De classificacions i ritmes

Sempre he tingut classificacions especials pels llibres que llegeixo, una mica lluny de les convencionals. Una és la de llibres d’estiu i llibres d’hivern. Durant anys em guardava la lectura de novel.les policíaques. Recordo que em comprava les del Mankell quan sortien i de forma disciplinada me les guardava per la platja o per la piscina. Els meus estius estaven plens de novel.la negra i altres best-sellers que em negava a llegir a l’hivern.

Amb el temps m’he anat saltant aquesta norma auto-imposada però avui que començaré una novel.la policíaca Un eco lejano (2008) de Val Mc Dermid tinc com una mena de remordiments perquè potser l’hauria de reservar.

Ara en tinc un altra de catalogació. Novel.les que es poden llegir de pressa i novel.les que s’han de llegir a poc a poc. Amb una història com El Déu de les coses petites (1998) , per exemple, no es pot córrer perquè pot passar que tu vagis per la pàgina 289 però la trama s’hagi quedat enrere, els personatges romanguin sense lectora i a més hagis perdut el fil i la màgia de les paraules.

Tot això ho dic perquè he acabat de llegir Txevengur  (2009) de Platónov  (1899-1951) i he volgut avançar com si fos una novel.la normal i no he pogut. Requereix aquesta novel.la que et  paris, com si els personatges et cridessin i et diguessin On vas? Estem aquí! Resta amb nosaltres, amb el nostre patiment, amb la nostra gana, amb les nostres morts…i realment si vols llegir-lo t’has de quedar…has d’anar al pas que ells volen, amb la cadència que ells t’imposen perquè si no ells es rebel.len i no et donen tot allò que tenen a dins.

Lectures lentes, lectures pausades davant de lectures inquietes i trepidants. Un dia una persona que m’estimava molt em va dir que llegia molt ràpid, que no podia gaudir dels llibres de tan poc que em duraven. Va ser la primera vegada que vaig reflexionar sobre el tema però no m’hi he capficat perquè penso que cadascú llegeix a la velocitat que vol. 

Però potser seria millor dir que cada llibre té el seu propi ritme de lectura. I els lectors de vegades no podem triar.

Carnaval

Febrer s’acaba. És un mes de carnaval. Em trobo la meua amiga Laura que ha estat a Venècia. Quina sort! Li pregunto pel comissari Guido Brunetti, potser passejant amb góndola, intuint al bell mig de la disbauxa que algú assassinat apareixerà aviat entre les tèrboles aigues de l’Adriàtic.

La interrogo per si ha conegut l’Otel.lo , abans que la gelosia canviï l’amor en tragèdia. Segur que si l’ha vist , haurà estat caminant com un boig pel pont de Rialto amb el desig de venjança i la mort als seus ulls. Tant de bo hagués pogut avisar la Desdèmona de les terribles intencions del venecià.

Vull saber si s’ha trobat amb el Gustav von Aschenbach admirant el jove Tadzio. I com la ciutat esdevenia un marc fantàstic per un jove perfecte, paradigma de la joventut i la bellesa.

Li explico que m’encantaria trobar-me amb els vells amics i a la vegada enemics guardians del llibre. Observar de prop el vell jueu vivint d’amagat el carnaval i després patint per haver-se refugiat sota una màscara i transgredir les lleis de la seua religió. I aprofitar aquell moment de feblesa per admirar la joia literària que guarda a casa seua.

Qui ha estat a la ciutat dels canals haurà pogut gaudir de la companyia de Charles i Sebastian abans que tornin a Brideshead o a lo millor s’ha creuat amb el Marco Polo somniant en terres de l’altra part del món. I el Shylock? S’ha deixat veure o encara està rabiós per la decisió del Gran Duc?

…Para, para, Kweilan! –em crida la Laura- et penses que sóc un personatge literari com tu? Tota aquesta gent que nomenes solament està a la imaginació dels lectors. Jo sóc real, Kweilan…Per suposat que no els he vist.

Ja hi som, vaig pensar. De nou, la realitat i la ficció…Quin embolic!

Recordant Salvador Espriu

Ariadna al laberint grotesc (1934-1935) és un recull de 32 narracions molt breus on Espriu ens parla de l’estupidesa humana, de les injustícies, de la mort i també de qüestions polítiques. Una d’elles porta el nom El país moribund.

He volgut recordar-lo a ell amb aquest fragment amb què comença:

El país que havia perdut la seva ànima seia amb les mans buides vora el port i mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. “Seré aviat com elles. Ja ho veus , no expresso res, res de meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent´´, es va exclamar. “De cap manera!¨, li vaig respondre. “Ets un gran, un formidable país¨ “En què ho coneixes?¨, s’escridassà el pobre vell país, una mica revifat, perquè no hi ha ningú més apte que els pobres vells països per a les revifalles efímeres…¨

Us convido a llegir o rellegir aquesta obra mestra de la narrativa catalana en l’aniversari de la mort del mestre de Sinera.

Un miracle literari.

Jo tenia un tiet que era un gran lector. El recordo llegint i, de tant en tant, com parava de fer-ho uns instants, com si pensés. Jo no m’atrevia a preguntar-li què passava perquè tenia la sensació que feia alguna cosa important per ell. Ara, en moltes ocasions, quan jo mateixa estic amb un llibre i aixeco la vista uns moments per reflexionar o per assaborir-ne alguna frase en concret, és inevitable tornar-lo a veure amb alguna novel.la a la mà.

A casa seua hi havia una habitació tota de prestatgeries fins al sostre,  plenes de volums. Des que jo vaig mostrar la meua afecció a la lectura, entrar en aquella cambra em produïa un plaer que encara avui sé que era especial. Hi havia de tot. Des d' assaigs clandestins de l’editorial El Ruedo Ibérico fins enciclopèdies d’art com la Summa Artis…des de les obres completes de Zane Grey fins els contes de Hans C. Andersen. Anar i tornar des de casa meua a casa del tiet va ser un camí reiterat al llarg de molts anys.

Un dia, quan estava acabant el curs, em va dir “aquest estiu em podries catalogar els llibres, posar-los una etiqueta amb una referència i així sabríem exactament on està cada llibre. Com si fos una biblioteca en petit”. Em va semblar una idea fantàstica i no puc deixar de preguntar-me que quina classe de noia era jo. Una mica friki, segur.

Aquell estiu dels meus 13 anys vaig fer-ne la classificació. Cada vespre, després de la piscina i quan la calor havia baixat una mica, em plantava a casa seua i n’apuntava uns quants. Em va ocupar gairebé els tres mesos de vacances i vaig arribar a més de 2000 exemplars. N’estava d’orgullosa i ell també, clar!

No sé perquè he pensat en aquell estiu i en com m’ho vaig passar de bé, mirant, remirant, etiquetant, classificant…i no sóc una persona ordenada però els llibres van fer el miracle.

La nit estelada: Relats Conjunts

LA NIT ESTELADA Vincent Van Gogh 1889

A la Marta el seu marit se l’estimava molt. Quan estaven junts, el Marc es mostrava atent i sol.lícit i la petonejava sense motiu. Ella el mirava als ulls i se sentia enamorada d’aquell home que la feia riure i li feia companyia. S’ho passaven molt bé i tant si eren dies de feina com dies de vacances es trobaven a gust l’un amb l’altre. Quan no treballaven, viatjaven. La primera sortida va ser a Amsterdam. La van preparar amb tota la il.lusió del món. El Museu Van Gogh va ser un dels llocs que van visitar. Tenien un objectiu molt clar: La nit estelada. Era el “seu” quadre, des que es van confessar el seu amor en una nit plena d’estels. Es van comprar la litografia i sabien que quan arribarien a casa la penjarien a la seua habitació. Va ser aquell un viatge fantàstic, passejant per la ciutat dels canals, descobrint els petits pobles de les rodalies però sobretot gaudint del seu amor profundament. En seguirien altres però sempre els va quedar a la memòria els dies a la capital holandesa. A la seua habitació, l’obra presidia el seu amor i els recordava com de feliços van ser aquells dies.

