Focs d’artifici

És Festa Major a Lleida. M’atanso a la finestra de l'habitació de l’hospital on estàs des de fa dies i contemplo els focs d’artifici que proclamen un any més que les Festes de Maig han tornat. Esteles i garlandes de colors que tu des del teu llit, mare, no pots veure. Roses i margarides fetes de llums de mil i un matisos que omplen el cel de la ciutat. Mentre els miro, vull explicar-te com són aquests focs, com si tu no els haguessis vist mai, com si amb les meues paraules pogués esborrar els efectes de la malaltia o de la tristesa...

Les festes han passat i tu ja no hi ets. Però estic segura que allà on siguis, quan t’han vist arribar, han fet focs d’artifici per donar-te la benvinguda.

Purga (2009)

Estònia és una de les repúbliques bàltiques que després de la 2ª. Guerra Mundial va formar part de la superpoderosa URSS. Fins a la caiguda del mur, no va recuperar la seua independència i la seua personalitat com a país.

El llibre parla d’identitats. De com es pot arrabassar la identitat d’un poble. Vaig trobar terribles moltes pàgines, però, és especialment colpidora l’escena en què veiem que els nens tenen prohibit cantar cançons o saber contes de la tradició literària d’Estònia.

També llegim com es pot robar la identitat individual. D’això també va la novel.la. Com la violència, la prepotència, la força, el poder... pot obnubilar la consciència i la voluntat d’algú.

Dos dones són les protagonistes absolutes del llibre. Des de les primeres pàgines, cadascuna d’elles ens atreu i vivim amb elles els moments de la seua vida que l’autora, la finesa-estoniana Sofi Oksanen, ens relata d’una forma apassionada i a la vegada dura i sense concessions.

El dramatisme de la novel.la et conquereix absolutament i és difícil deixar de llegir perquè vols saber més i més. Dos dones, dos patiments diferents que en el fons és el mateix. Dos dones que són el passat i el futur i l’autora no nega el futur. El futur hi és i per tant, sempre pot haver una esperança.

I ara...a llegir!

De nou els llibres han estat protagonistes de la Diada. Quan ens hem atansat a les paradetes, hem mirat, hem remenat, hem pensat i hem buscat aquella història que pugui atreure a qui va destinada o també n’hem tingut algun a la mà amb el desig que ens el regalin. Però ens ho hagin encertat o no, el llibre que espera ser llegit sempre és una història oberta, plena de possibilitats i amb la il.lusió amagada dins les seues pàgines de ser una narració especial, de ser un llibre que ens agradi.

Des d’ahir a la nit me n’esperen uns quants a la tauleta i són els que m’han regalat:

. Purga.- Sofi Oksanen

. La viuda prenyada.- Martin Amis

. El millor lloc del món.- Rosa Cullell

. Los enamoramientos.- Javier Marías
. La gavina.- Sandor Márai

. Palabra de honor.- Ingrid Noll
Algun me n’havia de comprar per mi:
. Primavera, estiu, etcètera.- Marta Rojals
. Maldito karma.- David Safier
I jo he regalat:
. L’home de la maleta.- Ramon Solsona

. L’últim dia abans de demà.- Eduard Márquez

. La viuda prenyada.- Martin Amis

. Nèmesi.- Philip Roth

. El día de mañana.- Ignacio Martínez de Pisón

I els vostres? Quins són?

I ara... a llegir!  i bona Pàsqua!!!

Bona Diada!!!

... i bones lectures!!!

Setmana de Sant Jordi

De vegades hi ha plaers a la vida que és un luxe tenir-los. Com aquesta setmana que m’atanso a les llibreries, miro les novetats, penso què em compraré, què regalaré.

També fullejo els especials dels diaris que el cap de setmana han fet llistats de recomanacions, alguns millors que altres, però tots amb el llibre com a protagonista. Hi ha blocs que ja estan recomanant novel.les pel dissabte i em ve molt de gust calibrar totes les opinions.

Dies aquests per voltar per les llibreries, per tafanejar, per decidir, per delectar-se en mig de munts de llibres per a tots els gustos. Temps previs a Sant Jordi o el plaer de l’anticipació.

