27/1/10

Obsolet?


Vaig llegint amb curiositat i potser no molt predisposada tot el que va caient a les meues mans sobre el llibre electrònic. Fins i tot he anat a la llibreria i he vist i comprovat el seu funcionament. Reticent, m’espero a comprar-lo i per suposat, a utilitzar-lo. Però, sabent en el fons que acabaré per fer-ho. Em sabrà greu perquè estic molt, molt lligada al llibre físic i com deia el XeXu amb una sèrie de costums, molt estimades, que em fan sentir el llibre com un objecte especial i imprescindible per mi, per la meua vida diària. Algú em dirà, la lectura no desapareix…però va tan unit el plaer de la lectura al llibre que, ara per ara, emocionalment em costa diferenciar-ho.

I tot això ve perquè ahir en una web d’informació general vaig llegir un article titulat : 10 objectes obsolets per aquest any 2010. Entre una sèrie d’artefactes com un GPS o un DVD, hi havia els llibres físics. I recomanaven que ja no valia la pena comprar-ne, que havien passat de moda i que ara era el llibre electrònic el que s’havia d’adquirir.
Canviarem. No en tinc dubte. Només espero que el canvi no sigui molt dolorós.

21/1/10

La noche de los tiempos (2009)


Sra. Kweilan:

Em permeto dirigir-me a vostè perquè sé que el Sr. Muñoz Molina no ho farà. Sóc Ignacio Abel, protagonista de la novel.la La noche de los tiempos que vostè acaba de llegir. Durant tres setmanes, vostè –i la tractaré sempre de vostè- ha compartit la meua història. Ha viscut com jo  la violència que es va instal.lar a la península a partir de l'any 36.
Sé que ha patit amb mi els episodis cruels absolutament descontrolats que vaig veure als carrers de la capital. No estic segur quina opinió li mereix la meua actitud davant del conflicte. Tampoc sé què li ha semblat la meua història d’amor amb una estudiant americana, la Judit. Però sé que ha comprés com necessitava sentir un amor intens, un amor boig, un amor apassionat que no havia tingut mai als meus 48 anys. La Judit va donar un sentit a la meua vida, la Judit em va fer conèixer la passió…quan ja havia perdut tota esperança.
En ocasions he notat que es posava a favor de la meua dona, ja ho sé, no vaig ser capaç de dir-li la veritat, de dir-li l’avorriment que em provocava…però no sóc perfecte.
El Sr. Muñoz Molina em va crear imperfecte…fins i tot i, això em sap greu, en alguns moments, covard i terroritzat per la por, por de la que me n’he avergonyit durant aquestes darreres setmanes però diré en el meu descàrrec, i vostè ho pot confirmar, que es tracta d’una por que humilia els homes dignes , que els transforma i els fa ser diferents, tan diferents que ni un mateix es reconeix.
Pocs secrets tinc per vostè. A la novel.la vaig desgranant els records, les vivències que tinc de la meua família, de la meua infantesa, de la guerra i de la Judit. I no puc dissimular les ganes de deixar Madrid a la seua sort per anar als Estats Units a donar classes a la Universitat de Rhineberg amb tota la intenció de retrobar-me amb ella que havia tornat al seu país a l’inici del conflicte.
Sra. Kweilan, vostè és conscient que li he deixat endevinar les meues frustracions i els meus desitjos. No sé si pensa que vaig fugir, que vaig desatendre els meus fills o que vaig fer bé anant a buscar la Judit perquè la seua absència m’era insuportable. Desprès ja va veure què va passar.
Ara que el nostre periple s’ha acabat, desconec què li ha semblat el desenllaç però intueixo –i intueixo bé- que li ha agradat la història, com la conta el Sr. Muñoz Molina i sobretot li ha agradat com explica els canvis. El canvi d’home impassible a home apassionat, el canvi dels homes amb una pistola o un fusell a la mà, els canvis de la pau a la guerra, els canvis de l’amor al desamor, els canvis de la dignitat a la humiliació…la vida està plena de canvis. De fet la novel.la és un canvi, un desplaçament continu en l’espai i en el temps…Un viatge on el remolí dels esdeveniments em portarà a mi i a tots els altres personatges a enfonsar-nos a la nit dels temps.
Me n’alegro que  recomani la novel.la als seus amics i amigues blocaires.
Atentament,
Ignacio Abel.
 Arquitecte




