El gran mundo (1990)

L'altre dia estava prenent un tallat en una cafeteria i un home d'una seixantena d'anys ben atractiu li va dir a la dona que l'acompanyava : Quan ets jove tens moltes il.lusions, moltes iniciatives… però després te n'adones que la vida és igual per a tothom...

I quan he acabat de llegir El gran mundo de David Malouf (1934) me n'he recordat d’aquesta frase escoltada a l’atzar. I per què? Doncs perquè en aquesta novel.la se'ns narra l’amistat de dos homes molt diferents que coincideixen en un moment de les seues vides. Capturats per l’exèrcit japonès es coneixen a Changi, el terrible camp de presoners a la 2a. Guerra Mundial, i a partir d’allà se'ns explica com evoluciona aquesta relació iniciada en l’horror que els va suposar l’experiència de viure sense llibertat i en unes condicions espantoses que l’autor no evita detallar.

Es tracta d’una història magníficament contada- un 10 pel traductor- i malgrat tota l’ experiència vital dels protagonistes, ens adonem que totes les vides poden ser iguals, com deia el senyor de la cafeteria. Que l'únic que volem és el reconeixement dels nostres, o estar en pau amb un mateix o poder treure't les caretes amb algú i que aquesta persona pugui entrar dins teu i arribar a connectar... Lo altre és superflu i no forma part de la vida real.

Aquesta és una de les idees que n’ he tret d'aquest llibre d'un autor australià desconegut per mi i que ha estat oblidat de les editorials fins que Llibres de l'Asteroide l’ha traduït per primer cop al castellà. Val a dir que està considerada com una de les seues millors novel.les i, sembla mentida, hem tardat vint anys a poder llegir-la.

Tipus de vacances

És un temps aquest que qui vol fer un viatge a l’estiu se’l comença a preparar. Destins llunyans o propers però que gaudeixen de no tenir horaris ni normes ni obligacions.

Llegint hem vist molts tipus de vacances, algunes ben lluny de l’ideal que tenim a la ment quan s’apropa el temps de lleure.

De vegades ens hem trobat amb històries de descans forçós com les del Robinson Crusoe que es va estar una llarga temporada en una illa paradisíaca més temps del que hagués volgut però amb l’etiqueta de “tot inclòs” i a més de franc.

Vacances obligades també ho són les de Hans Castorp a La muntanya màgica.

Inoblidable va ser el viatge de 80 dies , al menys pels seus lectors, de Phileas Fogg donant la volta al món a l’inrevés.

M’agradarien uns dies de festa imprevistos com els que van tenir alguns habitants de Florència. Allunyats de la pesta negra, decideixen explicar-se uns contes del Decameró per animar-se durant les hores tedioses que passen sense res a fer en un palau de la Toscana del segle XIV.

Hi ha personatges que malgrat estar en un balneari s’inventen una realitat nova perquè la de veritat és molt avorrida, com li passa a la Matilde Gil de Olarreta a la novel.la de la Carmen Martín Gaite.

N’hi ha altres que no en saben de fer vacances encara que els seus autors s’hi empenyin. Pètros Markaris a Mort a Istambul envia el seu comissari Kostas Jaritos a un viatge organitzat perquè descansi però un assassinat canviarà les intencions de l’autor. I de descans, res!

Alguns viatges es fan per anar a buscar una dona perquè el protagonista vol casar-se com ho fa el Marqués de Ulloa. Deixa la finca uns dies per anar a la ciutat i enganyar la pobra Nucha que se n’anirà a viure amb ell a Los Pazos de Ulloa

Els dies d’esbarjo dels protagonistes de la Rodoreda a Jardí vora el mar explicades des del punt de vista del jardiner ens endinsen en un món infeliç i frustrat lluny del món meravellós que podríem pensar a l’inici de la novel.la,

A El lector de Bernhard Schlink representen un parèntesi abans del horror de la 2a. Guerra Mundial a l’Alemanya de l’època,

No sé si es poden considerar vacances l’estada al palau del pobre Segismundo quan el treuen de la cova on ha estat tota la vida. Potser són unes vacances de somni i mai millor dit.

Viatges com els del gitano Melquíades plens de misteri m’atreuen i no em faria res d’acompanyar-lo en aquestes excursions màgiques i inversemblants o rutes que et sedueixen com les de Pedro Páramo a un món de solitud i desesperança...

I què me’n dieu de la família Ulises? Aquell cotxe ple de gom a gom arribant a una casa en ruïnes al mig del no-res on s’estavellaven les il.lusions de quinze dies al camp lluny de la gran ciutat...M’encantaven aquestes vacances, però, està clar que només com a lectora.

Van venir com orenetes (1964)

Una vegada hi havia una blocaira que no es perdia les ressenyes de llibres que feia la Fe de L’Espolsada llibres. Com que aquesta era mestressa d’una llibreria a les Franqueses del Vallès, i a l’altra blocaira que sóc jo li encanten les llibreries allà que se’n va anar.

Es va trobar amb una llibreria preciosa on el que més destaca és l’amor i l’estimació de la llibretera pels llibres i només per la selecció tan curosa que té, val la pena la visita.

La Fe em va recomanar un munt de títols i al final, em va fer un regal, un llibre, per suposat, i que era Van venir com orenetes (1964) del William Maxwell (1908-2000) i del qual L’Espolsada en té un apunt magnífic.

Gràcies per aquesta joia de novel.la. Una història explicada amb una gran senzillesa que també és la seua vàlua. Pàgines que tenen una gran capacitat d’emocionar sense exageracions ni artificis i que t’enganxen a poc a poc i no et deixen anar en tot el relat. És una narració que arrela dins el lector sense presses, gairebé sense que te n’adonis, fins que arriba un moment que ets conscient de lo molt que estàs gaudint amb aquella història.

I com passa amb els bons llibres, al cap d’uns dies, quan ordenes la biblioteca de casa i el poses al seu lloc com a llibre llegit, i recordes els sentiments que et va fer reconèixer dins teu, ets capaç de recrear amb enyorança aquell món que has conegut, aquells personatges, aquella història amb la sensació que deixes un llibre únic a la prestatgeria.

Llibres nous!!!

L’endemà de Sant Jordi la tauleta de l’habitació es desperta més plena que mai. No protesta, afortunadament, del pes suplementari que ha de suportar des d’ahir a la nit quan vaig anar col.locant els llibres que m’havia comprat. He de dir que ja m’esperen amb impaciència encara que són educats i no criden ni fan soroll.

