Carnaval

Febrer s’acaba. És un mes de carnaval. Em trobo la meua amiga Laura que ha estat a Venècia. Quina sort! Li pregunto pel comissari Guido Brunetti, potser passejant amb góndola, intuint al bell mig de la disbauxa que algú assassinat apareixerà aviat entre les tèrboles aigues de l’Adriàtic.

La interrogo per si ha conegut l’Otel.lo , abans que la gelosia canviï l’amor en tragèdia. Segur que si l’ha vist , haurà estat caminant com un boig pel pont de Rialto amb el desig de venjança i la mort als seus ulls. Tant de bo hagués pogut avisar la Desdèmona de les terribles intencions del venecià.

Vull saber si s’ha trobat amb el Gustav von Aschenbach admirant el jove Tadzio. I com la ciutat esdevenia un marc fantàstic per un jove perfecte, paradigma de la joventut i la bellesa.

Li explico que m’encantaria trobar-me amb els vells amics i a la vegada enemics guardians del llibre. Observar de prop el vell jueu vivint d’amagat el carnaval i després patint per haver-se refugiat sota una màscara i transgredir les lleis de la seua religió. I aprofitar aquell moment de feblesa per admirar la joia literària que guarda a casa seua.

Qui ha estat a la ciutat dels canals haurà pogut gaudir de la companyia de Charles i Sebastian abans que tornin a Brideshead o a lo millor s’ha creuat amb el Marco Polo somniant en terres de l’altra part del món. I el Shylock? S’ha deixat veure o encara està rabiós per la decisió del Gran Duc?

…Para, para, Kweilan! –em crida la Laura- et penses que sóc un personatge literari com tu? Tota aquesta gent que nomenes solament està a la imaginació dels lectors. Jo sóc real, Kweilan…Per suposat que no els he vist.

Ja hi som, vaig pensar. De nou, la realitat i la ficció…Quin embolic!