Ian McEwan

A la platja de Chesil (2008) és la darrera novel.la de Ian McEwan (1948) que vaig llegir. Una història molt breu però a la vegada intensa que ens mostra com de discordants poden ser dos ànimes que han decidit unir les seues vides i com de difícil o impossible és aquesta unió. Em va agradar però pel meu gust és molt curta i em vaig quedar amb les ganes de saber-ne més dels personatges, de com havia seguit la seua vida després del fracàs amorós, després de la decepció. McEwan no ens ho explica potser perquè no hi ha continuació possible després d’unes hores com aquelles a la platja de Chesil.

Havia llegit abans la que per ara m’ha agradat més d’ell , Expiació (2002) que pot tractar de molts temes i que segons qui en parli pot dir de l’alta burgesia i dels seus prejudicis o de diferents formes d’interpretar la realitat o de la guerra o de la necessitat de fer-se perdonar els pecats. De tot això va la novel.la i potser la llista encara és curta. Si em preguntessin la meua opinió, destacaria el tema de la guerra perquè hi ha unes pàgines sublims sobre la retirada dels britànics a França que viu un dels protagonistes. Poques vegades un escriptor és capaç de transmetre’ns amb una sensibilitat tan exquisida les alegries esvaïdes , les esperances fracassades, o les il.lusions mortes de tot un grup de soldats que esperen que algú els rescati de l’horror. Pàgines que no s’obliden...

Ara l’escriptor anglès torna a estar de nou als aparadors literaris amb Solar, una novel.la diferent, allunyada del dramatisme de les altres dos, més divertida i informal. El protagonista és un científic que ha guanyat el Premi Nobel de Física però que és incapaç de tenir unes relacions personals més o menys estables i tampoc sap molt bé per on ha de seguir la seua carrera científica. McEwan es val d’aquest personatge per fer una crítica irònica del món contemporani i de les seues dèries.

Capacitat per narrar i pel que es veu amb Solar, capacitat per canviar de registres...sigui com sigui un autor que val la pena de conèixer.

Relats Conjunts: Carnaval.

Encara mai no he tingut novia i quan em miro a l’espill i veig aquests ulls petits i marrons, el nas com una carxofa en mig de la cara rodona i uns llavis fins i pràcticament inexistents sé que no en tindré mai. Pensareu que potser no n’hi ha per tant, però,  li hauríem d’afegir una cicatriu bastant lletja que em desfigura la part dreta del rostre. No molt, però el suficient perquè sigui desagradable. Quan he fet algun intent per sortir amb una de les noies de l’oficina o amb alguna veïna, he tingut un no per resposta. Ja hi estic acostumat, a l’escola ja em passava.

Però no és això el que us volia explicar. Desgràcies o frustracions tothom en té. És una altra cosa i en voldria l’opinió. Com sabeu visc a Venècia, aquest de la foto sóc jo. Fa un any em vaig disfressar i casualment vaig conèixer una noia que anava amb la mateixa disfressa que la meua. Vam passar una tarda i una nit que encara les recordo com les més felices de la meua vida. Jo no em vaig treure la màscara, no m’ho va demanar; però, ella tampoc no es va desprendre de la seua.

Avui de nou és carnaval i sé que tornarem a gaudir d’estar junts. Vam prometre que ens vestiríem igual i que ens trobaríem al mateix lloc. Un dia de joia exultant per mi, l’excepció d’aquests mesos anodins i monòtons. I no m’aixecaré la carota. Ella, tampoc. Millor així, no?

Vent

                                                           L'escriptora Margaret Mitchell.

Arraulida al sofà, el soroll del vent esdevé una música omnipresent i per mi, innecessària. Sempre he odiat l’aire, no sé què hagués fet si en lloc de néixer a Ponent, ho hagués fet a les Terres de l’Ebre o al Nord...Però ja des de ben petita, l’aire em molestava molt...El vent.

Potser en un dia com avui és bastant lògic pensar en la imatge de la Scarlett O’Hara jurant i perjurant que mai no tornaria a passar gana a la mítica escena final de la pel.lícula. Tots la tenim en ment. S’ha repetit fins a la sacietat en anuncis, reportatges, programes de cinema...Com sabeu es basa en un llibre de la Margaret Mitchell (1900-1949) que es titulava, com el treball del director Victor Fleming,  Allò que el vent s’endugué i que va guanyar un premi Pulitzer l'any 1937.

