23/8/09

Literatura d'un viatge a Xina


Aquest estiu me n’he anat a la Xina i on si no, podia anar amb aquest nom de Kweilan? Potser volia conèixer la Xina ancestral o el que quedava de la Xina de Mao. Però el que jo buscava no ho vaig trobar. La Xina que jo vaig veure és una Xina urbana, una Xina poc acostumada als turistes i una Xina amable i oberta als estrangers. Encara que és impossible comunicar-se amb ells per les dificultats de l’idioma.
Però, abans de passejar pel barri del Pudong i fer fotos al Bund, vaig llegir un llibre de l’Angel Wagenstein (1922): Adiós , Shanghai i que vaig comprar només pel títol , sense tenir-ne cap referència. L’estada en aquella ciutat dels jueus europeus provinents d’Europa durant els anys de la 2ª Guerra Mundial em van servir per situar històricament aquesta ciutat abans i després dels anys 40. També per conèixer uns fets que ignorava i que em van impactar profundament.
Preparant les maletes també vaig llegir Sorgo Rojo (1987) de Mo Yan (1955) –portada al cinema per Yimou- ambientada a la província de Shandong i que ens parla d’una família des de la invasió japonesa als anys 30 fins els anys 70. La sensibilitat del poble xinès queda palesa en aquesta novel.la . Sensibilitat que vaig reconèixer quan visitava els temples o les pagodes i els guies explicaven les llegendes o històries plenes de màgia i poesia. Les pagodes o els palaus tenen mil i un detalls: la forma, el color, l’orientació i tot molt pensat i d’acord a les seues tradicions del Yin i Yang, el feng-shui...
Amb aquests dos llibres llegits vaig començar el viatge.Una vegada allà, vaig caminar per Shanghai una mica atordida de veure aquella modernitat que sorgeix sobre les cendres dels barris vells. No puc dir que sigui una ciutat de contrastos perquè el modern s’engoleix l’antic. Queden joies com els jardins del Mandarí Yu o alguns temples budistes on l’encens i el silenci t’aïllen una mica d’aquesta ciutat futurista de 23 milions d’habitants.
I tot en mig d’una boira intensa. Estic acostumada a la boira però sempre l’he associada amb el fred. D’entrada quan arribes a Shanghai la humitat i la calor se t'enganxen al cos i esdevenen companyes fidels.
I després de Shanghai, Hangzhou, una ciutat “petita” que té uns vuit milions d’habitants i que no té centre històric. Tot és nou. Gratacels que no deixen veure el cel i que jo, que vinc d’una ciutat petita de veritat, em donaven una sensació de deshumanització. Ciment i ciment per tot arreu. Centres comercials i cadenes de cafeteries occidentals omplien el carrer principal. El llac Oest en mig de la ciutat, ple de palaus dels diferents emperadors, n’era l’excepció. Un lloc preciós on és fàcil imaginar la Kweilan de la Pearl S. Buck passejant i pensant com són de diferents els occidentals.
A Xian vaig tenir un record per tots els amics i amigues del bloc ja que una foto dels guerrers va ser tema proposat pels Relats Conjunts. Com anècdota puc dir que tinc el llibre del museu signat pel camperol que va fer la descoberta casual del Mausoleu. Ell, ara, vestit amb una jaqueta preciosa de color blau cel, només es dedica a signar dalt d’una mena de tron. Com un emperador. No volia fotos, per això no en tinc cap.
I finalment Pequín o Beijing. Una ciutat moderna, activa i sobretot viva. Pocs detalls d’on som. Si no fos pels rètols gairebé semblaria una ciutat occidental. Només els petits barris de hutongs que queden són testimonis de què Xina fa 20 anys –només 20 anys- era d’una altra forma.Visites obligades van ser el meravellós Temple del Cel i la fantàstica Ciutat Prohibida, llocs desitjats des que vaig veure la pel.lícula de Bertolucci. Tristor inevitable a la Plaça de Tian’anmen presidida pel Mausoleu de Mao, envoltat d’una cua llarguíssima de ciutadans - turistes xinesos- per retre-li homenatge.
La visita a la Muralla també va ser un dels moments especials.
Ens vam moure amb metro – era fàcil perquè els noms de les estacions també estaven en anglès- i vaig viure l’experiència aquella de què t’empenyen per poder tancar les portes. Dins del vagó, no et podies ni bellugar. Com una estàtua de sal. O millor, de terracota.
M’agradaria tornar-hi perquè és una ciutat on m’hi vaig sentir còmoda i on, evidentment, hi ha encara molt per descobrir.
Aquesta és una crònica personal d’un viatge a un país que canvia minut a minut. Molt, molt resumida.
Tinc dos llibres més a la tauleta que m’ajudaran a entendre millor aquell país i aquella societat. I que són dos llibres per llegir encara La fortaleza asediada (1947) de Qian Zhongshu (1919-1998) i un relat de viatges En el gallo de hierro (1988) de Paul Theroux (1941).

