Relats Conjunts: EL PETÓ, Alfred Eisenstaedt 1945.

Sóc una dona avorrida i que no sap en què perdre més el temps a casa perquè els nens són grans i la veritat és que ja no em necessiten. El meu home, que és un encant i que pateix ell més que jo, em busca tot el dia activitats diverses. A hores d’ara porto un curset de cuina dedicat només a la xocolata –no sabeu quins plats es poden cuinar tan bons- un curs de pintura, un altre de macramé...I ara n’estic fent un de fotografia.

El professor es diu Jack – ignoro com algú es deixa nomenar amb aquest nom tan ridícul- i he sentit que als matins dóna classes a la Universitat. Encara que amb les pintes que fa, no sé si creure-m’ho. Diuen que és professor d’ art contemporani però el seu hobby és la fotografia. I a les tardes imparteix aquestes classes per aficionats en general. I aquí entro jo. No m’interessa gens però aquí estic. De vegades crec que el meu home em vol tenir entretinguda per les tardes però no vull ser mal pensada.

La imatge que veieu al damunt d’aquestes ratlles és una de les seues preferides. Que si la llum, que si el contrast entre el blanc i negre dels vestits dels dos personatges, que si l’eufòria desbordant després d’un període reprimit… I mentre s’estén en el tema de l’amor a primera vista entre la dona de Times Square i el mariner, el Jack –com algú pot tenir un nom tan estrafolari - em mira com si fos una alumna avantatjada i un vespre quan ens trobem a la sortida, em pregunta que si m’agrada la fotografia.

Què li diràs ara? I li contesto:

- M’encanta. És la meua passió.

Aquest curset ja dura uns quants mesos. És el més llarg que he fet mai. Us sorprendríeu de com d’interessant pot arribar a ser la fotografia.