El Don apacible (1942)

Quan estava pràcticament acabant El Don apacible, vaig buscar imatges dels pobles on passa la història de l’escriptor soviètic Mijaíl Shólojov (1905-1984): Rostov, Novocherkassk...i quan vaig veure aquestes ciutats modernes al Google, per uns moments vaig pensar que hi havia un error...com si en lloc de trobar la Rússia actual hagués hagut de trobar les trinxeres, els cosacs vestits amb els seus capots militars, les terres conreades de blat o els camins de pedres en uns paratges bellíssims presidits pel riu Don. I és que quan estàs llegint aquesta novel.la, l’esperit del lector queda atrapat a les seues pàgines una bona estona després d’haver tancat el llibre.
Al poblet de Tatarski hi trobem la família Méléjov. Al començament de la novel.la, a la casa familiar hi viuen diferents generacions: els pares, els tres fills i la dona d’un d’ells. La formació militar, el conreu de la terra i la cura del bestiar és la seua vida. La 1ª. Guerra Mundial contra els alemanys i la Guerra Civil russa vindrà a interrompre aquest estil de vida que encara que ells no ho saben mai més no tornarà.
Grigori Méléjov és el protagonista. Ell, com els cosacs, es mou entre la ideologia boltxevic i la “blanca” o partidària de la Rússia tradicional. La novel.la mostra molt bé aquesta dualitat del poble cosac que dubta entre la societat proposada pels comunistes i una societat ideal assimilada a la Rússia dels tsars i que els portarà a estar dividits en els dos bàndols de la Guerra Civil i a enfrontar-se d’una forma cruel i acarnissada. El personatge de Grigori és violent però valent, és despiadat però és capaç de sentir una gran passió, pot ser irracional però és íntegre i al final se n’adona que la guerra no porta enlloc, que la guerra és absurda i que només ha portat patiment al seu poble guanyi qui guanyi.
El Don apacible és la història del poble cosac en uns anys en què el món no tenia previst fer lloc a somnis idealistes, és la història de la seua vida, del seu amor per la terra, pels costums, per la tradició i de la seua desfeta davant del poder boltxevic...És també el relat d’una guerra, de tàctiques i d’estratègies, i de com l’home es pot deixar arrossegar per les més baixes passions: l’odi , la venjança,la traïció, l’enveja, l’assassinat...I de com en mig de l’horror i la violència, té temps per estimar.
Una apassionant lliçó d’història al costat del riu Don que es mostra pacient i tranquil aliè a les barbaritats de l’home que no per repetides ens són indiferents.

Llibres regalats i autoregalats.

Llegint els blocs veig que el costum de l’autoregal en qüestió de llibres està molt estès. A mi m’encanta autoregalar-me llibres per Sant Jordi i ja sé que hi ha empentes, que hi ha cues...però jo me’n compro perquè m’agrada, m’agrada molt!!!
També me’n regalen i al final els que han fet cap a la meua tauleta són:

Ebano.- Kapuscinsky
Mama.- Joyce Carol Oates
Frankie Addams.- Carson Mc Cullers
Una cosa per explicar-vos.- Kureishi
Txevengur.- Andrei Platonov
La tendresa dels llops.- Stef Penney
El martillo azul.- Ross Macdonald.

Per suposat també m’agrada regalar-ne i m’he decidit per:

Cineclub.- David Gilmour
L’Africà.- J. M. Le Clézio.
Claus y Lucas.- Agota Kristof
Acrollam.- Biel Mesquida.

No sé començar un llibre mentres n’estic llegint un altre...El Don Apacible va bé...així que tots aquests llibres hauran d’esperar. Molts no són pacients perquè amb les seues cobertes, les contracobertes... estan cridant que els agafi d’una vegada però jo em mantinc fidel als meus principis i allà s’estan, esperant que, com deia el Bécquer, una mà blanca els rescati de l’oblit.

Bona lectura de tots els llibres que heu regalat o autoregalat!

Diada de Sant Jordi

Fa dies que no comento cap llibre i és que estic llegint una novel.la que m’està ocupant molt temps. Ja fa uns mesos la Carina va parlar, en un post meu "Rius", d’una novel.la que em va cridar l’atenció. Era un clàssic: El Don apacible del Mijaíl Shólojov...però estava descatalogat. Ara, al mes de març, l’han tornat a editar i per Setmana Santa m’hi vaig posar. Més de 2000 pàgines que requereixen el seu temps. La vida dels cosacs de la conca del Don a la 1ª. Guerra Mundial. Quan l’acabi en faré un post. Una novel.la interessantíssima que em costa deixar quan hi estic posada.

