27/11/08

L'últim encontre (1942)

De vegades vols preguntar una cosa a algú que et preocupa, que et provoca una inquietud, que no et deixa dormir per les nits ...i no ho fas. Portes a sobre aquell interrogant que et corseca els ossos i que t’acompanyarà fins al final.
El protagonista de l’últim encontre té un dubte tota la vida però abans de morir busca l’única persona que li pot dir la veritat , el seu millor amic, i que fa 40 anys que no veu. El llibre és una conversa entre aquests dos amics de joventut , Henrik i Konrad, on planeja la presència d’una dona, Krisztina, i on la lleialtat, la venjança, la gelosia, l’odi...portaran a la pregunta final i a la veritat...però, en ocasions, la veritat fa mal, massa mal. Mal al qui la té i mal al qui la vol tenir.
La relació dels dos amics , el protagonisme d’una dona, el pas del temps, un temps llarg, molt llarg, ple de fantasmes, de desconfiances, de neguit... fa que la vida dels personatges esdevingui quelcom tancat , aïllat i opressiu i que tot plegat conformi unes pàgines que el lector no abandona fàcilment.
Aquesta novel.la la va escriure l’hongarès Sándor Márai (1900-1989), que aquests dies torna a estar a la primera fila dels aparadors perquè s’ha publicat un dels seus dietaris(1984-89).
Jo vaig llegir Confessions d’un burgès (1934), que és una mena d’autobiografia, i la vaig trobar interessant sobretot perquè contava els seus anys de joventut a Berlín als temps de preguerra de la 2a. Guerra Mundial. També em va agradar La dona justa (1941). Ara es publica aquest Dietari que és el darrer que va escriure i el primer que es tradueix i que potser ajudarà a entendre els últims anys de la seua vida que ell va decidir acabar voluntàriament.

La literatura que es feia a l’Europa de l’Est abans de 1989 era poc coneguda i he de confessar que no havia llegit res de Márai fins que en un viatge a Budapest al 2003, visitant les llibreries de la ciutat, vaig comprovar que aquest escriptor n’ era l’estrella indiscutible. Exiliat – ell havia marxat al 1948 amb l’arribada del règim comunista- i censurat , la caiguda del teló d’acer va suposar un reconeixement a l’escriptor hongarès, primer al seu país , i després a la resta d’Europa.
No cal dir que al tornar d’aquell viatge, vaig anar directa a la llibreria i vaig tenir sort perquè la primera que vaig comprar sense saber-ne pràcticament res va ser aquesta de L’ultim encontre que està considerada la seua obra mestra.

A mi m’agraden les novel.les llargues...simplement perquè així duren més...aquesta es llegeix en unes hores, en una tarda, si voleu...però, en el meu cas, va ser l’excepció a la regla.

9 comentaris:

carina ha dit...

He passat per aquí i m'hi he aturat una estona. M'agrada el teu blog i m'hi passejaré de tant en tant, celebro trobar un bon@ lector@ que vulgui compartir les seves lectures amb els altres. Amb els temps que corren els lectors estem en perill d'extinció, ens hem de cuidar. Salut i felicitats pel bloc.
T'aniré llegint

kweilan ha dit...

Benvinguda al bloc, carina.
Gràcies per llegir-me i espero les teues suggerències, que seran molt ben rebudes.

Babunski ha dit...

Hola de nou!
Després d'uns dies de força feina he a tornat a tenir temps de perdre'm per la xarxa.
He trobat un altre enllaç que potser sigui del teu interès:
http://sobrellibres.bloc.cat/

Que la gaudiu!

kweilan ha dit...

Em pensava que t'havies perdut per la blogosfera. Benvingut i gràcies pels blocs que recomanes!

Babunski ha dit...

La culpa del meu semiabandó la té l'estadística i la geometria. Ja veus.

Anònim ha dit...

M'has deixat intrigada per saber quina és aquesta pregunta:). Els llibres molt llargs em fan una mica de mandra,però reconec que amb alguns ha valgut la pena el temps invertit.

kweilan ha dit...

Doncs per saber-ho, pràcticament s'ha d'arribar al final del llibre amb la qual cosa l'intriga està assegurada. Si el llegeixes, veuràs que és una pregunta que fa entendre tota la història d'aquests dos -o millor, tres- persontages.

Anònim ha dit...

aahhh, otra bez el mardito márai... con que tengo los nervios movidos hoy me da la gana de decir que el márai (y en general los exbloques soviéticos) me saben a que te cuenten cómo se come una patata cocida y le expliquen a la peladura que las patatas de antaño eran más grandes. No le hagáis caso a kwelian cuando os cuente del márai, y aun menos cuando os hable de algún japonés. Y ya van dos rechazos por nación... aun voy a tener que ir al sicólogo.

kweilan ha dit...

Estimat anònim...Totes les opinions són ben rebudes...i encara no he fet cap post del Murakami...Uyyy!