Els anys van passar. Van arribar els fills i van arribar també problemes i maldecaps. Però la Marta seguia encantada amb el seu home. I aquest li demostrava el seu amor com sempre.

Un cap de setmana –com algun altre- li va comentar a la Marta que seria fora. Treballava en una farmacèutica i en ocasions havia d’anar a presentar els productes nous als congressos mèdics. El dissabte va treballar tot el dia sense deixar de pensar en la Júlia , una metgessa de Gijón, que també estava a la reunió. S’havien vist de tant en tant. Aquell vespre van sopar junts al mateix hotel. El Marc no donava importància a aquestes històries. La Marta pot estar tranquil.la, pensava mentre les copes de cava brindaven per una nit prohibida que la feia encara més atractiva.

L’hotel tenia un encant especial. Cada habitació tenia per tema decoratiu un artista. La seua, per exemple, estava dedicada al Sorolla i semblava que estiguessis al bell mig de la costa valenciana en un dia radiant.

Eufòric per les copes que s’havia pres i perquè la Júlia li somreia amb promeses inconfessables van entrar a l’habitació d’ella. Estava dedicada al Van Gogh i al sostre estava pintada La nit estelada. L’eufòria va desaparèixer, la Marta ho va omplir tot i aquella nit va fer el ridícul més espantós.

Nadant.

Els dissabtes al matí vaig a la piscina. Faig uns metres nadant i em sento millor.Torno a casa caminant a poc a poc. Torno passejant, la manera més habitual d’arribar a casa. Passejo per les voreres, creuo els carrers, faig cas als semàfors… mentre el dia em sembla més lluminós i més càlid que quan he entrat al gimnàs. També, però, una mica eufòrica i una mica cansada de l’esforç que he fet. M’encanta nadar i avui mentre camino vaig recordant el Neddy Merrill, el protagonista del conte El nadador (1964) de John Cheever (1912-1982). Aquest nord-americà, autor de contes desemparats, solitaris, ebris d’alcohol i de tristesa, té en El nadador, un dels  seus relats més coneguts.

El Neddy Merrill, que està a la casa d’uns amics gaudint de la piscina, decideix tornar a casa seua, a uns 12 kilòmetres, nadant. Aventurer i avorrit es planteja un objectiu absurd i èpic a la vegada: creuar la dotzena de km que el separen de casa seua de piscina en piscina, de mansió en mansió. I mentre vaig pensant en el pobre Neddy vaig agafant fred, vaig tenint una mica de set, les cames em comencen a no donar senyals de vida, els semàfors se’m desdibuixen i començo a no entendre massa el que m’envolta…afortunadament com que no visc lluny de la piscina, trobo el meu pis i torno a ser jo.

Vaig a la prestatgeria i agafo el llibre…un bon motiu per un apunt.

Plaers al quadrat!

M’encanta anar de biblioteques. Aquests espais  plens de llibres tan ben ordenats, tan a l’abast del possible lector. Gaudeixo del silenci i de l’atmosfera que s’hi respira.

Si hagués de fer un tomb per les que més m’han agradat, potser triaria en primer lloc La biblioteca de Babel de l’escriptor argentí Jorge Luis Borges. És fascinant caminar per aquelles prestatgeries on hi caben tots els llibres del món, tots amb 410 pàgines i amb 40 ratlles i cada ratlla, amb 80 lletres. Us imagineu una biblioteca infinita? Una biblioteca que existeix des de sempre?

D’altra banda sempre m’ha fet pena la biblioteca de Don Quijote perquè tot just quan hi arribo està a punt de ser cremada. La seua neboda i la seua ama li tiren els seus llibres de cavalleries al foc i només se’n salva l’Amadís de Gaula i poquets més. Com si les dos dones fossin uns policies de Farenheit 451, s’esforcen a fer-li desaparèixer tota la seua apreciada llibreria. Pobre heroi que busca les seues històries i que només les trobarà a partir de llavors dins la seua imaginació!

A Barcelona acompanyo el Daniel Sempere al cementiri dels llibres oblidats, inici de L’ombra del vent de Ruiz Zafón, i penso que mai no acabaré de descobrir tants llibres com hi ha. Però no em vull parar aquí.

Segueixo aquest passeig per la biblioteca del Senyor Rochester a Jane Eyre. La trobareu –al menys jo la veig així- plena d’hermetisme, de soledat i de frustració del seu propietari. Els llibres i ell, assetjats per fantasmes que només saben d’il.lusions perdudes.

Com que aquest passeig té algun element màgic, podem arribar-nos fins l’Edat Mitjana i entrar a l’Abadia de Melk. Allà hi ha una altra biblioteca que us recomano, és la de El nom de la rosa de l’Umberto Eco. Fosca, tancada, perversa – quin adjectiu per una biblioteca- amb les seues parets recobertes del saber clàssic. Aquí es passa molta por, sobretot sabent que no molt lluny ens està espiant un assassí, un assassí blanc com la neu, però el plaer d’aquesta estança val la pena de suportar la maldat que s’hi amaga.

Mons literaris plens de llibres. Llibres dins dels llibres. Plaers al quadrat!

Obsolet?

Vaig llegint amb curiositat i potser no molt predisposada tot el que va caient a les meues mans sobre el llibre electrònic. Fins i tot he anat a la llibreria i he vist i comprovat el seu funcionament. Reticent, m’espero a comprar-lo i per suposat, a utilitzar-lo. Però, sabent en el fons que acabaré per fer-ho. Em sabrà greu perquè estic molt, molt lligada al llibre físic i com deia el XeXu amb una sèrie de costums, molt estimades, que em fan sentir el llibre com un objecte especial i imprescindible per mi, per la meua vida diària. Algú em dirà, la lectura no desapareix…però va tan unit el plaer de la lectura al llibre que, ara per ara, emocionalment em costa diferenciar-ho.

I tot això ve perquè ahir en una web d’informació general vaig llegir un article titulat : 10 objectes obsolets per aquest any 2010. Entre una sèrie d’artefactes com un GPS o un DVD, hi havia els llibres físics. I recomanaven que ja no valia la pena comprar-ne, que havien passat de moda i que ara era el llibre electrònic el que s’havia d’adquirir.

Canviarem. No en tinc dubte. Només espero que el canvi no sigui molt dolorós.

La noche de los tiempos (2009)

Sra. Kweilan:

Em permeto dirigir-me a vostè perquè sé que el Sr. Muñoz Molina no ho farà. Sóc Ignacio Abel, protagonista de la novel.la La noche de los tiempos que vostè acaba de llegir. Durant tres setmanes, vostè –i la tractaré sempre de vostè- ha compartit la meua història. Ha viscut com jo  la violència que es va instal.lar a la península a partir de l'any 36.