Després, quan ja els toca el torn –ho sé per altres vegades- es relaxen i gaudeixen del temps que els dedico amb justa correspondència al plaer que ells em proporcionen...Però, quins llibres són aquests que avui estrenen casa?

Vaig comprar per mi:

. La librería.- Penélope Fitzgerald
. El gran mundo.- David Malouf


Em van regalar:
. Fora de lloc.- Marta Cardona
. Bilbao-New York-Bilbao.- Kirmen Uribe

. La dona que fugia de la boira.- Albert Llimós

. Del llibre setè de les faules de La Fontaine

Vaig regalar:

. Catedral.- Raymond Carver

. L’encantadora de Florència.- Saldman Rushdie

. Bulevard dels francesos.- Ferran Torrent

. Olive Kitteridge.- Elizabeth Strout

I vosaltres, què vau comprar?

Bona Diada!

Que tingueu un

excel.lent dia de Sant Jordi i...

...bones lectures!!!

Clàssics per Sant Jordi.

Com que vaig una mica despistada amb les novetats, he pensat recomanar alguns clàssics que sempre són un plaer de trobar o de retrobar. Entre els meus preferits, he triat:

1.- Ana Karenina.- Lev Tolstoi
2.- Madame Bovary.- Gustave Flaubert
3.- El roig i el negre.- Stendhal.
4.- El Don apacible.- Mijail Shólojov.
5.- La muntanya màgica.- Thomas Mann
6.- Els Buddenbrook.- Thomas Mann
7.- El crim del Pare Amaro.- Eça de Queiroz
8.- Jane Eyre.- Charlotte Brontë
9.- Rebeca.- Daphne du Maurier
10.- Crim i càstig .- Fiodor Dostoievski
11.- Un món feliç.- Aldous Huxley
12.- La Regenta.- Leopoldo Alas, Clarín
13.- Sobre héroes y tumbas.- Ernesto Sábato
14.- La Sra Dalloway.- Virgínia Woolf
15.- Pedro Páramo.- Juan Rulfo
16.- Els miserables.- Víctor Hugo
17.- Laura a la ciutat dels sants.- Miquel Llor
18.- La dona de blanc.- Wilkie Collins
19.- David Copperfield.- Charles Dickens
20.- Les aventures de Tom Sawyer.- Mark Twain


De moment, encara no sé què em compraré ni què regalaré!!!

Relats Conjunts: Drac del Parc Güell

 

 

Com si no hagués passat el temps, gairebé sense voler, he enfilat les escales de l’entrada i no he reconegut el parc, el nostre parc. Està diferent, molt cuidat, amb innumerables racons plens de detalls que et fan entreveure el geni del mestre.També està ple de turistes. Gent d’aquí i d’allà que em demanen que els faci una foto . Per què no? Semblen tan feliços!

Fa quaranta anys que no venia i avui he tornat a veure la dona que era jo. L’he vista voltar amb la seua nena pels jardins després de l’escola, l’he vista parlar amb altres mares mentre la canalleta jugava a amagar-se...Quin joc més estrany era aquell, però els encantava i s’ho passaven tan bé!

He disfrutat del sol de primavera mentre la dona que era jo em feia companyia. L’he vista buscant la seua filla aquell vespre quan tot just fosquejava. L’he vista esperar desesperada aquelles hores interminables embogida amb els llums i les sirenes dels cotxes de la policia. I l’he vista rebent de matinada una notícia terrible. Mai no es va saber qui ho havia fet.

Vaig cap a casa. La dona que era jo ja no existeix. El temps apaivaga el dolor més intens. El parc està preciós però no m’hi passejaré més. Ni tan sols per veure el drac que tant li agradava a la meua filla.

Lo nou diccionari lleidatà-català (2010)

Poques vegades puc recomanar un llibre recent, recent, acabat de sortir de l’editorial. Es tracta de Lo nou diccionari Lleidatà-Català elaborat pels lleidatans Robert Masip, Ferran Montardit I David Prenafeta que aquesta primera setmana d’abril ja es pot trobar a les llibreries.

Aquest diccionari es va començar a gestar els anys 90 quan els tres autors estudiaven a Barcelona i van adonar-se que alguns termes emprats normalment a Lleida com sisquere o escatxigar no eren compresos per altres catalans. En lloc de deixar d’utilitzar-los, el Robert, el Ferran i el David es van motivar i en van anar fent un recull que, a partir de 1998, el van difondre per Internet.

Ara, aquest magnífic i valuós recopilatori arriba a la versió impresa que estic segura serà un èxit el dia de Sant Jordi perquè és un llibre divertit i curiosíssim que ens atansa a un català moltes vegades desconegut pels que viuen lluny de les terres de Ponent.

Segur que si li doneu una ullada, us l'emportareu cap a casa!!!

Quatre germanes i més de quatre motius per llegir-lo.

Quatre germanes (1962) és el llibre únic de la Jetta Carleton (1913-1999) basat en les seues experiències familiars. Ens explica la vida de la Callie i del Matthew i de les seues quatre filles. L’autora va dividir el llibre en sis capítols que correspon a la veu de cada personatge, la qual cosa fa que el relat avanci al llarg de cinquanta anys des de la història particular de cadascú.

Recomano aquest llibre perquè l’autora t’introdueix en una atmosfera que et sedueix completament. Perquè et fa venir ganes de viure en una granja a l’Oest de Missouri, perquè vols contemplar com s’obren les flors de llum a les nits d’estiu o perquè et vols banyar en les aigües fresques dels rierols.

Perquè quan coneixes aquests personatges, te n’adones de com és la condició humana d'imperfecta i et fa reflexionar sobre la teua pròpia vida. 
Perquè la Callie o el Matthew o qualsevol d’ells, amb les seues emocions, les seues passions, les seues frustracions, passen a formar part del teu món i no voldries que el llibre s’acabés perquè vols estar amb ells , vols continuar sent testimoni privilegiat de les seues vivències.

Perquè és un llibre que et reconcilia amb la vida i amb la literatura. La vida és passar, com deia el poeta, però també és enriquir-se amb el dia a dia, amb les contradiccions que tots portem al damunt, amb les experiències positives i amb el malsons que tard o d’hora apareixen.

Segur que si el llegiu, en trobareu més de motius…Bones vacances!!!

I va arribar la primavera…

I amb ella podrem agafar el llibre que portem a la bossa i potser atansar-nos al jardinets del costat de casa i llegir una estoneta. Un diumenge al matí on les hores d’hivern que hem passat tancats s’allunyin i es canviïn per les aventures dels personatges que també volen sortir de les seues pàgines i gaudir del sol com nosaltres.

