Llista de llibres 2009

Motivada per les llistes que han fet el XeXu o la Mireia i amb els ànims de l'Assumpta per aquesta mena d'apunts he fet la relació de llibres que he llegit aquest any. Estic a punt d'acabar el de Wallace Stegner o sigui que encara em donarà temps a agafar el proper que serà La noche de los tiempos del Muñoz Molina.

Ja veieu que hi ha llibres de tota classe i afegiria que aquest any n'he començat alguns -tres o quatre- i que de moment els he abandonat perquè des de fa poc penso que si no acabo un llibre no passa res, val més dedicar el temps de lectura a llibres que m'agradin o m'enganxin.

Coincidex aquesta entrada amb la número 100 del meu bloc!!!


Els llibres són:


Adiós, Shanghai.- Angel Wagenstein
Ahir.- Agota Kristof
Aurora Boreal.- A. Larsson
Barcelona trágica.- Andreu Martín
Chicago.- A.Al Aswani
Claus i Lucas.- A. Kristof
Ébano.- R. Kapuscinsky
El accidente.- Ismail Kadaré
El dia antes de la felicidad.- Erri de Luca
El Don apacible.- M. Shólojov
El fred modifica la trajectòria dels peixos.- Pierre Szalowski
El hospital de la transfiguración.- Stanislaw Lew
El llibre de les punxes.- Josep R. Correal
El martillo azul.- Ross Mc Donald
El rei del món.- Salvador Macip
El violoncel•lista de Sarajevo.- Steven Galloway
El xinès.- Henning Mankell
Elegia per un americà.- Siri Hustvedt
Els Buddenbrook.- Thomas Mann
En lloc segur.- Wallace Stegner
Frankie Addams.- Carson Mc Cullers
Historia de un matrimonio.- Andrew S. Greer
Jardí vora el mar.- Mercè Rodoreda
L’escriptura secreta.- Sebastian Barry
L’estranya desaparició d’Esme Lennox.- Maggie O’Farrell
L’home inquiet.- H. Mankell
L’informe de Brodeck.- Philippe Claudel
La campana de cristal.- Sylvia Plath
La casa de la mezquita.- K. Abdolah
La filla de l’optimista.- Eudora Welty
La fortalesa assetjada.- Qian Zhonshu
La niña del faro.- Jeanette Winterson
La reina al palau dels corrents d’aire.- S. Larsson
La societat literaria i de pastís de pela de patata de Guernsey.- Mary Ann Shaffer
La solitud dels nombres primers.- Paolo Giordano
La tendresa dels llops.-Stef Penney
La zona.- Serguei Dovlàtov
Las caras del tigre.- Alfonso Mateo-Sagasta
Les germanes Grimes.- Richard Yates
Línies de falla.- Nancy Huston
Mamá.- Joyce Carol Oates
Mendel el de los libros.- Stefan Zweig
Mort a Istambul.- Petros Markaris
Némesi.- Jo Nesbo
Olor de colònia.- Sílvia Alcàntara
Perfil asesino.- John Connolly
Petons de diumenge.- Sílvia Soler
Segundo matrimonio.- Philip Lopate
Sorgo Rojo.- Mo Yan
T de Trampa.- Sue Grafton
Ulls verds.- Marc Pallarés
Una cosa per explicar-vos.- Hanif Kureishi
Una lectora poc corrent.- Alan Bennett
Una tempesta.- Imma Monsó

Relats Conjunts: Bratislava Christmas Market

No suportava les salutacions nadalenques dels companys i clients que s’atansaven a la seua paradeta de la Fira de Bratislava i odiava quan li deien Nítzke, ets un home de sort! Quan li espetegaven aquest comentari, ell restava indiferent mentre arrenglerava els ornaments que venia per Nadal i s’anava guanyant a pols la fama d’estrany i esquiu que tenia.

Sí que era un home de sort, sí. Ho deien perquè fa uns tres anys li va tocar en un sorteig un tot terreny . Tothom el felicitava. Però, tot just estrenat, va topar amb un arbre i una mica més hi deixa la vida. No t’has matat, mira quina sort! Com si les setmanes que va estar a l’hospital no fossin res.

Al cap d’uns mesos de l’accident, els va tocar una estada de quinze dies a Marbella. Vinga! Un altre cop, la sort...Va ploure tots els dies, es van avorrir moltíssim tancats a l’hotel i van agafar una vaga de pilots que els va tenir 48 hores tirats a l’aeroport. Val a dir que a Bratislava aquells dies va lluir el sol com mai. El Nítzke rondinava del viatge, del temps, de la vaga però seguia essent un incomprès. Que et queixes perquè vols, home! Qui hagués pogut fer un viatge com aquest!

Quan a la seua dona li van donar el tradicional premi de millor treballadora de la fàbrica, a l’anar a recollir el premi, va caure per les escales i es va trencar la cama...Ui sí, quina sort! I així us en explicaria un bon grapat d’històries però que tot plegat va servir perquè una llegenda urbana sobre la seua bona estrella fos tema de tertúlia entre els clients i artesans del mercadet de Bratislava. S’arraulien vora una estufa i amb un bon café carregat de rom per aguantar les baixes temperatures, en Nítzke era tema de conversa i l’enveja de tots.

Aquests dies de Nadal estava més murri que mai. Tots els paradistes estaven pendents d’una rifa que no sabia ni on es feia. La “grossa” deien. Algú n’havia portat al tornar d’una visita a uns amics. Ell no en volia però el van obligar a quedar-se’n . Tu tens sort! Si tu no en compres no ens tocarà...Manies de la gent. El dia del sorteig resava perquè aquell número no fos l’afortunat. De sobte es van sentir a la fira exclamacions d’alegria per tot arreu. Ho sabíem, tu tens sort, Nítzke! Ens ha tocat...ens repartirem un munt de milions.

Va fer una cara d’ensopit que els va confirmar que era un cas. Va tancar la paradeta i sense celebrar res -hi havia alguna cosa a celebrar?- se’n va anar cap a casa. A l’arribar, la cara de desesperació de la seua dona li van confirmar els seus pitjors presagis. Ja n’havia passat alguna! Nítzke, he rentat els pantalons on tenies els dècims. Ho hem perdut tot. La dona va pensar que s’havia trastocat perquè en Nítzke va començar a riure i a abraçar-la a la poca substància.

Aquell dia es va considerar un home de sort.

Bon Nadal a tots i a totes i ...sort!!

La zona (1982)

Fa unes hores que he acabat La zona de Serguei Dovlàtov (1941-1990) i si un bon llibre es mesura per l’estona que hi penses i per les sensacions que t’han quedat, està clar que per mi ho és.
Dovlàtov va ser un temps vigilant d’un camp de presoners –delinqüents comuns- a l’estepa russa. L’any 78, les autoritats soviètiques el van convidar a abandonar la URSS amb un intent de desarrelar-lo del seu país, dels seus conciutadans , de la seua terra. Desarrelar-lo per apagar la seua veu, fet que, afortunadament, no va passar.
Ja vivint als Estats Units recupera fragments d’uns textos que havia escrit basats en l’experiència en el camp de reclusos i que es van quedar a la Unió Soviètica. Al ser fragments –perquè no aconsegueix tota la novel·la- fa que l’obra no tingui una trama ben definida i no hi hagi uns protagonistes concrets...a més, aquests bocins de la seua vida passada es barregen amb unes cartes al seu editor on li explica els processos de la redacció dels textos que li va enviant per la seua publicació i altres impressions . Aquest escriptor/narrador és de fet el que dóna coherència a la novel·la i així passat i present, vida i literatura es fonen en una mena de caos del que en surt un missatge dur però clar, un missatge terrible però sincer.
El tracte amb els reclusos o amb els altres vigilants, alguns episodis de la vida dels comandaments o la vida al camp conformen un conjunt de vivències i de reflexions que ens posen al davant d’un món sense esperança, brut, trist, gris, autoritari i sobretot, absurd. Per Dovlàtov, la violència, l’egoisme, la crueltat…formen part de l’home. Tant se val a quin costat de la reixa sigui ja que no hi ha homes bons ni dolents sinó que són les circumstàncies qui els condiciona. Per tant, entre els vigilants i els reclusos de Dovlàtov no hi ha diferències. Tots se senten presoners, víctimes d’un sistema absurd. Tots volen oblidar-se de la seua realitat, tots volen fugir...el que passa és que fora de La zona – el camp- no sembla que hi hagi una vida més atractiva. Potser La zona és el món, potser tots som presoners...
Un autor que acabo de descobrir gràcies al bloc de Nau Argos que té unes excel·lents entrades sobre aquesta novel.la. Si en voleu saber més, us les recomano.