15/1/10

Relats Conjunts: Demanant un taxi


En un bar del centre el cafè fumejava i ell se'l bevia a poc a poc. Pocs clients aquella tarda de pluja on tothom semblava que tenia pressa per tornar a casa. L'home esperava i mentre ho feia se n'adonava que gairebé no recordava per què ho va fer. Potser perquè estava avorrit, perquè volia canviar d'escenari, perquè no suportava estar sempre amb la mateixa dona. Vint anys que havia fugit de casa per un amor boig que havia oblidat feia temps. Vint anys que havia abandonat un pis on per culpa seua moltes il.lusions i projectes s' havien ensorrat a mig camí.

Ara havia tornat.
Com cada vespre, contemplava la noia que havia sortit de l'edifici d'oficines del davant. Què guapa que era! Vestia uns pantalons blaus de marca amb una jaqueta ajustada que l'afavorien. I encara que no ho veia, sabia que aquell blau era el dels seus ulls. L'havia trucat al despatx on treballava. Volia parlar-li, explicar-li perquè no s'havia entès amb la seua mare. Però quan es va identificar, la seua filla, sense dir res, li havia penjat el telèfon. Què podia fer?
Només, contemplar-la. Es conformava amb aquesta estoneta cada dia. Endevinar com aniria vestida, si la vindria a buscar algú, si entraria al bar a prendre un cafè. Avui, però,era un dia pràcticament perdut. Se n'anava corrents , demanant un taxi...

13/1/10

Sr. Muñoz Molina:


Els darrers dies de l'any passat vaig començar a llegir la seua novel.la La noche de los tiempos. I encara vaig per la pàgina 600,crec que finalment no l'acabaré fins el proper cap de setmana. Li escric aquesta carta via bloc per dos coses. En primer lloc, perquè així aprofito per actualitzar el meu bloc ja que vull que el primer llibre que llegeixi sigui el primer apunt literari i en segon lloc per parlar amb vostè una mica de la novel.la.

Com que ja he trencat el gel, passo a tutejar-te. Dona bo llegir en castellà quan l'escriptor domina el seu idioma com ho fas tu, paraules i frases que em sorprenen perquè són expressives, contundents, emotives...Diuen les crítiques que has escrit una novel.la sobre la Guerra Civil. Jo diria, no sé si estaràs d'acord, que és més la història d'uns personatges amb el rerefons de l'enfrontament, la vida de les persones trencada per la violència . Tu m'has fet veure els carrers, els habitants de Madrid, la ciutat universitària... com si ens hi estiguéssim passejant durant l'any que va precedir el 18 de juliol.
Així diria que el nus de la novel.la és la relació clandestina entre l'arquitecte Ignacio Abel i la seua amant, l'americana, Judith Biely. M'encanta com expliques el seu amor, el seu desamor...la frustració d'estar tan enamorat i haver d'amagar-se del món. Ahir llegia un dels seus encontres -una conversa en una cafeteria- i m'anava aturant perquè veia el que m'explicaves, sentia el que ells sentien, interpretava els gestos que descrivies i volia seguir i parar-me en aquelles ratlles en concret. Un plaer, sens dubte.
Aprofito per manifestar-te la meua admiració perquè explicar tot un any de forma retrospectiva i des del record de l'Ignacio esdevé complicat però ho fas d'una manera genial i malgrat viatgem del present al passat i del passat al present no tinc la sensació d'embolic o d'estar perduda dins la història.
Ja veus que m'agrada però vaig lenta. Potser és una de les seues dificultats. Però me l'acabaré i en faré una ressenya.


kweilan del bloc Llibres llegits i per llegir.

6/1/10

El meu regal!

Finalment s'han descobert els blocaires invisibles i jo era la blocaire invisible d'un bloc desconegut per mi fins ara. Aquí el teniu:






Tres persones que van decidir fa més d'un any escriure en un bloc les seues experiències dins del camp de les relacions humanes on encara com diria algú tot està per fer i per descobrir. Allà van anar ells i amb valentia i sinceritat ens ho han explicat al món de la blogosfera.