Admeto propostes!

33 comentaris:

Clidice ha dit...

no t'en faig perquè el que faré serà aprendre de les teves. En tot cas algun llibre de Dai Sijie, però la Xina és tan gran que, segons on vagis, de poc et servirà. De tota manera és un viatge pendent (n'hi ha tants!) i me n'alegro de què hi hagis pogut anar per explicar-nos-ho :)

Joana ha dit...

Segur que llegir aquests llibres ajuda a entendre una mica la Xina!
I segur que de les experiències n'has après més. Molt bé la crònica. espero que hagis disfrutat Kweilan!

Teresa Bosch ha dit...

No he estat mai a la Xina, però et recomano Shanghai baby.

rits ha dit...

bentornada Kweilan!

quin viatge!!!! t'ha agradat,eh! que vulguis tornar és que t'ha deixat un bon gustet de boca

una crónica molt maca!

Ferran Porta ha dit...

Moltes gràcies per explicar-nos el teu (peazo) viatge, Kweilan; què interessant deu haver estat! (la Xina és, possiblement, el país on primer me n'aniria de vacances, ara)...

Per cert, si t'interessa aquell megapaís, t'aconsello el blog d'en Sergi Vicente, que tinc linkat al meu blgoroll: ell és el corresponsal de tv3 a Beijing.

Que passis una bona setmana.

Salvador Macip ha dit...

Jo no tinc propostes, només admiració per cop et prepares de bé els viatges amb tanta lectura! Sembla que ha valgut la pena.

Tonina ha dit...

Jo en sé poca cosa de la Xina, però m'atreuen les òperes xineses. La posada en escena és immensa i els vestits i maquillatges són genials. Hi ha bons llibres que n'expliquen la seva història. No sé si t'interessa però és, sols, una petita idea.
Felicitats per aquest gran viatge i pel que contes es veu que t'ho vares passar molt bé.
Benvinguda.

Sergi ha dit...

Bona crònica, la teva sí que és de contrastos, no com Shanghai. Un gran viatge sense oblidar els teus llibres, i és que no podia ser d'una altra manera. Ara entenc que triguessis tant a tornar. I més temps que t'hi haguessis pogut quedar, la Xina és tan gran i té tant per descobrir...

Elfreelang ha dit...

Fa molts anys em vaig llegir un llibre : Cuando China despierte que parlava de les enormes possibilitats econòmiques d'aquest gegant asiàtic...Has fet un viatge molt interessant....un senyor viatge!

Борис Савинков ha dit...

La Xina que vaig visitar, fa uns catorze anys, encara era fonamentalment ciclista i racista. Una noia de Barcelona que treballava a l'ambaixada espanyola em va dir que els negres de l'ambaixada dels USA tenien problemes de discriminació com no havien vist des que Martin Luther King va tenir un somni.

Incomunicació i fascinació serien les meves sensacions. Els dos llibres que et resten per llegir són molt bons. "La fortaleza asediada" és genial i durant molt temps fou un dels meus llibres preferits, encara ara ho és. Un relat divertit del matrimoni com la fortalesa assetjada (els que estan a dintre volen sortir i els de fora hi volen entrar). I el de Theroux és un clàssic infal·lible en el genere de viatges. El vaig llegir per preparar el meu viatge a la Xina i quan agafava el tren em sentia un imitador de pa sucat amb oli :-)

Shangai ja era una ciutat moderna quan jo hi vaig estar, però encara restava la ciutat antiga on podies submergir-te en els mercats del carrer i embrutar-te els peus per carrers sense pavimentar. Una llàstima que la modernitat s'ho empassi sense manies :-(

Bargalloneta ha dit...

Jo hi vaig ser fa una parell d'anys i vaig quedar tan captivada com tu... Els tres moments més impactants de tots els que vaig viure van ser : la gran Muralla... espectacular!!!, la ciutat prohibida (només arribar a casa vaig revisar el último emperador d'en Bertolucci) i els guerrers de Xian... crec que mai fins ara, havia tingut una imatge tant impactant com aquella i encara la tinc molt present en el meu record!!
petonet

digue'm ariadna ha dit...

... Un país que m'agradaria molt conèixer, gràcies per la teva crònica... en Mo Yan va dir en la presentació de Las baladas del ajo, que un cop visites un indret, es trenquen molts estereotips. D'alguna manera, els seus llibres fan un primer pas en aquesta trencadissa. Prenc nota de La fortaleza asediada...

Natxo Rovira ha dit...

Benvolguda i Benvinguda Kweilan,

Quina crònica tan interessant, m'ha encantat llegir-la. M'has fet volar la imaginació i m'has fet traslladar a aquests escenaris que descrius de manera breu i bonica.

