nostre estimat sofà. Vivim i patim altres sentiments i emocions que ens ajuden, i aquí resideix la paradoxa, a entendre millor els nostres propis. I això, amics i amigues blocaires, és un plaer irrenunciable.

No he tingut uns dies que hagi encertat molt les lectures. Ans al contrari, molts dels llibres que he començat no m’han agradat. No sé si em vaig fent més exigent o simplement que es passen èpoques. Però necessito trobar llibres que m’enganxin, que em facin gaudir de la lectura. El dissabte vaig anar a la llibreria i me’n vaig comprar uns quants que he vist recomanats pels blocs.

A veure si ho encerto perquè si no, seré com una nàufraga en una illa deserta, sense llibres. I es passa malament!

Relats Conjunts: Noia llegint una carta davant una finestra

Si havia arribat el bon temps, l’Anne ho ignorava. No havia gaudit de la primavera. Les roses estaven esplèndides però ella es passejava indiferent pels caminets del jardí que voltejava la casa. Es movia com un fantasma, aliena als petits esclats de la vida que tornava a néixer, també als primers raigs de sol que començaven a escalfar.

El Jakob l’enganyava. La sospita terrible que tenia des de feia uns mesos s’havia fet realitat. Una amiga li havia confirmat. Una tal Inge era la responsable de les absències del seu marit. Una noia, que treballava de tapissera al mateix carrer on vivien, rebia els petons i les carícies que el seu home li escassejava.

Aquell matí tenia una intenció. Havia vist el seu marit escrivint una carta i la volia llegir. Li era igual abandonar el camí de la discreció que sempre l’havia distingit. Estava decidida. Així que va obrir el calaixet de l’escriptori del Jakob i allà estava. La va agafar i es va atansar a la finestra...

Estimada Inge:

Aquests mesos han estat d’una felicitat que mai no hauria pogut creure. Abans de conèixer una criatura com tu, no podia imaginar que pogués existir...Però aquesta carta és de comiat. Vull tornar a estar amb la meua dona i no em sento bé dient-li mentides i més mentides. A més, em penso que l'Anne pot estar figurant-se alguna cosa i no voldria fer-li mal per res del món. També vull estar a bones amb el seu pare. Treballo per ell i és un home ric i poderós que pot influir en el meu futur...però bé, no saps com em costa aquesta decisió. Paraules que escric i que m’omplen de pena i que espero que comprenguis.

Fins sempre!

Jakob

La deixava! Tornaria a ser seu. Mig plorant va desar la carta i va sortir al jardí. Recuperà les sensacions d’altres anys. Les olors, els colors...Se sentia feliç. Va arrencar una rosa, es va punxar i aquella ferida la va fer tornar a la realitat. Es va sentir enganyada. I va sentir la força de la primavera que la feia reviure. Va entrar a la casa, va pujar les escales cap al dormitori. Va cridar les criades i va dir: Ajudeu-me. El senyor se’n va de viatge.

I amb una rialla va pensar que segur que el seu pare, un "ric i poderós" negociant de Delft, la comprendria.

Moltes gràcies!!!

Estic tan contenta que poca cosa puc dir. Només gràcies als organitzadors d'aquests premis de la xarxa i també a tots els blocaires que heu participat.
Una abraçada molt forta!!!

Mario Vargas Llosa

Una de les primeres novel.les de “grans” que vaig llegir me la va regalar un cosí meu i es deia La ciudad y los perros. Recordo que la duresa i la violència d’aquell món tancat que era l’escola militar em va colpir especialment. Per mi, que m’encantava anar a l’ institut, aquell centre escolar era com un infern. L’autor, juntament amb altres llatinoamericans, s’estava posant de moda i aviat aconseguirien un renom important i merescut.

