Quan vaig acabar el llibre vaig pensar que era la història més trista que mai no havia llegit.És una història de clons...dit així podria semblar uan historieta més d'aquestes que està de moda però és també una novel.la sobre la mort. Però no és això el que fa que la novel.la sigui tan trista...una opressió estranya que em va acompanyar les 24 hores dels dies que vaig estar llegint la novel.la...És la falta d'esperança que tenen els personatges, una vida en què no esperen res, una vida en què només esperen el final. Els personatges accepten el que els ha tocat viure amb submissió i ressignació, accepten una mort propera i segura, la dels seus amics o amigues, que suposarà acabar amb una vida buida, plena de no-res.
És trista, ja ho he dit, però la recomano fermament perquè és rara, inquietant i a la vegada no deixa de tenir un punt d'atracció que et fa sentir atrapada pel dolor, per la malenconia i també per la bellesa dels sentiments dels personatges
La va escriure l'anglès,d'origen japonès però, Kazuo Ishiguro que ja s'havia donat a conèixer amb El que resta del dia.
3 comentaris:
NOTA: En aquest comentari explico alguns detalls del llibre. Si algú no l'ha llegit i vol fer-ho, millor que no segueixi llegint :-)
He llegit al meu blog que l'havies comentat al teu, així que he vingut ràpidament i no puc més que estar d'acord amb tu :-)
A mi me'l va recomanar un blogaire, en Jordi de la Banyera d'aigua freda ;-) i, en acabar-lo, quan el comentàvem, jo li vaig dir que vaig estar tota l'estona esperant que els dos protagonistes s'escapessin, que trenquessin totes les normes i fugissin... però no va ser així.
I és perquè, de fet, des del principi es veu clara aquesta submissió i resignació dels personatges. Els eduquen per això. Ells saben "què són" i per quin motiu "han estat fets" i això el fa un llibre terrible... totes aquelles "donacions", els que fan de "cuidadors" sabent que, igualment acabaran com els seus amics.
D'altre banda, aquesta pròpia malenconia i els sentiments -que es veu clarament que són autèntics- entre els dos protagonistes fa que encara sigui més trist... Aquella escena en que Tommy i Kathy estan buscant la cinta de cassette per a ella i que, quan és ella qui la troba, ell li diu que hagués volgut trobar-la ell per poder-li regalar... és tan maca!!
En fi, que estic explicant aquí el llibre sencer jajaja si entra algú després de mi, espero que no llegeixi aquest comentari meu... Espera, que ho posaré a dalt :-))
Ara que estic a punt de fer dos anys de bloc, revisava els primers apunt i m'he trobat amb aquest comentari que no havia vist. De vegades, els publico i després vaig al bloc i els llegeixo i aquest a l'anar a un apunt tan antic, el devia perdre de vista. No em devia arribar al hotmail, que de vegades passa. Ës un llibre que a mi em va impressionar molt i que em va deixar feta pols durants alguns dies. El vaig trobar molt, molt trist però em va agradar. Crea una atmosfera especial i , com tu dius, hi ha una empatia importants amb els protagonistes.
Perdona el retard en contestar :)
Ahir vaig veure la pel.lícula i encara tinc encongit el cor!
el primer que he fet avui és mirar si havies fet algun comentari d'aquest llibre i anar-lo a comprar. A Mollet no el tenen i m'hauré d'esperar a dimecres que baixo a BCN . Estic impacient per començar-lo és una història que m'ha commogut horrorosament!
un petó
Publica un comentari a l'entrada