Sé que ha patit amb mi els episodis cruels absolutament descontrolats que vaig veure als carrers de la capital. No estic segur quina opinió li mereix la meua actitud davant del conflicte. Tampoc sé què li ha semblat la meua història d’amor amb una estudiant americana, la Judit. Però sé que ha comprés com necessitava sentir un amor intens, un amor boig, un amor apassionat que no havia tingut mai als meus 48 anys. La Judit va donar un sentit a la meua vida, la Judit em va fer conèixer la passió…quan ja havia perdut tota esperança.

En ocasions he notat que es posava a favor de la meua dona, ja ho sé, no vaig ser capaç de dir-li la veritat, de dir-li l’avorriment que em provocava…però no sóc perfecte.

El Sr. Muñoz Molina em va crear imperfecte…fins i tot i, això em sap greu, en alguns moments, covard i terroritzat per la por, por de la que me n’he avergonyit durant aquestes darreres setmanes però diré en el meu descàrrec, i vostè ho pot confirmar, que es tracta d’una por que humilia els homes dignes , que els transforma i els fa ser diferents, tan diferents que ni un mateix es reconeix.

Pocs secrets tinc per vostè. A la novel.la vaig desgranant els records, les vivències que tinc de la meua família, de la meua infantesa, de la guerra i de la Judit. I no puc dissimular les ganes de deixar Madrid a la seua sort per anar als Estats Units a donar classes a la Universitat de Rhineberg amb tota la intenció de retrobar-me amb ella que havia tornat al seu país a l’inici del conflicte.

Sra. Kweilan, vostè és conscient que li he deixat endevinar les meues frustracions i els meus desitjos. No sé si pensa que vaig fugir, que vaig desatendre els meus fills o que vaig fer bé anant a buscar la Judit perquè la seua absència m’era insuportable. Desprès ja va veure què va passar.

Ara que el nostre periple s’ha acabat, desconec què li ha semblat el desenllaç però intueixo –i intueixo bé- que li ha agradat la història, com la conta el Sr. Muñoz Molina i sobretot li ha agradat com explica els canvis. El canvi d’home impassible a home apassionat, el canvi dels homes amb una pistola o un fusell a la mà, els canvis de la pau a la guerra, els canvis de l’amor al desamor, els canvis de la dignitat a la humiliació…la vida està plena de canvis. De fet la novel.la és un canvi, un desplaçament continu en l’espai i en el temps…Un viatge on el remolí dels esdeveniments em portarà a mi i a tots els altres personatges a enfonsar-nos a la nit dels temps.

Me n’alegro que  recomani la novel.la als seus amics i amigues blocaires.

Atentament,

Ignacio Abel.

 Arquitecte

Relats Conjunts: Demanant un taxi

En un bar del centre el cafè fumejava i ell se'l bevia a poc a poc. Pocs clients aquella tarda de pluja on tothom semblava que tenia pressa per tornar a casa. L'home esperava i mentre ho feia se n'adonava que gairebé no recordava per què ho va fer. Potser perquè estava avorrit, perquè volia canviar d'escenari, perquè no suportava estar sempre amb la mateixa dona. Vint anys que havia fugit de casa per un amor boig que havia oblidat feia temps. Vint anys que havia abandonat un pis on per culpa seua moltes il.lusions i projectes s' havien ensorrat a mig camí.

Ara havia tornat.

Com cada vespre, contemplava la noia que havia sortit de l'edifici d'oficines del davant. Què guapa que era! Vestia uns pantalons blaus de marca amb una jaqueta ajustada que l'afavorien. I encara que no ho veia, sabia que aquell blau era el dels seus ulls. L'havia trucat al despatx on treballava. Volia parlar-li, explicar-li perquè no s'havia entès amb la seua mare. Però quan es va identificar, la seua filla, sense dir res, li havia penjat el telèfon. Què podia fer?

Només, contemplar-la. Es conformava amb aquesta estoneta cada dia. Endevinar com aniria vestida, si la vindria a buscar algú, si entraria al bar a prendre un cafè. Avui, però,era un dia pràcticament perdut. Se n'anava corrents , demanant un taxi...

Sr. Muñoz Molina:

Els darrers dies de l'any passat vaig començar a llegir la seua novel.la La noche de los tiempos. I encara vaig per la pàgina 600,crec que finalment no l'acabaré fins el proper cap de setmana. Li escric aquesta carta via bloc per dos coses. En primer lloc, perquè així aprofito per actualitzar el meu bloc ja que vull que el primer llibre que llegeixi sigui el primer apunt literari i en segon lloc per parlar amb vostè una mica de la novel.la.

Com que ja he trencat el gel, passo a tutejar-te. Dona bo llegir en castellà quan l'escriptor domina el seu idioma com ho fas tu, paraules i frases que em sorprenen perquè són expressives, contundents, emotives...Diuen les crítiques que has escrit una novel.la sobre la Guerra Civil. Jo diria, no sé si estaràs d'acord, que és més la història d'uns personatges amb el rerefons de l'enfrontament, la vida de les persones trencada per la violència . Tu m'has fet veure els carrers, els habitants de Madrid, la ciutat universitària... com si ens hi estiguéssim passejant durant l'any que va precedir el 18 de juliol.

Així diria que el nus de la novel.la és la relació clandestina entre l'arquitecte Ignacio Abel i la seua amant, l'americana, Judith Biely. M'encanta com expliques el seu amor, el seu desamor...la frustració d'estar tan enamorat i haver d'amagar-se del món. Ahir llegia un dels seus encontres -una conversa en una cafeteria- i m'anava aturant perquè veia el que m'explicaves, sentia el que ells sentien, interpretava els gestos que descrivies i volia seguir i parar-me en aquelles ratlles en concret. Un plaer, sens dubte.

Aprofito per manifestar-te la meua admiració perquè explicar tot un any de forma retrospectiva i des del record de l'Ignacio esdevé complicat però ho fas d'una manera genial i malgrat viatgem del present al passat i del passat al present no tinc la sensació d'embolic o d'estar perduda dins la història.

Ja veus que m'agrada però vaig lenta. Potser és una de les seues dificultats. Però me l'acabaré i en faré una ressenya.

kweilan del bloc Llibres llegits i per llegir.

El meu regal!

Finalment s'han descobert els blocaires invisibles i jo era la blocaire invisible d'un bloc desconegut per mi fins ara. Aquí el teniu:

Tres persones que van decidir fa més d'un any escriure en un bloc les seues experiències dins del camp de les relacions humanes on encara com diria algú tot està per fer i per descobrir. Allà van anar ells i amb valentia i sinceritat ens ho han explicat al món de la blogosfera.

Van començar deixant-me algunes pistes però la seua carta de presentació va ser aquesta:

Kuan he sabut a qui havia de fer el regal

Wow! m'he quedat sense esma

Encertaré o quedaré fatal?
Imaginem... què tal un disc de Supertramp?
L'Anna Karenina en rus?
Ah, no! Ja està, ja ho tinc!
Només li cal una rebeca!
 
No cal dir que em va agradar molt igual que el regal que m'han fet i que ja he pogut penjar. A la dreta, el teniu per s iel voleu veure. Un regal xulíssim! Moltes gràcies!
 
Des d'aquí felicitar l'Alepsi, l'Anna i el veí per aquesta iniciativa que ens ha fet conèixer nous blocs i noves maneres de ser i de pensar.
I a vosal3, una abraçada!!!

I la meua blocaire invisible és...

L'Anna de BibloSfera!!

En una nit màgica com és aquesta de Reis et deixo un regalet. Espero que t'agradi!

Per l'Anna de la Kweilan.

Una abraçada de la teua blocaire invisible i que els Reis et portin tot el que demanis!!