Potser perquè va ser el primer autor llatinoamericà que vaig conèixer, li he tingut sempre una estimació especial –patint per les seues declaracions de vegades una mica llunyanes del que penso- però em va enganxar tant a la literatura i m’agradaven tant les seues històries que sempre l’he anat seguint... La casa verde, Pantaleón y las visitadoras, Quién mató a Palomino Molero? i altres més recents que ja he recomanat en aquest bloc com La fiesta del chivo, El paraíso en la otra esquina o Travesuras de la niña mala són novel.les que crec val la pena de conèixer.

Vargas Llosa no només em va obrir el camp a una literatura diferent del que jo havia llegit fins aleshores sinó que també amb ell vaig descobrir altres escriptors com García Márquez, Borges, Rulfo, Sábato…Com no he d’estar-li agraïda?

Avui li han donat el Premi Nobel de Literatura i jo, com si fos un vell amic, he tingut una alegria. Felicitats!

Els Llops (2005)

Partint del tòpic Homo lupus homini, l'autor balaguerí Francesc Puigpelat (1959) ens explica la història caïnita d'una nissaga familiar. Generacions atrapades en una herència d'intenses passions: amors, venjances, rancúnies, gelosies, odis...que, malgrat repetir-se, tenen escenaris i protagonistes diferents.

Portem tots un llop dins nostre? Sí, un llop, un ésser salvatge, lluny de convencionalismes, que s'amaga, que està  a l'aguait i que espera amb paciència que es donin les circumstàncies adients per sortir a l'exterior?

Potser no som el que semblem o potser no som els que ens sembla a nosaltres mateixos. En tot cas, els personatges de Els Llops reencarnen uns éssers humans passionals, contradictoris, violents, egoistes però que no renuncien al desig d'estimar i de ser estimats...Personatges atractius que ens atrapen dins la seua història, dins les seues raons i que ens fan ser jutge i part davant  la seua vida i els seus actes.

Feia dies que no m'enganxava tant una novel.la. Fins i tot, he fet una visita a Balaguer que és on es desenvolupa la narració. Passegeu pels seus carrers però aneu amb compte, no sigui que un llop aparegui per alguna cantonada.

Tardor

Aquest matí radiant passejant per la ciutat, gaudint d'aquesta tardor que ja truca a la porta...pensava en llibres que tinguessin com a marc aquesta estació de l'any que, per mi, és la millor. I com que de vegades no manem del tot, m'han vingut idees de llibres... però, de personatges que estan a la tardor de la vida.

I així, he recordat com ens sentim lluitadors i disposats a no rendir-nos fàcilment com el protagonista de El vell i el mar (1951) de l'Ernest Hemingway i, per suposat, també ens sentim triomfadors quan el mariner recupera la dignitat i l'autoestima que mai no havia d'haver perdut.

Ens entendreix també l'actitud positiva del padrí de La sonrisa etrusca (1985) de José Luis Sampedro i l'enriquidora relació que té amb el seu nét, amb el Bruno, que ens parla de gaudir de la vida fins al darrer moment, malgrat la malaltia o la decrepitud física.

Som una mica irònics, tendres o sarcàstics quan repassem amb l'Olive Kitteridge (2008) de l'Elizabeth Strout el que ha estat el dia a dia de la seua existència.

Assistim amb el Fabrizio Salina, l'aristòcrata que Tomàs di Lampedusa va retratar a Il Gattopardo (1958), a la narració cruel de la decadència de tota una classe social i la seua incidència en l'evolució física dels seus personatges, a qui el temps no perdona.

A les Memòries d'Adrià (1951) de Marguerite Yourcenar ens assabentem de les reflexions i de les vivències de l'emperador romà. I veiem que quan som grans, els records poden ajudar a entendre tota una vida que ja s'escapa.

I m'he deixat pel final les visions més pessimistes, com la de la Sra. Curran a l'Edat de ferro (1990) de J.M. Coetzee, que parlen de la solitud, del desencís, de la malaltia...on poc espai queda per la il·lusió i l'esperança.

Diferents maneres de narrar, de contar i que, com a la vida, reflecteixen desiguals formes d'enfrontar-nos amb la vellesa. Personatges que són el màxim exponent que el temps no passa endebades i que en aquesta personal relació que s'estableix entre text i lector , ens fan ser conscients del nostre propi pas del temps.

