Llibres prohibits

A casa em controlaven les lectures. Perquè no eren adequades per l’edat sobretot. Vaig demanar amb dotze anys La muntanya màgica i em van dir que m'esperés uns anys...De vegades feia cas i de vegades, no. Era un plaer especial aconseguir des del lloc més alt de la prestatgeria el llibre prohibit en qüestió.
D’amagat vaig llegir el Decameró de Boccaccio (1313-1375), per exemple. I la veritat és que quan al cole em van explicar la diferència entre l’època medieval i la humanista, ho vaig entendre a la primera.
Així també vaig llegir Un altre pas de rosca de Henry James (1843-1916). Tenia uns 10 anys ...havia sentit que era una història d'uns nens, uns fantasmes...Vaig arribar fins al final però sense entendre res. Durant molts anys, vaig pensar que era un escriptor molt difícil i, de gran, l'he tingut oblidat fins fa poc.
Ara m’agrada, i els seus llibres em proporcionen un plaer especial. L’acció és lenta, la inquietud està latent, l’emoció és continguda, el perill està present i a poc a poc t’atanses al desenllaç amb una angoixa que va en augment.
El llibre que vull recomanar avui és d'aquest autor: L'altra casa (1896).
Una dona moribunda obliga al seu marit a un jurament que condicionarà la seua vida i la dels que estan al seu voltant. La dona mor i la vida continua però el vidu ha de complir la seua promesa...Henry James ens explica el dia a dia d’aquesta família i dels seus amics i, mentres llegim, estem atents, absolutament incrèduls, davant els fets que se’ns estan contant.
Intentem assegurar-nos, dir-nos a nosaltres mateixos que el que estem llegint no passa, que no pot passar, que no ha passat...Però Henry James no té escrúpols a fer sortir lo pitjor de les persones i malauradament tanquem la novel.la sentint que nosaltres també formem part de la raça humana, com aquests personatges exquisits en les formes però perduts en la seua maldat i la seua mesquinesa.

El xinès (2008)

Volia començar aquest post advertint que El xinès era una novel.la policíaca per si hi ha gent que no li agrada aquest tipus de novel.les. Però una vegada l’he acabada, hauria d’advertir lo contrari. No ho és.
Parteix d’unes escenes espectaculars: Un assassinat de dinou persones, gairebé tots els habitants d’un llogaret al sud de Suècia...I encara que no hi hagi el Wallander podem pensar que una gran tasca detectivesca ens espera. No és així.

La trama policial pràcticament no existeix. No hi ha una labor de pistes, de reflexions sobre la investigació...i la novel.la esdevé una història sobre la injustícia i la violència que exerceixen els rics i poderosos sobre els menys afortunats. Al segle XIX i al segle XXI, a la Xina pre-olímpica i al Zimbabwe de Mugabe.
En Henning Mankell (1948) té una forta vinculació amb Africa i els assassinats de El xinès són un motiu per explicar-nos el que pensa sobre el colonialisme i sobre l’explotació dels països oprimits.
Crec que fins la meitat, la novel.la es llegeix molt bé. I a partir de llavors, no tant, i la història decau. Bastant inversemblant i contradictòria. I al final m’he sentit decebuda ja que fins i tot algun detall queda sense resoldre. A mitja novel.la enyorava el Wallander...al final, ja ni us ho explico.
La foto és un paratge entre Ystad i Malmö, mític marc geogràfic de les aventures i desventures del nostre antiheroi. Les seues novel.les sempre parteixen d’alguna mort i ell i el seu equip fan encaixar a poc a poc totes les peces fins descobrir l’autor o autors del crim. Paral.lelament, en Mankell, ens dóna la seua visió de la Suècia actual i en denúncia diferents aspectes que el preocupen: augment de la violència, corrupció , xenofòbia...
Jo, per si de cas encara no s’ha notat, sóc una fan d’aquest detectiu. Es veu que aquesta adoració no té mitges tintes. O t’agrada aquest personatge o el detestes. I com incondicional seu, us recomano la primera de la sèrie : Assassins sense rostre (1991) .