Avui encara no és Sant Jordi però he anat de llibreries per veure què em podria comprar el dijous una mica més tranquil.lament perquè , com tothom sap, el dia de Sant Jordi és impossible mirar, fullejar, pensar què t’emportes a casa...
He estat mirant tota la tarda i ja sé què em quedaré. Els posaré a la cua perquè malgrat la gent, les aglomeracions, les empentes...per Sant Jordi m’encanta comprar-me llibres, per mi i per regalar-ne també. Estic decidida per:

- Ébano de Ryszard Kapuscisnki.
- L’africà de J.M. Clézio.
- Olor de colònia de Sílvia Alcántara.
- El martillo azul de Ross Macdonald.
- Cineclub de David Gilmour.
- Una cosa per explicar-vos de Hanif Kureishi.

I algun altre que ja em pensaré i altres que recomaneu pels blocs.

Bona Diada de Sant Jordi!!!

Relats Conjunts: Guerrers de terracota

Des de Pekín, el grup de turistes catalans havia d’agafar un tren cap a la ciutat de Xian. Allà els esperarien les 7000 figures descobertes l’any 1974 a la tomba de l’emperador Qin. El grup turístic estava format per vint persones. Cinc parelles , un pare i una filla adolescent, la Laia, i dos famílies que eren amigues. Una d’elles, la família Benseny estava formada pel matrimoni i dos nois. El Joan era el gran i tenia 16 anys, l’Arnau , només 11.
Passarien la nit viatjant i l’endemà ja serien a Xian. Al Joan li feia una il.lusió indescriptible poder veure de tan a prop aquell exèrcit mil.lenari . Tant temps preparant l’itinerari amb els seus pares, tant temps buscant dades i fotos per internet, entrant als foros de viatgers...pràcticament ho sabia tot d’aquell emperador Qin i dels soldats que l’acompanyaven en el seu somni etern.
Al Joan la nit al tren se li va fer llarga per l’emoció i pels nervis però es va estar quiet i tranquil per no molestar l’Arnau i els pares. El compartiment l'ocupaven ells sols i només el soroll lent i rítmic de la màquina trencava el silenci. Si els despertava s’enfadarien amb ell i no ho volia. Res havia de destorbar la màgia d’aquells moments en què s’atansava cap aquell prodigi de l’art xinès.
A l’estació un guia els va recollir i els va portar a l’hotel amb autobús. Dos hores després els esperaven a recepció. El grup, de nou en moviment, va dirigir-se cap al mausoleu on finalment es trobaria cara a cara amb el guerrrers de terracota. El moment s’aproximava. Ja hi eren. El Joan estava impacient. L’entrada era espectacular . Des de dalt el Joan va mirar l’excavació. Impressionant! Fantàstic! Llavors va sentir una pell fina que el tocava breument. Va sentir la mà de la Laia dins la seua , va trobar uns ulls brillants i càlids i... va perdre el món de vista. Només va existir la Laia durant la resta del viatge.

El llibre de les punxes (2009)

La punxa ha estat el nom d’una secció del diari local de Lleida, La Manyana. Era un article d'opinió a la primera plana on el seu autor, el periodista Josep Ramon Correal, deixava cada dia la seua empremta. Un article curt però deliciós on hi treia el suc al tema del dia.
Des de Ponent, una veu crítica i assenyada deia la seua i ho fa fet durant 15 anys.Els arguments han anat des del litigi de les obres d’art amb l’Aragó a la sequera, des de les obres de l’AVE al dolor per la desaparició d’un amic... Pinzellades de la realitat d'aquesta part del país amb ironia i estimació. Perquè per damunt de tots els articles planeja el seu amor per Lleida.
El llibre de les punxes és un recull d’aquests breus articles que ell escrivia quan es quedava sol a la redacció. Cada nit, fent un repàs a l’actualitat diària, ell teclejava La punxa que molts llegíem al dia següent.
Periodista d’una llarga trajectòria directiva dins de La Manyana, tertulià a la Catalunya Ràdio del Bassas, Josep Ramon Correal va ser també un dels membres fundadors de La Boira (1979), revista mítica que va ser la primera que es va fer en terres lleidatanes totalment en català després del franquisme.
Ara ha plegat del diari i de La punxa ens ha quedat aquesta excel.lent antologia. Si voleu conèixer una visió molt especial del món que ens envolta us recomano aquest llibre. Us ho passareu bé!