Tot i així, em sembla que sóc capaç d'imaginar una ciutat de 23 milons de persones!!!

Una abraçada

Anabel ha dit...

És una bona crònica i a més a més en sembla que ens dóna una imatge molt poc idíl·lica de la Xina moderna, aquella que vol guanyar temps al temps i esborrar d'un cop tot record d'un passat del que es vol allunyar per afegir-se a la modernitat a qualsevol preu. O això sembla.

Fins aviat,

Anabel, la Cuentista

Magia ha dit...

Una cronica molt interessant sobre la Xina, i molt ben documentada!
Ja s'ha esmentat, pero jo tambe et recomano Shangai Baby, una novel.la atipica sobre la Xina de pocs anys enrere.

Núr ha dit...

aix, nena! Quants records! A mi, Shanghai no em va agradar gens! No em va semblar en absolut una ciutat xinesa i els tres o quatre racons que comentes que es conserven... fins i tot semblen de plàstic... Hangzhou no la recordo com tu, prò! A mi em va agradar força! A més vam descobrir un mercat nocturn que estava molt bé. I Beijing, senzillament fabulosa! M'encanta! No deixa de ser una ciutat moderna, prò continua essent molt xinesa; especialment la gent que hi viu.

El racisme que comenta en Jaume Puig encara hi és present –o almenys hi era quan hi vaig estar jo ara fa cinc anys. Nosaltres vam viure situacions d'aquestes pel xicot d'una amiga, que és nigerià. I els blancs també les vivim, ja que ens veuen com un feix de bitllets amb potes...

Jo vaig tenir la sort que no vaig patir d'incomunicació –o potser hauria de dir «no vaig patir tant»– perquè hi era per a continuar estudiant xinès i en vaig aprendre força.

Vaig estar un any a Beijing i vam fer un meset de ruta per la Xina amb els amics d'allà, però encara em queden moltíssimes coses per a veure! Sé que algun dia hi tornaré. Una cosa negativa que m'ha deixat la Xina: allà tot és tan gran, tan imponent, tan... BUFF!, que crec que em costarà molt tornar-me a impressionar amb segons quins viatges...

Pel que fa als llibres: Sorgo rojo el tinc, però encara no l'he començat. Els altres diria que no em sonen. Et recomano Shanghai Baby, de Wei Hui, un llibre que va portar molta polèmica a la Xina (crec recordar que l'autora va haver de marxar del país); La Ciudad Prohibida, d'Anchee Min, sobre com Cixi va esdevenir emperadriu; Flor de Neu i el ventall secret, de Lisa See, un llibre breu, fàcil de llegir, però molt dur: narra la història de dues nenes xineses de classes diferents, que es coneixen de menudes, i creixen lligant les seves vides (repeteixo: hi ha parts una mica dures), i, finalment, Cignes salvatges, de Jung Chang, és la història de tres generacions de dones de la mateixa família des de finals del s. XIX (crec...) fins a l'actualitat (aquest és força llarg i espès, però és molt bo per a conèixer la història moderna de la Xina).


D'acord... ho deixo aquí! :D

Mireia ha dit...

quina enveja de viatge!

Assumpta ha dit...

Estic impressionada!! No sé com ho fas, però expliques les coses d'una manera que fas que la gent "s'hi senti"... Bé, al menys a mi em passa :-))

Què bé ho resumeixes tot i com ho lligues amb els llibres llegits i per llegir :-) Et felicito i moltes gràcies per dur-me de vacances!!

kweilan ha dit...

Clídice.- Gràcies Clídice. Alguna cosa he llegit del Dai Sijie - Balzac i la modista xinesa-, encara que conec poc aquest autor.

Joana.- Així és, Joana...L'experiència ajuda a entendre aquell país i les lectures ajuden. Gràcies pel teu comentari.

Teresa.- Ja el vaig llegir al seu moment quan fins i tot va estar segrestat per les autoritats xineses. Gràcies!!!

rits.- Si, m'ho vaig passar molt bé. Quan viatjo vagi on vagi, m'ho passo bé. Gràcies!!!

Ferran: Visitaré aquest bloc sovint i me l'enllaço perquè així no em desvincularé del tot. Segur que quan hi vagis, disfrutaràs. Gràcies!

SM.- Sí, ha valgut la pena. Hi hauria molt a dir de tot, del seu canvi, de la seua transformació, de la seua Història, de les seues tradicions...
(Ja vaig aconseguir el teu llibre demanant-lo a la meua llibreria habitual)

Tonina: No vaig tenir oportunitat de veure una òpera que deu d'ésser fascinant.Gràcies!!!

Xexu: Tens raó. M'hi hagués quedat més dies però s'havia de tornar.