Pista definitiva

Pista n.7:

La meua blocaire invisible té un bloc de ressenyes literàries i durant tres anys i un dia ha estat donant la seua opinió sobre les seues lectures i els seus autors preferits.

Ara ja fins el dia 6 on aquí mateix trobaràs un regalet!

Blocaire invisible. Pista n. 6

Pistes per si el/la meu/a blocaire invisible entra al meu bloc i la llegeix:

Pista 6:

La meua blocaire invisible darrerament fa molt poques visites.

És bastant definitiva perquè us dic que és "ella" i a més que el seu bloc està de vacances. I ja sabeu qui és un dels seus autors preferits. A veure si ella es deixa caure per aquí!!!

Pista 5:

Em dieu que són difícils les meues pistes. A veure què us sembla aquesta:

El Vigo Mortensen m'agrada més que l'Orlando Bloom.

Intenteu  relacionar aquests actors amb alguna peli, la peli amb algun escriptor. I aquest escriptor amb el meu o meua blocaire invisible.

Una abraçada!

Pista 4:

Aquest personatge de la pista 3 és tiet del protagonista principal d'altres novel.les d'aquest autor. Al bloc del meu o meua blocaire invisible hi ha innumerables referències a aquesta obra i a l'escriptor en qüestió.

Pista 3:

Alguna paraula de la següent frase està relacionada amb el nom d'un personatge literari que li encanta:

"Bolso en català es diu bossa"

Pista 2:

Al meu amic o amiga blocaire li agrada moltíssim un autor que a mi no m'entusiasma ni tampoc el tipus de literatura que fa. A aquest autor li han portat alguns llibres al cinema amb un èxit extraodinari.


Pista 1:

 "El nom del seu bloc té menys de tres paraules: 1, 2 ó 3".

Canviant d’any: L’últim i el primer.

El darrer llibre de l’any acabat és En un lloc segur (1987) de Wallace Stegner (1909-1993). Un cant a l’amistat entre dos parelles al llarg de quaranta anys. No els passa res important que no sigui la vida. Amb els problemes i satisfaccions que aquesta comporta. La vida plena de renúncies , de fracassos però també de moments alegres i d’instants que es recorden per sempre.

Commou aquest triomf de l’amistat, de la lleialtat per damunt de les petites mesquineses quotidianes, del desinterès davant dels egoismes personals d’aquests quatres personatges de la novel.la. No és una vida fàcil la que els ha tocat viure però per damunt de les frustracions, dels desacords planegen les ganes de tirar endavant, les ganes de ser feliços i sobretot la presència de l’amic o amiga amb qui pots comptar, amb qui pots parlar.

I començaré l’any amb el llibre que acaba de publicar Antonio Muñoz Molina (1956). Es titula La noche de los tiempos i que ja figura entre els llibres més venuts d’aquest mes. És una història que parla de la Guerra Civil i d’entrada he de dir que no em sembla fàcil de llegir. La veu narrativa és com una càmera que segueix al personatge, que descriu el que fa però també sap el que pensa i influencia en una lectura lenta de la narració. Suposo que m’enganxarà. Com ho han fet altres llibres seus, El jinete polaco (1991), Beltenebros (1989) o Plenilunio  (1997) que particularment em va agradar molt.

Que tingueu una molt bona entrada d’any i una continuació plena d’excel.lents lectures!!

Llista de llibres 2009

Motivada per les llistes que han fet el XeXu o la Mireia i amb els ànims de l'Assumpta per aquesta mena d'apunts he fet la relació de llibres que he llegit aquest any. Estic a punt d'acabar el de Wallace Stegner o sigui que encara em donarà temps a agafar el proper que serà La noche de los tiempos del Muñoz Molina.

Ja veieu que hi ha llibres de tota classe i afegiria que aquest any n'he començat alguns -tres o quatre- i que de moment els he abandonat perquè des de fa poc penso que si no acabo un llibre no passa res, val més dedicar el temps de lectura a llibres que m'agradin o m'enganxin.

Coincidex aquesta entrada amb la número 100 del meu bloc!!!


Els llibres són:


Adiós, Shanghai.- Angel Wagenstein
Ahir.- Agota Kristof
Aurora Boreal.- A. Larsson
Barcelona trágica.- Andreu Martín
Chicago.- A.Al Aswani
Claus i Lucas.- A. Kristof
Ébano.- R. Kapuscinsky
El accidente.- Ismail Kadaré
El dia antes de la felicidad.- Erri de Luca
El Don apacible.- M. Shólojov
El fred modifica la trajectòria dels peixos.- Pierre Szalowski
El hospital de la transfiguración.- Stanislaw Lew
El llibre de les punxes.- Josep R. Correal
El martillo azul.- Ross Mc Donald
El rei del món.- Salvador Macip
El violoncel•lista de Sarajevo.- Steven Galloway
El xinès.- Henning Mankell
Elegia per un americà.- Siri Hustvedt
Els Buddenbrook.- Thomas Mann
En lloc segur.- Wallace Stegner
Frankie Addams.- Carson Mc Cullers
Historia de un matrimonio.- Andrew S. Greer
Jardí vora el mar.- Mercè Rodoreda
L’escriptura secreta.- Sebastian Barry
L’estranya desaparició d’Esme Lennox.- Maggie O’Farrell
L’home inquiet.- H. Mankell
L’informe de Brodeck.- Philippe Claudel
La campana de cristal.- Sylvia Plath
La casa de la mezquita.- K. Abdolah
La filla de l’optimista.- Eudora Welty
La fortalesa assetjada.- Qian Zhonshu
La niña del faro.- Jeanette Winterson
La reina al palau dels corrents d’aire.- S. Larsson
La societat literaria i de pastís de pela de patata de Guernsey.- Mary Ann Shaffer
La solitud dels nombres primers.- Paolo Giordano
La tendresa dels llops.-Stef Penney
La zona.- Serguei Dovlàtov
Las caras del tigre.- Alfonso Mateo-Sagasta
Les germanes Grimes.- Richard Yates
Línies de falla.- Nancy Huston
Mamá.- Joyce Carol Oates
Mendel el de los libros.- Stefan Zweig
Mort a Istambul.- Petros Markaris
Némesi.- Jo Nesbo
Olor de colònia.- Sílvia Alcàntara
Perfil asesino.- John Connolly
Petons de diumenge.- Sílvia Soler
Segundo matrimonio.- Philip Lopate
Sorgo Rojo.- Mo Yan
T de Trampa.- Sue Grafton
Ulls verds.- Marc Pallarés
Una cosa per explicar-vos.- Hanif Kureishi
Una lectora poc corrent.- Alan Bennett
Una tempesta.- Imma Monsó

Relats Conjunts: Bratislava Christmas Market

No suportava les salutacions nadalenques dels companys i clients que s’atansaven a la seua paradeta de la Fira de Bratislava i odiava quan li deien Nítzke, ets un home de sort! Quan li espetegaven aquest comentari, ell restava indiferent mentre arrenglerava els ornaments que venia per Nadal i s’anava guanyant a pols la fama d’estrany i esquiu que tenia.

Sí que era un home de sort, sí. Ho deien perquè fa uns tres anys li va tocar en un sorteig un tot terreny . Tothom el felicitava. Però, tot just estrenat, va topar amb un arbre i una mica més hi deixa la vida. No t’has matat, mira quina sort! Com si les setmanes que va estar a l’hospital no fossin res.

