19/2/12

Relats Conjunts: Composition X



La darrera paraula que va dir el meu avi abans de morir va ser kandinsky. I com que l’àvia o els pares no estaven per a res en concret, només per la pena que sentien, jo, que devia estar en plena adolescència, vaig pensar que allò havia de tenir un sentit.
I passats els dies de tristesa més profunds vaig fer preguntes que es van quedar sense resposta, com si aquell mot no s’hagués pronunciat mai, com si no tingués cap importància.
Una litografia emmarcada de Composition X de Kandinsky havia presidit el despatx de l’avi des de sempre. Un despatx senzill i auster on repassava les factures del seu taller mecànic. Jo m’imaginava un mon ple de misteris o enigmes que la meua família no compartia en absolut.
Quan anàvem a veure l’àvia jo em colava dins el despatx i de peu davant aquell quadre em convencia que de tant mirar-lo esbrinaria quin secret amagava.
Amb el temps me’n vaig oblidar. Em vaig fer gran i em va correspondre a mi tancar el pis dels avis. Tirar els  mobles vells, recollir els records, destriar què era important per guardar i què no. Vaig despenjar els quadres, també el de Kandinsky. Amb un somriure vaig recordar les mil i una històries absurdes que m’havia imaginat de jovenet. Però quan el despenjava, va caure un full mig doblat. Hi havia unes ratlles escrites a mà.

Estimada.
Quan llegeixis aquest escrit, jo ja no hi seré. Però saps que et dec una explicació de tot allò que va passar i que mai no t’he arribat a aclarir. No ho he fet perquè no en tenia cap d’explicació. Em sentia aclaparat pels nens, per les obligacions i la Júlia va ser una taula de salvació durant un temps. Però a tu t’estimava. No t’ho vaig dir aleshores quan vaig tornar a tu. I me’n penedeixo. No et vaig dir mai que t’havia enyorat i que casa meua era allà on eres tu. Perdona’m.
Joan

Vaig llegir aquella nota tres o quatre cops fins que vaig comprendre què significava realment. De fet, ja no significava res perquè la persona a qui anava destinada ja no hi era.
Em vaig quedar amb la convicció que les històries que m’havia imaginat eren més boniques que la realitat que havia vingut a trobar-me massa tard.  
El full va anar a la paperera; el quadre, al contenidor.
El seu temps ja havia passat.


16 comentaris:

Assumpta ha dit...

M'agrada!! :-)) Tot i que jo que pensava que darrera el quadre hi hauria amagat algun tresor!! :-))

La realitat de la història era ben diferent... És important saber dir "t'estimo" a temps, molt important!! :-))

rits ha dit...

A mi tb m'agrada!
La veritat tard o d'hora sempre es destapa, encara que ja no sigui important.

jpmerch ha dit...

Les històries imaginades sempre són millors que les reals.

Molt ben escrit.

Ferran Porta ha dit...

Quantes històries com aquestes no deuen haver amagat Kandinskys i no Kandinskys del nostre país; quantes!

Carme Rosanas ha dit...

Jo també pensava en un tresor!

Quina mania de la gent de no saber dir t'estimo... a temps... coi tan fàcil que em sembla a mi!

Sergi ha dit...

Realment, la realitat sovint no és tan maca com sembla, cada casa és un món i d'històries d'aquestes totes en són plenes. M'agrada el final, el descobriment ja no té cap sentit i és millor oblidar-ho. Un molt bon relat d'una bona idea.

Garbí24 ha dit...

potser és una sort que mai arribés la nota a la seva destinatària. Ho hauria acabat de trencar tot

Elfreelang ha dit...

Una molt bona història! m'ha agradat molt kweilan la realitat esperada no és la realitat trobada...que algú mori pronunciant Kandinsky ja és tota una declaració d'intencions!

Marta ha dit...

Les històries amagades moltes vegades ajuden a viure, m'ha agradat el teu relat!

lolita lagarto ha dit...

la darrera paraula Kandinsky! quantes coses volia dir a l'´ultim moment..
l'he trobat un relat molt ben escrit i amb una trama fantàstica..i ben trenada..
m'ha encantat!!

carina ha dit...

Bon relat, Kweilan, els secrets han de continuar sent secrets

montse ha dit...

M'ha agradat aquest relat amb aquest pas del temps que amaga una veritat ja caducada.

Rafel ha dit...

Va ser una declaració ben abstracta d'intencions, així queden coses sense saber.

Jordicine ha dit...

Tot té un temps, clar que sí; i s'ha de fer neteja! Un petó, KWEILAN. Ens veurem a cal veí?

Verba volant, scripta manent ha dit...

Genial aquest relat:)

kweilan ha dit...

Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris. Ha estat un plaer participar i llegir les aportacions tan bones i tan imaginatives dels blocaires que també us apunteu a la iniciativa de Relats Conjunts. Bona setmana i una abraçada!!!