El diari El País va publicar el dijous passat el primer capítol d’aquesta novel.la. Només la primera frase ja et provocava un sobtat interès “Cuando tenía seis o siete años me raptaron”. El darrer Premi Nobel de Literatura, J.M.Gustave Le Clézio, n’era l’autor.
Un autor poc conegut al nostre país i que no té cap traducció catalana de les seues novel.les. Sempre he tingut curiositat pels Premis Nobel, des de que era joveneta els dijous del mes d’octubre estava pendent de l’escriptor a qui li donaven. Des de l’any 72 que em vaig llegir Opinions d’un pallasso de l’Heinrich Böll fins ara...
Així que me’n vaig anar a la llibreria i em vaig comprar El pez dorado. L’inici de la història i la primera part promet. Amb una manera d’escriure molt fàcil i mancada d’elements superflus Le Clézio t’enganxa amb la història de Laila, una nena raptada al Marroc que ha de sobreviure com pot en un món agressiu i explotador...Encara essent una adolescent s’escaparà a Europa, fent cap a París. L’autor aprofita llavors per denunciar les condicions de vida de molts emigrants que malviuen com poden als barris marginals de la capital.
No és un tema nou però podria donar més de sí...Crec que cada vegada que esperes que la Laila resolgui els enigmes que la rodegen, l’autor la treu de l’escenari i l’envia a un altre lloc sense que es pugui realment aprofundir en cap situació concreta de la protagonista.
Finalment retrobarà els seus orígens i a l’acabar la novel.la no pots evitar un gust d’irrealitat que fa que no acabis d’identificar-te ni amb la història ni amb els seus personatges.
Un autor poc conegut al nostre país i que no té cap traducció catalana de les seues novel.les. Sempre he tingut curiositat pels Premis Nobel, des de que era joveneta els dijous del mes d’octubre estava pendent de l’escriptor a qui li donaven. Des de l’any 72 que em vaig llegir Opinions d’un pallasso de l’Heinrich Böll fins ara...
Així que me’n vaig anar a la llibreria i em vaig comprar El pez dorado. L’inici de la història i la primera part promet. Amb una manera d’escriure molt fàcil i mancada d’elements superflus Le Clézio t’enganxa amb la història de Laila, una nena raptada al Marroc que ha de sobreviure com pot en un món agressiu i explotador...Encara essent una adolescent s’escaparà a Europa, fent cap a París. L’autor aprofita llavors per denunciar les condicions de vida de molts emigrants que malviuen com poden als barris marginals de la capital.
No és un tema nou però podria donar més de sí...Crec que cada vegada que esperes que la Laila resolgui els enigmes que la rodegen, l’autor la treu de l’escenari i l’envia a un altre lloc sense que es pugui realment aprofundir en cap situació concreta de la protagonista.
Finalment retrobarà els seus orígens i a l’acabar la novel.la no pots evitar un gust d’irrealitat que fa que no acabis d’identificar-te ni amb la història ni amb els seus personatges.
2 comentaris:
Mira que els francesos ja m'agraden poc...ara ja sé quin llibre no llegiré :)
Potser podríem donar-li una altra oportunitat i llegir "La cuarentena", per exemple. Espero també que altres llibres de l'autor siguin traduits al català.
Publica un comentari a l'entrada