Mai no he vist

L’altre dia li explicava a la meua neboda que fa uns anys hi havia un anunci d’un sabó per rentadores que quan el fill adolescent de la casa veia que la seua camiseta preferida encara estava bruta la tirava pràcticament a la cara de l’abnegada mare, recriminant-li que no estigués perfectament planxada. Clar que la mare trobava la solució amb el producte en qüestió.
Això m’ha fet pensar en tants anuncis de detergents, cotxes, begudes, joguines...que formen part de la nostra memòria històrica particular i no puc trobar-ne un de llibres similar.
Mai no he vist un anunci on algú que, al demanar un llibre a la llibreria, sigui considerat com un absolut triomfador i de sobte apareguin admiradors que l’envegin per ser capaç de comprar-se una obra com Guerra i Pau, per exemple i es rendeixin al seu innegable encant. Mai no he vist com milers de persones – bé, cents...no cal demanar tant- s’aboquin a comprar llibres de més de 1000 pàgines també, en un intent d’imitar l’heroi o heroïna de torn.
Mai no he vist tampoc un anunci on el plaer de la lectura comporti una satisfacció absoluta dins d’una vida meravellosa. Per què algú que està llegint en uns jardins o vora el mar no pot ser l’encarnació de la felicitat com ho és aquell que al volant d’un magnífic cotxe té al davant una carretera infinita?
Mai no he vist un anunci on la protagonista arribi a casa i quan es treu les sabates i es posa còmoda, en lloc de menjar-se un gelat que li provoca un conjunt de sensacions indescriptibles, agafi un llibre de la tauleta i mostri una sèrie d’emocions a quina més fantàstica mentre passa les pàgines de la seua novel.la.
Mai no he vist imatges així i com que sóc una persona optimista em nego a formular la mateixa frase en futur.

APUNT A MÀ

Trens

He pujat al tren aquest cap de setmana per anar a Barcelona. Al viatge vaig llegir un llibre intens i trist que la Bajoqueta ha recomanat fa poc L’escriptura secreta de Sebastian Barry. Absolutament posada en la història, vaig estar aliena als paisatges i a les gents que anaven canviant a mesura que avançàvem cap al nostre destí.
Hi ha lectors que parlen de “llibres pel tren” com si fos una categoria de llibres més amables o de lectura més fàcil però que jo no la tinc. Sóc capaç amb una bona història d’arribar al lloc i pensar que quina llàstima que el trajecte no duri més estona.
Llibres de trens...Si canviem la preposició, canvia també el comentari. El tren, element dinàmic on els hagi, pot cobrar un paper important en qualsevol narració. Sempre ha estat un excel.lent marc per una novel.la pol.licíaca. Per exemple, als seguidors de l’Agatha Christie els vindrà ràpidament a la memòria Assassinat en l’Orient Express , i dins d'aquest gènere Estranys en un tren de Patricia Highsmith o El tren de Georges Simenon.
També el tren cobra un inhumà protagonisme a molts dels llibres que ens expliquen l’holocaust jueu com a L’Arca de Schindler de Thomas Keneally , obra en què es basa la famosa pel.lícula de Steven Spielberg. Dins també del tema de la 2a. Guerra Mundial, la cruesa de la guerra queda ben reflectida al recomanable títol del txec Hrabal , Trens rigorosament vigilats.
Un tren recent arribat a l’estació d’una gran ciutat pot donar-nos una sensació d’immensa soledat, d’estar perdut davant d'allò desconegut...Com li passa a la neboda de l’Amanda a Bella y Oscura de la Rosa Montero o a l’Andrea de la Carmen Laforet.
Una de les escenes claus de l’Ana Karenina té com a peça cabdal el tren i les de l’arribada del tren a Nevada a El xinès del Mankell són, des del meu punt de vista, les que més enganxen de la novel.la de l’autor suec.
Trobem llibres que opten per contar la lluita sindical d’aquelles persones que hi han treballat com El tren pasa primero de l’Elena Poniatowska que denuncia la violenta repressió d’una vaga ferroviària al Mèxic de l’any 1958.
Com veieu, novel.les de temes molt diversos i al gust de tothom.

Pujar al tren, llegir al tren, baixar del tren...Com la vida, i mentre vivim, llegim.

Relats conjunts: Festa d'aniversari.

Estic contenta perquè m’han contractat com a cambrera per aquesta festa. Com pesen aquestes copes! Però m’han dit que els convidats estiguin contents i que no falti de res. Llàstima d’escales que separen la cuina de la piscina, acabaré amb els peus destrossats!
Ja gairebé són les dues de la matinada i això està superanimat. Una mica rara aquesta gent. Tots tenen bloc i tots diuen que estan tan satisfets. Tan orgullosos. Que el mimen, que el cuiden... Havia sentit parlar dels blocs però a part de xerrar per diferents xats o visitar pàgines web, no se m’havia acudit això dels blocs.
Ja són les quatre i d’aquí no es mou ningú. La reunió està més divertida que mai. Tots parlen de l’Ònix , com si ella tingués molt a veure amb aquesta festa. Es veu que celebren algun aniversari encara que no es deuen de conèixer massa perquè tots porten un adhesiu amb el seu nom. Ara, això sí, quan llegeixen qui és cadascú es fan la gran abraçada com si fossin vells amics. Uns noms molt poc corrents. Fins i tot n’hi ha una que li diuen Kweilan i no és ni xinesa ni res. Ja us ho dic una mica estrany. I jo, fins dalt de feina.
Ja és de dia i m’han dit que me’n puc anar a casa. No he deixat de donar-li voltes a això de tenir un bloc. Quan he arribat a casa, he obert l’ordinador i he pensat que jo també volia ser blocaire. He decidit estrenar-me amb els Relats Conjunts. No sé què opinaran del meu escrit. I a la Kweilan? Li agradarà? Igual em deixa un comentari i tot!

L'entrada s'ha publicat correctament.

Homenatge a Víctor Pàmies!

Com homenatge a aquest gran blocaire i aquest fantàstic aniversari, us poso una dita pròpia de Lleida:

Val més un traguet de negre, que tota l'aigua del Segre.

Ja veieu que hi ha gent que no l'importa la sequera mentre tingui un bon vaset de vi negre.

Moltíssimes felicitats, Víctor!

El paraíso en la otra esquina (2005)

Fa uns anys el Museu Thyssen de Madrid va fer una exposició excel.lent del pintor Paul Gauguin (1848-1903). Vaig tenir la sort de poder-la visitar i a la botiga del mateix museu, una novel.la em va cridar l’atenció. Era un llibre de Mario Vargas Llosa (1936) i es titulava El paraíso en la otra esquina.
Era, en principi, una biografia novel.lada de Paul Gauguin. Les seues relacions amb els pintors de l’època, sobretot amb els germans Van Gogh, els seus viatges i el canvi de vida que va suposar el seu trasllat definitiu a la Polinèsia. També ens descriu la seua frustració al veure que fins i tot als llocs més allunyats de la seua civilització, la societat perfecta no existia.
Però no totes les pàgines del llibre estan dedicades a la gran figura postimpressionista sinó que les comparteix amb Flora Tristán (1803-1844), la coneguda defensora del drets de la dona a l’Europa del segle XIX i que era l’àvia materna de Gauguin. D’ella coneixem la seua vida precària, les seues dificultats personals i com portava endavant la seua lluita per la igualtat de totes les persones.
La Flora Tristán, que va viatjar des de l’antiga Europa a Perú per exigir drets d’herència a la família del seu marit, sempre ha gaudit de l’estimació i admiració de l’escriptor peruà. Ella també escrivia i va recollir les seues experiències sud-americanes a Peregrinacions d’una pària (1833).
Què tenen en comú aquests dos personatges a part de ser àvia i nét? Després de llegir el llibre ens adonem que, malgrat ni coincidir en aquest món, els dos es van dedicar a cercar un món ideal, a buscar un paradís que mai no van trobar. Potser no era lluny però sempre estava a l’altra cantonada.