Van començar deixant-me algunes pistes però la seua carta de presentació va ser aquesta:


Kuan he sabut a qui havia de fer el regal
Wow! m'he quedat sense esma
Encertaré o quedaré fatal?
Imaginem... què tal un disc de Supertramp?
L'Anna Karenina en rus?
Ah, no! Ja està, ja ho tinc!
Només li cal una rebeca!
 
No cal dir que em va agradar molt igual que el regal que m'han fet i que ja he pogut penjar. A la dreta, el teniu per s iel voleu veure. Un regal xulíssim! Moltes gràcies!
 
Des d'aquí felicitar l'Alepsi, l'Anna i el veí per aquesta iniciativa que ens ha fet conèixer nous blocs i noves maneres de ser i de pensar.
I a vosal3, una abraçada!!!

I la meua blocaire invisible és...


L'Anna de BibloSfera!!

En una nit màgica com és aquesta de Reis et deixo un regalet. Espero que t'agradi!


Per l'Anna de la Kweilan.





Una abraçada de la teua blocaire invisible i que els Reis et portin tot el que demanis!!

4/1/10

Pista definitiva


Pista n.7:

La meua blocaire invisible té un bloc de ressenyes literàries i durant tres anys i un dia ha estat donant la seua opinió sobre les seues lectures i els seus autors preferits.

Ara ja fins el dia 6 on aquí mateix trobaràs un regalet!

2/1/10

Blocaire invisible. Pista n. 6




Pistes per si el/la meu/a blocaire invisible entra al meu bloc i la llegeix:

Pista 6:

La meua blocaire invisible darrerament fa molt poques visites.

És bastant definitiva perquè us dic que és "ella" i a més que el seu bloc està de vacances. I ja sabeu qui és un dels seus autors preferits. A veure si ella es deixa caure per aquí!!!

Pista 5:

Em dieu que són difícils les meues pistes. A veure què us sembla aquesta:

El Vigo Mortensen m'agrada més que l'Orlando Bloom.

Intenteu  relacionar aquests actors amb alguna peli, la peli amb algun escriptor. I aquest escriptor amb el meu o meua blocaire invisible.
Una abraçada!

Pista 4:

Aquest personatge de la pista 3 és tiet del protagonista principal d'altres novel.les d'aquest autor. Al bloc del meu o meua blocaire invisible hi ha innumerables referències a aquesta obra i a l'escriptor en qüestió.

Pista 3:

Alguna paraula de la següent frase està relacionada amb el nom d'un personatge literari que li encanta:

"Bolso en català es diu bossa"

Pista 2:

Al meu amic o amiga blocaire li agrada moltíssim un autor que a mi no m'entusiasma ni tampoc el tipus de literatura que fa. A aquest autor li han portat alguns llibres al cinema amb un èxit extraodinari.


Pista 1:

 
"El nom del seu bloc té menys de tres paraules: 1, 2 ó 3".

31/12/09

Canviant d’any: L’últim i el primer.



El darrer llibre de l’any acabat és En un lloc segur (1987) de Wallace Stegner (1909-1993). Un cant a l’amistat entre dos parelles al llarg de quaranta anys. No els passa res important que no sigui la vida. Amb els problemes i satisfaccions que aquesta comporta. La vida plena de renúncies , de fracassos però també de moments alegres i d’instants que es recorden per sempre.

Commou aquest triomf de l’amistat, de la lleialtat per damunt de les petites mesquineses quotidianes, del desinterès davant dels egoismes personals d’aquests quatres personatges de la novel.la. No és una vida fàcil la que els ha tocat viure però per damunt de les frustracions, dels desacords planegen les ganes de tirar endavant, les ganes de ser feliços i sobretot la presència de l’amic o amiga amb qui pots comptar, amb qui pots parlar.

I començaré l’any amb el llibre que acaba de publicar Antonio Muñoz Molina (1956). Es titula La noche de los tiempos i que ja figura entre els llibres més venuts d’aquest mes. És una història que parla de la Guerra Civil i d’entrada he de dir que no em sembla fàcil de llegir. La veu narrativa és com una càmera que segueix al personatge, que descriu el que fa però també sap el que pensa i influencia en una lectura lenta de la narració. Suposo que m’enganxarà. Com ho han fet altres llibres seus, El jinete polaco (1991), Beltenebros (1989) o Plenilunio  (1997) que particularment em va agradar molt.

