L'últim encontre (1942)

De vegades vols preguntar una cosa a algú que et preocupa, que et provoca una inquietud, que no et deixa dormir per les nits ...i no ho fas. Portes a sobre aquell interrogant que et corseca els ossos i que t’acompanyarà fins al final.
El protagonista de l’últim encontre té un dubte tota la vida però abans de morir busca l’única persona que li pot dir la veritat , el seu millor amic, i que fa 40 anys que no veu. El llibre és una conversa entre aquests dos amics de joventut , Henrik i Konrad, on planeja la presència d’una dona, Krisztina, i on la lleialtat, la venjança, la gelosia, l’odi...portaran a la pregunta final i a la veritat...però, en ocasions, la veritat fa mal, massa mal. Mal al qui la té i mal al qui la vol tenir.
La relació dels dos amics , el protagonisme d’una dona, el pas del temps, un temps llarg, molt llarg, ple de fantasmes, de desconfiances, de neguit... fa que la vida dels personatges esdevingui quelcom tancat , aïllat i opressiu i que tot plegat conformi unes pàgines que el lector no abandona fàcilment.
Aquesta novel.la la va escriure l’hongarès Sándor Márai (1900-1989), que aquests dies torna a estar a la primera fila dels aparadors perquè s’ha publicat un dels seus dietaris(1984-89).

Jo vaig llegir Confessions d’un burgès (1934), que és una mena d’autobiografia, i la vaig trobar interessant sobretot perquè contava els seus anys de joventut a Berlín als temps de preguerra de la 2a. Guerra Mundial. També em va agradar La dona justa (1941). Ara es publica aquest Dietari que és el darrer que va escriure i el primer que es tradueix i que potser ajudarà a entendre els últims anys de la seua vida que ell va decidir acabar voluntàriament.

La literatura que es feia a l’Europa de l’Est abans de 1989 era poc coneguda i he de confessar que no havia llegit res de Márai fins que en un viatge a Budapest al 2003, visitant les llibreries de la ciutat, vaig comprovar que aquest escriptor n’ era l’estrella indiscutible. Exiliat – ell havia marxat al 1948 amb l’arribada del règim comunista- i censurat , la caiguda del teló d’acer va suposar un reconeixement a l’escriptor hongarès, primer al seu país , i després a la resta d’Europa.
No cal dir que al tornar d’aquell viatge, vaig anar directa a la llibreria i vaig tenir sort perquè la primera que vaig comprar sense saber-ne pràcticament res va ser aquesta de L’ultim encontre que està considerada la seua obra mestra.

A mi m’agraden les novel.les llargues...simplement perquè així duren més...aquesta es llegeix en unes hores, en una tarda, si voleu...però, en el meu cas, va ser l’excepció a la regla.