Sóc una dona avorrida i que no sap en què perdre més el temps a casa perquè els nens són grans i la veritat és que ja no em necessiten. El meu home, que és un encant i que pateix ell més que jo, em busca tot el dia activitats diverses. A hores d’ara porto un curset de cuina dedicat només a la xocolata –no sabeu quins plats es poden cuinar tan bons- un curs de pintura, un altre de macramé...I ara n’estic fent un de fotografia.
El professor es diu Jack – ignoro com algú es deixa nomenar amb aquest nom tan ridícul- i he sentit que als matins dóna classes a la Universitat. Encara que amb les pintes que fa, no sé si creure-m’ho. Diuen que és professor d’ art contemporani però el seu hobby és la fotografia. I a les tardes imparteix aquestes classes per aficionats en general. I aquí entro jo. No m’interessa gens però aquí estic. De vegades crec que el meu home em vol tenir entretinguda per les tardes però no vull ser mal pensada.
La imatge que veieu al damunt d’aquestes ratlles és una de les seues preferides. Que si la llum, que si el contrast entre el blanc i negre dels vestits dels dos personatges, que si l’eufòria desbordant després d’un període reprimit… I mentre s’estén en el tema de l’amor a primera vista entre la dona de Times Square i el mariner, el Jack –com algú pot tenir un nom tan estrafolari - em mira com si fos una alumna avantatjada i un vespre quan ens trobem a la sortida, em pregunta que si m’agrada la fotografia.
Què li diràs ara? I li contesto:
- M’encanta. És la meua passió.
Aquest curset ja dura uns quants mesos. És el més llarg que he fet mai. Us sorprendríeu de com d’interessant pot arribar a ser la fotografia.
21 comentaris:
Molt suggeridor el final....ai quan de profit es pot treure d'un curs de fotografia..! molt bo kweilan!
Eeeep!! Jo li preguntaria si el nom de Jack encara li sembla tan estrafolari o ara el troba més maco... ;-))
Però bé... no vull ser malpensada... que sí, que la fotografia és una afició magnífica!!
Un relat absolutament diferent i, per tant, dels que a mi m'agraden!! :-))
M'ha encantat el fet que la protagonista del teu relat mostri com estava d'equivocada, en pensar que era una dona avorrida.
Una idea molt original que no puc més que aplaudir.
Genial, kweilan, m'ha encantat!
Cap dona no és avorrida si no vol ser-ho. Només cal que t'apassioni alguna cosa, ni que sigui la fotografia ;)
Molt original. Sempre he pensat com hauria continuat la història de la foto mítica, hauria continuat després de la guerra?
a veure si el curs també s'ha de fer el petó per tal de fer l'encuadre perfecte per la foto...el fons el color i fins i tot les papallones a la panxa.
Bon relat i bona setmana
carai en Jack!
molt ben trobat!!!
Bon relat, on la vida avorrida pot canviar en qualsevol moment si tu vols.
Quin tomb tan quotidià i alhora creatiu...m'adrada!
Aquest professor tan estrany sí que la sap llarga! Bon relat Kweilan, ben trobat.
La de coses que s'aprenen en els cursets :)
Bo Kweilan!
És que la fotografia pot dionar molt de si!!!!
petons
com sempre sorprenent!
Boníssim! Molt suggeridor!!!
He recordat l'anunci aquell de Busco a Jack's!!! ja ja ja!
Bon relat, sí! :-)
I ara ens ho creiem! Ja ja ja. Molt bon final. Etern es pot fer el curset si no canvien el professor. Un petó. KWEILAN. Fins dissabte.
S'han d'aprofitar les oportunitats, no?
Una original manera d'enfocar aquest Relat Conjunt, m'agrada!
Sembla que això pot ser el començament d'una gran amistat. Si no ha començat ja.
La gran amistat, vull dir.
Vaja, vaja, i això que fou ell qui et va engalipar amb el curset...
M´ha agradat molt.
Les passions a vegades ens agafen de sorpresa i encara que no vulguem.
Aquest curset acabarà com la foto? Una història molt original, Kweilan, felicitats!
Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris tan i tan generosos. Una abraçada!!!
Publica un comentari a l'entrada