Que tingueu una molt bona entrada d’any i una continuació plena d’excel.lents lectures!!



27/12/09

Llista de llibres 2009




Motivada per les llistes que han fet el XeXu o la Mireia i amb els ànims de l'Assumpta per aquesta mena d'apunts he fet la relació de llibres que he llegit aquest any. Estic a punt d'acabar el de Wallace Stegner o sigui que encara em donarà temps a agafar el proper que serà La noche de los tiempos del Muñoz Molina.
Ja veieu que hi ha llibres de tota classe i afegiria que aquest any n'he començat alguns -tres o quatre- i que de moment els he abandonat perquè des de fa poc penso que si no acabo un llibre no passa res, val més dedicar el temps de lectura a llibres que m'agradin o m'enganxin.


Coincidex aquesta entrada amb la número 100 del meu bloc!!!


Els llibres són:


Adiós, Shanghai.- Angel Wagenstein
Ahir.- Agota Kristof
Aurora Boreal.- A. Larsson
Barcelona trágica.- Andreu Martín
Chicago.- A.Al Aswani
Claus i Lucas.- A. Kristof
Ébano.- R. Kapuscinsky
El accidente.- Ismail Kadaré
El dia antes de la felicidad.- Erri de Luca
El Don apacible.- M. Shólojov
El fred modifica la trajectòria dels peixos.- Pierre Szalowski
El hospital de la transfiguración.- Stanislaw Lew
El llibre de les punxes.- Josep R. Correal
El martillo azul.- Ross Mc Donald
El rei del món.- Salvador Macip
El violoncel•lista de Sarajevo.- Steven Galloway
El xinès.- Henning Mankell
Elegia per un americà.- Siri Hustvedt
Els Buddenbrook.- Thomas Mann
En lloc segur.- Wallace Stegner
Frankie Addams.- Carson Mc Cullers
Historia de un matrimonio.- Andrew S. Greer
Jardí vora el mar.- Mercè Rodoreda
L’escriptura secreta.- Sebastian Barry
L’estranya desaparició d’Esme Lennox.- Maggie O’Farrell
L’home inquiet.- H. Mankell
L’informe de Brodeck.- Philippe Claudel
La campana de cristal.- Sylvia Plath
La casa de la mezquita.- K. Abdolah
La filla de l’optimista.- Eudora Welty
La fortalesa assetjada.- Qian Zhonshu
La niña del faro.- Jeanette Winterson
La reina al palau dels corrents d’aire.- S. Larsson
La societat literaria i de pastís de pela de patata de Guernsey.- Mary Ann Shaffer
La solitud dels nombres primers.- Paolo Giordano
La tendresa dels llops.-Stef Penney
La zona.- Serguei Dovlàtov
Las caras del tigre.- Alfonso Mateo-Sagasta
Les germanes Grimes.- Richard Yates
Línies de falla.- Nancy Huston
Mamá.- Joyce Carol Oates
Mendel el de los libros.- Stefan Zweig
Mort a Istambul.- Petros Markaris
Némesi.- Jo Nesbo
Olor de colònia.- Sílvia Alcàntara
Perfil asesino.- John Connolly
Petons de diumenge.- Sílvia Soler
Segundo matrimonio.- Philip Lopate
Sorgo Rojo.- Mo Yan
T de Trampa.- Sue Grafton
Ulls verds.- Marc Pallarés
Una cosa per explicar-vos.- Hanif Kureishi
Una lectora poc corrent.- Alan Bennett
Una tempesta.- Imma Monsó

22/12/09

Relats Conjunts: Bratislava Christmas Market


No suportava les salutacions nadalenques dels companys i clients que s’atansaven a la seua paradeta de la Fira de Bratislava i odiava quan li deien Nítzke, ets un home de sort! Quan li espetegaven aquest comentari, ell restava indiferent mentre arrenglerava els ornaments que venia per Nadal i s’anava guanyant a pols la fama d’estrany i esquiu que tenia.