La Societat Literària i de pastís de pela de patata de Guernsey (2008)

La Mary Ann Shaffer (1933-2008) és l’artífex d’una novel.la deliciosa que s’acaba de publicar a casa nostra.
Guernsey, l’illa més gran de l’arxipèlag del Canal de la Mànega, va patir durant la 2ª Guerra Mundial la invasió dels nazis. Anys molt durs on la convivència esdevenia un malson. Els nens van ser enviats a la Gran Bretanya per por dels alemanys i els habitants de l’illa es van disposar a ressistir uns anys de fam, misèria, opressió i, sobretot, enyorament dels seus fills i filles estimats.
Acabada la guerra, una escriptora, Julie Ashton, que s’ha fet famosa pels seus escrits sobre la guerra, busca un tema per una nova novel.la. Per casualitat contacta amb Dawsey, un habitant de l’illa, i se n’assabenta d’una societat literària en aquell lloc allunyat del món.Entra en contacte amb els diferents socis i a poc a poc va coneixent els diferents membres d’aquest club de lectura. El seu interès va en augment fins el punt que es desplaça a Guernsey per poder escriure amb més coneixement de causa.
Una vegada allà s’impregnarà de l’atmosfera de l’illa. Una mena de Shangri-la on els valors de l’amistat, la companyia, la solidaritat, l’amor…estan per damunt de qualsevol interès o materialisme. Sense oblidar els llibres i la lectura. La lectura que els ha ajudat a sobreviure els anys de la invasió i que ha creat uns llaços d’amistat difícils de trencar.
Tota la història se’ns revela a partir de les cartes que els diferents protagonistes entrecreuen entre ells. Sobretot entre la Julie i els altres socis del club. Progressivament van sorgint històries de la vida quotidiana, amb un teló de fons dur i trist, però veiem com l’alegria i les ganes de viure fa tirar endavant els habitants de l’illa.
Les cartes sempre donen un to personal a la novel.la, un to proper que, com a lectors, ens crea la il.lusió de què estem assistint a la intimitat dels personatges. Llegir aquesta història és una immersió en un món senzill i planer, un món que encara que el busquem fóra de la novel.la no sé si el trobarem. Hi ha una frase del poeta libanès Khalil Gibran(1883-1931) que diu: En la rosada de les coses petites, el cor troba la seua albada i es refresca.

Llegir el llibre és alguna cosa així.

Viatges i llibres.

Si anés a Sant Petersburg m’emportaria L’agulla daurada (1985) de la Montserrat Roig (1946-1991), un llibre sobre el setge que van patir els habitants de Leningrad al 1940 durant la 2a Guerra Mundial .
Si tingués l’ocasió de visitar Buenos Aires llegiria Sobre héroes y tumbas (1961) de l’Ernesto Sábato (1911-) i el seu meravellós Informe sobre ciegos. Esdevindria un company de viatge fantàstic per passejar per la capital “porteña”.
Si anés a Nova York, la trilogia (1985-87) del Paul Auster i si em diguessin que puc anar a les illes Marqueses, m’emportaria el llibre del Vargas Llosa (1936-) Un paraiso en la otra esquina (2003) que ens apropa la figura de Gauguin i el seu periple per aquelles terres tan llunyanes.
Si l’avió aterrés a Irlanda, llegiria Por el oeste de Irlanda (2006) del Leon Lasa, un acurat escriptor de llibres de viatges i si després visités Berlin, escolliria entre No hay cielo sobre Berlín (2005) de l’Helga Schneider (1937-) o Una princesa a Berlin (1980) del Solmssen , les dos sobre el temps de la 2a Guerra.
A Londres, la biografia que va fer el Quentin Bell de la seua tieta, Virginia Woolf (1882-1941), i per descomptat ,si anés a Moscou, llegiria Guerra i Pau del Tolstoi (1828-1910)
Si tingués l’oportunitat de viatjar a Sudàfrica, posaria a la maleta La història del meu fill (1990) de la Nadine Gordimer(1923-), testimoni dels conflictes racials i de l’apartheid . Si em perdés per les muntanyes suïsses, ho faria amb el Hans Castorp de La muntanya mágica (1924) de Thomas Mann i si em trobessiu fent fotos a la muralla xinesa, seria amb el meu Vent de l’Est, vent de l’Oest de la Pearl S. Buck (1892-1973).
I si d’allí m’atansés a la Birmània del segle XIX, llegiria L’afinador de pianos (2003) de Daniel Manson.
Si en alguna ocasió vaig a la República Dominicana, m'acompanyaria Galíndez (1991) de Vázquez Montalbán (1939-2003), una esgarrifosa biografia del polític basc desaparegut i si arribés fins a Ciudad Juárez, l'escollida seria 2666, novel.la pòstuma, del Roberto Bolaño (1953-2003) i si...la llista seria inacabable...Els mons on podem viatjar són infinits.
Llegir i viatjar, dos activitats que m’agraden i quan es complementen és un plaer.