No hay cielo sobre Berlín (1995)

A No hay cielo sobre Berlín, l’Helga Schneider (1937) evoca, ja adulta, les seues vivències al Berlín de la 2ª. Guerra Mundial quan només era una nena .
Ens podem imaginar una criatura deixada sola en plena guerra? L’Helga viu amb la seua mare que no dubta en abandonar-la per anar a defensar les idees de Hitler. Entre una mena de reformatori i la indiferència de la dona del seu pare, que ha marxat al front, passarà els anys de la infantesa al Berlín assetjat pels russos i els aliats.
La narració descriu d’una forma detallada des del punt de vista de la petita l’horror del fred, de la gana, de la vida en els bunkers en mig de l’obscuritat i del patiment de tots els que allí s’amagaven. Sense amor es pot viure -diu l’Helga- però sense menjar ni aigua, no.
L’Helga també ens parla de la por que sentien per culpa dels bombardejos i de les explosions. La ciutat era un incendi continu. El fum no deixava veure el cel. No hi havia cel. Tot era un infern.
La nit del 9 de novembre de 1989 va caure el Mur de Berlín i assistíem emocionats i incrèduls a aquella explosió de felicitat. Dos berlins van passar a ser un i dos Històries separades van tornar a fer un camí únic. Vint anys d’aquella nit memorable que m’han fet pensar en altres moments que ha viscut aquesta ciutat. Una ciutat que mai no ha oblidat el seu passat.
El llibre que recomano avui és una història dura i realista i que tant de bo, històries com aquesta, no es tornessin a repetir.

Somnis impossibles

L’altre dia llegia en un titular d’un diari que què hagués passat si el Marco no hagués anat a buscar la seua mare i vaig continuar amb aquesta mena de preguntes impossibles com que què hagués estat de la Heidi si el seu padrí hagués viscut a Blanes en lloc de les muntanyes suïsses o com s’haguessin sentit d’eufòrics els membres del club londinenc del Phileas Fogg si hagués viatjat en direcció contrària.
I si la Penèlope d’Ulisses no hagués sabut fer anar un teler o l’Anna Karenina i el Vronski no haguessin coincidit mai en una estació de tren? I si Raskòlnikov no hagués tingut per veïna una vella malalta?
I si Heathcliff no hagués estat recollit pel pare de la Katherine i si els gitanos no haguessin tornat amb el gel i si Sancho no hagués volgut ser el rei d’una “ínsula” i si l’Emma Bovary no s’hagués avorrit tant en mig d’un poble provincià?
I si el Grishka i l’Axinia no s’haguessin enamorat prop del Don i si el Dr. Juvenal Urbino no hagués caigut de l’escala i si a Comala hagués viscut algú i si l’Abate Faria no hagués conegut Edmond Dantés al castell d'If i si el Robinson Crusoe no s’hagués trobat al Viernes? I si l’Arthur Gordon Pym no s’hagués enrolat mai en aquell maleït vaixell?
I si la Virgínia Woolf no hagués pensat en l’Orlando i si no hagués calgut crear cap Fundació i si l’Anna Ozores hagués pogut ser escriptora com ella volia i si el hereje no hagués patit la Inquisició i si Pascual Duarte no hagués viscut una Guerra Civil i si Truman Capote no s’hagués assabentat del crim comès a sang freda i si els cecs no haguessin captivat a Sábato?
I si el pare de les germanes March no hagués anat a la Guerra i si Hailsham hagués estat una escola normal i si el món de la Lenina hagués estat una mica més feliç i si l’Anna hagués trobat el seu germà al país de les últimes coses i si …
Personatges familiars, personatges que no teniu secrets per nosaltres, els lectors. Sou protagonistes d’històries que hem llegit i rellegit…personatges que potser esteu avorrits de viure el mateix, de tenir les mateixes emocions o sentiments una i una altra vegada, que somnieu en un: i si...?
Però, estimats i estimades, això no pot ser.

Pel.lícules o llibres

La famosa trilogia de Larsson (1954-2004) s’està duent al cinema de forma vertiginosa i de nou tornem a fer-nos l’eterna pregunta: cinema o llibre?
Personalment prefereixo el llibre. La psicologia dels personatges o els detalls de l’argument estan més aprofundits a la novel.la que a la pel.lícula i recordo algunes versions cinematogràfiques tan decepcionants com la d' Una dona difícil de John Irving (1942-) i altres que segurament tindreu a la memòria.
Tinc algunes excepcions com El nom de la rosa d'Umberto Eco (1932-) o Ben-Hur de Lewis Wallace (1827-1905) portades al cinema per Jean J. Annaud i William Wyler respectivament, que em van captivar igual o més que el text.
De vegades he conegut la novel.la pel cinema i, enganxada a la història de la gran pantalla, he anat a buscar el llibre. És el cas de A l’Est de l’Eden de John Steinbeck (1902-1968). L’argument gira en torn al jove Cal que es vol rebel.lar contra les exigències d’una societat adulta convencional, representada per la figura autoritària del pare i el conformisme del germà gran. Cal, personatge crispat, angoixat, perdut en un món on el bé i el mal estan massa a prop , ens sedueix des del primer moment.
L’Elia Kazan la va dur a la pantalla (1955) i el protagonista va ser l’actor James Dean que iniciava així la seua projecció mítica que després va tenir.
Tant Steinbeck com Kazan reflecteixen molt bé l’enfrontament entre dos generacions als anys 50 als EEUU, l’adulta, immersa en un món ple de normes i de pors, i la dels fills que busca un camí nou sense tabús i hipocresies.
Un ho va fer amb una gran pel.lícula i l’altre, amb una gran novel.la. No sabria què triar.

El que no existeix

Ja sé que és una mica irracional però de vegades conec per la primera frase d'un llibre si m’agradarà o no. De vegades, l’inici de les novel.les es grava a la memòria i si no me’n recordo ben bé vaig a buscar el llibre i el torno a rellegir.
Entre les frases primeres que m’estimo més per suposat hi ha les de Rebeca (1938), la superfamosa Ahir vaig somniar que tornava a Manderley o la també molt coneguda de Anna Karenina (1877): Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.
M'agrada el començament de David Copperfield (1850), lectura de joveneta que em va fer estimar la literatura de Dickens i dels clàssics en general. : Si sóc jo l’heroi de la meua pròpia vida...
Vaig patir amb la Jane Eyre (1847) de la Charlotte Brönte tota una vida de renúncies que ja s’anunciava des de la primera pàgina quan deia : No va ser possible sortir de passeig.
Vaig començar a ser habitant de Macondo a Cien años de soledad (1967) amb Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre le llevó a conocer el hielo.
O vaig viatjar a la vella Vetusta amb La heroica ciudad dormía la siesta, de la meua admirada Regenta.
No es pot deixar d'enyorar la magnífica novel.la de Juan Rulfo (1955) quan ara escric Vine a Comala porque me dijeron que aquí vivía mi padre, un tal Pedro Páramo.

I tantes altres!

Està clar que les primeres frases ens enganxen a tota una història més o menys complexa i durant uns dies vivim entre el nostre món real i el món imaginat que anem creant al llarg de la lectura.

Paraules que ens apropen a històries no per allunyades en el temps menys estimades...històries inventades, fictícies...però com deia en Paul Valéry : Què seria, doncs, de nosaltres, sense l’ajut d’allò que no existeix?