Sí que era un home de sort, sí. Ho deien perquè fa uns tres anys li va tocar en un sorteig un tot terreny . Tothom el felicitava. Però, tot just estrenat, va topar amb un arbre i una mica més hi deixa la vida. No t’has matat, mira quina sort! Com si les setmanes que va estar a l’hospital no fossin res.
Al cap d’uns mesos de l’accident, els va tocar una estada de quinze dies a Marbella. Vinga! Un altre cop, la sort...Va ploure tots els dies, es van avorrir moltíssim tancats a l’hotel i van agafar una vaga de pilots que els va tenir 48 hores tirats a l’aeroport. Val a dir que a Bratislava aquells dies va lluir el sol com mai. El Nítzke rondinava del viatge, del temps, de la vaga però seguia essent un incomprès. Que et queixes perquè vols, home! Qui hagués pogut fer un viatge com aquest!
Quan a la seua dona li van donar el tradicional premi de millor treballadora de la fàbrica, a l’anar a recollir el premi, va caure per les escales i es va trencar la cama...Ui sí, quina sort! I així us en explicaria un bon grapat d’històries però que tot plegat va servir perquè una llegenda urbana sobre la seua bona estrella fos tema de tertúlia entre els clients i artesans del mercadet de Bratislava. S’arraulien vora una estufa i amb un bon café carregat de rom per aguantar les baixes temperatures, en Nítzke era tema de conversa i l’enveja de tots.
Aquests dies de Nadal estava més murri que mai. Tots els paradistes estaven pendents d’una rifa que no sabia ni on es feia. La “grossa” deien. Algú n’havia portat al tornar d’una visita a uns amics. Ell no en volia però el van obligar a quedar-se’n . Tu tens sort! Si tu no en compres no ens tocarà...Manies de la gent. El dia del sorteig resava perquè aquell número no fos l’afortunat. De sobte es van sentir a la fira exclamacions d’alegria per tot arreu. Ho sabíem, tu tens sort, Nítzke! Ens ha tocat...ens repartirem un munt de milions.
Va fer una cara d’ensopit que els va confirmar que era un cas. Va tancar la paradeta i sense celebrar res -hi havia alguna cosa a celebrar?- se’n va anar cap a casa. A l’arribar, la cara de desesperació de la seua dona li van confirmar els seus pitjors presagis. Ja n’havia passat alguna! Nítzke, he rentat els pantalons on tenies els dècims. Ho hem perdut tot. La dona va pensar que s’havia trastocat perquè en Nítzke va començar a riure i a abraçar-la a la poca substància.
Aquell dia es va considerar un home de sort.


Bon Nadal a tots i a totes i ...sort!!

7/12/09

La zona (1982)


Fa unes hores que he acabat La zona de Serguei Dovlàtov (1941-1990) i si un bon llibre es mesura per l’estona que hi penses i per les sensacions que t’han quedat, està clar que per mi ho és.
Dovlàtov va ser un temps vigilant d’un camp de presoners –delinqüents comuns- a l’estepa russa. L’any 78, les autoritats soviètiques el van convidar a abandonar la URSS amb un intent de desarrelar-lo del seu país, dels seus conciutadans , de la seua terra. Desarrelar-lo per apagar la seua veu, fet que, afortunadament, no va passar.
Ja vivint als Estats Units recupera fragments d’uns textos que havia escrit basats en l’experiència en el camp de reclusos i que es van quedar a la Unió Soviètica. Al ser fragments –perquè no aconsegueix tota la novel·la- fa que l’obra no tingui una trama ben definida i no hi hagi uns protagonistes concrets...a més, aquests bocins de la seua vida passada es barregen amb unes cartes al seu editor on li explica els processos de la redacció dels textos que li va enviant per la seua publicació i altres impressions . Aquest escriptor/narrador és de fet el que dóna coherència a la novel·la i així passat i present, vida i literatura es fonen en una mena de caos del que en surt un missatge dur però clar, un missatge terrible però sincer.
El tracte amb els reclusos o amb els altres vigilants, alguns episodis de la vida dels comandaments o la vida al camp conformen un conjunt de vivències i de reflexions que ens posen al davant d’un món sense esperança, brut, trist, gris, autoritari i sobretot, absurd. Per Dovlàtov, la violència, l’egoisme, la crueltat…formen part de l’home. Tant se val a quin costat de la reixa sigui ja que no hi ha homes bons ni dolents sinó que són les circumstàncies qui els condiciona. Per tant, entre els vigilants i els reclusos de Dovlàtov no hi ha diferències. Tots se senten presoners, víctimes d’un sistema absurd. Tots volen oblidar-se de la seua realitat, tots volen fugir...el que passa és que fora de La zona – el camp- no sembla que hi hagi una vida més atractiva. Potser La zona és el món, potser tots som presoners...
Un autor que acabo de descobrir gràcies al bloc de Nau Argos que té unes excel·lents entrades sobre aquesta novel.la. Si en voleu saber més, us les recomano.