Recordant l'Anna Frank (1929-1945)

He passat uns dies a Amsterdam i he visitat la casa de l’Anna Frank, al carrer Prinsengracht 263. La seua història és prou coneguda però el seu record encara ens pot emocionar profundament. El pas per les habitacions on va passar més de dos anys en clandestinitat no deixa indiferent. Darrere una paret falsa, dissimulada per una prestatgeria, s’accedeix a les habitacions, que es conserven intactes des de la 2a. Guerra Mundial. Et preguntes com en un espai tan petit hi van poder viure vuit persones, la família de l’Anna, la família Van Pels i el seu dentista, Fritz Pfeffer. Actualment està buit de mobles perquè els nazis s’ho van emportar tot i després , el pare de l'Anna, l’únic supervivent, no va voler posar-hi res perquè tot quedés igual com els nazis ho havien deixat.
Quan l’Anna va cumplir 13 anys, els seus pares li van regalar un diari que comença abans del cautiveri: El diari d’Anna Frank. Traduït a la majoria d’idiomes és un llibre que ens transmet tot allò que ella va vivint. A la primera part, quan encara no està amagada, ens conta la vida d’una noia típica de la seua edat: l’escola, les seues amigues... però també parla de com l’opressió cap als jueus està present cada vegada amb més intensitat a la societat holandesa. Després, ja instal.lada a “la part del darrere” de la casa, va explicant el dia a dia de la convivència, les seues creences, les seues pors o inquietuds. Assistim també als sentiments íntims d’una noia que es va fent gran en unes habitacions a les fosques i que té molts interrogants sense resposta. Havien de restar en silenci la major part del temps. L’Anna no podia parlar però la seua veu va ser el Diari.
Quan són detinguts i deportats, el diari es queda a la casa i serà el seu pare qui el publicarà anys després i farà que aquella noieta, que tenia unes ganes de viure immenses, sigui coneguda arreu com escriptora. Com ella volia.

Relats conjunts: El pelele.

La parella va pujar a l’autobús per tornar a casa. Els dos eren grans i es movien amb problemes. Les brusques arrencades i frenades del vehicle no ajudaven a què es puguessin seure còmodament. Ella, amb bosses sota els ulls, grossa, amb el cabell gris i poc cuidat, d’aspecte cansat i una mica malaltís, va instal.lar-se amb dificultat al primer lloc que va poder...però al seu home, d’un aspecte envellit però més saludable, no li va semblar bé el seient elegit per ella. Innocentment el va deixar passar per seure “si, dona, aquí m’asseuré”, li va contestar amb to agre i despreciatiu i va marxar cap al fons...la dona va aixecar els ulls i li va dirigir una mirada que no se sabia ben bé si era de fàstic o d’odi. D’aquell odi que es guarda en conserva i que es va fent més dens i concentrat a mesura que passa el temps.. Un odi que s’endevinava callat i ressignat.
Al cap de dos minuts ell la va fer canviar de lloc malgrat les incomoditats que a la dona li va suposar. Finalment van arribar a la seua parada. “Va, dona, que el xòfer no espera ningú” ...no eren les paraules, era la rancúnia, la prepotència. Ella no li va ni contestar, ell l’ajudava a baixar...com un deure, com una obligació.
Tornant cap a casa, la dona es va fixar en un quadre que feia publicitat d’una exposició d’un pintor a la ciutat. Li semblava que era del Goya. Quatre dones mantejaven un ninot amb una alegria cruel. Aquell pobre semblava que ho estava passant malament, que estava patint... Va mirar el sorrut del seu home i una rialleta involuntària se li va escapar dels llavis.

La meua primera llibreria.

