L'últim encontre (1942)

De vegades vols preguntar una cosa a algú que et preocupa, que et provoca una inquietud, que no et deixa dormir per les nits ...i no ho fas. Portes a sobre aquell interrogant que et corseca els ossos i que t’acompanyarà fins al final.
El protagonista de l’últim encontre té un dubte tota la vida però abans de morir busca l’única persona que li pot dir la veritat , el seu millor amic, i que fa 40 anys que no veu. El llibre és una conversa entre aquests dos amics de joventut , Henrik i Konrad, on planeja la presència d’una dona, Krisztina, i on la lleialtat, la venjança, la gelosia, l’odi...portaran a la pregunta final i a la veritat...però, en ocasions, la veritat fa mal, massa mal. Mal al qui la té i mal al qui la vol tenir.
La relació dels dos amics , el protagonisme d’una dona, el pas del temps, un temps llarg, molt llarg, ple de fantasmes, de desconfiances, de neguit... fa que la vida dels personatges esdevingui quelcom tancat , aïllat i opressiu i que tot plegat conformi unes pàgines que el lector no abandona fàcilment.
Aquesta novel.la la va escriure l’hongarès Sándor Márai (1900-1989), que aquests dies torna a estar a la primera fila dels aparadors perquè s’ha publicat un dels seus dietaris(1984-89).

Jo vaig llegir Confessions d’un burgès (1934), que és una mena d’autobiografia, i la vaig trobar interessant sobretot perquè contava els seus anys de joventut a Berlín als temps de preguerra de la 2a. Guerra Mundial. També em va agradar La dona justa (1941). Ara es publica aquest Dietari que és el darrer que va escriure i el primer que es tradueix i que potser ajudarà a entendre els últims anys de la seua vida que ell va decidir acabar voluntàriament.

La literatura que es feia a l’Europa de l’Est abans de 1989 era poc coneguda i he de confessar que no havia llegit res de Márai fins que en un viatge a Budapest al 2003, visitant les llibreries de la ciutat, vaig comprovar que aquest escriptor n’ era l’estrella indiscutible. Exiliat – ell havia marxat al 1948 amb l’arribada del règim comunista- i censurat , la caiguda del teló d’acer va suposar un reconeixement a l’escriptor hongarès, primer al seu país , i després a la resta d’Europa.
No cal dir que al tornar d’aquell viatge, vaig anar directa a la llibreria i vaig tenir sort perquè la primera que vaig comprar sense saber-ne pràcticament res va ser aquesta de L’ultim encontre que està considerada la seua obra mestra.

A mi m’agraden les novel.les llargues...simplement perquè així duren més...aquesta es llegeix en unes hores, en una tarda, si voleu...però, en el meu cas, va ser l’excepció a la regla.

La cabana de l'oncle Tom (1852)

Des de què es parla tant del Barack Obama molt sovint me’n recordo d’una novel.la que vaig llegir ja fa molt temps.
Quan era petita , 9 ó 10 anys, em van regalar La cabana de l’oncle Tom –de la col.lecció Historias- i em va agradar molt. Segurament devia plorar i tot, però sí recordo una sensació de desassossec per la situació d’aquelles persones de raça negra que no tenien dret a estar amb la seua família, ni a uns diners propis i sobretot no m’entrava al cap que no anessin a l’escola i que no puguessin aprendre a llegir i a escriure perquè estava prohibit. Això no m’ho acabava!
Aquesta novel.la mostra de forma cruel la situació dels esclaus als Estats Units al segle XIX. Ho fa amb un gran dramatisme i posant de rellevància de forma absoluta les penúries, la misèria i el desampar d’aquelles persones que estaven sotmeses a la voluntat capriciosa dels seus amos.
La va escriure l’abolicionista Harriet Beecher Stowe (1811-1896) i va ser un text que va crear opinió en contra dels esclaus de raça negra i que seria rellevant en el clima anti-esclavitud que es va crear al Nord i que va propiciar l’enfrontament entre el Nord i el Sud als Estats Units. Va ser un èxit editorial i l'obra figura entre les novel.les més venudes del segle XIX.
Després, ja al segle XX, els Panteres Negres i altres grups similars abominarien d’aquesta novel.la, doncs, l’oncle Tom manifesta una gran ressignació cristiana davant el patiment i això s’ha interpretat com una falta de rebel.lió. Aquesta actitud conformista no ha estat acceptada per aquests activistes fins al punt que dir-li a un negre "oncle Tom" pot considerar-se un insult.
Des de l’oncle Tom fins Obama han passat poc més de cent anys, i, afortunadament, en aquest sentit, la situació en aquell país és radicalment diferent. Tant de bo no hi hagués esclaus enlloc però esclaus, desenganyem-nos, sempre n’hi ha hagut i en el nostre segle XXI, també.

