Relats Conjunts: Lunch atop a Skyscraper

Aquest matí la Jane no m’ha donat cap petó. La nena plorava i s’acabava de tirar el vas de llet a sobre. Mentre em preparava l’entrepà del dinar, que ara m’estic cruspint, jo era indiferent a les dues dones de la meua vida. He marxat i la petita encara reclamava l’atenció de sa mare, així que jo he agafat la jaqueta i he sortit cap a l'obra sense que ningú no em fes cas. Ara, amb el buit immens que tinc als peus no deixo de pensar en el buit que tinc dins el cor. Si caigués, algú em trobaria a faltar? Potser aquests inconscients que m’acompanyen a no sé quants metres d’alçada... Miro cap a baix i... on és el carrer? Millor no saber-ho.

De nou a la feina, l’encarregat ens tracta com si estiguéssim bojos però nosaltres no li fem cas. Demà hi tornarem. No tenim por. Cap al tard, la jornada acaba. Parades i parades de metro desfilen davant meu mentre persones, cansades com jo, confien reunir-se amb les seues famílies.

Entro a casa, espero trobar la Jane enfeinada i la nena dormint o plorant. Però, m’equivoco, les dues m’estan somrient. M’abracen, i la nena em rodeja amb els seus bracets.

Quan seiem al sofà tots tres, penso que demà que dinin ells, si volen a la biga, jo em quedaré ben lluny del precipici!