Relats conjunts: Móns paral.lels

La discussió entre la dona i l’home va ser gairebé a mort. L’odi que es professaven va portar a la destrucció irracional. Tot va quedar malmès.
De nou, ell entrava en aquella habitació i mirava el rellotge. El temps estava parat. Les parets estaven esquinçades, el gerro, trencat i ell, després d’aquella baralla entre els dos era com un ninot a punt de caure al buit. Queia al buit i ningú no l’aturava. Donant voltes per aquella habitació que només uns minuts abans era un menjador amable, intentava transmetre tot el que el personatge li exigia. S’hi esforçava. Eren els últims moments de l’obra.
Va sentir com els aplaudiments neixien des d’un silenci absolut. La cortina de l’escenari baixava definitivament per aquell vespre.
De nou, tornava a ésser ell. Va sortir i va saludar el públic que semblava entusiasmat. Va aparèixer ella – també la seua dona a la vida real- i agafats de la mà s’inclinaven agraïnt les mostres d’afecte dels espectadors.
La realitat i la ficció. Dos móns paral.lels que visitaven cada dia amb una gran intensitat. O potser no tan paral.lels. Ningú no havia estat des de feia anys al domicili d’aquella parella que representava de forma magnífica nit rera nit l’obra “A l’infern n’hi ha prou amb dos”.

Philip Roth (1933)

Fa uns anys, un dia que estava de baixa, escoltava per la ràdio una tertúlia literària i algú va parlar d’una excel.lent novel.la que jo no havia llegit i d’un autor que desconeixia. Era en Philip Roth (1933-) i la novel.la , La marca de l’home (2000).
Va atribuir al text un seguit de qualitats tan fantàstiques que si no hagués estat amb febre, en aquell mateix moment hagués anat a la llibreria i l’hagués comprat. Però, com tot lo millor, es va fer esperar. Uns dies, només.
La marca de l’home és la tercera novel.la amb què Roth completava la publicació d’una trilogia. Pastoral Americana (1997) y Me casé con un comunista (1998) eren les altres dos. No cal dir que la novel.la em va agradar molt i durant un temps em vaig posar al dia sobre aquesta autor jueu i nordamericà. I dic jueu perquè l'adaptació de les persones jueves als costums dels no jueus als USA té sovint un paper rellevant a la seua obra.
La marca de l’home –portada al cinema al 2003 i protagonitzada per Nicole Kidman i Anthony Hopkins- és una història que ens enganxa però més enllà de la relació entre un professor jubilat i una humil treballadora de correus, hi ha una crítica de la societat americana, del seu racisme latent o de la seua repressió sexual però també és una crida a què l’home pot triar, a què l’home pot ser diferent en una societat en què es gairebé impossible allunyar-se d’allò que s’espera d'ell. La societat ens "marca" i Roth proclama la llibertat per treure’ns de sobre aquests signes d’identitat que nosaltres no hem escollit.
Etern candidat al Premi Nobel de Literatura es va donar a conèixer pel gran públic amb El trastorn de Portnoy (1968)…després vindrien novel.les que han tingut reconeixements importants com el Pulitzer a Pastoral Americana i altres premis de literatura molt prestigiosos. De totes les novel.les que he llegit apart de la trilogia, potser destacaria El teatre de Sabbath (1997).
També faig un esment especial- Roth té una obra bastant àmplia- a Patrimoni, una història veritable (2003) on ens explica el seu enfrontament a la malaltia del seu pare de 86 anys i el que representa veure la decadència física d’una persona a la que hem conegut plena de vida i de força . No és un tema nou i hi ha autors que s’han atansat al veïnatge de la mort de diferents formes però en Philip Roth ho fa d’una manera absolutament sincera. Ens apropa als seus neguits, als seus problemes i sobretot a les seues pors de tal forma que les emocions i els sentiments també són de tots els commoguts lectors.
Com a curiositat, vull apuntar que Elegy (2007)la pel.lícula de la Isabel Coixet, que van protagonitzar Ben Kingsley i Penélope Cruz, estava basada en una novel.la seua L’animal moribund (2001).
Aquest any tampoc no li han donat el Nobel. Un altre any serà. Tanmateix, és un autor que val la pena conèixer.

Conversa de cafè

Avui a la tarda fent un cafè amb una amiga meua, que és una gran lectora, hem comentat que aviat se sabria el premi Nobel de Literatura d’enguany i hem pensat en diferents autors a qui li podrien donar.
També d’alguns guanyadors dels darrers anys que ens han agradat o altres que no tant. Hem parlat del sudafricà J. Maxwell Coetzee (1940-) com un dels que més ens havia impactat, sobretot, per L’edat de ferro (1990). En aquesta novel.la, una dona, a les portes de la mort, li serveix a l'escriptor, per parlar de la solitud, aquella solitud tan tremenda quan és absoluta i ho envaeix tot. Per suposat també apareixen els temes de la violència, del racisme i el daltabaix polític, social i econòmic de Sudàfrica durant els anys posteriors a l’apartheid. Personalment, prefereixo aquesta a Desgràcia (1999), encara que també és molt recomanable.
De Coetzee hem passat a l’Elfride Jelinek (1946-) molt coneguda per l’adaptació al cinema de La pianista, una pel.lícula incòmoda i inquietant com tota la seua obra. Recomanaria d’aquesta autora, dura, sense concessions , lluitadora per la igualtat de la dona en un món que per ella no té massa esperança, la novel.la Desig (1989) .
Encara ens ha donat temps per una tercera escriptora, la Doris Lessing ( 1919) i Sudàfrica ha tornat a prendre protagonisme a la nostra conversa. La creadora de la Marta Quest ha denunciat reiteradament la injustícia i la segregació racial del continent africà. Però m’agradaria fer referència al primer conte del recull titulat Les padrines (2004) i com una escriptora amb 85 anys reivindica el caràcter, la força i la maduresa de dos dones grans davant la vida, els sentiments i les emocions.
I com que era l’hora de marxar ens hem acomiadat i mentres tornava a casa pensava en com gaudeixo amb aquests aparadors o raconets que fan algunes llibreries amb totes les obres traduïdes dels autors premiats...això si no passa com l’any passat que del Nobel Le Clézio (1940-) no hi havia pràcticament res en català. A veure aquest any.

Relats Conjunts: El fumador

La Maria, cap de secció del Negociat de la Delegació d’Hisenda de la ciutat X, escoltava incrèdula l’encarregat de la neteja. No s’ho podia creure. De veritat, ho diu? N’està segur? I horroritzat, l’empleat movia el cap afirmativament.
D’acord! Va dir, acabant la conversa.
La Maria es va quedar sola. Va començar a ordenar els llapis que tenia a l’abast una i una altra vegada. Va llegir-se els informes del dia que hi havia damunt la taula. Tot era inútil. No es podia concentrar. Havia de prendre una decisió.
L’home li havia explicat una actitud del director de l’oficina menyspreable. Tenia l’obligació de denunciar-ho. Ho havia de fer però el Marc –el director- l’havia ajudat tant! Havia aprés molt al seu costat quan només era una recent arribada a l’oficina. A més sempre havia parlat bé d’ella als seus superiors…Però la Llei era la Llei. I sabia quina era la seua obligació.
Va agafar el mòbil i va trucar al telèfon de la Unitat de Control d’Actituds Incíviques dels Ciutadans .
-UCAIC, digui’m
- Vull denunciar el Director d’Hisenda.
- Si, l’escolto.
- És fumador! Hem trobat tres burilles a la seua paperera.
- (Silenci) Ara venim!