Un dia a la prestatgeria de casa vaig veure aquest llibre amb una foto del Clark Gable i la Vivien Leigh i el vaig començar. No crec que tingués més de catorze anys i per això el recordo com una de les meues primeres lectures de “gran”. La història em va apassionar perquè em descrivia un país i una època ja coneguts amb d’altres lectures, les de Mark Twain, per exemple, però amb una altra visió.

El Tom Sawyer o el Huckleberry Finn pescant al Mississipí o el Tio Tom torturat pels seus amos m’havien començat a endinsar en el món de l’esclavitud del segle XIX als Estats Units però ara amb la novel.la de la Mitchell se’m posava a l’abast tota una societat esclavista, amb els seus interessos i també amb les seues emocions i les seues passions.
Si us agrada el tema, Mentre la ciutat dorm (1947) del Frank Yerby, ambientada a la Nova Orleans del segle XIX, també és una magnífica narració que ens apropa a aquell moment històric.

Dia de vent avui a Lleida. Dia per llegir una bona novel.la.

Nota.- Avui el meu bloc l’han recomanat al http://www.3cat24.cat/blogs i estic molt contenta.

Gràcies!!!

Amor per sempre.

No ha fet una tarda tan lluminosa i tan primaveral com ahir però tanmateix he sortit a caminar. He arribat fins al riu i he creuat per la passarel.la nova. Una estructura moderna que comunica les dos parts de la ciutat. El Segre, indiferent als humans que anem amunt i avall, corria cap al seu destí sense cap obstacle que l’aturés. La Seu Vella fidel quedava a la meua esquena i es confabulava amb el verd intens de les vores del riu per donar una estampa agradable, que convidava a meditar en el meu proper apunt.

Ja fa dies que li vaig donant voltes al tema de l’escriptor i els seus personatges. Entenc ara la frase de Flaubert “Madame Bovary c’est moi” que sempre havia interpretat com una identificació d’ell mateix amb l’Emma però crec que també la va dir perquè la sentia propera, la coneixia profundament, perquè l’estimava, en definitiva.

He baixat les escales que porten a prop de l’aigua mentre considerava que molts crítics han dit que Cervantes estimava tant el Quixot, que va permetre que recuperés la lucidesa abans de morir. I he recordat, de sobte –no sé com-, que quan vaig llegir San Manuel Bueno, màrtir de l’ Unamuno, ja fa molts anys, em va quedar la impressió que l’autor patia tant com el protagonista i que li feia companyia en aquells dubtes, que eren els seus.

I mentre el riu avançava cap a llocs més llunyans, he pensat en el privilegi que deu suposar tenir totes aquestes criatures al teu voltant. Perquè  les estimes, perquè les has creat, perquè et fan companyia, perquè han sortit de la teua imaginació. I encara que després, en el transcurs de la creació, agafin volada i es rebel·lin i facin coses que potser no són correctes, l’escriptor les sent tan seues que segur que li deixen un senyal indeleble dins del seu cor. Segur que el seu amor per elles és per sempre.

Sopars.

No crec que m’hagués agradat ser un dels comensals d’aquells sopars horrorosos i famèlics de l’Oliver Twist. I a pesar que el personatge m’és simpàtic, acompanyar el Robinson Crusoe en els seus àpats solitaris sota la llum de la lluna, malgrat que romàntic, tampoc m’hagués vingut de gust. I encara menys assistir a algun dels menjars de la família de El far de Blackwater.

Dubtaria també, per no trencar la intimitat del moment, en acompanyar el Comissari Brunetti i la seua dona en els sopars que es preparen a la seua terrassa veneciana després d’un dia de lluita contra els assassins i mafiosos, que es passegen per la ciutat dels canals.

En cap cas m’hagués avingut a ser un dels membres participants de El sopar i tampoc hagués volgut ser una de les convidades a l'àgape de la família Tallis a Expiació.

En absolut em veig a mi mateixa formant part del campament de raiers i sopant al menjador dels treballadors de l’explotació de fusta a L’última nit a Twisted River. I m'hagués encantat conèixer el detectiu Wallander abans que el seu creador decidís el seu final com a policia però mai hagués compartit cap dels "plats" que es preparava.

