Un dia mirant la televisió, vaig veure una entrevista que li feien a una dona que irradiava una gran atracció. El seu rostre era intel·ligent i les seues paraules, més encara. Em vaig fer admiradora d’aquella escriptora que es deia Montserrat Roig. Llibres que ja havia escrit, altres que publicaria… tots els vaig devorar. I sobretot allà on sortia –aquell meravellós programa d’entrevistes- o allà on escrivia, allí estava jo com una de les seues fervents seguidores. I per què? M’ho he preguntat moltes vegades, perquè no era un fet usual aquest. El perquè és allò en què coincidim tots els que avui la recordem, perquè era una persona que es feia escoltar, que tenia opinió, que tenia una gran personalitat. Algunes de les seues frases o opinions encara m’acompanyen. En aquella primera entrevista li preguntaven si no tenia por a fer-se gran –ironies del destí-, si no tenia por a tenir arrugues i ella va dir: Jo sóc jo i les meves arrugues! Quina frase tan deliciosa… Ara, quan les arrugues ja s’instal·len al meu rostre, molts matins penso en aquelles paraules i en com persones com ella ens fan falta en els temps que corren…
19 comentaris:
Recordo amb una tendresa especial el dia que, parlant d'ella, m'ho vas explicar.
Un bonic record, el teu.
I siguem nosaltres, i les nostres arrugues!
Era una persona que atreia, per la força i per l'empenta que tenia.
Quan passen els anys només recordem allò que ens ha aportat el millor a la nostra vida. Una de les característiques dels llibres de Montserrat Roig és que els seus llibres no s'obliden fàcilment. Tal vegada sigui el reflex de la seva personalitat, que els fa tan atractius.
Un homenatge molt personal però que segur que és compartit per molta altra gent.
La mort se la van endur massa aviat...era vital, bona escriptora i una dona del seu temps, reeixit homenatge !
la Roig irradiava energia i ganes de viure.. i quantes de les coses que proclamava encara ara no s'han resolt..
arrugar-se no és una qüestió de pell..
ptnass al nas
Un blocaire va penjar ahir una entrevista de Roig a Joan Fuster. Interessantíssima, la vaig trobar. Quin millor homenatge seria que la nostra televisió pública tornés a emetre alguns d'aquells programes dels 70/80 que tanta cosa ensenyaven!
No sabia que la frase era d'ella
"Jo sóc jo i les meves arrugues" , bona frase.
Ens hagués il.luminat el camí en cas de no haver-se'n anat. Ens fan falta més dones com ella...
Molt bé Kweilan!
Una frase que diu molt del fons d'una persona, de les coses que són importants i de les que no...
Em falta poc més d'un mes per fer-ne cinquanta... i em comença a fer il·lusió fer-los... Les arruguetes ja fa temps que les tinc instal·lades al contorn dels ulls, sobre tot en riure (i no tinc cap intenció d'estar-me'n pas de riure!)
M'ha agradat molt el teu homenatge! :-))
Molt bono homenatge.
La frase com ella, amb els peus a terra d'una dona que no s'arrugava.
Com sempre Kweila, has estat fantàstica, falta gent com la Roig avui dia que parlin clar, que diguin les coses pel seu nom... Un homentage molt sentit. Tranquil·la les arrugues són les marques de l'experiència, ja tenia raó ja la Roig, són també les circumstàncies, les experiències de cadascú
Totalment d'acord amb tu!!!
És la meva autora preferida, jo també m'ho he llegit pràctcament tot d'ella fins i tot he fullejat Els catalans en camps nazis....
Autora de referencia sense cap mena de dubte per a mi, no sé amb quin llibre em quedaria d'ella però crec que per sobre de tots DIgues que m'estimes.... és probablement el llibre que més m'ha fet plorar... les seves reflexions saben que havia de morir són extremadament sensibles i coherents... cosa difícil d'escriure.
Gràcies per recordar-la
un petó
Una veu imprescindible que en temps com aquests s'enyora encara més...
Un pensament de sal, un oessic de pebre, el recull d'articels diaris publicats a l'avui durant el seu ultima nya de vida, és totalment actual i una lectura deliciosa
vpamies ha dit:
L'arruga no només és vella, sinó que sovint també pot ser bella.
Amb o sense arrugues, l'enyorem molt.
Ens en fan falta moltes, KWEILAN. Un petó i fins aviat.
Moltes gràcies a tots i atotes pels vostres comentaris.
Publica un comentari a l'entrada