No hi havia a la meua ciutat moltes llibreries quan era petita. D’aquelles, la majoria han desaparegut. Petites llibreries que a més dels llibres hi tenien tot mena d’estris de papereria, tints de colors, llibretes, llàpissos...
Era ben petita quan a casa em van deixar anar-hi sola. N’hi havia una aprop de casa, al carrer Balmes, que freqüentava de manera compulsiva a veure quins llibres tenien nous i m’encantava estar-m’hi moltes estones pensant en quin seria el pròxim. Tenien tota la col.lecció cadete…encara recordo Diario de un maestro, una mena de Sidney Poitiers en un poble perdut en mig de la Castella rural dels anys 60.
En tenia localitzades dos més. Una, al carrer Sant Antoni i una altra, al carrer Major. La primera de les tres que va tancar es deia llibreria Atlàntida i era un local estret i allargat que a mitja botiga tenia dos escales i que al pujar-les estaves en una part molt menys accessible a la clientel.la. Com que veien que m’hi passava sovint, un dia em van dir que podia anar a la part de dalt, que allà tenien més llibres. Em feia feliç voltar per aquelles prestatgeries i descobrir quines novetats els havia arribat, fullejar-les, preguntar quant valia cada llibre, calcular si me’n podia comprar dos...La col.lecció Històries, l’editorial Molino, l’editorial Joventut...
Els anys van passar. I un dia aquella llibreria fosca i acollidora va tancar. Potser els seus amos s’havien jubilat i recordo que em va saber greu com si algú tirés els teus llibres de petita a la paperera o com si una part del teu passat hagués quedat esborrat en uns segons.
I molts més anys després...l’altre dia, sense anar més lluny, passejant per Barcelona vaig colar-me dins la megallibreria –estaven fent els darrers retocs abans de la inauguració- que deu d'estar a punt d’obrir o ja ha obert a la Rambla Catalunya. Metres i metres de llibres , llum fantàstica per llegir els títols i cobertes, espais agradables...i tanmateix els falta a aquestes llibreries l’encant i la màgia d’aquelles. Des d’aquí una salutació especial als llibreters que quan veuen un nen o una nena mirant llibres, li diuen...té, aquí en tenim més!

L'informe de Brodeck (2007)

Al llegir la coberta d’aquest llibre vaig descobrir que l’autor Philippe Claudel (1962) era el guionista i director d’una de les pel.lícules que més m’ha captivat darrerament: Fa molt que t’estimo i a la que li van donar el premi BAFTA 2009 com a millor pel.lícula estrangera. Una delícia d’història.
Sorpresa per aquest motiu, vaig agafar L’informe de Brodeck amb una simpatia extra per l’autor i pel llibre. Ja havia llegit Ànimes grises (2005) que vaig trobar trist i fosc però amb una sensibilitat molt personal que va fer que m’agradés. Ara, el record de la pel.li afegia interès a la nova lectura.
El protagonista és Brodeck, un jueu que ha sobreviscut a un camp de concentració alemany durant la 2ª. Guerra Mundial. Als mesos d’haver tornat al seu poble, un estranger -l’altre, li diuen- recentment afincat a la població es assassinat. L’alcalde i els altres habitants li encarreguen a Brodeck un informe sobre què ha passat, perquè i com.
Brodeck escriu l’informe i de pas conta la seua vida que va desfilant davant nostre sense pressa, escapant-se de cadascuna de les seues ratlles un dolor enorme...tan gran que, en ocasions ens fa perdre el fil, i sentim, com ell, l’horror del que ens explica. De nou, busquem la dignitat humana en uns éssers humans que es creuen amb dret a tot i no la trobem enlloc.
El temps passa, la guerra s’allunya, però en aquest poble la maldat, la por a la diferència, la violència no desapareixen...Brodeck és una excepció. Ell és un home bo.
Això el fa ser diferent...però per Claudel els diferents estan malauradament condemnats.

Naturaleza infiel (2008)

Renata, la protagonista de Naturaleza infiel, és una dona que ja té més de 30 anys. Tenia una família i té una vida o la tenia. Recorda moments de la seua infantesa o de la seua joventut. Evoca els seus avis, els problemes econòmics, la mort prematura del seu pare, la relació amb la seua germana bessona...