Sé segur que hagués dit que no a ser una de les hostes dels sopars que s’organitzaven a Jardí vora el mar i no em veig acompanyant els soldats de El Don apacible en aquelles nits de guerra i soledat.

I us preguntareu... i quins sopars li agraden a la Kweilan? Doncs els sopars de blocaires que són aquells en què els personatges surten del món de la imaginació i es tornen reals, i es poden abraçar i es fan companyia "in situ" durant unes hores. Una abraçada a tots i a totes!!!

Relats Conjunts: EL PETÓ, Alfred Eisenstaedt 1945.

Sóc una dona avorrida i que no sap en què perdre més el temps a casa perquè els nens són grans i la veritat és que ja no em necessiten. El meu home, que és un encant i que pateix ell més que jo, em busca tot el dia activitats diverses. A hores d’ara porto un curset de cuina dedicat només a la xocolata –no sabeu quins plats es poden cuinar tan bons- un curs de pintura, un altre de macramé...I ara n’estic fent un de fotografia.

El professor es diu Jack – ignoro com algú es deixa nomenar amb aquest nom tan ridícul- i he sentit que als matins dóna classes a la Universitat. Encara que amb les pintes que fa, no sé si creure-m’ho. Diuen que és professor d’ art contemporani però el seu hobby és la fotografia. I a les tardes imparteix aquestes classes per aficionats en general. I aquí entro jo. No m’interessa gens però aquí estic. De vegades crec que el meu home em vol tenir entretinguda per les tardes però no vull ser mal pensada.

La imatge que veieu al damunt d’aquestes ratlles és una de les seues preferides. Que si la llum, que si el contrast entre el blanc i negre dels vestits dels dos personatges, que si l’eufòria desbordant després d’un període reprimit… I mentre s’estén en el tema de l’amor a primera vista entre la dona de Times Square i el mariner, el Jack –com algú pot tenir un nom tan estrafolari - em mira com si fos una alumna avantatjada i un vespre quan ens trobem a la sortida, em pregunta que si m’agrada la fotografia.

Què li diràs ara? I li contesto:

- M’encanta. És la meua passió.

Aquest curset ja dura uns quants mesos. És el més llarg que he fet mai. Us sorprendríeu de com d’interessant pot arribar a ser la fotografia.

Sense senyal.

Molta competència?

La Judit que està fent 3r. d’ESO ja ha fet els deures i després de sopar, a quarts de deu, se’n va a la seua habitació. A la tauleta de nit té un llibre per començar que li van regalar per Reis. L’amic retrobat (1971) de Fred Uhlman que, a més, li ha recomanat una companya que llegeix molt i que sempre l’aconsella bé. És la història de dos nois...no sap molt més, un pertany a una família jueva i l’altra, a una nazi i la narració té com a marc els anys que precedeixen a la 2a. Guerra Mundial. A la Judit li encanta la lectura, potser no tant com a la seua amiga però quan llegeix i un llibre i l’enganxa, gaudeix com la que més. Aquesta nit s’hi posarà.

Però de moment no l’agafa, primer obre el portàtil i es posa al seu Facebook, escriu uns quants  comentaris al mur, entra també al dels seus amics del curs, comenten i riuen sobre algun aspecte del que ha passat a Matemàtiques o a Anglès, com si no es veiessin en tot el dia . La Judit també té twitter i escriu diferents opinions sobre els temes més candents que jo no sé molt bé de què van, sèries de la tele, amics, actors…després torna al Facebook perquè una companya de l’equip de bàsquet ha penjat unes fotos i les vol mirar. També revisa el seu correu electrònic i li comenten que han penjat un video divertidíssim al you tube de la darrera festa d’aniversari que van celebrar fa uns dies. La comenta al mur i al twitter. No li dona gairebé temps d’entrar al Facebook de tots els que vol entrar i quan se n’adona la seua mare li està cridant l’atenció perquè ja és tard. No sé si havia d’estudiar el que tocava, el que està clar és que mira el llibre amb pena i es lamenta “Amb les ganes que tenia de llegir avui!"

De cementiris i altres coses.