Si aquest diumenge fa bo, seuré en algun banc amb la novel.la que estic llegint ara. Es titula Black and Blue de l’Ian Rankin  (1960-), un autor de novel.la negra que ha creat l’inspector de policia John Rebus, antiheroi seriós i responsable en la seua lluita contra els malèvols assassins a les terres d’Escòcia.

Va ser a Barcelona per rebre el premi Pepe Carvalho 2010. De moment, m’enganxa i crec que seguiré les investigacions d’aquest detectiu que començo a conèixer quan el seu autor ja l’ha jubilat. Si quan l’acabi  –la resolució d’una novel.la pol.liciaca per mi és fonamental-  m’agrada, continuaré amb aquest escriptor.

Sol de primavera i crims per resoldre…què més volem?

Relats conjunts: El xa Khusrau jura lleialtat a Baber.

La Yamir té 14 anys. Va arribar a Lleida fa uns mesos. Va abandonar el seu poble de Durgabari a Tripura al nord-est de l’Índia amb la seua mare i els seus dos germans petits. El seu pare fa tres anys que viu a la capital del Segrià.

La Yamir és més morena que les noies de la seua escola. L’han rebuda bé encara que no s’entenen massa. La Yamir calla, observa i quan li parlen, ella riu, només riu. Mentre seu al pupitre recorda el seu poble i s’enyora. Durgabari és un poblet amb cases petites fetes de bambú i encara que la mare no volia que es dediqués a treballar a les plantacions de té, ella ho preferia a estar tancada dins de les quatre parets d’ara. És veritat que les tietes estaven sempre amb mal d’esquena d’anar carregades amb les fulles de té, muntanya amunt i muntanya avall, però ella era jove i tenia força.

Troba a faltar les muntanyes verdes del seu poble, l’olor de les fulles del té secant-se, el gust del te que feia la padrina…On és el camp aquí?

Quan surt de l’escola, se’n torna cap a casa. Té una habitació per ella sola però prefereix estar al menjador o a la cuina ajudant a la mare o jugant amb els nens petits. Ha de fer deures però ho deixa per més tard. No li agrada gaire viure aquí encara que li sembla que els seus pares estan contents. Tampoc no li agraden les festes d’aquesta ciutat i se’n recorda de les del seu poble quan es posaven els saris ataronjats o vermells. Aquí, la mare sempre vesteix colors foscos i ella mateixa només té dos texans i dos camises per anar tirant.

El seu món ha canviat. Ja gairebé no li queda res d’abans…A la nit, quan els seus pares dormen, treu l’estampa en què es jura lleialtat a Baber que li va regalar el seu amic Kanvar i, sense plorar, pensa que un dia tornarà.

El hereje (1998)

La primera novel.la que vaig llegir de Miguel Delibes va ser Cinco horas con Mario (1966). Em va seduir aquell “diàleg sense resposta” com el mateix Delibes va definir el monòleg de la Carmen al llarg d’aquella nit plena de remordiments i de retrets, plena de records i plena de frustracions. Crec que me la van fer llegir a l’institut i anys després la vaig tornar a recordar davant d’un escenari on la Lola Herrera en feia una interpretació magistral.

Vindrien després d’aquesta, altres lectures d’aquest autor. Las ratas, La sombra del ciprés es alargada, El camino, El príncipe destronado, Los santos inocentes…i l’any 1998, El hereje, la darrera i una de les meues preferides.

Aquesta història situada al Valladolid del segle XVI l’he rellegida en diferents ocasions i sempre m’ha agradat. La intolerància, el fanatisme, la persecució per les idees religioses, la Inquisició…ens mostra on es pot arribar en nom de la fe, quan aquesta és sinònim de tot el que no hauria de ser.

Cipriano Salcedo n'és el protagonista, un home íntegre que no té por de la mort, un home valent que defensa les seues idees i la seua honestedat per damunt de la mentida i la hipocresia.

Ara el Miguel Delibes se n’ha anat amb un dels seus personatges preferits, el Mario…allà es trobarà amb el Cipriano i també amb el Tiñoso, l’amic de Daniel el Mochuelo, mentre altres com el mateix Daniel o l’Azarias estic segura que el ploren.

Més neu

Neu enamorada a Doctor Zhivago del Boris Pasternak.
Neu penedida a Crim i càstig de Fiodor Dostoyevski.
Neu torturada a l’Informe de Brodeck de Phillipe Claudel.
Neu viatgera Al Sud del Sud de León Lasa.
Neu presonera a Sense destí de l’Imre Kerstetz.
Neu de records a Les filles de l'Anna de Marianne Fredriksson.
Neu devaluada a Una princesa a Berlín de l’Arthur G. Solmssen.
Neu assassina a Aurora Boreal de l’Asa Larsson.
Neu política a Neu de l’Ohram Pamuk.
Neu crítica a Neu de primavera del Yukio Mishima.
Neu fidel a La crida salvatge de Jack London.


Neus diferents a la d’aquests dies i que afortunadament no donen tants problemes.

De classificacions i ritmes

Sempre he tingut classificacions especials pels llibres que llegeixo, una mica lluny de les convencionals. Una és la de llibres d’estiu i llibres d’hivern. Durant anys em guardava la lectura de novel.les policíaques. Recordo que em comprava les del Mankell quan sortien i de forma disciplinada me les guardava per la platja o per la piscina. Els meus estius estaven plens de novel.la negra i altres best-sellers que em negava a llegir a l’hivern.

Amb el temps m’he anat saltant aquesta norma auto-imposada però avui que començaré una novel.la policíaca Un eco lejano (2008) de Val Mc Dermid tinc com una mena de remordiments perquè potser l’hauria de reservar.

Ara en tinc un altra de catalogació. Novel.les que es poden llegir de pressa i novel.les que s’han de llegir a poc a poc. Amb una història com El Déu de les coses petites (1998) , per exemple, no es pot córrer perquè pot passar que tu vagis per la pàgina 289 però la trama s’hagi quedat enrere, els personatges romanguin sense lectora i a més hagis perdut el fil i la màgia de les paraules.

Tot això ho dic perquè he acabat de llegir Txevengur  (2009) de Platónov  (1899-1951) i he volgut avançar com si fos una novel.la normal i no he pogut. Requereix aquesta novel.la que et  paris, com si els personatges et cridessin i et diguessin On vas? Estem aquí! Resta amb nosaltres, amb el nostre patiment, amb la nostra gana, amb les nostres morts…i realment si vols llegir-lo t’has de quedar…has d’anar al pas que ells volen, amb la cadència que ells t’imposen perquè si no ells es rebel.len i no et donen tot allò que tenen a dins.