(Any 2015: Basat en fets reals)

La fortalesa assetjada (1947)

L’autor xinès Qian Zhongshu (1919-1998) va publicar aquesta novel.la l’any 1947 i va situar la seua història a l’Est de la Xina, a Shanghai principalment ,en els temps de la guerra entre aquest país i el Japó (1937-1945).
Malgrat aquest rerefons, l’escriptor en fa pocs esments i el relat se centra en un noi que arriba a Shanghai després d’estar uns anys estudiant a Europa: Fang Hongjian. Un jove que no ha sabut treure cap profit de la despesa que ha suposat estudiar a l’estranger. Arriba, però, amb un títol de doctorat fals a la butxaca.
Hauria de buscar feina, parella, situar-se...però en Fang no sap ben bé com tirar endavant la seua vida. Per culpa d'un amor que no acaba bé, marxa a l’interior del país a donar classes en una universitat poc important. La frustració que li proporciona la seua ignorància, la seua manca de voluntat i la seua poca fermesa de caràcter el portaran a prendre decisions d’índole personal que només l’abocaran a una infelicitat permanent. Entre altres, a un matrimoni sense ganes.
L’escriptor ens desmitifica la societat xinesa. I ho fa criticant una sèrie d’institucions d’aquella societat que “a priori” podem pensar que són intocables. La parella, la família, la Universitat...sembla que la societat estigui tan perduda com el jove Fang. I de fet, igual que el protagonista perd les regnes de la seua pròpia vida –si les ha tingut mai- a la societat xinesa sembla que li passi el mateix. Moments d’incertesa i de desconcert davant un futur ple de canvis massa proper.
Qian Zhongshu –que va estar censurat dins del seu pais i depurat en temps de la Revolució Cultural- no té escrúpols en denunciar l’intel.lectualisme fals de la universitat, les enveges, el nepotisme, l'excessiva fascinació per Occident, però tampoc no en té en posar en dubte l’amor filio-paternal que creu que està sustentat bàsicament en els diners que puguin aportar uns i altres. I sobretot envesteix contra el matrimoni –d’aquí ve el títol de la novel.la- una institució que és com una fortalesa que qui no hi és hi vol entrar, i qui hi és es troba presoner.
Molt irònic, molt sarcàstic i crític . Una mostra d’això que m’ha cridat l’atenció és que en un moment concret un personatge que se les dóna de poeta diu que li encanta que a la seua família hi hagi alguna mort perquè això li provoca uns sentiments molt “adients” per escriure un poema ple d’emoció.
De vegades, corrosiu.

Els Buddenbrook (1901)

Els Buddenbrook són una família que pertanyen a l’alta burgesia alemanya i que viuen a Lübeck al començament del segle XIX. Al llarg de tres generacions i entre 1835 i 1877, llegim els esdeveniments familiars, socials i comercials que els tenen com a protagonistes.
A l’inici de la novel.la, els Buddenbrook gaudeixen d’una posició privilegiada a nivell social i a nivell comercial. Són identificats a la ciutat com una de les estirps principals i ells se senten membres d’una comunitat que els reconeix per la seua vàlua.
Thomas Mann (1875-1955) ens explica 40 anys d’aquest llinatge. Però des del punt àlgid de l’inici del relat, aquesta família només farà que anar cap avall. En efecte, és la història d’una decadència. És la decadència d’una manera de viure, de fer negocis i d’entendre el món que entrant al segle XX farà fallida.
És també la història d’unes personatges que no són feliços. Mann ens presenta uns homes i dones que malgrat tenir diners es deuen a unes obligacions de treball o socials que marquen la seua vida. Víctimes de la seua posició, els sentiments s’han de posposar en bé del nom i del patrimoni i així ho fan. Això comporta evidentment una insatisfació omnipresent al llarg de les seues vides.
Mann ens fa passar el temps a poc a poc. Ens explica el dia a dia d’aquesta família i ho fa parant-se amb els detalls de tot tipus. És com si fossim espectadors en una sala de cinema perquè ens assabentem dels seus errors, de les seues satisfaccions, dels seus maldecaps però també de com són les seues cases, el seu aspecte, els seus vestits i fins i tot, per posar un exemple, de com és el saler d’or que utilitzen als àpats.
Tota una vida de luxe que sense que passi res extraordinari esdevé en un final irreversible. Sense que passi res, aquí està el mèrit. La vida passa, igual que la mort, igual que els anys, com un riu que va fluint i ,malgrat tot, arribarà al seu destí.
Mann ens ho explica de forma objectiva , més d’un ha dit que amb simpatia cap aquesta família que ens descriu però jo estic al costat dels que diuen que es mostra objectiu i que serà el lector qui digui si aquesta família es digna de crítica o d’admiració.
Tinc una sèrie de novel.les que quan algú em diu que no l’ha llegit m’entra com una enveja perquè penso que té pel davant moments fantàstics. Els Buddenbrook ha passat a formar part d’aquesta llista particular.

Literatura d'un viatge a Xina

Aquest estiu me n’he anat a la Xina i on si no, podia anar amb aquest nom de Kweilan? Potser volia conèixer la Xina ancestral o el que quedava de la Xina de Mao. Però el que jo buscava no ho vaig trobar. La Xina que jo vaig veure és una Xina urbana, una Xina poc acostumada als turistes i una Xina amable i oberta als estrangers. Encara que és impossible comunicar-se amb ells per les dificultats de l’idioma.
Però, abans de passejar pel barri del Pudong i fer fotos al Bund, vaig llegir un llibre de l’Angel Wagenstein (1922): Adiós , Shanghai i que vaig comprar només pel títol , sense tenir-ne cap referència. L’estada en aquella ciutat dels jueus europeus provinents d’Europa durant els anys de la 2ª Guerra Mundial em van servir per situar històricament aquesta ciutat abans i després dels anys 40. També per conèixer uns fets que ignorava i que em van impactar profundament.
Preparant les maletes també vaig llegir Sorgo Rojo (1987) de Mo Yan (1955) –portada al cinema per Yimou- ambientada a la província de Shandong i que ens parla d’una família des de la invasió japonesa als anys 30 fins els anys 70. La sensibilitat del poble xinès queda palesa en aquesta novel.la . Sensibilitat que vaig reconèixer quan visitava els temples o les pagodes i els guies explicaven les llegendes o històries plenes de màgia i poesia. Les pagodes o els palaus tenen mil i un detalls: la forma, el color, l’orientació i tot molt pensat i d’acord a les seues tradicions del Yin i Yang, el feng-shui...
Amb aquests dos llibres llegits vaig començar el viatge.Una vegada allà, vaig caminar per Shanghai una mica atordida de veure aquella modernitat que sorgeix sobre les cendres dels barris vells. No puc dir que sigui una ciutat de contrastos perquè el modern s’engoleix l’antic. Queden joies com els jardins del Mandarí Yu o alguns temples budistes on l’encens i el silenci t’aïllen una mica d’aquesta ciutat futurista de 23 milions d’habitants.
I tot en mig d’una boira intensa. Estic acostumada a la boira però sempre l’he associada amb el fred. D’entrada quan arribes a Shanghai la humitat i la calor se t'enganxen al cos i esdevenen companyes fidels.
I després de Shanghai, Hangzhou, una ciutat “petita” que té uns vuit milions d’habitants i que no té centre històric. Tot és nou. Gratacels que no deixen veure el cel i que jo, que vinc d’una ciutat petita de veritat, em donaven una sensació de deshumanització. Ciment i ciment per tot arreu. Centres comercials i cadenes de cafeteries occidentals omplien el carrer principal. El llac Oest en mig de la ciutat, ple de palaus dels diferents emperadors, n’era l’excepció. Un lloc preciós on és fàcil imaginar la Kweilan de la Pearl S. Buck passejant i pensant com són de diferents els occidentals.
A Xian vaig tenir un record per tots els amics i amigues del bloc ja que una foto dels guerrers va ser tema proposat pels Relats Conjunts. Com anècdota puc dir que tinc el llibre del museu signat pel camperol que va fer la descoberta casual del Mausoleu. Ell, ara, vestit amb una jaqueta preciosa de color blau cel, només es dedica a signar dalt d’una mena de tron. Com un emperador. No volia fotos, per això no en tinc cap.
I finalment Pequín o Beijing. Una ciutat moderna, activa i sobretot viva. Pocs detalls d’on som. Si no fos pels rètols gairebé semblaria una ciutat occidental. Només els petits barris de hutongs que queden són testimonis de què Xina fa 20 anys –només 20 anys- era d’una altra forma.Visites obligades van ser el meravellós Temple del Cel i la fantàstica Ciutat Prohibida, llocs desitjats des que vaig veure la pel.lícula de Bertolucci. Tristor inevitable a la Plaça de Tian’anmen presidida pel Mausoleu de Mao, envoltat d’una cua llarguíssima de ciutadans - turistes xinesos- per retre-li homenatge.
La visita a la Muralla també va ser un dels moments especials.
Ens vam moure amb metro – era fàcil perquè els noms de les estacions també estaven en anglès- i vaig viure l’experiència aquella de què t’empenyen per poder tancar les portes. Dins del vagó, no et podies ni bellugar. Com una estàtua de sal. O millor, de terracota.
M’agradaria tornar-hi perquè és una ciutat on m’hi vaig sentir còmoda i on, evidentment, hi ha encara molt per descobrir.
Aquesta és una crònica personal d’un viatge a un país que canvia minut a minut. Molt, molt resumida.
Tinc dos llibres més a la tauleta que m’ajudaran a entendre millor aquell país i aquella societat. I que són dos llibres per llegir encara La fortaleza asediada (1947) de Qian Zhongshu (1919-1998) i un relat de viatges En el gallo de hierro (1988) de Paul Theroux (1941).