Relats Conjunts: Moai.

Darrerament, la Tiare, la filla de Walter Rangi, un dels millors arquitectes de Nova York,  estava preocupada pel seu pare. Feia tants anys que vivien sols que sabia interpretar cada un dels gestos de l'home. La mare havia mort al pocs mesos de néixer ella i l'àvia, que havia viscut uns anys amb ells, també. 

Aquell matí, molt d'hora, el Walter ja estava inclinat davant de l'escultura que l'àvia els havia portat del poblat, de la remota illa de la Pasqua. La imatge d'un déu rapa-nui, una gran talla de fusta de Make-Make, els recordava en tot moment quins eren els orígens de la família.

La Tiare ni tan sols havia estat mai a l'illa, encara que el seu pare li deia sempre que algun dia hi anirien i el poc que coneixia del lloc eren els contes de l'àvia. Li havien agradat especialment les històries de les carreres dels Homes-Ocell o l'existència dels Moai i els seus significats amagats i misteriosos.

Però per la noia tot eren faules i llegendes que pertanyien al passat, molt lluny del seu cercle d'amics de la facultat de Dret on estudiava.

La mateixa nit, la Tiare va arribar tard a casa i es va trobar el seu pare sense vida davant la figura del déu. Al moment, la jove va sentir un poder dins seu, una força desconeguda que l'obligava a agenollar-se davant de Make-Make.

I va tenir consciència que era una persona diferent, com si fos la dipositària d'un coratge ancestral que ara la venia a trobar. Segles de secrets i enigmes cobraven sentit. El poble rapa-nui confiava en ella. Ara era la guardiana del seu saber i en un futur més o menys llunyà ho serien els seus fills.

Al cap d'una estona, la Tiare va cridar el metge. Quan aquest es va fer càrrec de la situació, va avisar la policia que una noia havia comés un assassinat i que semblava transportada a un altre món.

Veniu, de seguida- va ser l'última frase del pobre doctor.

I és que els esperits dels rapa-nui de vegades poden ser molt malvats.

Compte!

Ho dic perquè aquest apunt d'avui va de finals i no voldria avançar esdeveniments novel·lístics. De tota manera, arrisqueu-vos a llegir una mica més abans de deixar de llegir.

De fet, moltes vegades, quan comencem una novel·la, el final ja ens l'explica l'autor sense més dilació. Al primer capítol, el desenllaç apareix amb una força inusual donant un tomb a la ficció que sorprèn i captiva el lector. En seria un exemple Crònica de una muerte anunciada del García Márquez.

A les biografies novel·lades també coneixem el final...A Dues vides que és una mena de crònica familiar del Vikram Seth, ja ens podem imaginar com acaba tot plegat perquè a més l'autor ho va insinuant a mesura que ens aporta escenes i dades del seu entorn familiar, centrat en aquestes dues vides que són uns oncles seus.

A altres narracions, el més important ho llegim al primer capítol i després tot el que passa gairebé és secundari. I penso ara en Mama de la Joyce Carol Oates i malgrat el lector ho sap, segueix llegint perquè les emocions i la vida dels personatges que descriu l'autora nord-americana l'enganxa en un univers molt particular i com sempre, seductor.

En moltes ocasions, quan llegim un clàssic, estem al corrent de la trama , fins i tot dels detalls...Com acaba Madame Bovary? O Robinson Crusoe? I tanmateix si tenim una mica de temps per rellegir-los, saber què passa a la darrera pàgina ens és bastant indiferent. És tanta la satisfacció que produeix sentir-nos part de la història que la coneixença no és obstacle per no fruir del plaer de la lectura.

Als meus pares els encantava la pel·lícula Allò que el vent s'endugué i quan la van fer per la tele, me la van recomanar fermament. No cal dir que em va agradar molt. Potser tenia 14 anys quan la vaig veure. Quan em vaig assabentar que hi havia la novel·la d'una tal Margaret Mitchell no vaig parar fins que no me la van comprar. I no sabeu com vaig gaudir-ne. I ja sabia el final, però la història, ara llegida, no va perdre res de la seua fascinació inicial.

