En un bar del centre el cafè fumejava i ell se'l bevia a poc a poc. Pocs clients aquella tarda de pluja on tothom semblava que tenia pressa per tornar a casa. L'home esperava i mentre ho feia se n'adonava que gairebé no recordava per què ho va fer. Potser perquè estava avorrit, perquè volia canviar d'escenari, perquè no suportava estar sempre amb la mateixa dona. Vint anys que havia fugit de casa per un amor boig que havia oblidat feia temps. Vint anys que havia abandonat un pis on per culpa seua moltes il.lusions i projectes s' havien ensorrat a mig camí.
Ara havia tornat.
Com cada vespre, contemplava la noia que havia sortit de l'edifici d'oficines del davant. Què guapa que era! Vestia uns pantalons blaus de marca amb una jaqueta ajustada que l'afavorien. I encara que no ho veia, sabia que aquell blau era el dels seus ulls. L'havia trucat al despatx on treballava. Volia parlar-li, explicar-li perquè no s'havia entès amb la seua mare. Però quan es va identificar, la seua filla, sense dir res, li havia penjat el telèfon. Què podia fer?
Només, contemplar-la. Es conformava amb aquesta estoneta cada dia. Endevinar com aniria vestida, si la vindria a buscar algú, si entraria al bar a prendre un cafè. Avui, però,era un dia pràcticament perdut. Se n'anava corrents , demanant un taxi...
32 comentaris:
Veig que la pluja estimula relats més aviats melàngics.... m'encanta aquest teu!!!
esplèndid Kweilan un relat esplèndid!
Un relat fantàstic, kweilan! A vegades hi ha errors que es paguen molt cars!
De vegades hi ha amors bojos que passen factura, d'altres ens han permès conéixer l'amor de la nostra vida...
Però si que és cert, com diu l'Alepsi, que la pluja estimula una certa melangia...
Molt bon relat, com sempre!
Ja tinc el "don" a les mans...!!! :)
menys contemplar i més passar a l'acció. Acompanyar-la a casa és el que cal!
bon relat!
La vida sempre acaba passant comptes...
Un bonic relat tristot...
Petons!
Potser la propera vegada tindrà esma per atansar-s'hi, i dir-li hola. El primer pas sempre es el més difícil. :)
M'agrada!! :-)) Ostres, estic llegint uns relats més bons a tots els blogs!!
Estic amb l'Estrip!! Que surti corrent darrera d'ella i l'acompanyi a casa!
D'il.lusions també es viu, com ell.
Fantàstic, molt imaginatiu i amb força.
Salutacions
Trist i bonic. Hauries d'escriure més relats, ho fas molt bé. Felicitats
Molt bon relat, de veritat! M'ha agradat l'argument que has triat, i molt ben escrit com sempre. Ara ha de pagar pel que va fer en el passat, s'ho mereix, encara que faci peneta.
M'ha agradat molt, en especial perquè tries un fil argumental que és diferent al que molts altres hem triat. El passat ens acaba perseguint...
potser seria més necessària una vacuna contra els amors bojos que contra la grip A.
O potser no...? Perquè si en algun moment va existir l'amor, fora una llàstima no poder sentir-ho...
un relat magnific!
Oh! M'ha agradat molt.
Alguns voldrien que el pare sortís a acpmpanyar-la, però potser llavors ella no tornaria al bar ni passaria per allà més. O qui sap.
Bon relat.
M'encanta, Kweilan!!!
i així ens deixes???
què passa???
per què el dia era diferent???
la segueix??
agafarà el taxi també???
preguntes sense respostes???
Quant vols i desitges una cosa, cal picar pedra cada dia, no n'hi a prou en mirar.
M'encanta, és molt entendridor!
Molt bo el relat !!! qui vol una cosa se'l té que treballar!! encara que a vegades tinguis alguns problemes oi?? Perfecte!!
M'agrada aquest observar sense ser vist.
Gran relat! I la filla no en sap res, del pare? Jo m'uneixo als que diuen que ha de sortir del cotxe a buscar-la i no deixar que agafi un taxi!
Molt bonic i melancòlic...
T'he dit algun cop que m'encanta com escrius???
Bé, més igual... t'ho he de tornar a dir: m'eeencaaantaaa!
Els errors en aquesta vida es paguen sempre molt cars.
Crec que és un relat magnífic, Kweilan, magnífic!
:)
No has d'oblidar aquest costat d'escriptora. Mai, has de cultivar-lo.
Petons,
Anabel, la Cuentista
Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris. Ha estat un quadre que ha donat molt bons relats i també variats. Una abraçada!!!
Em meravello del que pot donar de si la imaginació humana, davant la visió d'un carrer mullat. Felicitats!
Gràcies Grocdefoc i benvinguda al meu bloc!!!
M'agrada aquesta idea del pare pròdig, segur que molts han de ser els que es trobin en una situació així i amb la sensació d'haver perdut un dret de "motu propi".
Gràcies, Josep B! Bon cap de setmana!
Quina història tan ben trenada encara que l'argument és dur. Molt bé, Kweilan, m'ha agradat molt.
Pd40: Moltes gràcies!
Publica un comentari a l'entrada