Admeto propostes!

L'estranya desaparició d'Esme Lennox (2007)

Les vacances ja s'han acabat i ja tenia ganes de tornar a escriure i a llegir els vostres apunts. Moltes gràcies a tots els que em vau desitjar bones vacances!!!

I començo amb una ressenya sobre un llibre que precisament ha estat l'últim que he llegit durant aquests dies. Potser perquè m'ha impactat o perquè és el que tinc més present, L'estranya desparició d'Esme Lennox estrena temporada.

***

Esme Lennox es reclosa en un sanatori psiquiàtric només a l’edat de 16 anys a la dècada dels 30, al segle passat. Seixanta anys després, aquest sanatori ha de tancar les portes i el director de la institució truca perquè se'n faci càrrec l’Iris, una noia que desconeixia fins llavors l’existència d’aquesta germana de la seua àvia.
A partir d’aquí jugant amb el present i el passat i amb diferents veus narratives, l’escocesa Maggie O’Farrell (1972) ens conta els fets que van propiciar aquest internament.
L’autora ens parla de la jove Esme,de la búsqueda d’un camí propi i diferent, de la seua rebel.lia i de la seua manca d’acceptació d’unes normes molt rígides per les dones d'aquell temps. Ens explica també un fet terrible que marca unes vides i una família.

I a mesura que anem llegint no podem deixar la història , ni podem deixar de pensar en què pot ser tota una vida presonera en un manicomi. Una narració plena de sensibilitat cap a les persones diferents, que no poden o no volen seguir les directrius establertes per una societat tancada i convencional.
Parlar molt d’aquesta novel.la seria desvetllar la trama i no ho vull fer perquè la lectura esdevé molt intensa i cal arribar fins al final per saber els secrets que s’hi amaguen.
És la primera novel.la que es publica a casa nostra d’aquesta autora. Crec que val la pena seguir-la a partir d’ara.

Bloc de vacances!

Me'n vaig de vacances i deixo el meu estimat bloc en stand-by uns dies. Suposo que fins a mitjans d'agost.

Bon estiu a tots i a totes i una abraçada. Fins la tornada!!!

En memòria de Carles Riba (1893-1959)

En l'aniversari de la seua mort, un record pel gran poeta.



Dins la nit, els meus anys

han cridat i em desperten;

semblen ocells perduts,

sóc d'ells i no em coneixen;

són meus i van errants,

perquè no em pugui entendre

quan cerco en el meu cor

què m'ha fet gran i feble.

(1956)

Olor de colònia (2009)

Aquesta novel.la ens conta la vida d’una antiga colònia tèxtil. Una història explicada de forma lineal amb alguns secrets amagats que l’autora ens va desvetllant al moment oportú per tal que l’interès no decaigui en cap moment.
Sílvia Alcántara (1944) ens trasllada al bell mig d’un univers tancat i opressiu. Ens situa en una atmosfera asfixiant. Els personatges no tenen vida. Perquè no es pot dir vida quan no poden decidir res sobre el seu propi present o futur o intervindre en l’ educació dels seus fills. Als amos de la fàbrica se’ls havia de demanar permís per a tot, perquè eren Déu i si no ho eren ho semblaven perquè es comportaven com si ho fossin.
La colònia era una petita societat molt jerarquitzada on tothom hi tenia un paper assignat i que s’havia de complir. Una petita societat amb unes regles estrictes que encara feia que l’ambient d’aquella mena de poblet fos més irrespirable per les persones que hi vivien. Així les relacions entre els diferents habitants esdevenien difícils sota una pressió constant i propera. I hi havia por. La por ho contaminava tot. Por dels senyors, por del què diran els altres, por d’ells mateixos i por de l’exterior.
Somnis frustrats, enveges, mentides i també patiment. Molt patiment.
L’autora ho va viure de petita i , sense concessions i sabent del que parla, ens relata aquella no-vida quotidiana de les antigues colònies. Una posada en escena en què te n’adones absolutament astorada de què sense cadenes ni guardians es podia viure com esclaus en ple segle XX i a casa nostra.

(Gràcies per recomanar-la a:

http://www.lespolsadallibres.blogspot.com/

http://www.viuillegeix.wordpress.com/

http://www.todoreh.blogspot.com/)

Claus i Lucas (1987-1991)

Què és veritat i què és mentida? De vegades en el nostre dia a dia hi ha actes que no ens els acabem de creure. Fets que dubtem que encara que ens estiguin passant puguin ser reals. O en ocasions, a l’inrevés, somniem històries terribles o meravelloses que no tenen res a veure amb la realitat que ens ha tocat viure.
Claus i Lucas és una trilogia de l’autora Agota Kristof (1935-) que va publicar entre els anys 1987 i 1991 i que ens explica la història de dos germans bessons a partir de la 2ª. Guerra Mundial. Però que ningú no es pensi que de nou estem davant d’un altre episodi d’aquesta guerra. La novel.la no va d’això. La novel.la és la història d’una supervivència. O no. És la història de com es pot tirar endavant malgrat tot el món que ens envolti sigui horrible i cruel. O no.
Ara mateix no recordo una narració que m’hagi descol.locat tant com aquesta. Llegim una novel.la però, quan l’acabem, és una altra. Hem de reconstruir de nou totes les peces per poder situar-nos davant el nou llibre que tenim a les mans. Una mica perduts i alhora seduïts per l’autora que ens condueix allà on vol ella, com si fossim unes titelles a mercè dels seus capricis.

Llegiu la novel.la i tindreu aquesta sensació i moltes d’altres que només una mestra de la literatura pot fer arribar al lector.

(També han escrit sobre aquesta novel.la:

http://www.jordicine.blogspot.com/

http://www.nauargos.blogspot.com/ )

Relats Conjunts: El Cafè de nit

El seu aspecte era acurat. Era fins i tot agradable si bé els llavis eren massa prims i no l’afavorien massa. Havia sortit de la impremta abans d’hora. Havia dit als seus treballadors que la seua dona l’estava esperant. Feia poc que l’Alain s’havia casat amb la Marie i tothom sabia que n’ estava enamorat com un adolescent.
S’estimava la Marie com mai no havia estimat cap dona. Des del moment que l’havia vista va sentir que seria per a ell. Ara, quan feia els sis mesos de casats, aquell amor esdevenia cada vegada més profund. Només volia que estigués per ell, que estigués amb ell. Per això, quan algunes tardes de festa, la Marie li demanava caminar fins al Moulin de la Galette, ell no hi volia anar. De solters s’hi passejaven i, de fet, allà va ser on l’Alain l’havia captivada amb la seua veu tendra i dolça. Però ja no li venia de gust. Era tan guapa la Marie, que segur que més d’un li voldria prendre.
I era tan simpàtica! De vegades, massa. I ella li donava un grapat d’explicacions. Ocasionalment plorava però ell no sabia si creure-la. Era molt bonica i no es podia avesar a què ell hagués tingut tanta sort. Al cap i a la fi, qui era ell? Només era el propietari d’un modest negoci. La Marie, si hagués volgut, s’hagues pogut casar amb aquell brètol del Pierre que era més ric i estava millor situat. Però l’havia triat a ell i n’estava orgullós.
Molts dies arribava d'hora i no pujava al pis. S’estava davant de la porta i espiava des del carrer. Se’n fiava de la Marie, però volia estar-ne absolutament segur. I quan estava cansat d’esperar, ja de nit, pujava les escales i encara trobava el sopar a la taula....Amor-li deia ella- per què has trigat tant? I contemplant-la pensava que quina sort tenia un home com ell.
Avui havia sortit aviat. Volia que la Marie estigués contenta. L’altre dia, al sortir de la feina, havia entrat al Cafè de París i potser havia begut massa ginebra. Ignorava què havia succeït. Però la Marie el va posar nerviós i l’endemà semblava que tingués un blau a la galta. Es va disculpar humil i tremolós.
Ara volia estar amb ella i que oblidés l’altre vespre. Camí de casa va tornar a passar pel davant del Cafè. A poc a poc va seure a la mateixa taula, al costat del billar. Segur que la Marie el perdonaria de nou. Ningú no se l’estimava tant com ell.