Al cap d’uns mesos de l’accident, els va tocar una estada de quinze dies a Marbella. Vinga! Un altre cop, la sort...Va ploure tots els dies, es van avorrir moltíssim tancats a l’hotel i van agafar una vaga de pilots que els va tenir 48 hores tirats a l’aeroport. Val a dir que a Bratislava aquells dies va lluir el sol com mai. El Nítzke rondinava del viatge, del temps, de la vaga però seguia essent un incomprès. Que et queixes perquè vols, home! Qui hagués pogut fer un viatge com aquest!

Quan a la seua dona li van donar el tradicional premi de millor treballadora de la fàbrica, a l’anar a recollir el premi, va caure per les escales i es va trencar la cama...Ui sí, quina sort! I així us en explicaria un bon grapat d’històries però que tot plegat va servir perquè una llegenda urbana sobre la seua bona estrella fos tema de tertúlia entre els clients i artesans del mercadet de Bratislava. S’arraulien vora una estufa i amb un bon café carregat de rom per aguantar les baixes temperatures, en Nítzke era tema de conversa i l’enveja de tots.

Aquests dies de Nadal estava més murri que mai. Tots els paradistes estaven pendents d’una rifa que no sabia ni on es feia. La “grossa” deien. Algú n’havia portat al tornar d’una visita a uns amics. Ell no en volia però el van obligar a quedar-se’n . Tu tens sort! Si tu no en compres no ens tocarà...Manies de la gent. El dia del sorteig resava perquè aquell número no fos l’afortunat. De sobte es van sentir a la fira exclamacions d’alegria per tot arreu. Ho sabíem, tu tens sort, Nítzke! Ens ha tocat...ens repartirem un munt de milions.

Va fer una cara d’ensopit que els va confirmar que era un cas. Va tancar la paradeta i sense celebrar res -hi havia alguna cosa a celebrar?- se’n va anar cap a casa. A l’arribar, la cara de desesperació de la seua dona li van confirmar els seus pitjors presagis. Ja n’havia passat alguna! Nítzke, he rentat els pantalons on tenies els dècims. Ho hem perdut tot. La dona va pensar que s’havia trastocat perquè en Nítzke va començar a riure i a abraçar-la a la poca substància.

Aquell dia es va considerar un home de sort.

Bon Nadal a tots i a totes i ...sort!!

La zona (1982)

Fa unes hores que he acabat La zona de Serguei Dovlàtov (1941-1990) i si un bon llibre es mesura per l’estona que hi penses i per les sensacions que t’han quedat, està clar que per mi ho és.
Dovlàtov va ser un temps vigilant d’un camp de presoners –delinqüents comuns- a l’estepa russa. L’any 78, les autoritats soviètiques el van convidar a abandonar la URSS amb un intent de desarrelar-lo del seu país, dels seus conciutadans , de la seua terra. Desarrelar-lo per apagar la seua veu, fet que, afortunadament, no va passar.
Ja vivint als Estats Units recupera fragments d’uns textos que havia escrit basats en l’experiència en el camp de reclusos i que es van quedar a la Unió Soviètica. Al ser fragments –perquè no aconsegueix tota la novel·la- fa que l’obra no tingui una trama ben definida i no hi hagi uns protagonistes concrets...a més, aquests bocins de la seua vida passada es barregen amb unes cartes al seu editor on li explica els processos de la redacció dels textos que li va enviant per la seua publicació i altres impressions . Aquest escriptor/narrador és de fet el que dóna coherència a la novel·la i així passat i present, vida i literatura es fonen en una mena de caos del que en surt un missatge dur però clar, un missatge terrible però sincer.
El tracte amb els reclusos o amb els altres vigilants, alguns episodis de la vida dels comandaments o la vida al camp conformen un conjunt de vivències i de reflexions que ens posen al davant d’un món sense esperança, brut, trist, gris, autoritari i sobretot, absurd. Per Dovlàtov, la violència, l’egoisme, la crueltat…formen part de l’home. Tant se val a quin costat de la reixa sigui ja que no hi ha homes bons ni dolents sinó que són les circumstàncies qui els condiciona. Per tant, entre els vigilants i els reclusos de Dovlàtov no hi ha diferències. Tots se senten presoners, víctimes d’un sistema absurd. Tots volen oblidar-se de la seua realitat, tots volen fugir...el que passa és que fora de La zona – el camp- no sembla que hi hagi una vida més atractiva. Potser La zona és el món, potser tots som presoners...
Un autor que acabo de descobrir gràcies al bloc de Nau Argos que té unes excel·lents entrades sobre aquesta novel.la. Si en voleu saber més, us les recomano.

Mai no he vist

L’altre dia li explicava a la meua neboda que fa uns anys hi havia un anunci d’un sabó per rentadores que quan el fill adolescent de la casa veia que la seua camiseta preferida encara estava bruta la tirava pràcticament a la cara de l’abnegada mare, recriminant-li que no estigués perfectament planxada. Clar que la mare trobava la solució amb el producte en qüestió.
Això m’ha fet pensar en tants anuncis de detergents, cotxes, begudes, joguines...que formen part de la nostra memòria històrica particular i no puc trobar-ne un de llibres similar.
Mai no he vist un anunci on algú que, al demanar un llibre a la llibreria, sigui considerat com un absolut triomfador i de sobte apareguin admiradors que l’envegin per ser capaç de comprar-se una obra com Guerra i Pau, per exemple i es rendeixin al seu innegable encant. Mai no he vist com milers de persones – bé, cents...no cal demanar tant- s’aboquin a comprar llibres de més de 1000 pàgines també, en un intent d’imitar l’heroi o heroïna de torn.
Mai no he vist tampoc un anunci on el plaer de la lectura comporti una satisfacció absoluta dins d’una vida meravellosa. Per què algú que està llegint en uns jardins o vora el mar no pot ser l’encarnació de la felicitat com ho és aquell que al volant d’un magnífic cotxe té al davant una carretera infinita?
Mai no he vist un anunci on la protagonista arribi a casa i quan es treu les sabates i es posa còmoda, en lloc de menjar-se un gelat que li provoca un conjunt de sensacions indescriptibles, agafi un llibre de la tauleta i mostri una sèrie d’emocions a quina més fantàstica mentre passa les pàgines de la seua novel.la.
Mai no he vist imatges així i com que sóc una persona optimista em nego a formular la mateixa frase en futur.

APUNT A MÀ

Trens

He pujat al tren aquest cap de setmana per anar a Barcelona. Al viatge vaig llegir un llibre intens i trist que la Bajoqueta ha recomanat fa poc L’escriptura secreta de Sebastian Barry. Absolutament posada en la història, vaig estar aliena als paisatges i a les gents que anaven canviant a mesura que avançàvem cap al nostre destí.
Hi ha lectors que parlen de “llibres pel tren” com si fos una categoria de llibres més amables o de lectura més fàcil però que jo no la tinc. Sóc capaç amb una bona història d’arribar al lloc i pensar que quina llàstima que el trajecte no duri més estona.
Llibres de trens...Si canviem la preposició, canvia també el comentari. El tren, element dinàmic on els hagi, pot cobrar un paper important en qualsevol narració. Sempre ha estat un excel.lent marc per una novel.la pol.licíaca. Per exemple, als seguidors de l’Agatha Christie els vindrà ràpidament a la memòria Assassinat en l’Orient Express , i dins d'aquest gènere Estranys en un tren de Patricia Highsmith o El tren de Georges Simenon.
També el tren cobra un inhumà protagonisme a molts dels llibres que ens expliquen l’holocaust jueu com a L’Arca de Schindler de Thomas Keneally , obra en què es basa la famosa pel.lícula de Steven Spielberg. Dins també del tema de la 2a. Guerra Mundial, la cruesa de la guerra queda ben reflectida al recomanable títol del txec Hrabal , Trens rigorosament vigilats.
Un tren recent arribat a l’estació d’una gran ciutat pot donar-nos una sensació d’immensa soledat, d’estar perdut davant d'allò desconegut...Com li passa a la neboda de l’Amanda a Bella y Oscura de la Rosa Montero o a l’Andrea de la Carmen Laforet.
Una de les escenes claus de l’Ana Karenina té com a peça cabdal el tren i les de l’arribada del tren a Nevada a El xinès del Mankell són, des del meu punt de vista, les que més enganxen de la novel.la de l’autor suec.
Trobem llibres que opten per contar la lluita sindical d’aquelles persones que hi han treballat com El tren pasa primero de l’Elena Poniatowska que denuncia la violenta repressió d’una vaga ferroviària al Mèxic de l’any 1958.
Com veieu, novel.les de temes molt diversos i al gust de tothom.

