La mare ha volgut que l’acompanyés a una exposició del Joaquim Sorolla, un dels seus pintors preferits. El pare no hi podia anar i encara que és una dona independent m’ho ha demanat.
Jo,encantat, perquè gaudeixo dels seus comentaris i de les seues explicacions. És professora d’Història de l’Art i n’està enamorada de la seua professió.
Quan arribem davant del quadre de Les tres veles me’n recordo d’un estiu que em van apuntar amb set o vuit anys a un curs de vela i em vénen a la memòria els matins morts allà dins d’aquella barqueta sense que em mogués ni cap al davant ni al darrere. Com es feien d'interminables els minuts, com passaven de lentes les hores. Només quan bufava el vent podíem avançar però m’havia tirat tot el matí allà parat. M’avorria moltíssim però en aquella caleta no hi havia cap altra activitat per fer. Vaig agafar una mania increïble a tot el món aquest. Fins i tot davant d’un quadre del Sorolla que no té res a veure m’agafen ganes de marxar de l’exposició. Quin desastre de classes!
Ai, mira, fill...què bonic aquest de les tres veles. Em recorda aquell curset que vas fer de navegació. Com vas gaudir aquell estiu...eh, nen?
I jo, mirant-me-la li faig que sí amb el cap perquè... què li diràs?
23 comentaris:
M`ha fet somriure...molt bon relat...una mirada diferent al quadre..pobre noi mira que agafar-li mania per culpa del curs de navegació...
Molt bo Kweilan! A mi també m'ha fet somriure el relat, ai la mama!! Per no dir que està molt ben escrit, però això no és cap sorpresa en aquesta casa!
Se m'ha fet curt. Trobo que és concís, perfecte, enginyós i divertit.
Felicitats, Kweilan.
A mi també se m'ha fet curt, quan entres bé en una història seguiries més enllà..
Sovint,per no dir sempre, el que veiem en un quadre té més a veure amb nosaltres que amb qui l'ha pintat.
Molt bon relat!!!
M'ha agradat molt!
Quina incomunicació, a vegades, entre mares i fills, oi?
Què li ha de dir pobre! Després de tant temps ja no cal desil·lusionar-la!
Una bona manera de transmetre els mateixos moments ben diferenciats.
Gràcies Kweilan.
Apunta't un altre somriure, perquè a mi també m'ha vingut.
Entre les vivències i les percepcions, sovint, hi ha alguna distància...Ai...les mares!
I ara plego veles!
No sense enviar-te abans, una abraçada Kweilan!
Molt bon relat!
El curs de vela va calar fons en el nen......bon relat
M'ha agradat, i també se'm ha fet curt.
Cal vigilar aquestes fixacions que tenim guardades en un racó de la memòria, dons moltes vegades no ens deixen gaudir dels moments presents.
Salut! i felicitats pel relat.
és que els nens han d'aguantar a vegades unes coses... jeje!
Ai, què bo!!! Et felicito!! :-))
He d'admetre que alguna mentida així a la mare, per fer-la contenta, també he dit jo ;-))
Si, a mi també m'ha fet somriure... és ben bé que les nostres percepcions són subjectives i que no sempre el què ens sembla és allò que veuen els altres. Molt bon relat!
Bona metàfora, de la sovint, distancia entre pares i fills i el poc enteniment que tenen uns dels altres. Bon relat, Si! ^_^
I jo que sempre he volgut fer vela, m´has tret les ganes...
Molt bó el minirelat!
talment com si t'hagués passat de veritat... o sí?
jajaja... Boníssim! Qué bon fill, així m'agrada! La veritat és que no hi ha res millor com anar a una exposició amb algú que entenga i et conte cosetes... Felicitats, m'ha agradat molt!
És millor callar i no decebre la mare. La diferència de generació ens 'mata'. Un final molt bo. M'ha agradat, KWEILAN. Fins aviat.
Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris. Moltes vegades costa poc fer contentes a les mares :)
Molt interessant els relts conjunts! Està molt bé com es pot enllaçar i fer créixer una història!
molt bó!! m'has fet somriure, recordant alguna situació similar amb ma mare!!!!
Albert i rits, moltes gràcies pel vostre comentari i bon cap de setmana!
jeje, bon gir final. Cadascú ho va viure de forma diferent, pobres.
Bona idea per fer-ne un relat :)
Ja ja ja! boníssim!
Que maco el nano! quina sensibilitat!
Publica un comentari a l'entrada