15/1/10

Relats Conjunts: Demanant un taxi


En un bar del centre el cafè fumejava i ell se'l bevia a poc a poc. Pocs clients aquella tarda de pluja on tothom semblava que tenia pressa per tornar a casa. L'home esperava i mentre ho feia se n'adonava que gairebé no recordava per què ho va fer. Potser perquè estava avorrit, perquè volia canviar d'escenari, perquè no suportava estar sempre amb la mateixa dona. Vint anys que havia fugit de casa per un amor boig que havia oblidat feia temps. Vint anys que havia abandonat un pis on per culpa seua moltes il.lusions i projectes s' havien ensorrat a mig camí.

Ara havia tornat.
Com cada vespre, contemplava la noia que havia sortit de l'edifici d'oficines del davant. Què guapa que era! Vestia uns pantalons blaus de marca amb una jaqueta ajustada que l'afavorien. I encara que no ho veia, sabia que aquell blau era el dels seus ulls. L'havia trucat al despatx on treballava. Volia parlar-li, explicar-li perquè no s'havia entès amb la seua mare. Però quan es va identificar, la seua filla, sense dir res, li havia penjat el telèfon. Què podia fer?
Només, contemplar-la. Es conformava amb aquesta estoneta cada dia. Endevinar com aniria vestida, si la vindria a buscar algú, si entraria al bar a prendre un cafè. Avui, però,era un dia pràcticament perdut. Se n'anava corrents , demanant un taxi...

32 comentaris:

Alepsi ha dit...

Veig que la pluja estimula relats més aviats melàngics.... m'encanta aquest teu!!!

Elfreelang ha dit...

esplèndid Kweilan un relat esplèndid!

Carme Rosanas ha dit...

Un relat fantàstic, kweilan! A vegades hi ha errors que es paguen molt cars!

fanal blau ha dit...

De vegades hi ha amors bojos que passen factura, d'altres ens han permès conéixer l'amor de la nostra vida...
Però si que és cert, com diu l'Alepsi, que la pluja estimula una certa melangia...
Molt bon relat, com sempre!

Ja tinc el "don" a les mans...!!! :)

estrip ha dit...

menys contemplar i més passar a l'acció. Acompanyar-la a casa és el que cal!

bon relat!

Rita ha dit...

La vida sempre acaba passant comptes...

Un bonic relat tristot...
Petons!

La Meva Perdició ha dit...

Potser la propera vegada tindrà esma per atansar-s'hi, i dir-li hola. El primer pas sempre es el més difícil. :)

Assumpta ha dit...

M'agrada!! :-)) Ostres, estic llegint uns relats més bons a tots els blogs!!

Estic amb l'Estrip!! Que surti corrent darrera d'ella i l'acompanyi a casa!

Tonina ha dit...

D'il.lusions també es viu, com ell.
Fantàstic, molt imaginatiu i amb força.
Salutacions

coses2 ha dit...

Trist i bonic. Hauries d'escriure més relats, ho fas molt bé. Felicitats

Sergi ha dit...

Molt bon relat, de veritat! M'ha agradat l'argument que has triat, i molt ben escrit com sempre. Ara ha de pagar pel que va fer en el passat, s'ho mereix, encara que faci peneta.

Anna Tarambana ha dit...

M'ha agradat molt, en especial perquè tries un fil argumental que és diferent al que molts altres hem triat. El passat ens acaba perseguint...

Barbollaire ha dit...

potser seria més necessària una vacuna contra els amors bojos que contra la grip A.

O potser no...? Perquè si en algun moment va existir l'amor, fora una llàstima no poder sentir-ho...

un relat magnific!

khalina ha dit...

Oh! M'ha agradat molt.
Alguns voldrien que el pare sortís a acpmpanyar-la, però potser llavors ella no tornaria al bar ni passaria per allà més. O qui sap.

Jordi Casanovas ha dit...

Bon relat.

Laura. ha dit...

M'encanta, Kweilan!!!

Bargalloneta ha dit...

i així ens deixes???
què passa???
per què el dia era diferent???
la segueix??
agafarà el taxi també???
preguntes sense respostes???

Garbí24 ha dit...

Quant vols i desitges una cosa, cal picar pedra cada dia, no n'hi a prou en mirar.

adrià ha dit...

M'encanta, és molt entendridor!

lisebe ha dit...

Molt bo el relat !!! qui vol una cosa se'l té que treballar!! encara que a vegades tinguis alguns problemes oi?? Perfecte!!

Pilar ha dit...

M'agrada aquest observar sense ser vist.

Ma-Poc ha dit...

Gran relat! I la filla no en sap res, del pare? Jo m'uneixo als que diuen que ha de sortir del cotxe a buscar-la i no deixar que agafi un taxi!

Anònim ha dit...

Molt bonic i melancòlic...

assumpta ha dit...

T'he dit algun cop que m'encanta com escrius???
Bé, més igual... t'ho he de tornar a dir: m'eeencaaantaaa!

Els errors en aquesta vida es paguen sempre molt cars.

Crec que és un relat magnífic, Kweilan, magnífic!
:)

Anabel ha dit...

No has d'oblidar aquest costat d'escriptora. Mai, has de cultivar-lo.

Petons,

Anabel, la Cuentista

kweilan ha dit...

Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris. Ha estat un quadre que ha donat molt bons relats i també variats. Una abraçada!!!

Grocdefoc ha dit...

Em meravello del que pot donar de si la imaginació humana, davant la visió d'un carrer mullat. Felicitats!

kweilan ha dit...

Gràcies Grocdefoc i benvinguda al meu bloc!!!

Josep B. ha dit...

M'agrada aquesta idea del pare pròdig, segur que molts han de ser els que es trobin en una situació així i amb la sensació d'haver perdut un dret de "motu propi".

kweilan ha dit...

Gràcies, Josep B! Bon cap de setmana!

Pd40 ha dit...

Quina història tan ben trenada encara que l'argument és dur. Molt bé, Kweilan, m'ha agradat molt.

kweilan ha dit...

Pd40: Moltes gràcies!