Cap allà al segle XVIII es van inventar el que després s’ha anomenat la literatura gòtica. Llocs nocturns i apartats, esglésies abandonades i fosques o indrets solitaris i ombrívols eren paratges adients per situar aquelles històries. Els cementiris complien part d’aquestes condicions. Un escenari tòpic i universal que dóna molt de sí per parlar del pas del temps, per reunions secretes i maquiavèl.liques o per fer-nos conscients que totes les vides són rius que van a parar al mateix lloc com deia el poeta. Un mar immens que té espai per tothom i que encara que fem tard ens esperarà.

I direu perquè és posa tètrica i es posa a escriure de cementiris si no estem al novembre? Doncs perquè la novel.la que vull comentar és El cementiri de Praga (2010) de l’Umberto Eco i ja veieu que només amb el títol tinc l’excusa perfecta. Podria continuar parlant de cementiris...el de Hamlet quan torna a Dinamarca i es troba la calavera del seu bufó Yorick, el de La dona de blanc quan Walter Hartright descobreix realment qui està enterrat a la tomba que visita o el cementiri de llibres oblidats de Ruiz Zafón...Bé potser caldria parar i referir-me a la novel.la en qüestió. Però no en puc fer una ressenya a l’ús per dos qüestions: En primer lloc, perquè encara no l’he acabada i en segon lloc, perquè no la puc aconsellar i això que m’està agradant.

El segon motiu és contradictori però així és l’opinió que em mereix la novel.la. Només m’hi trobo còmoda a estones perquè de tant en tant no sé molt bé en quin moment de la història vaig i em sento una mica perduda. No obstant, com admiradora de l’Umberto Eco, l’acabaré i no em costarà cap sacrifici perquè l’escriptor té un domini tan fascinant de la frase i de la paraula que t’enganxa a la història encara que en algun moment no sàpigues concretar massa què t’està contant.

O sigui que el que vull dir, en tot cas, només per fans de l’Umberto Eco. I si algú vol començar amb aquest autor, millor amb la inoblidable El nom de la rosa (1980) que aquesta que “comento” avui.

Massa felicitat (2009)

Poques vegades recomano reculls de contes però avui ho faig. Els ha escrit Alice Munro (1931), autora canadenca que ara veu traduït aquesta col.lecció de narracions breus per primer cop en català.
Seduïda per la sinopsi de la contraportada, em vaig comprar el llibre. Els temes em van fer creure que m’agradaria. I així ha estat. Són històries de persones corrents que en un moment de la seua vida els passa algun fet insòlit o dramàtic. Això fa que la seua realitat quotidiana deixi de perdre la normalitat per seguir amb un cert desviament. La vida és capriciosa, l’endemà pot ser diferent...

L’autora posa de relleu aquesta idea certament inquietant: el nostre entorn pot canviar en un instant i per suposat la nostra vida n'acusa les conseqüències.

No sé com explicar-ho però els contes estan escrits d’una manera que des de la primera ratlla estàs còmoda amb la lectura, no et sents una forastera que s'endinsa per primera vegada en univers nou o personal d’una escriptora. Al contrari, sense sentir-te part de la història o potser ni tenir empatia per algun dels personatges et sents propera a l'autora i de les sensacions que vol transmetre.

És la relació lector-escriptor que hem sentit a parlar en tantes ocasions i crec que amb aquests contes arribem a copsar-la, una relació que s’estableix d’una manera fàcil i lleugera, gairebé íntima, diria jo.

 

Relats Conjunts: Desembarcament de Normandia.

Des de petit recordo el llit dels pares buit quan m’aixecava al matí. El pare, perquè no hi era i llavors encara ningú no m’havia dit els motius, i la mare, perquè sortia aviat cap a la platja a contemplar el dia que naixia de nou, sense massa lloc a la sorpresa.

La boira pujava lentament i en el seu lloc quedava el mar blau i generós. La boira, a la Costa de Cornualles, és com una dona coqueta que es despulla a poc a poc davant del seu amant. I la mare, que no sabia res d’amants, acudia fidel a la cita, dia rere dia.

Quan ja feia una estona que els meus germans grans i jo ens havíem llevat, la mare entrava a la casa amb la cara roja de fred i sense dir paraula preparava el nostre esmorzar.