No és una narració ordenada en el temps sinó que els records, com espurnes de la memòria, van conformant la seua història. I ho fa amb la fredor o la ressignació que proporciona la distància dels anys passats.
En uns cinquanta minicapítols, dos o tres pàgines com a molt, Cristina Grande (1962) ens presenta uns personatges que només viuen. Esdeveniments durs i amargs que els van ferint dia a dia. Però com a lectors que també tenen les seues pròpies vivències, tota aquesta quotidianeitat tenyida de desconsol no ens ve excessivament de nou. Així, el relat traspassa la frontera de lo familiar i va més enllà, perquè no se’ns conta res que no puguem reconèixer.
Fets importants com anècdotes o anècdotes com fets decissius...així ens ho fa sentir la Renata i a l’acabar la novel.la sabem més del que ens ha explicat i ho sabem perquè també vivim i hem viscut.

Menys de 150 pàgines que es llegeixen en un no res!

Concurs de relats breus de terror

Aquí us deixo la meua participació en el concurs de relats breus de terror convocat per: http://www.hesperia.cat/.

Si aneu a la seua pàgina, en podreu llegir molts més.

El meu text, reduït a la mínima expressió perquè una de les normes és la limitació a 140 caràcters i això és poquíííssim, és el següent:

Amb un café insípid, llegeixo el diari. Amb estupor, la veig. Exagerada. Es divertit. La dona de l’esquela es diu igual que jo. Tinc fred.

Daphne du Maurier (1907-1989)

Al 1981, vídua des de feia uns anys, va publicar la seua autobiografia El quadern de Rebeca i altres records. Va viure part de la seua vida a Cornualles on va situar algunes de les seues històries més famoses . Uns paratges que li servien per impregnar els seus relats d’una atmosfera misteriosa i romàntica.
Me la imagino passejant per les costes boiroses i esquerpes de la zona.La Daphne, els dies que el temps ho permet , segur que deu arribar-se fins al mar.
Volta pels camins propers al penya-segat i, encara que sospita que els seus personatges l’esperen com cada tarda, no vol renunciar al passeig...Rebeca(1938) sorgeix de la boirina i la interroga sense pietat sobre el perquè del seu destí cruel. És perversa, fins i tot en somnis... mentre la creadora s'allunya i prefereix que l’acompanyi en la seua solitud la jove senyora de Winter, que s’embolica tremolosa amb la seua rebeca. No s’ha acostumat mai als oratges de la costa anglesa.
Ara, quan ja només té ganes de parlar d’ella mateixa i de les seues vivències en la seua autobiografia, els protagonistes de les seues novel.les l’assetgen i quan veu els pirates de La posada de Jamaica (1936) els saluda amb un somriure una mica maligne coneixedora de què continuen sense escrúpols exercint de ciutadans honrats durant el dia i de lladres despiadats durant la nit.
Mentres tant, la boira baixa més . Tanmateix la foscor no és un obstacle per distingir la seua cosina Rachel (1952) amb el seu preciós vestit groc. La Rachel sembla innocent, sembla plena de bondat...ai!
La tarda cau i els camins de la finca s’entrecreuen com si estés caminant per Manderley – encara que ella també sap que mai més no hi tornarà- i de sobte veient unes gavines que s’atansen s’espanta tant com ho va fer el mestre Hitchcock amb el seu petit conte de Los pájaros (1962).
La Daphne du Maurier segueix finalment cap a casa. Demà tornarà a sortir.Aquests dies finals, gairebé veïna de la mort, sap que no està sola. Els seus fantasmes literaris estan amb ella.

I amb nosaltres, els seus lectors.

Relats conjunts: Els corbs han tornat

Avui és diumenge. Aviat tocarà la campana del campanar i tots els veïns anirem a l’església. Ha estat un hivern dur. La Maria de cal Llop ens ha deixat fa només unes setmanes. Pobra! Qui li havia de dir que el Pere la ploraria tan poc...