Pujar al tren, llegir al tren, baixar del tren...Com la vida, i mentre vivim, llegim.

Relats conjunts: Festa d'aniversari.

Estic contenta perquè m’han contractat com a cambrera per aquesta festa. Com pesen aquestes copes! Però m’han dit que els convidats estiguin contents i que no falti de res. Llàstima d’escales que separen la cuina de la piscina, acabaré amb els peus destrossats!
Ja gairebé són les dues de la matinada i això està superanimat. Una mica rara aquesta gent. Tots tenen bloc i tots diuen que estan tan satisfets. Tan orgullosos. Que el mimen, que el cuiden... Havia sentit parlar dels blocs però a part de xerrar per diferents xats o visitar pàgines web, no se m’havia acudit això dels blocs.
Ja són les quatre i d’aquí no es mou ningú. La reunió està més divertida que mai. Tots parlen de l’Ònix , com si ella tingués molt a veure amb aquesta festa. Es veu que celebren algun aniversari encara que no es deuen de conèixer massa perquè tots porten un adhesiu amb el seu nom. Ara, això sí, quan llegeixen qui és cadascú es fan la gran abraçada com si fossin vells amics. Uns noms molt poc corrents. Fins i tot n’hi ha una que li diuen Kweilan i no és ni xinesa ni res. Ja us ho dic una mica estrany. I jo, fins dalt de feina.
Ja és de dia i m’han dit que me’n puc anar a casa. No he deixat de donar-li voltes a això de tenir un bloc. Quan he arribat a casa, he obert l’ordinador i he pensat que jo també volia ser blocaire. He decidit estrenar-me amb els Relats Conjunts. No sé què opinaran del meu escrit. I a la Kweilan? Li agradarà? Igual em deixa un comentari i tot!

L'entrada s'ha publicat correctament.

Homenatge a Víctor Pàmies!

Com homenatge a aquest gran blocaire i aquest fantàstic aniversari, us poso una dita pròpia de Lleida:

Val més un traguet de negre, que tota l'aigua del Segre.

Ja veieu que hi ha gent que no l'importa la sequera mentre tingui un bon vaset de vi negre.

Moltíssimes felicitats, Víctor!

El paraíso en la otra esquina (2005)

Fa uns anys el Museu Thyssen de Madrid va fer una exposició excel.lent del pintor Paul Gauguin (1848-1903). Vaig tenir la sort de poder-la visitar i a la botiga del mateix museu, una novel.la em va cridar l’atenció. Era un llibre de Mario Vargas Llosa (1936) i es titulava El paraíso en la otra esquina.
Era, en principi, una biografia novel.lada de Paul Gauguin. Les seues relacions amb els pintors de l’època, sobretot amb els germans Van Gogh, els seus viatges i el canvi de vida que va suposar el seu trasllat definitiu a la Polinèsia. També ens descriu la seua frustració al veure que fins i tot als llocs més allunyats de la seua civilització, la societat perfecta no existia.
Però no totes les pàgines del llibre estan dedicades a la gran figura postimpressionista sinó que les comparteix amb Flora Tristán (1803-1844), la coneguda defensora del drets de la dona a l’Europa del segle XIX i que era l’àvia materna de Gauguin. D’ella coneixem la seua vida precària, les seues dificultats personals i com portava endavant la seua lluita per la igualtat de totes les persones.
La Flora Tristán, que va viatjar des de l’antiga Europa a Perú per exigir drets d’herència a la família del seu marit, sempre ha gaudit de l’estimació i admiració de l’escriptor peruà. Ella també escrivia i va recollir les seues experiències sud-americanes a Peregrinacions d’una pària (1833).
Què tenen en comú aquests dos personatges a part de ser àvia i nét? Després de llegir el llibre ens adonem que, malgrat ni coincidir en aquest món, els dos es van dedicar a cercar un món ideal, a buscar un paradís que mai no van trobar. Potser no era lluny però sempre estava a l’altra cantonada.

No hay cielo sobre Berlín (1995)

A No hay cielo sobre Berlín, l’Helga Schneider (1937) evoca, ja adulta, les seues vivències al Berlín de la 2ª. Guerra Mundial quan només era una nena .
Ens podem imaginar una criatura deixada sola en plena guerra? L’Helga viu amb la seua mare que no dubta en abandonar-la per anar a defensar les idees de Hitler. Entre una mena de reformatori i la indiferència de la dona del seu pare, que ha marxat al front, passarà els anys de la infantesa al Berlín assetjat pels russos i els aliats.
La narració descriu d’una forma detallada des del punt de vista de la petita l’horror del fred, de la gana, de la vida en els bunkers en mig de l’obscuritat i del patiment de tots els que allí s’amagaven. Sense amor es pot viure -diu l’Helga- però sense menjar ni aigua, no.
L’Helga també ens parla de la por que sentien per culpa dels bombardejos i de les explosions. La ciutat era un incendi continu. El fum no deixava veure el cel. No hi havia cel. Tot era un infern.
La nit del 9 de novembre de 1989 va caure el Mur de Berlín i assistíem emocionats i incrèduls a aquella explosió de felicitat. Dos berlins van passar a ser un i dos Històries separades van tornar a fer un camí únic. Vint anys d’aquella nit memorable que m’han fet pensar en altres moments que ha viscut aquesta ciutat. Una ciutat que mai no ha oblidat el seu passat.
El llibre que recomano avui és una història dura i realista i que tant de bo, històries com aquesta, no es tornessin a repetir.