Amb els anys em vaig acostumar a aquesta rutina. Ella es passava aquelles estones mortes mirant cap a l’horitzó, com si el mar estigués en deute amb ella, com si tingués tot el dret que les ones li retornessin alguna cosa de la seua propietat. Mentre tant nosaltres, a casa, l’esperàvem.

Em vaig fer gran. Vaig conèixer per què el pare no hi era, i també que no hi seria mai més. Em van explicar que la mare confiava que el seu marit tornés d’una guerra llunyana, a l’altre costat del mar.

Poques dades tinc d’ell però ara que tinc fills me les invento. Així no s’estranyen d’aquesta padrina que cada dia plogui o faci sol s'atansa a la vora de l'aigua i es perd en els seus records.

De vegades, baixo a la platja i li dic:

-Mare, anem que ja hi ha l’esmorzar a la taula.

I ella, com si vingués d’un lloc desconegut on segur que es retroba amb l’ésser estimat, em respon:

- Sí, fill. Ja vinc.

 

Sukkwan Island (2008)

D'aquesta novel.la del David Vann, la Fe de l'Espolsada en va fer a començaments d'any una excel.lent ressenya. Així que he optat per cinc sis i cinc nos entorn el llibre.

Els sis :

. Sí que la història sorprèn i commou.
. Sí que l’egoisme humà de vegades pot ser absolut i terrible.
. Sí que és una narració intensa i molt dramàtica.
. Sí que un espai obert amb llum, sol, aigua pot esdevenir el lloc més tancat, fosc i claustrofòbic que us pugueu imaginar.
. Sí que us enganxarà encara que la història és dura i cruel.
I ara els nos:
. No és una novel.la que deixi indiferent.
. No es pot llegir d’una tirada encara que la història és relativament curta.
. No és una història fàcil i no fa concessions al lector.
. No l’ oblidarem fàcilment.
. No la deixeu a la llibreria, si la teniu a les mans.
Bona setmana a tots i a totes!

El sopar (2009)

Partint del crim d'una indigent a Barcelona, aquest autor holandès ens fa una recreació de com assimilen el fet els pares dels adolescents implicats en l'assassinat. Va ser una notícia que vam llegir als diaris i que també vam veure en imatges als telenotícies. Difícilment s'obliden els nois sortint del caixer amb les flames al darrere.

Segurament ens vam escandalitzar i vam opinar-ne amb els companys de feina o amb els amics i potser també vam pensar en els pares... doncs això és el que ha fet l'autor.

Herman Koch (1953) s'ha imaginat dos parelles que són els pares dels nois i a partir d'un sopar en què es troben per parlar de com encarar el futur, assistim a la seua manera de pensar i a la visió que en tenen dels actes dels dos joves.

Pocs llibres em descol.loquen i aquest ho va fer. I us preguntareu per què? Ja se sap el que va ocórrer, es parteix d'una situació coneguda... poc marge per la sorpresa. Però no és tant el cas en sí com tota una sèrie de reaccions i comportaments que provoca la conducta dels fills en els quatre adults. I això, si la llegiu, us posarà una mica frenètics diria jo.

Des del meu punt de vista està molt ben escrita. Els personatges amb els diàlegs queden ben retratats i el ritme de la història ens fa palès que tenim al davant un bon narrador. I és que de vegades no cal tenir a les mans una idea molt original o innovadora... partint d'un assumpte real, sense cap misteri, un escriptor ens pot fer arribar una novel.la interessant, que ens enganxa i a més dóna molt que pensar.

Gràcies al Jordicine i a la Bajoqueta per recomanar-la!

La meua llista de 2010.

Aquí us deixo les meus lectures de 2010. Així com la primera meitat de l'any, vaig portar un ritme bo, després de l'estiu he tingut la sensació que no n'he trobat molts que m'enganxessin. N'he començat alguns que tinc abandonats, esperant una millor oportunitat i que per suposat no estan a la llista. En destacaria alguns, però el que més em va impactar és Un equilibri perfecte que em va agradar moltíssim. Ara he començat El cementerio de Praga de l'Umberto Eco que serà el títol amb el que creuaré aquesta mena de salt en el temps que ens imaginem cada any. Us desitjo un 2011 ple de lectures fantàstiques i enriquidores i des d'aquí una abraçada molt forta a tots i a totes!!!

