Ja feia dies que la gent se la quedava mirant. No l'importava massa. Ara, que li fessin comentaris sobre el quadre li sabia més greu. Que si el roig estava massa pujat, que si el llençol era més fosc que a l'original,que si la dona no se li assemblava gaire...
Malgrat això, ella continuava pintant.Cada mitja hora descansava uns minuts i es fixava en la gent que es passejava pel museu. De tant en tant alguna parella , a la vista del quadre, es donava les mans o s'atansava subtilment...Ningú no es podia desentendre de l'atmosfera de la imatge.
A ella, però, pintar aquesta dona li estava resultant difícil. Com es pot posar dins un quadre la sensualitat? el desig, com es pot reflectir ? Feia esforços per sentir alguna de les sensacions que la pintura li suggeria. Pensava que si les sentia les sabria plasmar millor. Era inútil. No podia i no sabia perquè.
I cada dia era una lluita constant per copsar aquella passió a la seua tela. Els visitants, mentres tant, es paraven darrere la seua làmina. Tots coincidien en criticar obertament el seu treball , està ben executat però li manca vida...però li manca llum ...però li manca...Al final ni se'ls escoltava.
Un dia, amb el quadre pràcticament acabat, es va adonar que criticaven amb raó. Al seu quadre li faltava emoció, sentiment...I el pols li va començar a tremolar mentre una feblesa la recorria de dalt a baix. De sobte, va ser conscient que el Joan feia quinze dies que l'havia deixat i que ja no tornaria.
31 comentaris:
Aplaudiments!!!
Et felicito! Molt bon relat, molt ben escrit i ben original! M'ha agradat molt, la veritat... :-)
Ostres... estic "flipada" és genial.... és genial veure els escrits de tots vosaltres!!!! A veure si n'aprenc de tots plegats, que ja m'esteu donant un bona lliçó!
:-D
guau!!!! mooolt bó!!!
doncs si, copsar sentiments i sensacions en un quadre és del més difícil que hi déu haver
i com afecta la nostra vida a tot el què fem. Quina veritat tan gran!!!
m'ha agradat moltíssim!!!
el trovo molt encertat i diferent, m'agrada!
es pot pintar la solitud? Bon relat i ben lligat.
Molt, molt bo!!!
Bibliòfils, us faig arribar una proposta de llibre bloc que ha encetat l'AVUI. És una història tristíssima, com una que va comentar la Kwei en un article... és molt commovedora.
Ho podeu trobar en el següent enllaç:
http://blogs.avui.cat/emailsperladria/?p=5
Realment, demostres cada dia que no només saps llegir, sinó que també domines l'art d'escriure, fins i tot relats inventats. Original i molt bo, s'escapa del que tots hem fet per ara, i això s'agraeix, m'agrada el teu enfocament.
És trist, no? Plasmar sentiments és dificilísim. Felicitats pel post. Brutal!
Caram, molt i molt bé!!!! Quin goig tenir aquesta capacitat per treure de dins la creació i plasmar-la en paraules.
gràcies per pasar per casa, kweilan i deixar la teva veu;
el teu sí que és un relat, i amb sentiment!
petons i llepades amb pols ferm (o no)!
Molt original, el més diferent de tots. M'ha agradat molot.
Rita: Gràcies pels aplaudiments. Molt contenta de què t'hagi agradat.
Eli: Sí, hi ha molts bons escrits i cadascú a la seua manera fa un relat ben original. Gràcies pel teu comentari, Eli.
rits: Tens tota la raó. La nostra vida quotidiana afecta la nostra feina, les nostres relacions...
menta fresca: Gràcies per aquesta aportció tan positiva.
Jordi Casanovas: Doncs els grans mestres han estat capaços de pintar tot allò que hi ha dins l'ànima de l'ésser humà...Ara aquesta xiqueta del relat és una altra història :)
Assumpta: Moltes gràcies per llegir-me!
Babunski: Gràcies per aquesta informació.
Xexu: Estic contenta de què t'hagi agradat.
Jordicine: Sí, no deixa de ser trist...però serà transitori...espero:)
Abel: Gràcies per les teues paraules!
Gatot: Benvingut al meu bloc. I encantada de què t'hagi agradat el meu relat.
Carme: Moltes gràcies. Benvinguda i molt contenta dequè t'hagi agradat.
I una abraçada a tots i a totes!!!
ja em sembla bé el conte; tot me sembla be en el que escrius, és clar. en tot cas jo volia comentar també la tensió, el dramatisme i el que em va agradar l'escena de bosnis que vas narrar en el "violoncelista de sarajevo"
Moltes gràcies, anònim per passar per aquí, per llegir-me i deixar la teua opinió. Benvingut o benvinguda!
Ostres, molt original i ben escrit!
Ohhhh ! Chapeauxxxxxxx !
No sé si al quadre li mancava alguna qualitat, el que puc dir és que a l'escrit no n'hi falta cap!
És un gust llegir-ho !
Senzillament és GENIAL !
;)
Montse: Benvinguda al bloc i gràcies pel teu comentari.
-assumpta- : Molt contenta de què t'hagi agradat.
Segur que el quadre reflecteix el sentiment que sentia en el moment de pintar-lo...
mense adonar-nos-en transmeten sensacions amb allò que fem o diem.
M'ha agradat i gràcies per la visita.
Ens llegim!
Hola Joana! gràcies també per visitar-me i pel teu comentari.
Hola Kweilan, m'agradat el relat. Com tot bon conte té tensió fins a arribar a un final que et sorprèn.
Felicitats.
Ostres que tristot! per una banda sembla que es deixi aclaparar per l'opinió del altres i al cap i a la fi s'adona que està sola... m'agrada molt per que és diferent del tot el que he llegit.
Llibreria l'illa: Gràcies per entrar al meu bloc i llegir-me i per la teua opinió!!!
Menta fresca: És una mica trist...però sempre pot trobar algú altre:) Gràcies!!!
Una forta abraçada!
Ostres, quin final! Un relat molt bo, felicitats!
Gràcies pel teu comentari!!!
És molt i molt bo...
Preciós.
M'agrada moltíssim!
;¬)*
Gràcies, Barbollaire, per entrar al bloc i per les teues paraules. Encantada de què t'agradi :)
Qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa! Molt bon escrit, sí! T'afageixo a la llista per anar-me passejant per aquí!
Hola, Efrem! Encantada de què et passis per aquí sempre que vulguis. I gràcies pel teu cmentari!!
Publica un comentari a l'entrada