Elvira: M'apunto aquest llibre que no l'he llegit. Gràcies!

Jaume: Gràcies pels comentaris d'aquests dos llibres que em falten per llegir i crec que en aquests 14 anys, les ciutats deuen estar molt canviades sobretot Beijing que pels Jocs Olímpics gairebé sembla que la fessin nova.

Bargalloneta: Entrar a la Ciutat Prohibida també per mi va ser impactant i estava molt emocionada quan caminava pr aquells patis. Però tot el que vaig veure -com un mercat de queviures, per exemple- va ser interessant d'una manera o una altra.

kweilan ha dit...

Ariadna: M'apunto també aquest llibre del Mo Yan. Gràcies!!!

Natxo: Doncs no és la més gran de Xina. És Chongqing que en té 33 milions. Quan penses en una ciutat així et mareges directament. De fet, al metro de Shanghai quan veia tanta gent em costava d'assimilar-ho. Vam fer un canvi de línea i allà en aquell passadís igual hi havia més gent que a Lleida.

Anabel: Així és. La modernitat i aquesta mena de "capitalisme comunista" que tenen va canviant el país molt ràpidament.

Magia: Gràcies, Magia. Una novel.la diferent aquesta de Shanghai baby que vaig llegir ja fa un temps.

Nur: Prenc nota dels llibres que dius. El de Cignes Salvatges ja el vaig llegir fa temps però altres que nomenes no els conec i ara tinc ganes de llegir aquestes novel.les encara que ho aniré alternant. Una any a Beijing...doncs no m'importaria i tens raó a Shangahi crec que m'avorriria però d'entrada Beijing sembla que tingui molt per veure i descobrir. (A Hangzhou feien obres i estava part del centre totalment aixecat)Gràcies!!!

Mireia: Gràcies, Mireia! I una abraçada de benvinguda.

Assumpta ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
kweilan ha dit...

He trobat tots els comentaris molt interessants. Al que heu estat a la Xina, gràcies per compartir-ho amb nosaltres i als que no, gràcies per aportar les vostes opinions.
I una abraçada a tots i a totes!!!

kweilan ha dit...

Assumpta: (Estava contestant els comentaris i per això no sortia.) Gràcies pel teu comentari, Assumpta...sempre que llegeixo el que m'escrius m'animo a escriure i a fer-ne més. Moltes gràcies de veritat i una abraçada!!!

Assumpta ha dit...

És que escrius d'una manera molt especial, passant suaument d'una cosa a l'altre, sense trencar el ritme. En aquest post tan aviat parles d'una vivència com introdueixes quelcom que has llegit i ho relaciones perfectament. La teva pròpia forma de redactar les ressenyes fa l'efecte de com si fos un relat que ja val la pena llegir, independentment de que desprès agafem el llibre recomanat o no :-))

kweilan ha dit...

Gràcies de nou, Assumpta. Un bessito molt fort!!!

Babunski ha dit...

I vas estar darrere els murs de la Ciutat Prohibida? Visitar el palau més gran del món i posar-se en la pell de Kangxi ha se ser bestial. 9999 habitacions amb 999 portes amb 9 claus cadascuna. Jo puc aportar un llibre a la bibliografia que és de caire històric (no literari): "Pekín de la Ciudad Prohibida" de Jesús Ferrero.

bajoqueta ha dit...

No tinc paraules... me n'alegro que haigues pogut aprofitar este gran viatge :)

Sílvia ha dit...

Hola de nou Kweilan!
Me n'alegro que hagis gaudit "ensenyant i aprenent" amb aquest fantàstic viatge. Quina passada! Ja veig que tens el bloc ben sol.licitat! I no m'estranya, perquè tal i com diu l'Assumpta les teves paraules són molt agradables, jo gaudeixo llegint-te, les teves paraules tenen una atracció especial...
Et seguiré de ben a prop...
Una abraçada

kweilan ha dit...

Babunski: Gràcies per aquesta recomanació. Això del número 9 té una explicació i és que per a ells -el 8 també- és un número afortunat. Per això les Olimpiades les van inaugurar el 8 del 8 de 2008. Tenen un munt de coses amb aquest tipus de fonaments mig màgics o supersticiosos.

Bajoqueta: Gràcies!!

Sílvia: Unes paraules molt amables de part teua.

Una abraçada als tres!!!

Jordicine ha dit...

Hi vaig anar l'any 2005. Em va encantar. Un petó, KWEILAN.

kweilan ha dit...

Jordicine: Gràcies per la visita!!!

Ma-Poc ha dit...

oh, un bon viatge! Ara entenc la ressenya posterior... però com t'he dit, poca idea sobre autors xinesos...

kweilan ha dit...

Ma-Poc: Tot tenia una raó. Gràcies i benvingut !!!