Ja surt el sol i jo, aquí, al costat del foc, tinc fred. Els corbs han tornat i la primavera s’acosta, però la neu no s’acaba de desfer.
Pobra Maria! Érem tan amigues! Va patir tant amb el seu fill ,sempre bevent , sempre vagarejant pel carrer...sort que va marxar del poble. Ni per enterrar sa mare ha tornat...
Quin soroll que fan aquests corbs...encara despertaran el Pep.
Ai, sí! Si la Maria veiés com el seu home es muda per anar a l’església es moriria una altra vegada. Ella, que sempre li havia d’anar al darrere perquè es canviés quan arribava tot brut de la granja; ella , que sempre patia perquè anés ben arreglat quan ell sortia de casa, no se’n podria avenir de cap manera...i ara, ja el veureu com anirà a escoltar aquest pocasolta de capellà, de guapo i de polit...Quin home!
He de vestir-me per anar a Missa...em fa mandra! aquest mossèn es pensa que ens fa un favor. I el que diu ho he sentit des que era una nena, tots els capellans repetint sempre el mateix, i ja em direu perquè li ha servit a la Maria ser tan cristiana i tan temerosa de Déu. Per res...per patir tota la vida, pel fill, pel marit, per la seua malaltia i , al final, au! al clot...la primera de la colla.
Ai, sí! Si sabéssim el que ens espera...aquests corbs...es quedaran al poble...quins animalots més lletjos...Mira, ja toquen les campanes...M’he d’afanyar...el Pere ahir em va picar l’ullet i jo, amb aquest avorrit de marit que tinc, estic molt sola...Ai, Maria, pobreta!

La casa de la mesquita (2005)

Ahir un diari portava una crònica sobre els 20 anys de la revolució iraniana i en quina situació es troba aquell país llunyà després de l’arribada al poder de Khomeini.
Un diumenge normal potser només m’hagués mirat els titulars, però ahir feia pocs dies que havia acabat de llegir La casa de la mesquita de Kader Abdolah (1954) i no vaig poder estar indiferent al reportatge de l’Iran actual.
Gràcies a la llibreria l’Illa que va recomanar aquest llibre he gaudit d’una novel.la que ens explica la vida d’una família responsable de la mesquita i del basar a la població iraniana de Senedjan.
El marc històric esdevé interessant doncs la narració ocupa els anys anteriors i posteriors a l’arribada dels aiatol.làs i ens conta com va evolucionant el món dels membres d’aquesta família i el del poble persa segons els moments històrics que van vivint.
Però la novel.la va més enllà. És un cant a l’amistat, a la senzillesa, a l’amor a les petites coses, al plaer, a la bellesa...Una història sensible i preciosa.

Penso en tants detalls: la generositat de les àvies, l’amistat retrobada dels veïns de l’Aga Djan, l'amor als fills...emocions que ens fan vibrar i que, malauradament, conviuen amb la tortura, la repressió, la por i el fanatisme.

Tot plegat en una narració que ens fa quedar enyorats i tristos per haver-la acabat.
I encara l’enyoro.

Meme del 7

La Rita de lamevaillaroja m’ha encarregat un meme. El meme del set. Els blocaires han de compartir 7 fets sobre un mateix.

No n’havia fet mai cap. He pensat en set coses que per diferents motius ja no puc fer i que en algun moment de la meua vida les he dut a terme amb un plaer especial:

La primera.- Tornar a les Basses d’Alpicat a banyar-me als estius i a tirar-me del pont de la “gran”.

La segona.- Passar els dies del voltant de Sant Joan al Port de la Selva els anys que estudiava a l’Autònoma amb el mateix grup d’amigues, com un inici ritual de les vacances.

La tercera.- Sortir set vegades per setmana.

La quarta.- Jugar al Mario Bros amb el meu fill (perquè ara ja no vol jugar amb mi a la play ni res que s’hi assembli).

La cinquena.- Intercanviar llibres amb el meu pare.

La sisena.- Sorprendre’m amb facilitat.

La setena.- Dormir els diumenges fins a les tantes.

Gràcies, Rita, per pensar en mí...i a tots aquells que em llegiu, si voleu fer aquest meme, endavant!!!

