16/1/12

Relats Conjunts: ChopSuey


-Estic enamorada del teu marit, i ell de mi. Avui no l’esperis a casa perquè no vindrà.
L’Iris, que uns segons abans només estava pendent del cambrer que li havia de dur el te verd que havia demanat, va notar com la cadira on seia s’enfonsava i com desapareixia en l’obscuritat del subsòl.
Un dolor sobtat li perforava el cap. Estava marejada. Rara. Molt rara.
-Però, Blanca… què dius -va preguntar-li amb una veu fosca i tremolosa- tu ets la meua millor amiga. Des de quan et veus amb el Joan?
La Blanca estava allà al davant sense respondre. Només la taula les separava. La taula que les deixava a milers de kilòmetres de distància. Distància plena de recels i d’odis desconeguts fins aleshores.
La Blanca,  després de llençar-li la bomba, tornava a ser la noia tendra i innocent que tothom coneixia. Allà, mig amagada dins d’aquell barret, només els ulls parlaven d’una passió que l'Iris feia temps que havia oblidat.
Després d’uns minuts interminables, la Blanca es va decidir a parlar.
-Al teu costat és desgraciat. Nosaltres ens estimem i som l’un per l’altre...
El te s’apropava. De sobte no hi va haver res que desitgés més que la tassa calenta entre les seues mans, que el gust del líquid aspre als seus llavis, que la Blanca callés i la deixés tranquil·la amb el seu te.

A la nit, ja pensaria què faria l’endemà.

27 comentaris:

Sergi ha dit...

Que intens! Uf, posa els pèls de punta. Quina fredor la Blanca. I l'Iris... quina sang freda també. Aquí el que s'ha quedat més parat sóc jo!

Carme Rosanas ha dit...

Aquest darrer paràgraf... de fer com si res no hagués passat, explica moltes coses, moltes més de les que diu.

Una bona història kweilan!

carina ha dit...

Bon relat, Kweilan

Assumpta ha dit...

Ostres!! És bo! Molt, molt bo!!

El final m'ha deixat sorpresa... és molt obert, m'agrada!! :-))

Hi haurà continuació? ;-)

lolita lagarto ha dit...

quin clímax! l'escena continguda i intensa.. m'encanta! has sabut trobar el to d'una manera fantàstica!

McAbeu ha dit...

Estic d'acord amb els altres comentaris. És un relat intens i molt ben escrit. Un bon relat!

myself ha dit...

Tal com diuen els altres m'ha agradat molt. N'espero la continuació! vull saber què fa demà l'Iris!

fanal blau ha dit...

Intens i ben escrit!
Bon relat, kweilan!

Quadern de mots ha dit...

Bon relat.

mar ha dit...

Bon relat!
M'ha suggerit un demà possible...

L'endemà la Blanca va tornar a citar a l'Iris.
No va dormir aquella nit.
El que més l'amoïnava no era la confessió que li havia fet l'Iris, no.
Les paraules, la veritat (universal) que pretenien amagar. Això perforava dolorosament les seves entranyes.

Al teu costat és desgraciat. Li ressonaven dolorosament. Contundents.
Som l'un per l'altre. Definitives. Excloents.

El passat li retornava en onades que ho arrabassaven tot. El pensament no girava rodó, però una cosa tenia clara.

Al mateix cafè, la mateixa taula, els mateixos ulls...

Totes dues. Silenci.

Iris, pots estimar-lo, us podeu estimar, no hi ha res que ho impedeixi, l'amor...
és lliure de sentir i de regalar...
però, has de saber, que per això mateix, jo no deixaré d'estimar-lo, passi el que passi...

Iris no va saber trobar les paraules.
No van tenir temps de dir res més.
Enmig d'aquell profund abisme, va aparèixer Joan.

També havia estat citat per Blanca.

Parlem-ne.

Alyebard ha dit...

Molt bo! Un final amb sorpresa. Es mereix una segona part

Garbí24 ha dit...

I la tassa un cop buida? No volarà per els aires cercant un objectiu concret?
Bon relat
Que curiós......paraula de comprovació: ingle

Barbollaire ha dit...

marededeusenyor...
el teu relat és... és... tan i tan bo...!!!

i el final obert... fantàstic...!!

kweilan... ets una crack!

i la continuació de mar... mmmmmh m'agrada...
segurament hauríem de trencar molts més convencions i esquemes imposats..

petonets nina :¬)*

montse ha dit...

Bon relat, em pregunto si continuaran sent amigues.

Joana ha dit...

Milor consultar-ho amb el coixí...
fantàstic relat!!1

Rafel ha dit...

Un final ben obert i inquietant. Continuarà...

Yáiza ha dit...

Ei, molt bé! M'agrada el començament, explosiu, i deixant les coses clares d'entrades. I després d'aquest pic, les excplicacions corresponents... Una bona manera de portar un relat breu!

He de dir, però, que en Joan és un covard horrorós!! Això ho havia de dir ell, a l'Iris!!!!

Marta ha dit...

No li va fotre la tassa de tè pel cap?.

el fem fatal ha dit...

M'agrada el final, la reacció de l'Iris de no voler fugir, sinó administrar-se ella mateixa l'aspror, en lloc de sentir-se-la abocar al damunt pels llavis de l'(ex?)amiga.

El porquet ha dit...

Déu n'hi do... jo com la Marta, estic esperant veure volar la tassa en direcció a aquella testa embarretada!

Jordicine ha dit...

M'ha agradat molt. Per cert, n'he llegit uns quants i ets la primera que fa sortir el tè i no el cafè. M'ha fet gràcia. Un petó, KWEILAN.

kweilan ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris...m'han animat fins i tot a fer-ne una segona part. I és que aquest quadre és molt, molt suggerent!

I bon cap de setmana que ja és aquí!

Elfreelang ha dit...

No sabria que dir-te aquest m'ha agradat tant o més que el segon he llegit a l'inrevés...ui vull dir que primer he llegit el segon i segon el primer....excel·lent kweilan! m'hauré de lluir és el nostre admirat Hooper!

rits ha dit...

carai! he llegit primer aquest. ara anité a la segona part. I he de dir que m'ha impactat molt.
M'ha recordat l'Scarlett, ja ho pensaré demà....xq per poder païr coses com aquestes necessitem temps. Només una micarrona de temps per refer-nos i mirar endavant.

kweilan ha dit...

Elfri i rits, gràcies pels vostres comentaris. Bona setmana i una abraçada!!!

bajoqueta ha dit...

Quin mal rotllo!! jajaja.


365 contes
Terra de llibres

Isabel ha dit...

fa bé d'estar enganxada al te...
molt bo!