Fa uns anys el Museu Thyssen de Madrid va fer una exposició excel.lent del pintor Paul Gauguin (1848-1903). Vaig tenir la sort de poder-la visitar i a la botiga del mateix museu, una novel.la em va cridar l’atenció. Era un llibre de Mario Vargas Llosa (1936) i es titulava El paraíso en la otra esquina.
Era, en principi, una biografia novel.lada de Paul Gauguin. Les seues relacions amb els pintors de l’època, sobretot amb els germans Van Gogh, els seus viatges i el canvi de vida que va suposar el seu trasllat definitiu a la Polinèsia. També ens descriu la seua frustració al veure que fins i tot als llocs més allunyats de la seua civilització, la societat perfecta no existia.
Però no totes les pàgines del llibre estan dedicades a la gran figura postimpressionista sinó que les comparteix amb Flora Tristán (1803-1844), la coneguda defensora del drets de la dona a l’Europa del segle XIX i que era l’àvia materna de Gauguin. D’ella coneixem la seua vida precària, les seues dificultats personals i com portava endavant la seua lluita per la igualtat de totes les persones.
La Flora Tristán, que va viatjar des de l’antiga Europa a Perú per exigir drets d’herència a la família del seu marit, sempre ha gaudit de l’estimació i admiració de l’escriptor peruà. Ella també escrivia i va recollir les seues experiències sud-americanes a Peregrinacions d’una pària (1833).
Què tenen en comú aquests dos personatges a part de ser àvia i nét? Després de llegir el llibre ens adonem que, malgrat ni coincidir en aquest món, els dos es van dedicar a cercar un món ideal, a buscar un paradís que mai no van trobar. Potser no era lluny però sempre estava a l’altra cantonada.
Era, en principi, una biografia novel.lada de Paul Gauguin. Les seues relacions amb els pintors de l’època, sobretot amb els germans Van Gogh, els seus viatges i el canvi de vida que va suposar el seu trasllat definitiu a la Polinèsia. També ens descriu la seua frustració al veure que fins i tot als llocs més allunyats de la seua civilització, la societat perfecta no existia.
Però no totes les pàgines del llibre estan dedicades a la gran figura postimpressionista sinó que les comparteix amb Flora Tristán (1803-1844), la coneguda defensora del drets de la dona a l’Europa del segle XIX i que era l’àvia materna de Gauguin. D’ella coneixem la seua vida precària, les seues dificultats personals i com portava endavant la seua lluita per la igualtat de totes les persones.
La Flora Tristán, que va viatjar des de l’antiga Europa a Perú per exigir drets d’herència a la família del seu marit, sempre ha gaudit de l’estimació i admiració de l’escriptor peruà. Ella també escrivia i va recollir les seues experiències sud-americanes a Peregrinacions d’una pària (1833).
Què tenen en comú aquests dos personatges a part de ser àvia i nét? Després de llegir el llibre ens adonem que, malgrat ni coincidir en aquest món, els dos es van dedicar a cercar un món ideal, a buscar un paradís que mai no van trobar. Potser no era lluny però sempre estava a l’altra cantonada.
17 comentaris:
tens raó hi té a veure...
aquesta altra cantonada que de vegades busquem.
No sabia que fossin parents! En certa manera els dos van ser aventurers i reivindicatius...encara que l'avia ho va tenir més difícil ...de vegades el paradís més que a l'altra cantonada és a les quimbambes o potser hi som ja dins...Deliciós apunt, com sempre.
Ui, ui, en Gauguin i jo no som gens amics, gens ni mica (no el trago)
Jo sóc defensora al cent per cent d'en Vincent van Gogh i no sé què diu el llibre de Vargas Llosa, però si fa quedar bé a Gauguin segur que no és cert jeje
Bé, parlo mig en broma però mig seriosament també. És que el tinc travessat pobre home.
I, en el mateix to, i de bon rotllo, eh? :-) Què hagués pensat la Flora Tristán d'un net que deixava la dona i cinc fills a Dinamarca mentre ell anava a viure la vida por ahí?
En definitiva, que si Gauguin s'hagués comportat millor amb en Vincent (al cap i a la fi era son germà Theo que els mantenia, hagués pogut ser una mica més agrait) otro gallo le cantara al pobre Vincent, que es sentia menyspreat per un home al qual ell admirava...
Però... ostres, saps què? M'has fet venir ganes de llegir el llibre jajaja sempre s'ha de saber "què diu l'enemic" :-))
crec que no he llegit res de Mario Vargas Llosa. Ho reconec.
M'agrada molt la reflexió que fas, com potser tot i buscar-lo sempre està a l'altre cantonada i com sempre acabem perdent el camí quan està al costat. Com poder rectificar? encara no ho sé
Per cert, Gauguin... em recordes l'Assumpta, que sempre ens explica les picabaralles amb el seu estimat Vincent.