Llibres prohibits

A casa em controlaven les lectures. Perquè no eren adequades per l’edat sobretot. Vaig demanar amb dotze anys La muntanya màgica i em van dir que m'esperés uns anys...De vegades feia cas i de vegades, no. Era un plaer especial aconseguir des del lloc més alt de la prestatgeria el llibre prohibit en qüestió.
D’amagat vaig llegir el Decameró de Boccaccio (1313-1375), per exemple. I la veritat és que quan al cole em van explicar la diferència entre l’època medieval i la humanista, ho vaig entendre a la primera.
Així també vaig llegir Un altre pas de rosca de Henry James (1843-1916). Tenia uns 10 anys ...havia sentit que era una història d'uns nens, uns fantasmes...Vaig arribar fins al final però sense entendre res. Durant molts anys, vaig pensar que era un escriptor molt difícil i, de gran, l'he tingut oblidat fins fa poc.
Ara m’agrada, i els seus llibres em proporcionen un plaer especial. L’acció és lenta, la inquietud està latent, l’emoció és continguda, el perill està present i a poc a poc t’atanses al desenllaç amb una angoixa que va en augment.
El llibre que vull recomanar avui és d'aquest autor: L'altra casa (1896).
Una dona moribunda obliga al seu marit a un jurament que condicionarà la seua vida i la dels que estan al seu voltant. La dona mor i la vida continua però el vidu ha de complir la seua promesa...Henry James ens explica el dia a dia d’aquesta família i dels seus amics i, mentres llegim, estem atents, absolutament incrèduls, davant els fets que se’ns estan contant.
Intentem assegurar-nos, dir-nos a nosaltres mateixos que el que estem llegint no passa, que no pot passar, que no ha passat...Però Henry James no té escrúpols a fer sortir lo pitjor de les persones i malauradament tanquem la novel.la sentint que nosaltres també formem part de la raça humana, com aquests personatges exquisits en les formes però perduts en la seua maldat i la seua mesquinesa.

El xinès (2008)

Volia començar aquest post advertint que El xinès era una novel.la policíaca per si hi ha gent que no li agrada aquest tipus de novel.les. Però una vegada l’he acabada, hauria d’advertir lo contrari. No ho és.
Parteix d’unes escenes espectaculars: Un assassinat de dinou persones, gairebé tots els habitants d’un llogaret al sud de Suècia...I encara que no hi hagi el Wallander podem pensar que una gran tasca detectivesca ens espera. No és així.

La trama policial pràcticament no existeix. No hi ha una labor de pistes, de reflexions sobre la investigació...i la novel.la esdevé una història sobre la injustícia i la violència que exerceixen els rics i poderosos sobre els menys afortunats. Al segle XIX i al segle XXI, a la Xina pre-olímpica i al Zimbabwe de Mugabe.
En Henning Mankell (1948) té una forta vinculació amb Africa i els assassinats de El xinès són un motiu per explicar-nos el que pensa sobre el colonialisme i sobre l’explotació dels països oprimits.
Crec que fins la meitat, la novel.la es llegeix molt bé. I a partir de llavors, no tant, i la història decau. Bastant inversemblant i contradictòria. I al final m’he sentit decebuda ja que fins i tot algun detall queda sense resoldre. A mitja novel.la enyorava el Wallander...al final, ja ni us ho explico.
La foto és un paratge entre Ystad i Malmö, mític marc geogràfic de les aventures i desventures del nostre antiheroi. Les seues novel.les sempre parteixen d’alguna mort i ell i el seu equip fan encaixar a poc a poc totes les peces fins descobrir l’autor o autors del crim. Paral.lelament, en Mankell, ens dóna la seua visió de la Suècia actual i en denúncia diferents aspectes que el preocupen: augment de la violència, corrupció , xenofòbia...
Jo, per si de cas encara no s’ha notat, sóc una fan d’aquest detectiu. Es veu que aquesta adoració no té mitges tintes. O t’agrada aquest personatge o el detestes. I com incondicional seu, us recomano la primera de la sèrie : Assassins sense rostre (1991) .

Llibertat

Cervantes va ser lliure per matar el seu personatge més famós perquè així es va assegurar que ningú se’l podria fer seu. Unamuno es prenia la llicència de sortir al final de la seua narració Niebla com un Déu que podia discutir el destí dels protagonistes...
Vé el tema aquest de la llibertat dels autors perquè estic llegint El xinès de Henning Mankell i és una novel.la que es llegeix molt bé, interessant en els dos móns tan diferents que presenta...però no puc fer res...Enyoro el Kurt Wallander...El Mankell va exercir la seua llibertat d’autor i va decidir que no volia escriure cap més altra història d’aquest policia de Malmö... i el trobo a faltar.
Trobo a faltar aquest antiheroi, mal vestit, fumant com un descosit en aquell sofà rodejat de cerveses amb el telèfon que el despertava sempre quan només feia uns minuts que s’havia pogut adormir.
Trobo a faltar aquell desassossec constant que li permetia estar alerta sempre, aquella mena d’intuïció especial que l’avisava de què algun detall de la investigació se li havia escapat.
Trobo a faltar els seus remordiments i les seues ganes impossibles de portar una vida més ordenada...
Són els creadors, ells inventen, ells decideixen...però ens quedem tan orfes!