Conversa de cafè

Avui a la tarda fent un cafè amb una amiga meua, que és una gran lectora, hem comentat que aviat se sabria el premi Nobel de Literatura d’enguany i hem pensat en diferents autors a qui li podrien donar.
També d’alguns guanyadors dels darrers anys que ens han agradat o altres que no tant. Hem parlat del sudafricà J. Maxwell Coetzee (1940-) com un dels que més ens havia impactat, sobretot, per L’edat de ferro (1990). En aquesta novel.la, una dona, a les portes de la mort, li serveix a l'escriptor, per parlar de la solitud, aquella solitud tan tremenda quan és absoluta i ho envaeix tot. Per suposat també apareixen els temes de la violència, del racisme i el daltabaix polític, social i econòmic de Sudàfrica durant els anys posteriors a l’apartheid. Personalment, prefereixo aquesta a Desgràcia (1999), encara que també és molt recomanable.
De Coetzee hem passat a l’Elfride Jelinek (1946-) molt coneguda per l’adaptació al cinema de La pianista, una pel.lícula incòmoda i inquietant com tota la seua obra. Recomanaria d’aquesta autora, dura, sense concessions , lluitadora per la igualtat de la dona en un món que per ella no té massa esperança, la novel.la Desig (1989) .
Encara ens ha donat temps per una tercera escriptora, la Doris Lessing ( 1919) i Sudàfrica ha tornat a prendre protagonisme a la nostra conversa. La creadora de la Marta Quest ha denunciat reiteradament la injustícia i la segregació racial del continent africà. Però m’agradaria fer referència al primer conte del recull titulat Les padrines (2004) i com una escriptora amb 85 anys reivindica el caràcter, la força i la maduresa de dos dones grans davant la vida, els sentiments i les emocions.
I com que era l’hora de marxar ens hem acomiadat i mentres tornava a casa pensava en com gaudeixo amb aquests aparadors o raconets que fan algunes llibreries amb totes les obres traduïdes dels autors premiats...això si no passa com l’any passat que del Nobel Le Clézio (1940-) no hi havia pràcticament res en català. A veure aquest any.