El paradís? Umm... vols dir que existeix? Si el trobeu, digueu-ho. Però jo sóc molt pessimista!
Ui m'acabes de descobrir un munt de coses... t'he de dir que els quadres de Gauguin m'enamoren.
Deixa que parli d'un altre llibre ambientat a la Polinèsia d'una autora de casa, no massa recordada, Paraisos oceànics de l'Aurora Betrana, una altra manera de conèixer la Polinèsia.
Aix, mare... llegeixo l'Assumpta i jo que no tinc res contra Gauguin, m'adono que alguna cosa dec tenir de prejudicis contra Vargas Llosa, ja que em fa una mica de mandra. Segurament deuen ser prejudicis o coses prèvies que ell ha dit o ha fet. Però aquest llibre em sembla interessant
ostres, quina gràcia! el comentari de l'Assumpta just abans del meu! je, je, je
A vegades els llaços familiars tenen molts més punts en comú dels de ens pensem, més que els estrictaments de sang, no??
una abraçada
Una novela excelente la que citas hoy.
Quantes coses s'aprenen amb els vostres comentaris. Gràcies una vegada més Kweilan per provocar-los.
estrip: Sempre volem alguna cosa més del que tenim. Els somnis, un món ideal...encara que no existeixen ens ajuden a tirar endavant.
Elvira: Jo tampoc no ho sabia fins que no vaig llegir aquesta novel.la i atmpoc coneixia bé la vida de la Flora Tristán que va ser molt trista.
Assumpta: No el defensa, es vol mostrar bastant objectiu però els lectors podem tenir la nostra opinió sobre Gauguin a mesura que anem llegint. M'agradaria que em donessis la teua opinió sobre el llibre si el llegeixes...Gauguin va abandonar la seua família, va fer altres coses a la Polinèsia que xoquen contra la nostra moral occidental, però també buscava a la seua manera un món ideal que no va trobar mai. Es va enfrontar contra els que volien civilitzar els indígenes i això també li va comportar molts problemes. A mi em va agradar molt la part dedicada a la Flora Tristán.
rits: Doncs aquesta novel.la és prou interessant perquè sigui la primera.
Jordi: De fet, ells no el van trobar mai.
L'Espolsada: Gràcies per la recomanació. El buscaré.
Carme. Ja fa molts i molts anys va fer unes declaracions a una revista que ratllava el masclisme i de fet va dient coses a nivell polític o ideològic que pot no agradar però aquesta novel.la no té res d'això i és molt interessant sobre tot a mi em va resultar una gran descoberta la part de la Flora Tristán. A més com que escriu tan bé, el llegeixes en un moment.
rits: I és que el Van Gogh té una fan!
Bargalloneta: Així és. Dos personatges llunyans en el temps però amb aquest neguit de trobar un món millor.
Noemí: Gràcies!. A mi em va encantar tb.
Marta: Gràcies a tu! Tu vas provocar l'apunt perque les teues fantàstiques ressenyes sobre el curs d'art em va fer pensar en aquesta novel.la.
I una abraçada a tots i a totes pels vostres comentaris. Bona setmana!!!
Bon dia a tothom, vinc de la casa d’en Xitus in entro sense demanar permís, la porta és oberta.
Hi ha una bona novel•leta d’en Somerset Maugham, titulada, “The Moon and Sixpence“ (La lluna i sis penics), aquí batejada “Supèrbia” , és una biografia novel•lada de Gauguin.
En una excel•lent entrevista que li van fer, ja fa uns anys, a en Victor Erice, en la que parlava de la seva pel•lícula “El sur”, anomenava un llibre de L. Stevenson, "Illes del Sud”:
“Hi ha al món unes illes que exerceixen sobre els viatgers una irresistible i misteriosa fascinació. Pocs són els homes que les abandonen després d’haver-les conegut; la majoria deixen que el seus cabells es tornin blancs en els mateixos indrets on desembarcaren; fins el dia de la seva mort, a l’ombra de les palmeres, sota els vents alisis, alguns acaricien el somni d’un retorn al país natal que mai compliran. Aquestes illes son les Illes del Sud. Conten que en elles hi va haver, fa temps, el Paradís”
Salutacions.
Peletero: Abans que res, benvingut al meu bloc! Gràcies per aquestes fantàstiques recomanacions. Molt interessants! Ens anem llgint!
Casualmente ayer vi en el canal Viajar un reportaje sobre la Polinesia francesa. No me extraña que lo llamaran el paraíso, aunque no quede precisamente a la vuelta de la esquina.
Las islas Marquesas tienen que ser un lugar precioso aunque Gauguin se enfadó mucho con los misioneros que encontró allí y que pretendían civilizar a los indígenas...y eso para él ya no fue el paraíso. Un abrazo, Noemí!
Publica un comentari a l'entrada