Llibertat

Cervantes va ser lliure per matar el seu personatge més famós perquè així es va assegurar que ningú se’l podria fer seu. Unamuno es prenia la llicència de sortir al final de la seua narració Niebla com un Déu que podia discutir el destí dels protagonistes...
Vé el tema aquest de la llibertat dels autors perquè estic llegint El xinès de Henning Mankell i és una novel.la que es llegeix molt bé, interessant en els dos móns tan diferents que presenta...però no puc fer res...Enyoro el Kurt Wallander...El Mankell va exercir la seua llibertat d’autor i va decidir que no volia escriure cap més altra història d’aquest policia de Malmö... i el trobo a faltar.
Trobo a faltar aquest antiheroi, mal vestit, fumant com un descosit en aquell sofà rodejat de cerveses amb el telèfon que el despertava sempre quan només feia uns minuts que s’havia pogut adormir.
Trobo a faltar aquell desassossec constant que li permetia estar alerta sempre, aquella mena d’intuïció especial que l’avisava de què algun detall de la investigació se li havia escapat.
Trobo a faltar els seus remordiments i les seues ganes impossibles de portar una vida més ordenada...
Són els creadors, ells inventen, ells decideixen...però ens quedem tan orfes!

Relats conjunts: L'odalisca

Ja feia dies que la gent se la quedava mirant. No l'importava massa. Ara, que li fessin comentaris sobre el quadre li sabia més greu. Que si el roig estava massa pujat, que si el llençol era més fosc que a l'original,que si la dona no se li assemblava gaire...

Malgrat això, ella continuava pintant.Cada mitja hora descansava uns minuts i es fixava en la gent que es passejava pel museu. De tant en tant alguna parella , a la vista del quadre, es donava les mans o s'atansava subtilment...Ningú no es podia desentendre de l'atmosfera de la imatge.

A ella, però, pintar aquesta dona li estava resultant difícil. Com es pot posar dins un quadre la sensualitat? el desig, com es pot reflectir ? Feia esforços per sentir alguna de les sensacions que la pintura li suggeria. Pensava que si les sentia les sabria plasmar millor. Era inútil. No podia i no sabia perquè.

I cada dia era una lluita constant per copsar aquella passió a la seua tela. Els visitants, mentres tant, es paraven darrere la seua làmina. Tots coincidien en criticar obertament el seu treball , està ben executat però li manca vida...però li manca llum ...però li manca...Al final ni se'ls escoltava.

Un dia, amb el quadre pràcticament acabat, es va adonar que criticaven amb raó. Al seu quadre li faltava emoció, sentiment...I el pols li va començar a tremolar mentre una feblesa la recorria de dalt a baix. De sobte, va ser conscient que el Joan feia quinze dies que l'havia deixat i que ja no tornaria.

Todo cuanto amé (2003)

Feia dies que volia fer un post sobre aquest llibre i al veure al Babelia d’aquesta setmana que li feien una entrevista a l’autora, la Siri Hustvedt (1955), m’he decidit a escriure’l.
Potser és més coneguda per ser la dona del Paul Auster que per la seua pròpia carrera literària, però, que sense ser tan mediàtica com la del seu marit, val la pena de seguir-la.
Quan vaig llegir Todo cuanto amé em va impressionar i emocionar a la vegada. És trist i ple de sentiments, uns sentiments que l’autora sap provocar-te a poc a poc. Igualment és com s’ha de gaudir d’aquesta novel.la...doncs l’escriptora ens va transmetent pàgina a pàgina una delicada sensibilitat mentres anem esbrinant la psicologia dels personatges i ens anem introduint en una trama que ens fa ser part de la història més que mai. I curiosament és una sensació que no desapareix durant alguns dies.
La Siri Hustvedt torna a l’actualitat literària perquè ha publicat la seua segona novel.la, Elegia per un americà, un llibre a partir d’uns manuscrits d’una persona que ha mort i que li serveix a la Siri per donar-nos una visió de la vida quotidiana a Nova York però impregnada d’aquells secrets que ens emportem a la tomba. Vida i mort, un contrast que també trobem a Todo cuanto amé.
Elegia per un americà es un llibre per llegir i si l'autora continua amb aquesta capacitat d’encisar tan íntima i personal crec que és un llibre a tenir en compte.

Jo me’l poso a la cua!

El violoncel.lista de Sarajevo (2008)

