Avui és diumenge. Aviat tocarà la campana del campanar i tots els veïns anirem a l’església. Ha estat un hivern dur. La Maria de cal Llop ens ha deixat fa només unes setmanes. Pobra! Qui li havia de dir que el Pere la ploraria tan poc...
Ja surt el sol i jo, aquí, al costat del foc, tinc fred. Els corbs han tornat i la primavera s’acosta, però la neu no s’acaba de desfer.
Pobra Maria! Érem tan amigues! Va patir tant amb el seu fill ,sempre bevent , sempre vagarejant pel carrer...sort que va marxar del poble. Ni per enterrar sa mare ha tornat...
Quin soroll que fan aquests corbs...encara despertaran el Pep.
Ai, sí! Si la Maria veiés com el seu home es muda per anar a l’església es moriria una altra vegada. Ella, que sempre li havia d’anar al darrere perquè es canviés quan arribava tot brut de la granja; ella , que sempre patia perquè anés ben arreglat quan ell sortia de casa, no se’n podria avenir de cap manera...i ara, ja el veureu com anirà a escoltar aquest pocasolta de capellà, de guapo i de polit...Quin home!
He de vestir-me per anar a Missa...em fa mandra! aquest mossèn es pensa que ens fa un favor. I el que diu ho he sentit des que era una nena, tots els capellans repetint sempre el mateix, i ja em direu perquè li ha servit a la Maria ser tan cristiana i tan temerosa de Déu. Per res...per patir tota la vida, pel fill, pel marit, per la seua malaltia i , al final, au! al clot...la primera de la colla.
Ai, sí! Si sabéssim el que ens espera...aquests corbs...es quedaran al poble...quins animalots més lletjos...Mira, ja toquen les campanes...M’he d’afanyar...el Pere ahir em va picar l’ullet i jo, amb aquest avorrit de marit que tinc, estic molt sola...Ai, Maria, pobreta!
Pobra Maria! Érem tan amigues! Va patir tant amb el seu fill ,sempre bevent , sempre vagarejant pel carrer...sort que va marxar del poble. Ni per enterrar sa mare ha tornat...
Quin soroll que fan aquests corbs...encara despertaran el Pep.
Ai, sí! Si la Maria veiés com el seu home es muda per anar a l’església es moriria una altra vegada. Ella, que sempre li havia d’anar al darrere perquè es canviés quan arribava tot brut de la granja; ella , que sempre patia perquè anés ben arreglat quan ell sortia de casa, no se’n podria avenir de cap manera...i ara, ja el veureu com anirà a escoltar aquest pocasolta de capellà, de guapo i de polit...Quin home!
He de vestir-me per anar a Missa...em fa mandra! aquest mossèn es pensa que ens fa un favor. I el que diu ho he sentit des que era una nena, tots els capellans repetint sempre el mateix, i ja em direu perquè li ha servit a la Maria ser tan cristiana i tan temerosa de Déu. Per res...per patir tota la vida, pel fill, pel marit, per la seua malaltia i , al final, au! al clot...la primera de la colla.
Ai, sí! Si sabéssim el que ens espera...aquests corbs...es quedaran al poble...quins animalots més lletjos...Mira, ja toquen les campanes...M’he d’afanyar...el Pere ahir em va picar l’ullet i jo, amb aquest avorrit de marit que tinc, estic molt sola...Ai, Maria, pobreta!
30 comentaris:
Això sí que és allò de 'el muerto al hoyo...', caram, com s'espavila la gent. Molt bon relat, ben pensat, i saps, llegint-te m'ha vingut la inspiració pel relat, és el primer que llegeixo, però res a veure amb el teu, eh? A veure si em queda bé.
Ostres!! Final inesperat!! :-))
Carai tu... ara que això segur que passa a alguns pobles de debó!!!
;-D
I el Pere?
No serà el marit de la Maria?
ais, les amigues, les amigues!!
molt bo!!!
Xexu: Ja veus...carpe diem!
Assumpta: Gràcies per la lectura!!
rits: Havia posat un diminutiu però ara ja l'he canviat...I tant que ho es!!! Ja veus que no ens podem refiar de ningú :)
Eli: Ja saps que la realitat sempre supera la ficció.
Bo el relat, molt bo...a veure si jo m'inspiro...
Petonassos!
jo soc la criticada marieta, a qui em retreu aquest cant de picardia, si no hi hagués anat, amb el mateix soldat (pere), jo encara tornaria a anar a la font del gat.
en definitiva: sigui amb en pere, pau o, fins i tot, el fill de beure incontinent; la realitat és que la maria es troba sola :)
molt bon relat, de veritat!!!