Lectures de la Patagònia

El viatger que entra en una llibreria de El Calafate, a la província argentina de Santa Cruz, se sorprèn immediatament per la gran quantitat de llibres dedicats a la Patagònia que hi ha a l’abast del possible lector. Assajos, cròniques, treballs de camp, biografies, relats d’expedicions...
Llibres que denuncien l’extermini dels grups aborígens de Santa Cruz i Tierra de Fuego com el de l’antropòloga Anne Chapman que va estudiar la vida dels indígenes, els Onas i els Yàmanas a La vida de los Onas. Ella es va traslladar a la zona i va tenir contacte amb l'última Ona, la Lola Kiepja, que va morir l’any 1966. Dels 24. 000 tehuelches –ètnia a la qual pertanyien els ones- que es van censar al 1869, ja al 1895 només en quedava 5.500.
Llibres que conten com un vaixell belga dedicat a la pesca de balenes a la zona va capturar un grup d’ones i els van portar a París engabiats com si fossin animals. Aquells éssers humans van ser un dels atractius a l’Exposició Universal de París al 1889.
Llibres que parlen de les aventures de l’expedicionari Ernest Shackelton (1874-1922) i com amb l’Endurance va quedar atrapat al gel de l’Antàrtida. O de la vida de Francisco Moreno que va morir sense haver vist mai el glaciar que porta el seu nom.
Llibres que fan pública l’explotació dels treballadors i les morts que hi va haver a començaments de segle per part dels grans propietaris de la terra, ramaders en la seua majoria, com La Patagonia trágica de José Maria Borrrero (1880-1931) on explica, amb documentació dels diaris de l’època, les vagues dels assalariats demanant unes mínimes condicions laborals i la consegüent repressió indiscriminada que van patir, aïllats i ignorats del món.
Una bibliografia nombrosa i una Història rica que ens és llunyana però interessant i trista. Molt trista.

El quartet d'Alexandria (1957-60)

He llegit que s’ha recomanat en alguns blocs Un lloro per al vicari i altres històries de Gerald Durell (1925-1995). Aquestes ressenyes m’han fet pensar en el seu germà Lawrence Durrell (1912-1990) i el seu quartet d’Alexandria. Títol genèric de quatre novel.les diferents: Justine, Balthazar, Mountolive i Clea.
Ambientada a Alexandria abans i durant la 2ª. Guerra Mundial, Durrell narra una sèrie d’esdeveniments des de tres punts de vista, tres perspectives –segons el personatge que ho explica- sobre els mateixos fets, en un intent de fer confluir temps i espai en una dimensió absoluta. A la 4ª entrega, Clea, la narració avança i només llavors el lector se n’assabenta del desenllaç de la història.
Amor, intrigues polítiques, desencís, passió, mort, adulteri, ambició...es combinen en un relat d’una gran complexitat narrativa i també humana. I per damunt de tot, en un relat apassionant.
El fil conductor és el periodista Darley, seduït per un impossible, la intangible Justine. Darley, enamorat de la ciutat només perquè en els seus carrers s’hi passeja la dona que estima. Darley, ple de desig de viure, d’estimar, de trobar pau. Darley, espectador i amic d’uns éssers que existeixen però que no es troben a ells mateixos.
Llegim el quartet i si poguéssim faríem les maletes i marxaríem a Alexandria com si fóssim víctimes d’un encanteri que ens portés a la vella ciutat. Ciutat que és més que un escenari, i que pren protagonisme als personatges principals al llarg de la novel.la. Però l’Alexandria de Justine o de Clea no la trobarem tal com la descriu Durrell.
O potser si. Perquè ens hi podem apropar, viure-hi, ésser part d’ella tantes vegades com vulguem. Només cal llegir el llibre.

Un any de bloc.

Com el viatger que arriba a aquesta estació preparat per sortir cap algun lloc, així era jo fa un any. Il.lusionada per començar un viatge amb el meu bloc i els meus llibres, vaig partir cap a un indret desconegut. Però el viatge que vaig començar sola, ara l’estic fent amb un munt de blocaires que m’acompanyen i em diuen la seua.
M’encanta tenir un bloc, escriure-hi i llegir els vostres comentaris…A tots i a totes, moltes gràcies!!!

El mar

Aquests dies està fent una calor d’estiu. Serà difícil pels que no viviu a Ponent imaginar que aquí ja estem com en plena canícula. Com a dona de secà, o de terra endins que queda més glamurós, quan fa aquest temps sempre penso en el mar i en com m’agradaria viure-hi a prop. I aquest desig m’ha portat a recordar dos títols.
El primer és El mar (2006) de John Banville (1945). Un llibre no gaire extens però que amaga a les seues pàgines uns records intensos i difícils de reviure. El protagonista ho fa, després de cinquanta anys, i amb ell, els lectors som testimonis de com el passat i el present es complementen en una búsqueda difícil de la pròpia identitat.
Actualment aquest escriptor irlandès està tenint un gran èxit amb el seudònim Benjamin Black i les seues novel.les policíaques. Una d’elles El Lémur (2008), el tinc a la cua i és un llibre per llegir.
El segon llibre és El mar, el mar de la també irlandesa Iris Murdoch (1919-1999). Una gran narradora que es paladeja a poc a poc i arriba a captivar-nos amb les seues històries i amb la seua manera de contar-les. En aquesta novel.la, el mar és una presència constant, un reflex de les obsessions del protagonista, de les seues frustracions, dels seus sentiments...
La Kate Winslet i la Judi Dench van fer reviure aquesta escriptora en la pel.lícula Iris (2002) de Richard Eyre. Allà es reflectia la seua existència lliure i sense lligams però també la terrible malaltia de l’Alzheimer que la va allunyar per sempre de la literatura. Però, afortunadament, no dels seus lectors.
Que disfruteu del mar tots aquells que hi viviu al costat. Als que no en tenim, sempre ens quedarà la literatura.

Relats Conjunts: La Torre Eiffel.