Lectures lentes, lectures pausades davant de lectures inquietes i trepidants. Un dia una persona que m’estimava molt em va dir que llegia molt ràpid, que no podia gaudir dels llibres de tan poc que em duraven. Va ser la primera vegada que vaig reflexionar sobre el tema però no m’hi he capficat perquè penso que cadascú llegeix a la velocitat que vol. 

Però potser seria millor dir que cada llibre té el seu propi ritme de lectura. I els lectors de vegades no podem triar.

Carnaval

Febrer s’acaba. És un mes de carnaval. Em trobo la meua amiga Laura que ha estat a Venècia. Quina sort! Li pregunto pel comissari Guido Brunetti, potser passejant amb góndola, intuint al bell mig de la disbauxa que algú assassinat apareixerà aviat entre les tèrboles aigues de l’Adriàtic.

La interrogo per si ha conegut l’Otel.lo , abans que la gelosia canviï l’amor en tragèdia. Segur que si l’ha vist , haurà estat caminant com un boig pel pont de Rialto amb el desig de venjança i la mort als seus ulls. Tant de bo hagués pogut avisar la Desdèmona de les terribles intencions del venecià.

Vull saber si s’ha trobat amb el Gustav von Aschenbach admirant el jove Tadzio. I com la ciutat esdevenia un marc fantàstic per un jove perfecte, paradigma de la joventut i la bellesa.

Li explico que m’encantaria trobar-me amb els vells amics i a la vegada enemics guardians del llibre. Observar de prop el vell jueu vivint d’amagat el carnaval i després patint per haver-se refugiat sota una màscara i transgredir les lleis de la seua religió. I aprofitar aquell moment de feblesa per admirar la joia literària que guarda a casa seua.

Qui ha estat a la ciutat dels canals haurà pogut gaudir de la companyia de Charles i Sebastian abans que tornin a Brideshead o a lo millor s’ha creuat amb el Marco Polo somniant en terres de l’altra part del món. I el Shylock? S’ha deixat veure o encara està rabiós per la decisió del Gran Duc?

…Para, para, Kweilan! –em crida la Laura- et penses que sóc un personatge literari com tu? Tota aquesta gent que nomenes solament està a la imaginació dels lectors. Jo sóc real, Kweilan…Per suposat que no els he vist.

Ja hi som, vaig pensar. De nou, la realitat i la ficció…Quin embolic!

Recordant Salvador Espriu

Ariadna al laberint grotesc (1934-1935) és un recull de 32 narracions molt breus on Espriu ens parla de l’estupidesa humana, de les injustícies, de la mort i també de qüestions polítiques. Una d’elles porta el nom El país moribund.

He volgut recordar-lo a ell amb aquest fragment amb què comença:

El país que havia perdut la seva ànima seia amb les mans buides vora el port i mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. “Seré aviat com elles. Ja ho veus , no expresso res, res de meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent´´, es va exclamar. “De cap manera!¨, li vaig respondre. “Ets un gran, un formidable país¨ “En què ho coneixes?¨, s’escridassà el pobre vell país, una mica revifat, perquè no hi ha ningú més apte que els pobres vells països per a les revifalles efímeres…¨

Us convido a llegir o rellegir aquesta obra mestra de la narrativa catalana en l’aniversari de la mort del mestre de Sinera.

Un miracle literari.

Jo tenia un tiet que era un gran lector. El recordo llegint i, de tant en tant, com parava de fer-ho uns instants, com si pensés. Jo no m’atrevia a preguntar-li què passava perquè tenia la sensació que feia alguna cosa important per ell. Ara, en moltes ocasions, quan jo mateixa estic amb un llibre i aixeco la vista uns moments per reflexionar o per assaborir-ne alguna frase en concret, és inevitable tornar-lo a veure amb alguna novel.la a la mà.

A casa seua hi havia una habitació tota de prestatgeries fins al sostre,  plenes de volums. Des que jo vaig mostrar la meua afecció a la lectura, entrar en aquella cambra em produïa un plaer que encara avui sé que era especial. Hi havia de tot. Des d' assaigs clandestins de l’editorial El Ruedo Ibérico fins enciclopèdies d’art com la Summa Artis…des de les obres completes de Zane Grey fins els contes de Hans C. Andersen. Anar i tornar des de casa meua a casa del tiet va ser un camí reiterat al llarg de molts anys.

Un dia, quan estava acabant el curs, em va dir “aquest estiu em podries catalogar els llibres, posar-los una etiqueta amb una referència i així sabríem exactament on està cada llibre. Com si fos una biblioteca en petit”. Em va semblar una idea fantàstica i no puc deixar de preguntar-me que quina classe de noia era jo. Una mica friki, segur.

Aquell estiu dels meus 13 anys vaig fer-ne la classificació. Cada vespre, després de la piscina i quan la calor havia baixat una mica, em plantava a casa seua i n’apuntava uns quants. Em va ocupar gairebé els tres mesos de vacances i vaig arribar a més de 2000 exemplars. N’estava d’orgullosa i ell també, clar!

No sé perquè he pensat en aquell estiu i en com m’ho vaig passar de bé, mirant, remirant, etiquetant, classificant…i no sóc una persona ordenada però els llibres van fer el miracle.

La nit estelada: Relats Conjunts

LA NIT ESTELADA Vincent Van Gogh 1889

A la Marta el seu marit se l’estimava molt. Quan estaven junts, el Marc es mostrava atent i sol.lícit i la petonejava sense motiu. Ella el mirava als ulls i se sentia enamorada d’aquell home que la feia riure i li feia companyia. S’ho passaven molt bé i tant si eren dies de feina com dies de vacances es trobaven a gust l’un amb l’altre. Quan no treballaven, viatjaven. La primera sortida va ser a Amsterdam. La van preparar amb tota la il.lusió del món. El Museu Van Gogh va ser un dels llocs que van visitar. Tenien un objectiu molt clar: La nit estelada. Era el “seu” quadre, des que es van confessar el seu amor en una nit plena d’estels. Es van comprar la litografia i sabien que quan arribarien a casa la penjarien a la seua habitació. Va ser aquell un viatge fantàstic, passejant per la ciutat dels canals, descobrint els petits pobles de les rodalies però sobretot gaudint del seu amor profundament. En seguirien altres però sempre els va quedar a la memòria els dies a la capital holandesa. A la seua habitació, l’obra presidia el seu amor i els recordava com de feliços van ser aquells dies.

Els anys van passar. Van arribar els fills i van arribar també problemes i maldecaps. Però la Marta seguia encantada amb el seu home. I aquest li demostrava el seu amor com sempre.