Somnis impossibles

L’altre dia llegia en un titular d’un diari que què hagués passat si el Marco no hagués anat a buscar la seua mare i vaig continuar amb aquesta mena de preguntes impossibles com que què hagués estat de la Heidi si el seu padrí hagués viscut a Blanes en lloc de les muntanyes suïsses o com s’haguessin sentit d’eufòrics els membres del club londinenc del Phileas Fogg si hagués viatjat en direcció contrària.
I si la Penèlope d’Ulisses no hagués sabut fer anar un teler o l’Anna Karenina i el Vronski no haguessin coincidit mai en una estació de tren? I si Raskòlnikov no hagués tingut per veïna una vella malalta?
I si Heathcliff no hagués estat recollit pel pare de la Katherine i si els gitanos no haguessin tornat amb el gel i si Sancho no hagués volgut ser el rei d’una “ínsula” i si l’Emma Bovary no s’hagués avorrit tant en mig d’un poble provincià?
I si el Grishka i l’Axinia no s’haguessin enamorat prop del Don i si el Dr. Juvenal Urbino no hagués caigut de l’escala i si a Comala hagués viscut algú i si l’Abate Faria no hagués conegut Edmond Dantés al castell d'If i si el Robinson Crusoe no s’hagués trobat al Viernes? I si l’Arthur Gordon Pym no s’hagués enrolat mai en aquell maleït vaixell?
I si la Virgínia Woolf no hagués pensat en l’Orlando i si no hagués calgut crear cap Fundació i si l’Anna Ozores hagués pogut ser escriptora com ella volia i si el hereje no hagués patit la Inquisició i si Pascual Duarte no hagués viscut una Guerra Civil i si Truman Capote no s’hagués assabentat del crim comès a sang freda i si els cecs no haguessin captivat a Sábato?
I si el pare de les germanes March no hagués anat a la Guerra i si Hailsham hagués estat una escola normal i si el món de la Lenina hagués estat una mica més feliç i si l’Anna hagués trobat el seu germà al país de les últimes coses i si …
Personatges familiars, personatges que no teniu secrets per nosaltres, els lectors. Sou protagonistes d’històries que hem llegit i rellegit…personatges que potser esteu avorrits de viure el mateix, de tenir les mateixes emocions o sentiments una i una altra vegada, que somnieu en un: i si...?
Però, estimats i estimades, això no pot ser.

Pel.lícules o llibres

La famosa trilogia de Larsson (1954-2004) s’està duent al cinema de forma vertiginosa i de nou tornem a fer-nos l’eterna pregunta: cinema o llibre?
Personalment prefereixo el llibre. La psicologia dels personatges o els detalls de l’argument estan més aprofundits a la novel.la que a la pel.lícula i recordo algunes versions cinematogràfiques tan decepcionants com la d' Una dona difícil de John Irving (1942-) i altres que segurament tindreu a la memòria.
Tinc algunes excepcions com El nom de la rosa d'Umberto Eco (1932-) o Ben-Hur de Lewis Wallace (1827-1905) portades al cinema per Jean J. Annaud i William Wyler respectivament, que em van captivar igual o més que el text.
De vegades he conegut la novel.la pel cinema i, enganxada a la història de la gran pantalla, he anat a buscar el llibre. És el cas de A l’Est de l’Eden de John Steinbeck (1902-1968). L’argument gira en torn al jove Cal que es vol rebel.lar contra les exigències d’una societat adulta convencional, representada per la figura autoritària del pare i el conformisme del germà gran. Cal, personatge crispat, angoixat, perdut en un món on el bé i el mal estan massa a prop , ens sedueix des del primer moment.
L’Elia Kazan la va dur a la pantalla (1955) i el protagonista va ser l’actor James Dean que iniciava així la seua projecció mítica que després va tenir.
Tant Steinbeck com Kazan reflecteixen molt bé l’enfrontament entre dos generacions als anys 50 als EEUU, l’adulta, immersa en un món ple de normes i de pors, i la dels fills que busca un camí nou sense tabús i hipocresies.
Un ho va fer amb una gran pel.lícula i l’altre, amb una gran novel.la. No sabria què triar.

El que no existeix

Ja sé que és una mica irracional però de vegades conec per la primera frase d'un llibre si m’agradarà o no. De vegades, l’inici de les novel.les es grava a la memòria i si no me’n recordo ben bé vaig a buscar el llibre i el torno a rellegir.
Entre les frases primeres que m’estimo més per suposat hi ha les de Rebeca (1938), la superfamosa Ahir vaig somniar que tornava a Manderley o la també molt coneguda de Anna Karenina (1877): Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.
M'agrada el començament de David Copperfield (1850), lectura de joveneta que em va fer estimar la literatura de Dickens i dels clàssics en general. : Si sóc jo l’heroi de la meua pròpia vida...
Vaig patir amb la Jane Eyre (1847) de la Charlotte Brönte tota una vida de renúncies que ja s’anunciava des de la primera pàgina quan deia : No va ser possible sortir de passeig.
Vaig començar a ser habitant de Macondo a Cien años de soledad (1967) amb Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre le llevó a conocer el hielo.
O vaig viatjar a la vella Vetusta amb La heroica ciudad dormía la siesta, de la meua admirada Regenta.
No es pot deixar d'enyorar la magnífica novel.la de Juan Rulfo (1955) quan ara escric Vine a Comala porque me dijeron que aquí vivía mi padre, un tal Pedro Páramo.

I tantes altres!

Està clar que les primeres frases ens enganxen a tota una història més o menys complexa i durant uns dies vivim entre el nostre món real i el món imaginat que anem creant al llarg de la lectura.

Paraules que ens apropen a històries no per allunyades en el temps menys estimades...històries inventades, fictícies...però com deia en Paul Valéry : Què seria, doncs, de nosaltres, sense l’ajut d’allò que no existeix?

Relats conjunts: Móns paral.lels

La discussió entre la dona i l’home va ser gairebé a mort. L’odi que es professaven va portar a la destrucció irracional. Tot va quedar malmès.
De nou, ell entrava en aquella habitació i mirava el rellotge. El temps estava parat. Les parets estaven esquinçades, el gerro, trencat i ell, després d’aquella baralla entre els dos era com un ninot a punt de caure al buit. Queia al buit i ningú no l’aturava. Donant voltes per aquella habitació que només uns minuts abans era un menjador amable, intentava transmetre tot el que el personatge li exigia. S’hi esforçava. Eren els últims moments de l’obra.
Va sentir com els aplaudiments neixien des d’un silenci absolut. La cortina de l’escenari baixava definitivament per aquell vespre.
De nou, tornava a ésser ell. Va sortir i va saludar el públic que semblava entusiasmat. Va aparèixer ella – també la seua dona a la vida real- i agafats de la mà s’inclinaven agraïnt les mostres d’afecte dels espectadors.
La realitat i la ficció. Dos móns paral.lels que visitaven cada dia amb una gran intensitat. O potser no tan paral.lels. Ningú no havia estat des de feia anys al domicili d’aquella parella que representava de forma magnífica nit rera nit l’obra “A l’infern n’hi ha prou amb dos”.

Philip Roth (1933)

