19/6/13

Relats Conjunts: Lunch atop a Skyscraper


Aquest matí la Jane no m’ha donat cap petó. La nena plorava i s’acabava de tirar el vas de llet a sobre. Mentre em preparava l’entrepà del dinar, que ara m’estic cruspint, jo era indiferent a les dues dones de la meua vida. He marxat i la petita encara reclamava l’atenció de sa mare, així que jo he agafat la jaqueta i he sortit cap a l'obra sense que ningú no em fes cas. Ara, amb el buit immens que tinc als peus no deixo de pensar en el buit que tinc dins el cor. Si caigués, algú em trobaria a faltar? Potser aquests inconscients que m’acompanyen a no sé quants metres d’alçada... Miro cap a baix i... on és el carrer? Millor no saber-ho.
De nou a la feina, l’encarregat ens tracta com si estiguéssim bojos però nosaltres no li fem cas. Demà hi tornarem. No tenim por. Cap al tard, la jornada acaba. Parades i parades de metro desfilen davant meu mentre persones, cansades com jo, confien reunir-se amb les seues famílies.
Entro a casa, espero trobar la Jane enfeinada i la nena dormint o plorant. Però, m’equivoco, les dues m’estan somrient. M’abracen, i la nena em rodeja amb els seus bracets.
Quan seiem al sofà tots tres, penso que demà que dinin ells, si volen a la biga, jo em quedaré ben lluny del precipici!

11 comentaris:

joan gasull ha dit...

diuen que mai has de marxar sense acomiadar-te dels teus, doncs pot ser la última vegada que els vegis. és molt dur, però a molta gent li ha passat.Per una abraçada només calen uns segons....fem-ho.
M'agrada que hi hagi final feliç.

Sílvia ha dit...

M'agrada moltíssim el que em transmet el teu relat. De vegades ho engegaríem tot a rodar quan entrem en l'autocompasió, però val la pena mirar cap enfora i deixar-nos estimar per veure que val la pena viure. I, sí, el precipici ben lluny!

Carme ha dit...

El temps preciós d'una abraçada, no l'hem de perdre mai...

XeXu ha dit...

Magnífica decisió! Ha pogut comprovar perfectament que sí que val la pena mantenir-se dempeus, té motius per no defallir, i sobretot per viure. Aquestes dues dones l'estimen amb bogeria, és un motiu més que de sobres. Bon relat i gairebé millor reflexió.

Rafel ha dit...

Viure el dia a dia valorant els petits detalls que són molt grans.

montse ha dit...

El seu somriure t'ajuda a mantenir-te en equilibri.

McAbeu ha dit...

M'ha agradat molt. És cert que hi ha moments difícils a la vida que ens apropen al precipici però no hem de deixar-nos-hi caure perquè ens perdríem els moments bons que segur que també vindran. Sort que el teu protagonista se n'ha adonat.

rits ha dit...

Sovint el dia a dia se'ns menja i ens fa sentir més llunyans dels qui estimem. Per sort, sempre hi ha moments de retrobar-se!

Molt bonic!!

Elfreelang ha dit...

un relat d'alçada! on estigui l'afecte i la família.....no hi ha bigues que valguin!

Assumpta ha dit...

La força immensa d'un somriure i una abraçada... i que hi dinin els altres a la biga!! Quin valor tan gran pot tenir un instant! :-))

M'ha agradat moltíssim! Crec que és el primer relat optimista que llegeixo amb aquesta imatge i li trobo molt de mèrit! ;-))

kweilan ha dit...

Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris. Una abraçada!!!