Un soldat de Sarajevo explica com va estar a punt de morir i la por que van passar ell i un altre soldat durant tota una nit. L’endemà , quan l’enemic va tirar unes granades, l’altre soldat va morir però ell estava content perquè havien sobreviscut al menys aquella nit ja que era l’únic que s’havien proposat. Crec que el concepte de “carpe diem” no l’havia captat del tot fins que no he llegit aquesta novel.la. Una narració de quatre personatges que viuen el conflicte i que ens el fan viure als lectors. Anar a buscar aigua, trobar menjar, la por als franctiradors...i la música de l’Adagio d’Albinoni conviuen a la història de Steven Galloway creant un relat aterrador i cru.
Fa uns anys vaig anar un estiu a visitar a la platja els meus pares. Una dona estrangera treballava a la porteria del seu edifici. La meua mare em va informar que era de Bòsnia i que des que havia arribat a Catalunya no en sabia res del seu marit. Feia dos anys ja. Ella havia pogut fugir amb les seues dos filles però l’home s’havia quedat lluitant a la guerra dels Balcans.
Cada dia veia com els estiuejants de l’edifici li preguntaven com estava i ella explicava més o menys els detalls de la seua trista realitat.
L’estiu següent vaig tornar-hi. I la meua mare contava que la portera devia estar contenta perquè el seu home feia un parell de mesos que havia tornat. Me’n vaig alegrar, aquella coseta romàntica que portem a dins...qué bé! La família unida, una nova vida...Tornant de la platja, morena, despreocupada, contenta per les vacances em vaig creuar amb un home jove però que semblava vell, prim com un ascle i amb tota la tristesa del món als seus ulls...Nova vida?
Va tornar a passar un altre estiu. La portera anava vestida de negre i els veïns a mesura que arribaven a passar les seues vacances l’acompanyaven en el dol.
La novel.la de Galloway m’ha recordat aquest ex-combatent...

Línies de falla (2006)

No he conegut els meus besavis i potser no coneixeré els meus besnéts i tanmateix penso que algun tret meu tenien o tindran...A Línies de falla de la Nancy Huston (1953) se’ns presenten quatre generacions d’una mateixa família, quan els protagonistes, l’ Erra, la Sadie, el Randall i el Sol tenen sis anys: 1944, 1962,1982 i 2004.
Tots quatre ben diferents i amb poques coses en comú. Però són el que són per la seua història passada, i no només per la seua pròpia sino per la de les generacions anteriors. A la novel.la assistim a les impressions que els infants tenen sobre la realitat que els envolta i sobre els adults amb els que conviuen i a poc a poc ens assabentem dels secrets i de les seues complicades relacions familiars.
Línies de falla fa referència a un trencament que es produeix a la generació de la besàvia i que marca a tota la familia... En canvi , el títol en castellà “Marcas de nacimiento” es refereix a l’únic que tenen en comú aquestes persones, una marca de naixement, i que finalment s’extirpa com a símbol del distanciament entre les successives generacions.
Ara bé, l’autora ens suggereix que les marques físiques poden desaparèixer però les que tenim dins nostre potser no ho poden fer tan fàcilment.
No és una història del 1944 al 2004 sino a l’inrevés i tots els interrogants, que se’ns plantegen, van tenint resposta a mesura que el temps avança cap al passat. La 2ª. Guerra Mundial, el rapte de nens pels nazis a l’Europa Oriental, el conflicte d’Israel i Palestina i la guerra d’Irak són els diferents escenaris on es desenvolupa aquesta saga familiar.
I destacaria la manera com l’autora reflecteix l’empremta que la Història amb majúscules deixa a la història de les persones normals i corrents.
Una bona novel.la.

Vacances

Molts aquests dies hem gaudit d’unes vacances, uns dies de festa que ens ajuden a continuar en el dia a dia.
Els protagonistes de Dos años de vacaciones (1888) de Jules Verne (1828-1905) també van tenir vacances però com ens diu el títol molt més llargues . Uns nens tenen un contratemps en una excursió amb un vaixell i acaben passant dos anys en una illa deserta. Se segueix la idea de Robinson Crusoe o Los Robinsones suizos però aquí l’autor francès introdueix la novetat de l’absència dels adults i de com s’organitza aquesta jove comunitat i com se’n surt malgrat la seua inexperiència. És una novel.la amable per al públic juvenil i que jo recordo amb carinyo.
Aquesta narració està molt lluny de El senyor de les mosques (1954) de William Golding (1911-1993). I és la mateixa situació que abans , uns nois tenen un accident d’aviació- durant la 2ª Guerra Mundial- en una illa deserta, on moren tots els adults i només queden un grup de nens entre 6 i 12 anys que també hauran de lluitar per la seua supervivència.
Però mentres Verne segueix les idees de Rousseau (1712-1778) de què l’home en un ambient salvatge és bo i compassiu perquè la societat no el pot corrompre ...Golding, en una novel.la alegòrica, ens parla de lo pitjor que hi ha dins de l’ésser humà. Ens diu com aquest porta la maldat dins seu i com sense unes normes i una disciplina, l’home tendeix a l’egoïsme,a la crueltat i a l’assassinat per aconseguir el poder i el domini sobre els altres.
William Golding va rebre el Premi Nobel de Literatura al 1983 i us recomano aquesta novel.la que ja és un clàssic de la literatura anglesa, on l’autor expressa la seua decepció vers l’home que és incapaç de viure amb pau i solidaritat...