Black and Blue.- Ian Rankin

Brooklin.- Colm Tóíbin.

Bilbao-New York-Bilbao.- Kirmen Uribe.

Diario de una ama de casa desquiciada.- Sue Kaufman.

El curiós incident del gos a mitjanit.- Mark Haddon.

El gatopardo.- Tomas di Lampedusa.

El gran mundo.-David Malouf.

El primer dia de les nostres vides.- Teresa Roig.

El mito del eterno retorno.- Mircea Eliade.

Els guardians del llibre.- Geraldine Brooks.

El sari rojo.- Javier Moro

Els jugadors de whist.- Vicenç Pagés i Jordà.

Els llops.- Francesc Puigpelat.

Els vençuts.- Xavier Benguerel.

Fora de lloc.- Marta Cardona.

Historias de sujetadores.- Anabel Consejo

Invisible.- Paul Auster.

Jernigan.- David Gates

La dona de verd.- Arnaldur Indridason

La dona que fugia de la boira.- Albert Llimós

La estrategia del agua.- Lorenzo Silva.

La India.- Mircea Eliade.

La India en el siglo XXI.- Pavan K. Varma

La isla.- Giani Stuparich.

La llibreria.- Penélope Fitzgerald.

La noche de los tiempos.- Antonio Muñoz Molina.

La pedra de paciència.- Atiq Rahimi.

La princesa de gel.- Camila Läckberg

L'última nit a Twisted River.- John Irving

Les edats perdudes.- Judit Pujadó.

Les noies de Shangai.- Lisa See.

Les portes del paradís.- Yiyun Li.
Lo diccionari lleidatà-català.- Ferran Montardit i altres.
Los renglones torcidos de Dios.- Torcuato Luca de Tena.

Mar de roselles.- Amitav Ghosh.

Marina.- Carlos Ruiz Zafón.

Nocturno hindú.- Antonio Tabucchi.

Olive Kitteridge.- Elizabeth Strout.

Pasaje a la India.- E.M.Forster.

Passió índia.- Javier Moro.

Records d'una altra vida.- Mary Higgins Clark.

Txevengur.- Andrei Platónov.

Un eco lejano.- Val McDermid.

Un equilibri perfecte.- Rohinton Mistry.

Van venir com orenetes.- William Maxwell.

Verd Aigua.- Marisa Madieri.

1969.- Jerónimo Tristante.

Els jugadors de whist (2009)

El darrer llibre de la meua llista és de Vicenç Pagès i Jordà (1963). L'autor situa la història del protagonista, Jordi Recasens, a Figueres, ciutat on viu i que té una rellevància important dins la novel·la. Escenari de les seues aventures amb els amics del whist, escenari del seu primer amor i de la seua decepció quan ja ha complit els 40.

No em posaré amb la manera original i creativa de la seua narrativa ni tampoc en el munt de referències culturals que hi ha al llarg de la novel·la sinó que el que destacaria per damunt de tot és com ens explica el pas del temps. Ho fa amb fluïdesa, amb saviesa però ho fa com si fos el teu propi pas del temps. Aquest home creix, es fa gran, es casa....davant teu i en alguns moments t'hi pots sentir reflectit. Qui no ha sentit l'enyorança, la melangia, la decepció i el desamor?

Pagès i Jordà, de la vida del Jordi Recasens, en fa una excusa per contar-nos la vida d'una generació o potser la vida de totes les generacions. Com les expectatives, les fantasies o el futur que ens engresca quan som petits, quan encara no sabem que és això que en diuen “vida”, a poc a poc es van diluint fins quedar en un conjunt de contrarietats i desenganys.

El Jordi Recasens als 40 anys és un home que ha perdut el nord, que no sap què vol o potser sí però en tot cas no és al seu abast. La vida que ens devora, la vida que ens xucla i que ens deixa sobrevivint com es pot mentre l'existència passa i no som capaços de reconduir-la.

M'ha agradat i sobretot m'ha enganxat. Potser en algun moment, passada la primera meitat de la novel·la, es fa una mica repetitiva però al final agafa embranzida i es llegeix amb interès i ganes.

Gràcies, XeXu!!! I Feliç Any Nou a tots i a totes!!!