Un cap de setmana –com algun altre- li va comentar a la Marta que seria fora. Treballava en una farmacèutica i en ocasions havia d’anar a presentar els productes nous als congressos mèdics. El dissabte va treballar tot el dia sense deixar de pensar en la Júlia , una metgessa de Gijón, que també estava a la reunió. S’havien vist de tant en tant. Aquell vespre van sopar junts al mateix hotel. El Marc no donava importància a aquestes històries. La Marta pot estar tranquil.la, pensava mentre les copes de cava brindaven per una nit prohibida que la feia encara més atractiva.

L’hotel tenia un encant especial. Cada habitació tenia per tema decoratiu un artista. La seua, per exemple, estava dedicada al Sorolla i semblava que estiguessis al bell mig de la costa valenciana en un dia radiant.

Eufòric per les copes que s’havia pres i perquè la Júlia li somreia amb promeses inconfessables van entrar a l’habitació d’ella. Estava dedicada al Van Gogh i al sostre estava pintada La nit estelada. L’eufòria va desaparèixer, la Marta ho va omplir tot i aquella nit va fer el ridícul més espantós.

Nadant.

Els dissabtes al matí vaig a la piscina. Faig uns metres nadant i em sento millor.Torno a casa caminant a poc a poc. Torno passejant, la manera més habitual d’arribar a casa. Passejo per les voreres, creuo els carrers, faig cas als semàfors… mentre el dia em sembla més lluminós i més càlid que quan he entrat al gimnàs. També, però, una mica eufòrica i una mica cansada de l’esforç que he fet. M’encanta nadar i avui mentre camino vaig recordant el Neddy Merrill, el protagonista del conte El nadador (1964) de John Cheever (1912-1982). Aquest nord-americà, autor de contes desemparats, solitaris, ebris d’alcohol i de tristesa, té en El nadador, un dels  seus relats més coneguts.

El Neddy Merrill, que està a la casa d’uns amics gaudint de la piscina, decideix tornar a casa seua, a uns 12 kilòmetres, nadant. Aventurer i avorrit es planteja un objectiu absurd i èpic a la vegada: creuar la dotzena de km que el separen de casa seua de piscina en piscina, de mansió en mansió. I mentre vaig pensant en el pobre Neddy vaig agafant fred, vaig tenint una mica de set, les cames em comencen a no donar senyals de vida, els semàfors se’m desdibuixen i començo a no entendre massa el que m’envolta…afortunadament com que no visc lluny de la piscina, trobo el meu pis i torno a ser jo.

Vaig a la prestatgeria i agafo el llibre…un bon motiu per un apunt.

Plaers al quadrat!

M’encanta anar de biblioteques. Aquests espais  plens de llibres tan ben ordenats, tan a l’abast del possible lector. Gaudeixo del silenci i de l’atmosfera que s’hi respira.

Si hagués de fer un tomb per les que més m’han agradat, potser triaria en primer lloc La biblioteca de Babel de l’escriptor argentí Jorge Luis Borges. És fascinant caminar per aquelles prestatgeries on hi caben tots els llibres del món, tots amb 410 pàgines i amb 40 ratlles i cada ratlla, amb 80 lletres. Us imagineu una biblioteca infinita? Una biblioteca que existeix des de sempre?

D’altra banda sempre m’ha fet pena la biblioteca de Don Quijote perquè tot just quan hi arribo està a punt de ser cremada. La seua neboda i la seua ama li tiren els seus llibres de cavalleries al foc i només se’n salva l’Amadís de Gaula i poquets més. Com si les dos dones fossin uns policies de Farenheit 451, s’esforcen a fer-li desaparèixer tota la seua apreciada llibreria. Pobre heroi que busca les seues històries i que només les trobarà a partir de llavors dins la seua imaginació!

A Barcelona acompanyo el Daniel Sempere al cementiri dels llibres oblidats, inici de L’ombra del vent de Ruiz Zafón, i penso que mai no acabaré de descobrir tants llibres com hi ha. Però no em vull parar aquí.

Segueixo aquest passeig per la biblioteca del Senyor Rochester a Jane Eyre. La trobareu –al menys jo la veig així- plena d’hermetisme, de soledat i de frustració del seu propietari. Els llibres i ell, assetjats per fantasmes que només saben d’il.lusions perdudes.

Com que aquest passeig té algun element màgic, podem arribar-nos fins l’Edat Mitjana i entrar a l’Abadia de Melk. Allà hi ha una altra biblioteca que us recomano, és la de El nom de la rosa de l’Umberto Eco. Fosca, tancada, perversa – quin adjectiu per una biblioteca- amb les seues parets recobertes del saber clàssic. Aquí es passa molta por, sobretot sabent que no molt lluny ens està espiant un assassí, un assassí blanc com la neu, però el plaer d’aquesta estança val la pena de suportar la maldat que s’hi amaga.

Mons literaris plens de llibres. Llibres dins dels llibres. Plaers al quadrat!

Obsolet?

Vaig llegint amb curiositat i potser no molt predisposada tot el que va caient a les meues mans sobre el llibre electrònic. Fins i tot he anat a la llibreria i he vist i comprovat el seu funcionament. Reticent, m’espero a comprar-lo i per suposat, a utilitzar-lo. Però, sabent en el fons que acabaré per fer-ho. Em sabrà greu perquè estic molt, molt lligada al llibre físic i com deia el XeXu amb una sèrie de costums, molt estimades, que em fan sentir el llibre com un objecte especial i imprescindible per mi, per la meua vida diària. Algú em dirà, la lectura no desapareix…però va tan unit el plaer de la lectura al llibre que, ara per ara, emocionalment em costa diferenciar-ho.

I tot això ve perquè ahir en una web d’informació general vaig llegir un article titulat : 10 objectes obsolets per aquest any 2010. Entre una sèrie d’artefactes com un GPS o un DVD, hi havia els llibres físics. I recomanaven que ja no valia la pena comprar-ne, que havien passat de moda i que ara era el llibre electrònic el que s’havia d’adquirir.

Canviarem. No en tinc dubte. Només espero que el canvi no sigui molt dolorós.

La noche de los tiempos (2009)

Sra. Kweilan:

Em permeto dirigir-me a vostè perquè sé que el Sr. Muñoz Molina no ho farà. Sóc Ignacio Abel, protagonista de la novel.la La noche de los tiempos que vostè acaba de llegir. Durant tres setmanes, vostè –i la tractaré sempre de vostè- ha compartit la meua història. Ha viscut com jo  la violència que es va instal.lar a la península a partir de l'any 36.