M'agraden els corbs.
aix, aquestes padrines, com s'esveren! ;)
M'ha agradat aquesta rapidesa entre pensament i pensament, i com en torna a recuperar un... :)
Aquesta picada d'ullet... sabatada que li clavava, home, pobra Maria!
Bona història m'ha agradat com l'has feta anar i el gir final...
muy guapo el cuento, kweilan, y muy salao solucionado. y el ambiente y la gradación y las mezclas y todo eso. de todos modos no estoy seguro de no haberme perdido entre ¿dos, tres, cuatro, cinco voces diferentes?
¿soy el único al que le ha pasado?
Un abrazo
zel: Molt bé. Ja el llegiré quan el pengis.
òscar: Gràcies pel teu comentari però la Maria és la que ja no hi és. No sé si no s'entén bé com em diuen en un altre comentari més avall.
Jeroni: Lògic que t'agradin...tan negres i tan misteriosos.
Núr: Gràcies...és que la primavera ja se sap, ho reviu tot...menys la Maria, és clar.
Jordi: Encantada de què t'agradi. Ja t'he deixat el meu comentari també.
Estimat anònim: Doncs jo només volia que hi hagués una sola veu. Només parla -una mena de monòleg interior- aquesta amiga de la Maria i ningú més.
Gràcies a tots i a totes. Una abraçada!!
M'ha agradat el joc de pensaments entrecreuats, molt ben lligat.
Divertit i curiós. Una historieta que podria ben ser veritat. Els pobles tenen aquestes coses i les persones també.
M'ha agradat el regust de rabia dels pensaments de la protagonista, barrejat amb unes gotes d'amargura i apatia. Una bona combinació!
Deixa anar a la senyora... M'ha fet riure..un gir inesperat!
skorbuto: Hola. Gràcies pel teu comentari. Ara aniré a llegir el teu.
iruNa: Molt ben descrita aquesta dona del conte. Me n'alegro de què t'hagi agradat.
Mireia: Està bé riure!!! Gràcies pel teu comentari també.
Ai, les amigues, bé ja deien allò de "cria corbs"!
M'ha agradat moltíssim i el gir final, molt encertat !
;)
-assumpta- Què bé que t'hagi agradat.Ja he llegit el teu i t'he deixat un comentari.
Bona setmana a tots i a totes!!!
Bonissím...tens una forma d'escriure i d'imaginar un relat d'una forma màgica, felicitats de veritat...
Gràcies Cesc. Encantada de què t'hagi agradat. Bona setmana!
M'ha agradat molt! Tot i que pel que veig, a tothom els corbs i els paisatges nevats us donen mal rotllo... alguna cosa bona han de tenir també! Seguiré passant per aquesta casa ara que tinc la direcció!
MMMM Sota aquest vel de dona correcta que guarda les aparences i no cau en el vici, s'amaga una femme fatale rural que no pot estar-se de pegar-li les banyes al seu marit amb el Pere., deliciós relat!!!
Salva Piqueras: Benvingut al bloc. Gràcies per la visita i pel teu comentari.
Noctas: Exactament, una femme fatale rural...molt ben definida. Gràcies també per aquest comentari.
El Pere no ha perdut el temps, no. I l'amiga de la Maria segur que ho fa per amistat, per no veure trist en Pere.
Un bon relat!
Gràcies per la visita. Ja aniré passant per aquí també de tant en tant.
;)
Pd40: D'això es tracta, de no perde el temps. Moltes gràcies per la visita!!!
Jordi Pinyol: Igualment. Ens anirem llegint. Benvingut!!!
M'ha sorprès gratament la coincidència de relats inicial en allò de la primavera (dels relats que havia llegit, cap esmentava el fet). Llavors ja he vist que els corbs no són sants de la devoció del teu personatge (ni teus imagino...). Discrepo en que als pobles sigui més freqüent la promiscuïtat, penso que el què diran frena més els impulsos (d'altra banda, les relacions són més properes i tothom sap que la "fregamenta" fa el "carinyo", per tant i sense que serveixi de precedent, deixo de discrepar...)
Estic d'acord amb els comentaris signats i no penso que hi hagi més veus que la del personatge (si se'n fa una lectura acurada, és clar)
Un relat molt àgil, kweilan.
:-)
Volem segona part per saber si hi ha marro o no!!
Sergi : Moltes gràcies pel teu comentari tan acurat.
Jordi: Segur que hi ha marro :)
Publica un comentari a l'entrada