Fa uns anys, un dia que estava de baixa, escoltava per la ràdio una tertúlia literària i algú va parlar d’una excel.lent novel.la que jo no havia llegit i d’un autor que desconeixia. Era en Philip Roth (1933-) i la novel.la , La marca de l’home (2000).
Va atribuir al text un seguit de qualitats tan fantàstiques que si no hagués estat amb febre, en aquell mateix moment hagués anat a la llibreria i l’hagués comprat. Però, com tot lo millor, es va fer esperar. Uns dies, només.
La marca de l’home és la tercera novel.la amb què Roth completava la publicació d’una trilogia. Pastoral Americana (1997) y Me casé con un comunista (1998) eren les altres dos. No cal dir que la novel.la em va agradar molt i durant un temps em vaig posar al dia sobre aquesta autor jueu i nordamericà. I dic jueu perquè l'adaptació de les persones jueves als costums dels no jueus als USA té sovint un paper rellevant a la seua obra.
La marca de l’home –portada al cinema al 2003 i protagonitzada per Nicole Kidman i Anthony Hopkins- és una història que ens enganxa però més enllà de la relació entre un professor jubilat i una humil treballadora de correus, hi ha una crítica de la societat americana, del seu racisme latent o de la seua repressió sexual però també és una crida a què l’home pot triar, a què l’home pot ser diferent en una societat en què es gairebé impossible allunyar-se d’allò que s’espera d'ell. La societat ens "marca" i Roth proclama la llibertat per treure’ns de sobre aquests signes d’identitat que nosaltres no hem escollit.
Etern candidat al Premi Nobel de Literatura es va donar a conèixer pel gran públic amb El trastorn de Portnoy (1968)…després vindrien novel.les que han tingut reconeixements importants com el Pulitzer a Pastoral Americana i altres premis de literatura molt prestigiosos. De totes les novel.les que he llegit apart de la trilogia, potser destacaria El teatre de Sabbath (1997).
També faig un esment especial- Roth té una obra bastant àmplia- a Patrimoni, una història veritable (2003) on ens explica el seu enfrontament a la malaltia del seu pare de 86 anys i el que representa veure la decadència física d’una persona a la que hem conegut plena de vida i de força . No és un tema nou i hi ha autors que s’han atansat al veïnatge de la mort de diferents formes però en Philip Roth ho fa d’una manera absolutament sincera. Ens apropa als seus neguits, als seus problemes i sobretot a les seues pors de tal forma que les emocions i els sentiments també són de tots els commoguts lectors.
Com a curiositat, vull apuntar que Elegy (2007)la pel.lícula de la Isabel Coixet, que van protagonitzar Ben Kingsley i Penélope Cruz, estava basada en una novel.la seua L’animal moribund (2001).
Aquest any tampoc no li han donat el Nobel. Un altre any serà. Tanmateix, és un autor que val la pena conèixer.

Conversa de cafè

Avui a la tarda fent un cafè amb una amiga meua, que és una gran lectora, hem comentat que aviat se sabria el premi Nobel de Literatura d’enguany i hem pensat en diferents autors a qui li podrien donar.
També d’alguns guanyadors dels darrers anys que ens han agradat o altres que no tant. Hem parlat del sudafricà J. Maxwell Coetzee (1940-) com un dels que més ens havia impactat, sobretot, per L’edat de ferro (1990). En aquesta novel.la, una dona, a les portes de la mort, li serveix a l'escriptor, per parlar de la solitud, aquella solitud tan tremenda quan és absoluta i ho envaeix tot. Per suposat també apareixen els temes de la violència, del racisme i el daltabaix polític, social i econòmic de Sudàfrica durant els anys posteriors a l’apartheid. Personalment, prefereixo aquesta a Desgràcia (1999), encara que també és molt recomanable.
De Coetzee hem passat a l’Elfride Jelinek (1946-) molt coneguda per l’adaptació al cinema de La pianista, una pel.lícula incòmoda i inquietant com tota la seua obra. Recomanaria d’aquesta autora, dura, sense concessions , lluitadora per la igualtat de la dona en un món que per ella no té massa esperança, la novel.la Desig (1989) .
Encara ens ha donat temps per una tercera escriptora, la Doris Lessing ( 1919) i Sudàfrica ha tornat a prendre protagonisme a la nostra conversa. La creadora de la Marta Quest ha denunciat reiteradament la injustícia i la segregació racial del continent africà. Però m’agradaria fer referència al primer conte del recull titulat Les padrines (2004) i com una escriptora amb 85 anys reivindica el caràcter, la força i la maduresa de dos dones grans davant la vida, els sentiments i les emocions.
I com que era l’hora de marxar ens hem acomiadat i mentres tornava a casa pensava en com gaudeixo amb aquests aparadors o raconets que fan algunes llibreries amb totes les obres traduïdes dels autors premiats...això si no passa com l’any passat que del Nobel Le Clézio (1940-) no hi havia pràcticament res en català. A veure aquest any.

Relats Conjunts: El fumador

La Maria, cap de secció del Negociat de la Delegació d’Hisenda de la ciutat X, escoltava incrèdula l’encarregat de la neteja. No s’ho podia creure. De veritat, ho diu? N’està segur? I horroritzat, l’empleat movia el cap afirmativament.
D’acord! Va dir, acabant la conversa.
La Maria es va quedar sola. Va començar a ordenar els llapis que tenia a l’abast una i una altra vegada. Va llegir-se els informes del dia que hi havia damunt la taula. Tot era inútil. No es podia concentrar. Havia de prendre una decisió.
L’home li havia explicat una actitud del director de l’oficina menyspreable. Tenia l’obligació de denunciar-ho. Ho havia de fer però el Marc –el director- l’havia ajudat tant! Havia aprés molt al seu costat quan només era una recent arribada a l’oficina. A més sempre havia parlat bé d’ella als seus superiors…Però la Llei era la Llei. I sabia quina era la seua obligació.
Va agafar el mòbil i va trucar al telèfon de la Unitat de Control d’Actituds Incíviques dels Ciutadans .
-UCAIC, digui’m
- Vull denunciar el Director d’Hisenda.
- Si, l’escolto.
- És fumador! Hem trobat tres burilles a la seua paperera.
- (Silenci) Ara venim!

(Any 2015: Basat en fets reals)

La fortalesa assetjada (1947)

L’autor xinès Qian Zhongshu (1919-1998) va publicar aquesta novel.la l’any 1947 i va situar la seua història a l’Est de la Xina, a Shanghai principalment ,en els temps de la guerra entre aquest país i el Japó (1937-1945).
Malgrat aquest rerefons, l’escriptor en fa pocs esments i el relat se centra en un noi que arriba a Shanghai després d’estar uns anys estudiant a Europa: Fang Hongjian. Un jove que no ha sabut treure cap profit de la despesa que ha suposat estudiar a l’estranger. Arriba, però, amb un títol de doctorat fals a la butxaca.
Hauria de buscar feina, parella, situar-se...però en Fang no sap ben bé com tirar endavant la seua vida. Per culpa d'un amor que no acaba bé, marxa a l’interior del país a donar classes en una universitat poc important. La frustració que li proporciona la seua ignorància, la seua manca de voluntat i la seua poca fermesa de caràcter el portaran a prendre decisions d’índole personal que només l’abocaran a una infelicitat permanent. Entre altres, a un matrimoni sense ganes.
L’escriptor ens desmitifica la societat xinesa. I ho fa criticant una sèrie d’institucions d’aquella societat que “a priori” podem pensar que són intocables. La parella, la família, la Universitat...sembla que la societat estigui tan perduda com el jove Fang. I de fet, igual que el protagonista perd les regnes de la seua pròpia vida –si les ha tingut mai- a la societat xinesa sembla que li passi el mateix. Moments d’incertesa i de desconcert davant un futur ple de canvis massa proper.
Qian Zhongshu –que va estar censurat dins del seu pais i depurat en temps de la Revolució Cultural- no té escrúpols en denunciar l’intel.lectualisme fals de la universitat, les enveges, el nepotisme, l'excessiva fascinació per Occident, però tampoc no en té en posar en dubte l’amor filio-paternal que creu que està sustentat bàsicament en els diners que puguin aportar uns i altres. I sobretot envesteix contra el matrimoni –d’aquí ve el títol de la novel.la- una institució que és com una fortalesa que qui no hi és hi vol entrar, i qui hi és es troba presoner.
Molt irònic, molt sarcàstic i crític . Una mostra d’això que m’ha cridat l’atenció és que en un moment concret un personatge que se les dóna de poeta diu que li encanta que a la seua família hi hagi alguna mort perquè això li provoca uns sentiments molt “adients” per escriure un poema ple d’emoció.
De vegades, corrosiu.