Sé que ha patit amb mi els episodis cruels absolutament descontrolats que vaig veure als carrers de la capital. No estic segur quina opinió li mereix la meua actitud davant del conflicte. Tampoc sé què li ha semblat la meua història d’amor amb una estudiant americana, la Judit. Però sé que ha comprés com necessitava sentir un amor intens, un amor boig, un amor apassionat que no havia tingut mai als meus 48 anys. La Judit va donar un sentit a la meua vida, la Judit em va fer conèixer la passió…quan ja havia perdut tota esperança.

En ocasions he notat que es posava a favor de la meua dona, ja ho sé, no vaig ser capaç de dir-li la veritat, de dir-li l’avorriment que em provocava…però no sóc perfecte.

El Sr. Muñoz Molina em va crear imperfecte…fins i tot i, això em sap greu, en alguns moments, covard i terroritzat per la por, por de la que me n’he avergonyit durant aquestes darreres setmanes però diré en el meu descàrrec, i vostè ho pot confirmar, que es tracta d’una por que humilia els homes dignes , que els transforma i els fa ser diferents, tan diferents que ni un mateix es reconeix.

Pocs secrets tinc per vostè. A la novel.la vaig desgranant els records, les vivències que tinc de la meua família, de la meua infantesa, de la guerra i de la Judit. I no puc dissimular les ganes de deixar Madrid a la seua sort per anar als Estats Units a donar classes a la Universitat de Rhineberg amb tota la intenció de retrobar-me amb ella que havia tornat al seu país a l’inici del conflicte.

Sra. Kweilan, vostè és conscient que li he deixat endevinar les meues frustracions i els meus desitjos. No sé si pensa que vaig fugir, que vaig desatendre els meus fills o que vaig fer bé anant a buscar la Judit perquè la seua absència m’era insuportable. Desprès ja va veure què va passar.

Ara que el nostre periple s’ha acabat, desconec què li ha semblat el desenllaç però intueixo –i intueixo bé- que li ha agradat la història, com la conta el Sr. Muñoz Molina i sobretot li ha agradat com explica els canvis. El canvi d’home impassible a home apassionat, el canvi dels homes amb una pistola o un fusell a la mà, els canvis de la pau a la guerra, els canvis de l’amor al desamor, els canvis de la dignitat a la humiliació…la vida està plena de canvis. De fet la novel.la és un canvi, un desplaçament continu en l’espai i en el temps…Un viatge on el remolí dels esdeveniments em portarà a mi i a tots els altres personatges a enfonsar-nos a la nit dels temps.

Me n’alegro que  recomani la novel.la als seus amics i amigues blocaires.

Atentament,

Ignacio Abel.

 Arquitecte

Relats Conjunts: Demanant un taxi

En un bar del centre el cafè fumejava i ell se'l bevia a poc a poc. Pocs clients aquella tarda de pluja on tothom semblava que tenia pressa per tornar a casa. L'home esperava i mentre ho feia se n'adonava que gairebé no recordava per què ho va fer. Potser perquè estava avorrit, perquè volia canviar d'escenari, perquè no suportava estar sempre amb la mateixa dona. Vint anys que havia fugit de casa per un amor boig que havia oblidat feia temps. Vint anys que havia abandonat un pis on per culpa seua moltes il.lusions i projectes s' havien ensorrat a mig camí.

Ara havia tornat.

Com cada vespre, contemplava la noia que havia sortit de l'edifici d'oficines del davant. Què guapa que era! Vestia uns pantalons blaus de marca amb una jaqueta ajustada que l'afavorien. I encara que no ho veia, sabia que aquell blau era el dels seus ulls. L'havia trucat al despatx on treballava. Volia parlar-li, explicar-li perquè no s'havia entès amb la seua mare. Però quan es va identificar, la seua filla, sense dir res, li havia penjat el telèfon. Què podia fer?

Només, contemplar-la. Es conformava amb aquesta estoneta cada dia. Endevinar com aniria vestida, si la vindria a buscar algú, si entraria al bar a prendre un cafè. Avui, però,era un dia pràcticament perdut. Se n'anava corrents , demanant un taxi...

Sr. Muñoz Molina:

Els darrers dies de l'any passat vaig començar a llegir la seua novel.la La noche de los tiempos. I encara vaig per la pàgina 600,crec que finalment no l'acabaré fins el proper cap de setmana. Li escric aquesta carta via bloc per dos coses. En primer lloc, perquè així aprofito per actualitzar el meu bloc ja que vull que el primer llibre que llegeixi sigui el primer apunt literari i en segon lloc per parlar amb vostè una mica de la novel.la.

Com que ja he trencat el gel, passo a tutejar-te. Dona bo llegir en castellà quan l'escriptor domina el seu idioma com ho fas tu, paraules i frases que em sorprenen perquè són expressives, contundents, emotives...Diuen les crítiques que has escrit una novel.la sobre la Guerra Civil. Jo diria, no sé si estaràs d'acord, que és més la història d'uns personatges amb el rerefons de l'enfrontament, la vida de les persones trencada per la violència . Tu m'has fet veure els carrers, els habitants de Madrid, la ciutat universitària... com si ens hi estiguéssim passejant durant l'any que va precedir el 18 de juliol.

Així diria que el nus de la novel.la és la relació clandestina entre l'arquitecte Ignacio Abel i la seua amant, l'americana, Judith Biely. M'encanta com expliques el seu amor, el seu desamor...la frustració d'estar tan enamorat i haver d'amagar-se del món. Ahir llegia un dels seus encontres -una conversa en una cafeteria- i m'anava aturant perquè veia el que m'explicaves, sentia el que ells sentien, interpretava els gestos que descrivies i volia seguir i parar-me en aquelles ratlles en concret. Un plaer, sens dubte.

Aprofito per manifestar-te la meua admiració perquè explicar tot un any de forma retrospectiva i des del record de l'Ignacio esdevé complicat però ho fas d'una manera genial i malgrat viatgem del present al passat i del passat al present no tinc la sensació d'embolic o d'estar perduda dins la història.

Ja veus que m'agrada però vaig lenta. Potser és una de les seues dificultats. Però me l'acabaré i en faré una ressenya.

kweilan del bloc Llibres llegits i per llegir.

El meu regal!

Finalment s'han descobert els blocaires invisibles i jo era la blocaire invisible d'un bloc desconegut per mi fins ara. Aquí el teniu:

Tres persones que van decidir fa més d'un any escriure en un bloc les seues experiències dins del camp de les relacions humanes on encara com diria algú tot està per fer i per descobrir. Allà van anar ells i amb valentia i sinceritat ens ho han explicat al món de la blogosfera.