30/11/09

Mai no he vist


L’altre dia li explicava a la meua neboda que fa uns anys hi havia un anunci d’un sabó per rentadores que quan el fill adolescent de la casa veia que la seua camiseta preferida encara estava bruta la tirava pràcticament a la cara de l’abnegada mare, recriminant-li que no estigués perfectament planxada. Clar que la mare trobava la solució amb el producte en qüestió.
Això m’ha fet pensar en tants anuncis de detergents, cotxes, begudes, joguines...que formen part de la nostra memòria històrica particular i no puc trobar-ne un de llibres similar.
Mai no he vist un anunci on algú que, al demanar un llibre a la llibreria, sigui considerat com un absolut triomfador i de sobte apareguin admiradors que l’envegin per ser capaç de comprar-se una obra com Guerra i Pau, per exemple i es rendeixin al seu innegable encant. Mai no he vist com milers de persones – bé, cents...no cal demanar tant- s’aboquin a comprar llibres de més de 1000 pàgines també, en un intent d’imitar l’heroi o heroïna de torn.
Mai no he vist tampoc un anunci on el plaer de la lectura comporti una satisfacció absoluta dins d’una vida meravellosa. Per què algú que està llegint en uns jardins o vora el mar no pot ser l’encarnació de la felicitat com ho és aquell que al volant d’un magnífic cotxe té al davant una carretera infinita?
Mai no he vist un anunci on la protagonista arribi a casa i quan es treu les sabates i es posa còmoda, en lloc de menjar-se un gelat que li provoca un conjunt de sensacions indescriptibles, agafi un llibre de la tauleta i mostri una sèrie d’emocions a quina més fantàstica mentre passa les pàgines de la seua novel.la.
Mai no he vist imatges així i com que sóc una persona optimista em nego a formular la mateixa frase en futur.

25/11/09

Trens


He pujat al tren aquest cap de setmana per anar a Barcelona. Al viatge vaig llegir un llibre intens i trist que la Bajoqueta ha recomanat fa poc L’escriptura secreta de Sebastian Barry. Absolutament posada en la història, vaig estar aliena als paisatges i a les gents que anaven canviant a mesura que avançàvem cap al nostre destí.
Hi ha lectors que parlen de “llibres pel tren” com si fos una categoria de llibres més amables o de lectura més fàcil però que jo no la tinc. Sóc capaç amb una bona història d’arribar al lloc i pensar que quina llàstima que el trajecte no duri més estona.
Llibres de trens...Si canviem la preposició, canvia també el comentari. El tren, element dinàmic on els hagi, pot cobrar un paper important en qualsevol narració. Sempre ha estat un excel.lent marc per una novel.la pol.licíaca. Per exemple, als seguidors de l’Agatha Christie els vindrà ràpidament a la memòria Assassinat en l’Orient Express , i dins d'aquest gènere Estranys en un tren de Patricia Highsmith o El tren de Georges Simenon.
També el tren cobra un inhumà protagonisme a molts dels llibres que ens expliquen l’holocaust jueu com a L’Arca de Schindler de Thomas Keneally , obra en què es basa la famosa pel.lícula de Steven Spielberg. Dins també del tema de la 2a. Guerra Mundial, la cruesa de la guerra queda ben reflectida al recomanable títol del txec Hrabal , Trens rigorosament vigilats.
Un tren recent arribat a l’estació d’una gran ciutat pot donar-nos una sensació d’immensa soledat, d’estar perdut davant d'allò desconegut...Com li passa a la neboda de l’Amanda a Bella y Oscura de la Rosa Montero o a l’Andrea de la Carmen Laforet.
Una de les escenes claus de l’Ana Karenina té com a peça cabdal el tren i les de l’arribada del tren a Nevada a El xinès del Mankell són, des del meu punt de vista, les que més enganxen de la novel.la de l’autor suec.
Trobem llibres que opten per contar la lluita sindical d’aquelles persones que hi han treballat com El tren pasa primero de l’Elena Poniatowska que denuncia la violenta repressió d’una vaga ferroviària al Mèxic de l’any 1958.
Com veieu, novel.les de temes molt diversos i al gust de tothom.
Pujar al tren, llegir al tren, baixar del tren...Com la vida, i mentre vivim, llegim.