Aquell matí, després d’esmorzar, al Jaume li picava tot...des que havia sentit que els fills del seu company havien agafat polls a l’escola...no estava tranquil...només feia que gratar-se contínuament.
Quan va sortir del despatx, va entrar en una farmàcia i es va comprar de tot: ungüents, xampús, protectors...A l’arribar a casa, a la dutxa acabaria amb aquelles bestioles que no el deixaven en pau...Al vespre, amb el problema dels animalons ja sol.lucionat, es va posar a llegir al sofà una novel.la que li havien recomanat...el protagonista era diabètic ... A sopar! el va cridar la Llúcia, la seua dona.
Gairebé no va poder empassar-se res...Només tenia set com l’home de la novel.la. Al llit, la Llúcia tenia ganes de jugar però li va comentar...estic preocupat, igual tinc sucre, tinc moltes possibilitats ...demà aniré al metge. La dona amb cara de ressignació va pensar que sort en tenien de què el metge fos el seu propi germà perquè si no ja faria temps que els haguessin expulsat de la mútua...I sense dir ni bona nit li va donar l’esquena.
El Jaume però es va quedar despert, molt nerviós pels polls que li tornaven a picar, per la set que tenia,...pel pobre Lluís, l’antic company de feina, que havia tingut un infart...A ell també li feia molt mal el cor, tenia unes punxades fortíssimes...I sumament endolorit finalment es va adormir.
L’endemà va anar a treballar com cada matí encara que prèviament s’havia anat a fer unes radiografies pendents, per possibles problemes de vesícula. A l’oficina, la rutina de sempre, els comentaris de sempre...i ell, angoixat i neguitós...Es que ningú no li feia cas, ni el germà, ni la dona, ...avui era el mal de cap allò que l’amoïnava. Una cosina de la cunyada de la noia de la centraleta tenia un tumor cerebral...Ràpidament va mirar els símptomes a internet: mal de cap, pèrdua de visió, percepció del món exterior distorsionat, desintegració dels colors...ostres...potser sí que feia temps que hi veia una mica borrós...Va passar un dia terrible...consultant diferents webs, posant-se en foros...no va treballar gens però honestament pensava que ja li quedava poc temps de vida.
Va arribar a casa i va veure que la seua filla Anna, estudiant d’art estava a la seua habitació. Era una noia molt eixerida, una enamorada de París. Tenia una foto fantàstica de la Torre Eiffel en blanc i negre a la paret. Quan va entrar, les paraules no li van poder sortir de la gola, s’ofegava. La torre ja no era blanca i negra, la veia distorsionada, irregular, amb colors brillants, la imatge semblava en moviment i a punt d’ensorrar-se…
El Jaume va caure al terra. No li va donar temps a sentir com la seua filla li deia: He canviat el pòster , pare! T’agrada el Robert Delaunay?

La Regenta (1885)

He anat uns dies a Oviedo aprofitant que hi havia la Festa Major de Lleida. He caminat pels carrers que volten la catedral. He buscat l’Ana Ozores pels carrers de Vetusta.
Potser estava mirant per la finestra de les seues habitacions, trista i melangiosa pensant en la mare que no va conèixer. Potser voltava per la casa solitària, somniant en impossibles mentre el desig de sentir-se estimada l’omplia d’inquietuds desconegudes.

Plou com sempre i quan sigui el migdia anirà a la Catedral. Passarà pel davant del Casino, ignorant de què molts dels homes de la ciutat la desitgen com un trofeu preuat. Per la seua part, les dones l’envegen i la critiquen. No li perdonen que no sigui dels seus, que no es ressigni a viure sota les normes de la societat hipòcrita, que no estigui contenta amb el que té.
La Regenta, orgullosa i tímida, somniadora i delicada entra a la Catedral. S’agenolla davant de l’altar sense saber que la supèrbia i la maldat del Fermín de Pas la controlen de molt a prop.
La innocència i la passió o potser la passió i la innocència la portaran a enamorar-se del conquistador de torn –l’Àlvaro Mejia- i serà l’excusa perquè sigui apartada de la vida social de la ciutat.
Sola, incompresa, tancada entre les quatre parets de casa...sense ganes de viure, sense possibilitats de ser feliç, només surt per anar a resar, a trobar un consol que si li escapa i que la ignora.

Per això jo la buscava pels voltants de la Catedral. I la vaig trobar. Es va deixar fer una foto...i allà es va quedar per sempre perquè els que hem llegit la novel.la ,si la busquem, li puguem fer companyia.

Ébano (1998)

El record més antic que tinc de la paraula “Àfrica” crec que es podria remuntar a uns còmics del mític TBO on l’explorador Eustaquio Morcillón caçava animals per la selva i el seu fidel Babalí l’ajudava en les seues intrèpides aventures. La majoria de vegades acabaven en una mena d’olla mentre uns canibalets molt simpàtics feien festa grossa perquè aviat menjarien.
Després vindrien històries com l'encontre de Livingstone y Stanley, les mines del rei Salomon...
Una mica més gran , les classes d’història i el tema “colonialisme i imperialisme” ...recordo que vaig demanar al professor que m’expliqués de nou el concepte de “metròpoli” perquè no l’havia entès bé. La injustícia de la situació quedava clara fins i tot per a aquells alumnes de batxillerat.
D’adulta, les labors de les ONG, les sequeres, les matances, la pobresa...tot el que t’ensenyen per la tele quan volen i com volen i d’allò que et pots assabentar pels diaris i revistes.
Ara he llegit Ebano. I he quedat captivada per un gran periodista. I què és Ebano? No és una novel.la. És una sèrie de reportatges que el polac Ryszard Kapuscinski (1932-2007) va fer mentre va ser corresponsal d’un diari polonès a l’Àfrica durant gairebé 30 anys. Des dels anys 60-70, moments d’esperança que va suposar la independència de les colònies fins als 90 on aquelles esperances s’havien esvaït totalment.
He quedat atrapada en les seues històries.Tant... que cadascuna de les cròniques que fa es queda curta perquè en vols saber més d’aquest continent. Com si per primera vegada t’estessin dient de debó què s’amaga darrera d’aquell immens territori temut i desitjat a la vegada. La veu de Kapuscinski clama pel reconeixement dels costums, de la justícia, crida per l’abolició de l’esclavitud, de la tortura, perquè no hi hagi corrupció, perquè s’acabin les armes, perquè els nens puguin ser nens....
Aquests dies pensava en tots aquests problemes i en com els europeus hem tingut un paper clau en aquesta trista història i de sobte llegint un diari estatal d’ahir o abans d’ahir veig un anunci d’un programa de "reality": una família de l’estat espanyol dins una cassola i uns homes de raça negra prepararats per cruspir-se’ls...
Em va caure la cara de vergonya.

El Don apacible (1942)

Quan estava pràcticament acabant El Don apacible, vaig buscar imatges dels pobles on passa la història de l’escriptor soviètic Mijaíl Shólojov (1905-1984): Rostov, Novocherkassk...i quan vaig veure aquestes ciutats modernes al Google, per uns moments vaig pensar que hi havia un error...com si en lloc de trobar la Rússia actual hagués hagut de trobar les trinxeres, els cosacs vestits amb els seus capots militars, les terres conreades de blat o els camins de pedres en uns paratges bellíssims presidits pel riu Don. I és que quan estàs llegint aquesta novel.la, l’esperit del lector queda atrapat a les seues pàgines una bona estona després d’haver tancat el llibre.
Al poblet de Tatarski hi trobem la família Méléjov. Al començament de la novel.la, a la casa familiar hi viuen diferents generacions: els pares, els tres fills i la dona d’un d’ells. La formació militar, el conreu de la terra i la cura del bestiar és la seua vida. La 1ª. Guerra Mundial contra els alemanys i la Guerra Civil russa vindrà a interrompre aquest estil de vida que encara que ells no ho saben mai més no tornarà.
Grigori Méléjov és el protagonista. Ell, com els cosacs, es mou entre la ideologia boltxevic i la “blanca” o partidària de la Rússia tradicional. La novel.la mostra molt bé aquesta dualitat del poble cosac que dubta entre la societat proposada pels comunistes i una societat ideal assimilada a la Rússia dels tsars i que els portarà a estar dividits en els dos bàndols de la Guerra Civil i a enfrontar-se d’una forma cruel i acarnissada. El personatge de Grigori és violent però valent, és despiadat però és capaç de sentir una gran passió, pot ser irracional però és íntegre i al final se n’adona que la guerra no porta enlloc, que la guerra és absurda i que només ha portat patiment al seu poble guanyi qui guanyi.
El Don apacible és la història del poble cosac en uns anys en què el món no tenia previst fer lloc a somnis idealistes, és la història de la seua vida, del seu amor per la terra, pels costums, per la tradició i de la seua desfeta davant del poder boltxevic...És també el relat d’una guerra, de tàctiques i d’estratègies, i de com l’home es pot deixar arrossegar per les més baixes passions: l’odi , la venjança,la traïció, l’enveja, l’assassinat...I de com en mig de l’horror i la violència, té temps per estimar.
Una apassionant lliçó d’història al costat del riu Don que es mostra pacient i tranquil aliè a les barbaritats de l’home que no per repetides ens són indiferents.