Van començar deixant-me algunes pistes però la seua carta de presentació va ser aquesta:

Kuan he sabut a qui havia de fer el regal

Wow! m'he quedat sense esma

Encertaré o quedaré fatal?
Imaginem... què tal un disc de Supertramp?
L'Anna Karenina en rus?
Ah, no! Ja està, ja ho tinc!
Només li cal una rebeca!
 
No cal dir que em va agradar molt igual que el regal que m'han fet i que ja he pogut penjar. A la dreta, el teniu per s iel voleu veure. Un regal xulíssim! Moltes gràcies!
 
Des d'aquí felicitar l'Alepsi, l'Anna i el veí per aquesta iniciativa que ens ha fet conèixer nous blocs i noves maneres de ser i de pensar.
I a vosal3, una abraçada!!!

I la meua blocaire invisible és...

L'Anna de BibloSfera!!

En una nit màgica com és aquesta de Reis et deixo un regalet. Espero que t'agradi!

Per l'Anna de la Kweilan.

Una abraçada de la teua blocaire invisible i que els Reis et portin tot el que demanis!!

Pista definitiva

Pista n.7:

La meua blocaire invisible té un bloc de ressenyes literàries i durant tres anys i un dia ha estat donant la seua opinió sobre les seues lectures i els seus autors preferits.

Ara ja fins el dia 6 on aquí mateix trobaràs un regalet!

Blocaire invisible. Pista n. 6

Pistes per si el/la meu/a blocaire invisible entra al meu bloc i la llegeix:

Pista 6:

La meua blocaire invisible darrerament fa molt poques visites.

És bastant definitiva perquè us dic que és "ella" i a més que el seu bloc està de vacances. I ja sabeu qui és un dels seus autors preferits. A veure si ella es deixa caure per aquí!!!

Pista 5:

Em dieu que són difícils les meues pistes. A veure què us sembla aquesta:

El Vigo Mortensen m'agrada més que l'Orlando Bloom.

Intenteu  relacionar aquests actors amb alguna peli, la peli amb algun escriptor. I aquest escriptor amb el meu o meua blocaire invisible.

Una abraçada!

Pista 4:

Aquest personatge de la pista 3 és tiet del protagonista principal d'altres novel.les d'aquest autor. Al bloc del meu o meua blocaire invisible hi ha innumerables referències a aquesta obra i a l'escriptor en qüestió.

Pista 3:

Alguna paraula de la següent frase està relacionada amb el nom d'un personatge literari que li encanta:

"Bolso en català es diu bossa"

Pista 2:

Al meu amic o amiga blocaire li agrada moltíssim un autor que a mi no m'entusiasma ni tampoc el tipus de literatura que fa. A aquest autor li han portat alguns llibres al cinema amb un èxit extraodinari.


Pista 1:

 "El nom del seu bloc té menys de tres paraules: 1, 2 ó 3".

Canviant d’any: L’últim i el primer.

El darrer llibre de l’any acabat és En un lloc segur (1987) de Wallace Stegner (1909-1993). Un cant a l’amistat entre dos parelles al llarg de quaranta anys. No els passa res important que no sigui la vida. Amb els problemes i satisfaccions que aquesta comporta. La vida plena de renúncies , de fracassos però també de moments alegres i d’instants que es recorden per sempre.

Commou aquest triomf de l’amistat, de la lleialtat per damunt de les petites mesquineses quotidianes, del desinterès davant dels egoismes personals d’aquests quatres personatges de la novel.la. No és una vida fàcil la que els ha tocat viure però per damunt de les frustracions, dels desacords planegen les ganes de tirar endavant, les ganes de ser feliços i sobretot la presència de l’amic o amiga amb qui pots comptar, amb qui pots parlar.

I començaré l’any amb el llibre que acaba de publicar Antonio Muñoz Molina (1956). Es titula La noche de los tiempos i que ja figura entre els llibres més venuts d’aquest mes. És una història que parla de la Guerra Civil i d’entrada he de dir que no em sembla fàcil de llegir. La veu narrativa és com una càmera que segueix al personatge, que descriu el que fa però també sap el que pensa i influencia en una lectura lenta de la narració. Suposo que m’enganxarà. Com ho han fet altres llibres seus, El jinete polaco (1991), Beltenebros (1989) o Plenilunio  (1997) que particularment em va agradar molt.

Que tingueu una molt bona entrada d’any i una continuació plena d’excel.lents lectures!!

Llista de llibres 2009

Motivada per les llistes que han fet el XeXu o la Mireia i amb els ànims de l'Assumpta per aquesta mena d'apunts he fet la relació de llibres que he llegit aquest any. Estic a punt d'acabar el de Wallace Stegner o sigui que encara em donarà temps a agafar el proper que serà La noche de los tiempos del Muñoz Molina.

Ja veieu que hi ha llibres de tota classe i afegiria que aquest any n'he començat alguns -tres o quatre- i que de moment els he abandonat perquè des de fa poc penso que si no acabo un llibre no passa res, val més dedicar el temps de lectura a llibres que m'agradin o m'enganxin.

Coincidex aquesta entrada amb la número 100 del meu bloc!!!


Els llibres són:


Adiós, Shanghai.- Angel Wagenstein
Ahir.- Agota Kristof
Aurora Boreal.- A. Larsson
Barcelona trágica.- Andreu Martín
Chicago.- A.Al Aswani
Claus i Lucas.- A. Kristof
Ébano.- R. Kapuscinsky
El accidente.- Ismail Kadaré
El dia antes de la felicidad.- Erri de Luca
El Don apacible.- M. Shólojov
El fred modifica la trajectòria dels peixos.- Pierre Szalowski
El hospital de la transfiguración.- Stanislaw Lew
El llibre de les punxes.- Josep R. Correal
El martillo azul.- Ross Mc Donald
El rei del món.- Salvador Macip
El violoncel•lista de Sarajevo.- Steven Galloway
El xinès.- Henning Mankell
Elegia per un americà.- Siri Hustvedt
Els Buddenbrook.- Thomas Mann
En lloc segur.- Wallace Stegner
Frankie Addams.- Carson Mc Cullers
Historia de un matrimonio.- Andrew S. Greer
Jardí vora el mar.- Mercè Rodoreda
L’escriptura secreta.- Sebastian Barry
L’estranya desaparició d’Esme Lennox.- Maggie O’Farrell
L’home inquiet.- H. Mankell
L’informe de Brodeck.- Philippe Claudel
La campana de cristal.- Sylvia Plath
La casa de la mezquita.- K. Abdolah
La filla de l’optimista.- Eudora Welty
La fortalesa assetjada.- Qian Zhonshu
La niña del faro.- Jeanette Winterson
La reina al palau dels corrents d’aire.- S. Larsson
La societat literaria i de pastís de pela de patata de Guernsey.- Mary Ann Shaffer
La solitud dels nombres primers.- Paolo Giordano
La tendresa dels llops.-Stef Penney
La zona.- Serguei Dovlàtov
Las caras del tigre.- Alfonso Mateo-Sagasta
Les germanes Grimes.- Richard Yates
Línies de falla.- Nancy Huston
Mamá.- Joyce Carol Oates
Mendel el de los libros.- Stefan Zweig
Mort a Istambul.- Petros Markaris
Némesi.- Jo Nesbo
Olor de colònia.- Sílvia Alcàntara
Perfil asesino.- John Connolly
Petons de diumenge.- Sílvia Soler
Segundo matrimonio.- Philip Lopate
Sorgo Rojo.- Mo Yan
T de Trampa.- Sue Grafton
Ulls verds.- Marc Pallarés
Una cosa per explicar-vos.- Hanif Kureishi
Una lectora poc corrent.- Alan Bennett
Una tempesta.- Imma Monsó