Altres cops preferim que ens sorprenguin...que l'escriptor o escriptora sigui capaç de canviar un final previsible i qui no recorda ara l'Agota Kristof i la seua trilogia de Klaus i Lucas?

I per vosaltres? És bàsic un bon final?

En el centenari de Màrius Torres (1910-1942)

La primera vegada que vaig llegir aquest poema encara no sabia qui era Màrius Torres. Era molt joveneta i des de llavors sempre ha estat un dels poemes que més m'agrada. Quan el llegeixo m'emociona i l'emoció em sorprèn una i una altra vegada. Valgui per recordar aquest gran poeta en el centenari del seu naixement.

Molt lluny d'aquí (1939)

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,

on els anys d’alegria són breus com una nit;

on el sol és feliç, el vent és un poeta,

i la boira és fidel com el meu esperit.

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,

la mitja lluna càlida del seu minvant etern

i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,

un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba

jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;

el so de les campanes hi té una ànima viva

i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,

els camps humils i alegres s’obren al capaltard;

en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera

com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

Apunts que mai no vaig publicar.

Seguint la bona idea del Xexu, a partir d'un apunt de l'Anna Tarambana, poso per escrit algunes idees que he tingut i que després pel motiu que sigui no he tirat endavant.

De vegades quan passejo intento relacionar escenes quotidianes amb personatges o novel·les que he llegit. Ho he fet a molts apunts, a Mòbils o a Més neu, per exemple.

Un dia al restaurant vaig intentar relacionar els àpats amb diferents novel·les. Com els menjars que es preparava el detectiu Carvalho a Los mares del Sur (1979) del recordat Vázquez Montalbán o la gana que passava el petit Oliver Twist a l'orfenat de Dickens...

Un altre dia vaig donar-li tombs a parlar de finals de novel·les que m'han cridat l'atenció. I direu doncs menys mal que no ho va fer perquè hagués espatllat la possibilitat de llegir-ne unes quantes. I és que personalment odio que m'expliquin el final.

Com que m'encanta fer el vermut amb les amigues els diumenges, penso i estic pensant encara d'escriure una entrada sobre amigues i trobades...seria aquest un apunt molt especial però encara està a la rereguarda que no descartat del tot.

Però m'agrada anar pel carrer i que em vinguin idees a partir d'una conversa, d'una trobada o alguna vivència...d'entrada és un plaer. Després tindré temps o destresa per convertir-ho en apunt o no, però em diverteix molt fer-ho.

Llibres de viatges

Darrerament m'he aficionat als llibres de viatges. Llibres personals, plens d'anècdotes, experiències personals en contacte amb societats diferents per les quals s'hi va de pas. Pobles i gents que els viatgers potser no tornaran a trobar però que deixen de vegades dins d'ells senyals o records que ja n'oblidaran.

Una mirada plena de saviesa, una conversa intranscendent parlant de temes importants, un dinar compartit amb habitants de la zona...que se'ns explica i ens arriba com si ho estiguéssim vivint.

Em plau llegir aquestes vivències viatgeres que també et fan reflexionar sobre les pròpies o que t'atansen a països que has visitat o que desitges visitar.

Sabeu que tinc el costum de preparar els viatges amb lectures. Un dels que em va agradar no és ben bé un llibre d'aquest estil a l'us sinó un volum de vivències i reflexions mentre l'autor està viatjant. És un llibre molt especial i que us recomano si us va bé aquest tipus d'escrits que no és una novel·la però que és tan apassionant com si ho fos.

Es tracta de La India de Mircea Eliade, el conegut orientalista, que a manera de cròniques ens explica aspectes desconeguts del país asiàtic. L'Índia és un país de contrastos i llegir l'Eliade ens apropa a un país immens i difícil de conèixer.