17/11/09

Relats conjunts: Festa d'aniversari.


Estic contenta perquè m’han contractat com a cambrera per aquesta festa. Com pesen aquestes copes! Però m’han dit que els convidats estiguin contents i que no falti de res. Llàstima d’escales que separen la cuina de la piscina, acabaré amb els peus destrossats!
Ja gairebé són les dues de la matinada i això està superanimat. Una mica rara aquesta gent. Tots tenen bloc i tots diuen que estan tan satisfets. Tan orgullosos. Que el mimen, que el cuiden... Havia sentit parlar dels blocs però a part de xerrar per diferents xats o visitar pàgines web, no se m’havia acudit això dels blocs.
Ja són les quatre i d’aquí no es mou ningú. La reunió està més divertida que mai. Tots parlen de l’Ònix , com si ella tingués molt a veure amb aquesta festa. Es veu que celebren algun aniversari encara que no es deuen de conèixer massa perquè tots porten un adhesiu amb el seu nom. Ara, això sí, quan llegeixen qui és cadascú es fan la gran abraçada com si fossin vells amics. Uns noms molt poc corrents. Fins i tot n’hi ha una que li diuen Kweilan i no és ni xinesa ni res. Ja us ho dic una mica estrany. I jo, fins dalt de feina.
Ja és de dia i m’han dit que me’n puc anar a casa. No he deixat de donar-li voltes a això de tenir un bloc. Quan he arribat a casa, he obert l’ordinador i he pensat que jo també volia ser blocaire. He decidit estrenar-me amb els Relats Conjunts. No sé què opinaran del meu escrit. I a la Kweilan? Li agradarà? Igual em deixa un comentari i tot!
L'entrada s'ha publicat correctament.

14/11/09

Homenatge a Víctor Pàmies!


Com homenatge a aquest gran blocaire i aquest fantàstic aniversari, us poso una dita pròpia de Lleida:



Val més un traguet de negre, que tota l'aigua del Segre.




Ja veieu que hi ha gent que no l'importa la sequera mentre tingui un bon vaset de vi negre.



Moltíssimes felicitats, Víctor!

13/11/09

El paraíso en la otra esquina (2005)


Fa uns anys el Museu Thyssen de Madrid va fer una exposició excel.lent del pintor Paul Gauguin (1848-1903). Vaig tenir la sort de poder-la visitar i a la botiga del mateix museu, una novel.la em va cridar l’atenció. Era un llibre de Mario Vargas Llosa (1936) i es titulava El paraíso en la otra esquina.
Era, en principi, una biografia novel.lada de Paul Gauguin. Les seues relacions amb els pintors de l’època, sobretot amb els germans Van Gogh, els seus viatges i el canvi de vida que va suposar el seu trasllat definitiu a la Polinèsia. També ens descriu la seua frustració al veure que fins i tot als llocs més allunyats de la seua civilització, la societat perfecta no existia.
Però no totes les pàgines del llibre estan dedicades a la gran figura postimpressionista sinó que les comparteix amb Flora Tristán (1803-1844), la coneguda defensora del drets de la dona a l’Europa del segle XIX i que era l’àvia materna de Gauguin. D’ella coneixem la seua vida precària, les seues dificultats personals i com portava endavant la seua lluita per la igualtat de totes les persones.
La Flora Tristán, que va viatjar des de l’antiga Europa a Perú per exigir drets d’herència a la família del seu marit, sempre ha gaudit de l’estimació i admiració de l’escriptor peruà. Ella també escrivia i va recollir les seues experiències sud-americanes a Peregrinacions d’una pària (1833).
Què tenen en comú aquests dos personatges a part de ser àvia i nét? Després de llegir el llibre ens adonem que, malgrat ni coincidir en aquest món, els dos es van dedicar a cercar un món ideal, a buscar un paradís que mai no van trobar. Potser no era lluny però sempre estava a l’altra cantonada.