Relats Conjunts: Bratislava Christmas Market

No suportava les salutacions nadalenques dels companys i clients que s’atansaven a la seua paradeta de la Fira de Bratislava i odiava quan li deien Nítzke, ets un home de sort! Quan li espetegaven aquest comentari, ell restava indiferent mentre arrenglerava els ornaments que venia per Nadal i s’anava guanyant a pols la fama d’estrany i esquiu que tenia.

Sí que era un home de sort, sí. Ho deien perquè fa uns tres anys li va tocar en un sorteig un tot terreny . Tothom el felicitava. Però, tot just estrenat, va topar amb un arbre i una mica més hi deixa la vida. No t’has matat, mira quina sort! Com si les setmanes que va estar a l’hospital no fossin res.

Al cap d’uns mesos de l’accident, els va tocar una estada de quinze dies a Marbella. Vinga! Un altre cop, la sort...Va ploure tots els dies, es van avorrir moltíssim tancats a l’hotel i van agafar una vaga de pilots que els va tenir 48 hores tirats a l’aeroport. Val a dir que a Bratislava aquells dies va lluir el sol com mai. El Nítzke rondinava del viatge, del temps, de la vaga però seguia essent un incomprès. Que et queixes perquè vols, home! Qui hagués pogut fer un viatge com aquest!

Quan a la seua dona li van donar el tradicional premi de millor treballadora de la fàbrica, a l’anar a recollir el premi, va caure per les escales i es va trencar la cama...Ui sí, quina sort! I així us en explicaria un bon grapat d’històries però que tot plegat va servir perquè una llegenda urbana sobre la seua bona estrella fos tema de tertúlia entre els clients i artesans del mercadet de Bratislava. S’arraulien vora una estufa i amb un bon café carregat de rom per aguantar les baixes temperatures, en Nítzke era tema de conversa i l’enveja de tots.

Aquests dies de Nadal estava més murri que mai. Tots els paradistes estaven pendents d’una rifa que no sabia ni on es feia. La “grossa” deien. Algú n’havia portat al tornar d’una visita a uns amics. Ell no en volia però el van obligar a quedar-se’n . Tu tens sort! Si tu no en compres no ens tocarà...Manies de la gent. El dia del sorteig resava perquè aquell número no fos l’afortunat. De sobte es van sentir a la fira exclamacions d’alegria per tot arreu. Ho sabíem, tu tens sort, Nítzke! Ens ha tocat...ens repartirem un munt de milions.

Va fer una cara d’ensopit que els va confirmar que era un cas. Va tancar la paradeta i sense celebrar res -hi havia alguna cosa a celebrar?- se’n va anar cap a casa. A l’arribar, la cara de desesperació de la seua dona li van confirmar els seus pitjors presagis. Ja n’havia passat alguna! Nítzke, he rentat els pantalons on tenies els dècims. Ho hem perdut tot. La dona va pensar que s’havia trastocat perquè en Nítzke va començar a riure i a abraçar-la a la poca substància.

Aquell dia es va considerar un home de sort.

Bon Nadal a tots i a totes i ...sort!!

La zona (1982)

Fa unes hores que he acabat La zona de Serguei Dovlàtov (1941-1990) i si un bon llibre es mesura per l’estona que hi penses i per les sensacions que t’han quedat, està clar que per mi ho és.
Dovlàtov va ser un temps vigilant d’un camp de presoners –delinqüents comuns- a l’estepa russa. L’any 78, les autoritats soviètiques el van convidar a abandonar la URSS amb un intent de desarrelar-lo del seu país, dels seus conciutadans , de la seua terra. Desarrelar-lo per apagar la seua veu, fet que, afortunadament, no va passar.
Ja vivint als Estats Units recupera fragments d’uns textos que havia escrit basats en l’experiència en el camp de reclusos i que es van quedar a la Unió Soviètica. Al ser fragments –perquè no aconsegueix tota la novel·la- fa que l’obra no tingui una trama ben definida i no hi hagi uns protagonistes concrets...a més, aquests bocins de la seua vida passada es barregen amb unes cartes al seu editor on li explica els processos de la redacció dels textos que li va enviant per la seua publicació i altres impressions . Aquest escriptor/narrador és de fet el que dóna coherència a la novel·la i així passat i present, vida i literatura es fonen en una mena de caos del que en surt un missatge dur però clar, un missatge terrible però sincer.
El tracte amb els reclusos o amb els altres vigilants, alguns episodis de la vida dels comandaments o la vida al camp conformen un conjunt de vivències i de reflexions que ens posen al davant d’un món sense esperança, brut, trist, gris, autoritari i sobretot, absurd. Per Dovlàtov, la violència, l’egoisme, la crueltat…formen part de l’home. Tant se val a quin costat de la reixa sigui ja que no hi ha homes bons ni dolents sinó que són les circumstàncies qui els condiciona. Per tant, entre els vigilants i els reclusos de Dovlàtov no hi ha diferències. Tots se senten presoners, víctimes d’un sistema absurd. Tots volen oblidar-se de la seua realitat, tots volen fugir...el que passa és que fora de La zona – el camp- no sembla que hi hagi una vida més atractiva. Potser La zona és el món, potser tots som presoners...
Un autor que acabo de descobrir gràcies al bloc de Nau Argos que té unes excel·lents entrades sobre aquesta novel.la. Si en voleu saber més, us les recomano.