He entrat a l’estudi de casa meua i buscant un altre llibre ha caigut a terra les Narracions Completes de la Dorothy Parker (1893-1967) que es van publicar en català l’any 2003. I me n’he recordat de la inquietud que em van provocar alguns dels seus contes.
La solitud de les parelles és un dels llibres que formen part de la seua obra completa. El títol ens diu molt ja. Perquè la Dorothy Parker ens parla de la incomunicació entre la parella, dels somnis absurds de trobar un home ideal en un món egoïsta i mercantilista. Ella va posar sobre la taula la hipocresia d’una societat on els diners i el què diran eren els valors més importants...I ho va fer amb un estil personal ple de desencant i ironia.
Defensava un nou paper de la dona en aquells anys. Estava en contra de l’estereotip femení que només es preocupava de ser un objecte decoratiu més al seu piset. I de com aquest paper inútil comportava la monotonia, l’avorriment i la insatisfacció de l’home i de la dona. Una búsqueda de la felicitat entre quatre parets que era un camí a l’absurd.
Denunciava la hipocresia de la classe burgesa però també la hipocresia de les dones que no lluitaven per canviar la seua posició, que es conformaven amb el que els altres decidien per elles.
La Dorothy Parker, escriptora i crítica nord-americana i que es va moure en els cercles intel.lectuals de l’Hotel Algonquin de Nova York durante els anys 20 i més tard també a Hollywood on va ser guionista de la pel.lícula Ha nascut una estrella (1937), era una dona polifacètica : Activista anti-nazi, intel.lectual d’esquerres, periodista, dramaturga i sobretot escriptora de contes.
Les narracions de la Dorothy Parker no moralitzen, no tenen intencio d’alliçonar, no volen ensenyar res...però amb el diàleg dels seus personatges el desencís se’t contagia des de la primera ratlla fins la darrera.
La solitud de les parelles és un dels llibres que formen part de la seua obra completa. El títol ens diu molt ja. Perquè la Dorothy Parker ens parla de la incomunicació entre la parella, dels somnis absurds de trobar un home ideal en un món egoïsta i mercantilista. Ella va posar sobre la taula la hipocresia d’una societat on els diners i el què diran eren els valors més importants...I ho va fer amb un estil personal ple de desencant i ironia.
Defensava un nou paper de la dona en aquells anys. Estava en contra de l’estereotip femení que només es preocupava de ser un objecte decoratiu més al seu piset. I de com aquest paper inútil comportava la monotonia, l’avorriment i la insatisfacció de l’home i de la dona. Una búsqueda de la felicitat entre quatre parets que era un camí a l’absurd.
Denunciava la hipocresia de la classe burgesa però també la hipocresia de les dones que no lluitaven per canviar la seua posició, que es conformaven amb el que els altres decidien per elles.
La Dorothy Parker, escriptora i crítica nord-americana i que es va moure en els cercles intel.lectuals de l’Hotel Algonquin de Nova York durante els anys 20 i més tard també a Hollywood on va ser guionista de la pel.lícula Ha nascut una estrella (1937), era una dona polifacètica : Activista anti-nazi, intel.lectual d’esquerres, periodista, dramaturga i sobretot escriptora de contes.
Les narracions de la Dorothy Parker no moralitzen, no tenen intencio d’alliçonar, no volen ensenyar res...però amb el diàleg dels seus personatges el desencís se’t contagia des de la primera ratlla fins la darrera.
9 comentaris:
No conec aquest llibre, però la solitud de les parelles és terrible. Em sembla molt més terrible sentir-se sol en parella que sentir-s'hi estant sol!
Hola Kweilan,
No coneixia la Dorothy Parker, i m'ha agradat molt tot això que expliques. Sempre és enriquidor llegir sobre persones que no es van quedar indiferents davant de la injustícia.
Aprofito per agrair-te el teu comentari al blog, i m'ha commogut la teva referència a l'atac d'avui a Gaza. D'alguna manera, sospito que la nostra autista 'opinió pública' s'ha tornat immune a aquest drama tan cruel i tan proper, i m'agrada la gent què, com tu, no es queda indiferent davant la injustícia.
Com la Dorothy Parker.
Una abraçada carregada de gratitud.
Hola Kweilan,
abans de res: bones festes,
m'apunto ràpidament la referència de la Dorothy Parker i m'agradaria fer-te una pregunta, saps si hi ha alguna biografia publicada sobre ella? Si ho saps t'agrairia que me la donessis.
Gràcies i petonets
Hola,
He trobat que els relats de Dorothy Parker són molt àcids, amb humor descriu les misèries humanes (protocols socials, rols home/dona, instints...). Molt interessants en fons i en forma, vaig passar molt bones estones. Heu vist la pel·lícula d'Alan Parker "La Sra. Parker y el circulo vicioso" on s'explica la seva relació amb el grup d'Algonquin? Penso que descriu molt bé l'època i el món de Dorothy Parker, si més no suposo que havia de ser semblant.
M'atrau especialment la literatura i art de nordamerica al segle XX i Dorothy Parker és una referència bàsica.
Bon any a tothom,
Tomàs
Ferran: Alguns contes d'aquesta autora són terribles i ens mostren com dos persones que estan juntes en realitat poden ser uns estranys.
Natxo: Gràcies també pel teu comentari i una abraçada de part meua.
Carina: No he llegit cap biografia. He vist, però, que n'hi ha una de Marion Meade a l'editorial Circe. També volta un documental sobre el grup d'intel.lectals de Nova York als anys 20 i que es reunien a l'Hotel Algonquin. Aquest video el vaig veure al Canal Plus i és molt interessant i ella també hi sortia.
Tomàs: Benvingut al bloc!. No he vist la peli, a veure si la trobo. I gràcies per la teua aportació.
tinc aquest llibre als estants de casa amb, segur, alguns contes pendents de lllegir. me'l vaig comprar com lectura d'estiu i, suposo, que entre tanta platja, sol i fer el manta no vaig acabar-lo.
ara, amb el fred, deu ser bon moment per fer-hi una ullada més pausada ...
òscar: Doncs jo crec que sí. A més com que són contes curts es llegeixen molt bé.
Gràcies a tots i que tingueu una bona entrada d'Any Nou i un continuació encara millor!!!
Jo tampoc coneixia aquest llibre. De ben segur pot ésser interessant i alhora angoixant dpncs crec que el pitjor que pot passar tenint parella ... és sentir-se sol. :(
Publica un comentari a l'entrada