4/6/13

Espais


 


Quan llegim una narració, què ens atreu l’atenció? Segurament la majoria respondríem que l’acció, els personatges o el tema… però i els espais? Els llocs on passen els esdeveniments queden de vegades injustament oblidats i és que hi ha espais que són el cor del relat. Ens poden semblar iguals però tots amaguen un significat propi i singular. I si no... pensem en l’escala de Història de una escalera  o en l’escala de L’edifici Yacobian. Ens podem imaginar un escenari similar. Però no. En el cas de l’obra de Buero Vallejo, és una escala que envelleix, que mira, que guarda secrets d’odis i d’amors prohibits mentre que en la segona, es tracta d’ una escala que reflecteix les classes socials, que amaga la injustícia social en cada un dels escalons que ens porta a la terrassa.

No és el mateix la Barcelona de Luciérnagas de l’Ana Maria Matute, destrossada per les bombes de la Guerra Civil,  que la Barcelona de la policíaca Peores maneres de morir de González Ledesma... Paisatges que són un personatge més del que se’ns esta explicant.

Es igual el mar de Rafael Alberti que el mar del Comte de Montecrist?  Els dos mars són blaus, preciosos i un ens fa venir una terrible enyorança, però, l’altre ens fa desitjar la llibertat com mai.

Nova York és un bosc màgic per la Carmen Martín Gaite a Caperucita en Manhattan mentre que és un indret caòtic i gairebé caníbal per Garcia Lorca a Poeta en Nueva York. O el Londres misteriós de Conan Doyle no és l’equivalent del Londres de Dickens. O l’estepa nevada és  un escenari meravellós per l’amor del Yuri i la Lara de Pasternak, i, en canvi, és dura i cruel a La estepa infinita de l’Esther Hautzig.
 
Decorats que semblen els mateixos però que són diferents. Decorats que no són adorns, que no estan per fer bonic sinó que són part de la història, que la conformen i que, de vegades, li diuen al personatge principal... eh, que el protagonista sóc jo!

7 comentaris:

Joana ha dit...

Tens molta raó. Els oblidem però son el marc de la novel.la.
Ara llegeixo Memòria d'uns ulls pintats d'en lluís llach i veig la Barceloneta, el mar , l'escola del Mar... M'agrada molt!
Molts records Kweilan!!!

XeXu ha dit...

Són el mateix escenari només de nom. M'has fet pensar en la Barcelona de Ruiz Zafón, és clarament diferent de totes les altres Barcelones que podem descriure, i per sort, la més irreal.

rits ha dit...

Crec que mai m'havia aturat a pensar en els escenaris. I menys en les diferències entre autors d'un mateix lloc. Boníssima reflexió.

Jo tb he pensat en la Barcelona de Ruiz Zafón. I tb he pensat que potser caldria llegir la Barcelona de Vázquez Montalbán per assaborir la diferència.

Elfreelang ha dit...

els espais...sí de vegades semblen passar desapercebuts però són importants....ara penso en la magnifica mansió i jardí de Mirall Trencat....en el sanatori on Hans Castorp viu tantes coses.....en els obscurs i intricats passadissos del Procés.....en la Barceloneta de la guerra civil recreada pel LLach....uf! meravellosos espais .....meravellós haver-te llegit per fi ja dues vegades després de la pausa

Anònim ha dit...

Pocos espacios tan maravillosos hay como los descritos por Rulfo y García Márquez...

kweilan ha dit...

Fantàstics comentaris que milloren moltíssim la meua entrada. Una abraçada a tots i a totes i bona setmana!!!

Assumpta ha dit...

Jo sí que m'hi fixo!! I molt!! :-))

De fet, tot i que a vegades descripcions massa llargues em poden cansar, no les rebutjo per principi, al contrari: Els carrers fangosos, la boira, la cendra... les cases insanes a la vora del riu... aquests carrers estrets i bruts dels barris més pobres de Londres descrits per Dickens em criden tant l'atenció com el més important dels personatges.

Pubs, hostals, cases humils però netes, gent treballadora...

Grans mansions, criats, cuines, serveis de te de plata, galeries amb quadres, la biblioteca...

;-))