9/11/09

No hay cielo sobre Berlín (1995)


A No hay cielo sobre Berlín, l’Helga Schneider (1937) evoca, ja adulta, les seues vivències al Berlín de la 2ª. Guerra Mundial quan només era una nena .
Ens podem imaginar una criatura deixada sola en plena guerra? L’Helga viu amb la seua mare que no dubta en abandonar-la per anar a defensar les idees de Hitler. Entre una mena de reformatori i la indiferència de la dona del seu pare, que ha marxat al front, passarà els anys de la infantesa al Berlín assetjat pels russos i els aliats.
La narració descriu d’una forma detallada des del punt de vista de la petita l’horror del fred, de la gana, de la vida en els bunkers en mig de l’obscuritat i del patiment de tots els que allí s’amagaven. Sense amor es pot viure -diu l’Helga- però sense menjar ni aigua, no.
L’Helga també ens parla de la por que sentien per culpa dels bombardejos i de les explosions. La ciutat era un incendi continu. El fum no deixava veure el cel. No hi havia cel. Tot era un infern.
La nit del 9 de novembre de 1989 va caure el Mur de Berlín i assistíem emocionats i incrèduls a aquella explosió de felicitat. Dos berlins van passar a ser un i dos Històries separades van tornar a fer un camí únic. Vint anys d’aquella nit memorable que m’han fet pensar en altres moments que ha viscut aquesta ciutat. Una ciutat que mai no ha oblidat el seu passat.
El llibre que recomano avui és una història dura i realista i que tant de bo, històries com aquesta, no es tornessin a repetir.

3/11/09

Somnis impossibles


L’altre dia llegia en un titular d’un diari que què hagués passat si el Marco no hagués anat a buscar la seua mare i vaig continuar amb aquesta mena de preguntes impossibles com que què hagués estat de la Heidi si el seu padrí hagués viscut a Blanes en lloc de les muntanyes suïsses o com s’haguessin sentit d’eufòrics els membres del club londinenc del Phileas Fogg si hagués viatjat en direcció contrària.
I si la Penèlope d’Ulisses no hagués sabut fer anar un teler o l’Anna Karenina i el Vronski no haguessin coincidit mai en una estació de tren? I si Raskòlnikov no hagués tingut per veïna una vella malalta?
I si Heathcliff no hagués estat recollit pel pare de la Katherine i si els gitanos no haguessin tornat amb el gel i si Sancho no hagués volgut ser el rei d’una “ínsula” i si l’Emma Bovary no s’hagués avorrit tant en mig d’un poble provincià?
I si el Grishka i l’Axinia no s’haguessin enamorat prop del Don i si el Dr. Juvenal Urbino no hagués caigut de l’escala i si a Comala hagués viscut algú i si l’Abate Faria no hagués conegut Edmond Dantés al castell d'If i si el Robinson Crusoe no s’hagués trobat al Viernes? I si l’Arthur Gordon Pym no s’hagués enrolat mai en aquell maleït vaixell?
I si la Virgínia Woolf no hagués pensat en l’Orlando i si no hagués calgut crear cap Fundació i si l’Anna Ozores hagués pogut ser escriptora com ella volia i si el hereje no hagués patit la Inquisició i si Pascual Duarte no hagués viscut una Guerra Civil i si Truman Capote no s’hagués assabentat del crim comès a sang freda i si els cecs no haguessin captivat a Sábato?
I si el pare de les germanes March no hagués anat a la Guerra i si Hailsham hagués estat una escola normal i si el món de la Lenina hagués estat una mica més feliç i si l’Anna hagués trobat el seu germà al país de les últimes coses i si …
Personatges familiars, personatges que no teniu secrets per nosaltres, els lectors. Sou protagonistes d’històries que hem llegit i rellegit…personatges que potser esteu avorrits de viure el mateix, de tenir les mateixes emocions o sentiments una i una altra vegada, que somnieu en un: i si...?
Però, estimats i estimades, això no pot ser.