L'Estepa Infinita (1968)

Llegia l’altre dia en un bloc que algú havia disfrutat com mai entrant en una llibreria i poder comprar tots els llibres que li cridaven l’atenció. I què fa que ens decidim per un o altre? En el meu cas, vàries coses...el tema, alguna recomanació, la sinopsi de la contraportada, l’autor o autora...i de vegades la foto de la portada. L’altre dia a la llibreria em va cridar l’atenció aquesta nena solitària en mig del no-res i aquesta sensació que ens transmet de què té pressa, com si hagués de fer alguna cosa important, tan important com si li anés la vida...Me’l vaig quedar i l’he llegit.
La novel.la es diu L’estepa infinita i no s’ha traduit fins ara al català –tampoc al castellà- i tracta de la deportació l’any 1941 a Sibèria d’una família jueva i burgesa de Vilnus, territori que pertanyia a Polònia en temps de la 2ª. Guerra Mundial.
S’hi van estar cinc anys. La història es narra des del punt de vista d’una nena , l’Esther, i és un relat autobiogràfic de l’exili de l’Esther Hautzig (1930) i de la seua família. La gana , la misèria, els treballs forçats, l’immens fred...són temes ja tòpics en aquest tipus d’històries...tanmateix en aquesta brilla amb llum pròpia les ganes de viure que pot tenir un ésser humà en les condicions més adverses. Esther ens demostra com una nena, rodejada de totes les calamitats possibles, pot trobar en el seu interior forces per gaudir d’un llibre o d’una amiga i de sentir alguna cosa semblant a la felicitat.
Ella diu al començament de la novel.la, quan els russos se l'emporten presonera, que el seu món s'havia acabat, aquell ple de luxes i capricis,...i realment, al final de la novel.la, aquell món ha desaparegut però ella en troba un altre, on sobreviure és el més important. La dignitat de les persones se sobreposa a la violència o a la tirania i és un llibre que et fa arribar l'esperança i la il.lusió de la petita protagonista. Val la pena llegir-lo!

Boires

La boira ha tornat a la ciutat de Lleida i ha mullat els carrers com si hagués plogut , de nou la boira fidel, com l’esperit del poeta.
La boira que ens fa enyorar el sol durant els mesos d’hivern pot ser també un recurs literari. La boira desdibuixa la realitat, ens endinsa en la ficció, en el misteri...
És impossible imaginar-se les històries de Sherlock Holmes sense la boira de Londres o les de Dràcula ”una boira molt fina començava a veure’s a la vora del riu...” ens contava Bram Stoker.

De totes les boires que m’han impressionat més, pot ser diria que és la de Les aventures d’ Arthur Gordon Pym (1837) d’ Edgar Allan Poe. Aquella bruma que s’endevinava en el seu viatge al Sud, a bord del vaixell Jane Guy , en què només el propi Pym i el mariner Peters van sobreviure, ens submergia en un món ple d'horrors inexplicables.

Durant aquell viatge tenebrós passaves por, molta por...finalment amb les paraules "Tekeli-li , tekeli-li "s’obria un interrogant sobre el destí final dels personatges.
Dins de la literatura de terror i boira, podríem citar el meu admirat H.P. Lovecraft i la seua novel.la A les muntanyes de la follia (1931) que agafa de nou el tema de l’Arthur Gordon Pym i la seua expedició a l’Antàrtida. Les seues frases finals fan referència al crit misteriós de "tekeli-li , tekeli-li" i són un enigma que arrossega al lector als límits de la realitat, de la bogeria, fent-lo sentir estrany i inquiet “això, he d’admetre-ho, és el que vam creure sentir amb aquell crit que venia d’aquella boira blanca”.

Crits irracionals més boira...por assegurada!

Clíniques i llibres.

Per circumstàncies personals aquests dies he hagut d’estar en un hospital i he aprofitat per llegir Petita crònica d’un professor de secundària de Toni Sala i també Quatre dies de gener de Jordi Sierra i Fabra. El primer me’l va recomanar l’amic Babunski i crec que en alguns moments els que fan de professors o professores s’hi poden reconèixer encara que no sempre. El segon , una novel.la negra, que té com a protagonista un policia de la República, quatre dies abans de què entri l’exèrcit franquista a Barcelona .
A banda d’això, he pogut observar que hi ha moltes persones que llegeixen i sobre tot dones...de fet no he vist cap home llegint. I sempre em pica la curiositat per saber què llegeixen...una senyora que s’ha pres un cafe amb mi estava llegint Los guardianes del libro de Geraldine Brooks que estaria dins l’estela del Codi da Vinci, de nefasta memòria , i la cuidadora de la malalta veïna començava avui Un hombre en la oscuridad de Paul Auster i poso el títol en castellà perquè malgrat parlar en català ha preferit la traducció castellana...
Deia en un post anterior que parlaria d’aquest llibre, Un home a les fosques, que vaig acabar la setmana passada i que m’ha decebut...Així com Bogeries de Brooklin pàgina a pàgina em seduia més i més, Un home a les fosques ha anat a pitjor...Té, és just reconèixer-ho, un inici espectacular i t’enganxa fins a la meitat de la novel.la però a partir de llavors la història queda en l’aire i tot allò, que l’escriptor ens conta després, decau en el seu interès fent un conjunt narratiu, des del meu punt de vista, pobre i insuls.
Una altra noia que ha sortit un moment de la seua habitació portava a la mà Anna Karenina...i he pensat que era la que tenia el millor llibre...Tornaria a parlar-ne i l’únic que puc dir és que la lectora del llibre en qüestió m’ha fet enveja...Tot un plaer a les mans més que per llegir, per disfrutar.

Com a il.lustració poso una foto poc coneguda, la Marilin Monroe llegint Ulisses de James Joyce.